Rebaixes

Oblidada aquella ximpleria d’alguns botiguers de voler aplaçar les rebaixes, hi estem ficats de ple…
I com sempre que arriben m’assalten uns dubtes terribles sobre el seu misteri: com és possible que una cosa que costa 180 euros a l’inici de temporada, passi a 100 a l’inici de les rebaixes i a 60 cap al final?
Perquè estic segur que els botiguers no són ximples i que, tant a l’inici com al final, alguna cosa guanyen… No van a estar treballant per no-res.
Potser, com diu el meu benvolgut amic Lo Vilot, «un dels secrets –que no ho és– que tenim els comercials en el moment d’augmentar preus –la primera fase– és apujar el producte més del compte per després, un cop reps la queixa –qui compra te l’obligació de fer-ho–, baixar-lo i fer veure que qui compra t’ha guanyat la partida: és un descompte, un rappel, una bonificació… Això es així de senzill i molt més complicat. Doncs bé, això és el que passa en les rebaixes».
I ara la pregunta del milió: si a 100 i fins i tot a 60 euros el producte en qüestió es poden guanyar la vida, per quina raó el venen a 180? No seria més fàcil posar el preu més baix des de l’inici?
Els comerciants , vendrien molts més productes al llarg de més mesos, sense haver de rebaixar-los, i els consumidors potser compraríem només el que caldria.
Però, és clar, segur que, com ironitza Lo Vilot, sempre n’hi haurà algú que trobi cars els 60 euros i pretengui una rebaixa…
Potser és el nostre passat àrab el que ens obliga a regatejar per tot?