Pensava ahir al migdia que la gent d’ETA ha d’estar molt tocada: segueixen emprenyant, però ningú els fa cas.
Sí, és cert que encara poden fer molt mal, que van aconseguir que les platges de la Costa del Sol es buidessin durant unes hores, perquè ells volen que la gent no prengui el sol a aquestes hores, no fos cas que agafin un càncer de pell en lloc de patir una de les seves bombes…
Però ahir al migdia, aquest país no estava pendent d’ells. Mirava la tele.
Nosaltres estàvem a casa d’uns amics, a punt de dinar, i ajornàvem asseure’ns a taula.
Miràvem el partit de tennis d’en Rafa Nadal, a punt de guanyar la medalla d’or en uns Jocs Olímpics. Es clar que, al davant, un altre tennista, un jove xilè, feia el possible perquè no se l’emportés i es defensava també a cops de raqueta.
Quan per fi Nadal va donar l’últim cop del partit i es va llençar a terra, en aquest gest seu tan conegut, una espècie de «per fi he guanyat, ja puc descansar», va sortir de la nostra boca un «¡¡Bé!! ¡¡Molt bé, home!!»
Ha estat un any meravellós per a aquest xavalet mallorquí de 22 anys: ha guanyat Roland Garros (per quarta vegada) i Wimbledon, acaba d’aconseguir pujar al número 1 de l’ATP (Associació de Tennistes Professionals) i s’emporta l’or olímpic.
Clar que sí, home: «¡¡Bé!! ¡¡Molt bé!! ¡¡T’ho mereixes!!»