Quim Masferrer, buena gente

(artículo publicado en El Periódico, el 21 de noviembre del 2013)

Si nos miramos la tele con perspectiva española, ser líder de audiencia en Catalunya quizá no sea nada. Para quienes vivimos y trabajamos aquí, que un programa tenga una cuota de pantalla igual o superior, en este territorio, que, por ejemplo ‘Top chef‘, la noche pasada, en el conjunto de toda España, es todo un triunfo. Vamos que nuestro Alberto Chicote, salvando enomes distancias, fue ayer Quim Masferrer y ‘El foraster‘, en TV-3.

Sirva esta presentación para que el lector que no acostumbra a poner TV-3 y que opta por otras cadenas, ya sea por el idioma o por otras razones, sepa que esta televisión pública tiene excelentes programas en su parrilla. Uno de ellos, el que les acabo de citar, con este actor, alma del grupo Teatre de Guerrilla, al frente.

Quim Masferrer, bona gent

(article publicat a El Periódico, el 21 de novembre del 2013)

Si ens mirem la tele amb perspectiva espanyola, ser líder d’audiència a Catalunya potser no és res. Per als que vivim i treballem aquí, que un programa tingui una quota de pantalla igual o superior, en aquest territori, que, per exemple ‘Top chef‘, la nit passada, en el conjunt de tot Espanya, és tot un triomf. Vaja que el nostre Alberto Chicote, salvant grans distàncies, ahir va ser Quim Masferrer i ‘El foraster‘, a TV-3.

Que aquesta presentació serveixi perquè el lector que no acostuma a posar TV-3 i que opta per altres cadenes, ja sigui per l’idioma o per altres raons, sàpiga que aquesta televisió pública té programes excel·lents en la seva graella. Un d’ells, el que els acabo de citar, amb aquest actor, ànima del grup Teatre de Guerrilla, al capdavant.

Hace unos días, mi compañero Ferran Monegal, maestro de la crítica televisiva escribía sobre el espacio: «La impresión inicial, la del chistoso que se acerca a escudriñar a los lugareños, ha quedado matizada con dosis de sensibilidad, mirada simpática y punzante intención.»

Les confieso que me he convertido en un fan de este programa. Quizá porque soy de pueblo, aunque haya nacido en una capital, y porque he sido forastero en muchos lugares. Masferrer es un hombre de pueblo, en el sentido menos peyorativo del término. Se lo explico: en un pueblo, la gente se saluda, habla, chismorrea, se ama, se odia y se ayuda mucho más, y con más intensidad que en una gran ciudad, donde prima el anonimato y el no saludo en la escalera ni en el ascensor.

Y un chaval que sabe tratar con cariño, humor, picardía y sensiblidad a la gente de pueblo, sintiéndose uno de ellos, como ellos, sin alejarse de ellos ni sentirse superior, empatiza de una forma que trasciende a la pantalla. Se ve. Se nota.

Esta sábado, el suplemento TeleTodo de este diario, publicaba una extensa entrevista de mi compañera Inés Álvarez con el actor. De una de sus frases surgió el título: «¡Dios nos libre de reírnos de nadie!«. Porque de eso se trata: de que en su monólogo, con la gente de los pueblos que visita, todos los vecinos se ríen, porque Quim Masferrer no se ríe de ellos, sino con ellos.

Existe un gran trabajo detrás del actor, de quien da la cara en ‘El foraster‘, un equipo que no se hace notar, empezando por quienes mueven las cámaras sin que molesten a sus personajes. Un trabajo de preproducción, guion, realización y montaje que muestra una absoluta sensibilidad hacia el material grabado previamente y que luego se les presenta a sus protagonistas.

Solo así se entienden momentos poéticos de intensa emoción, que pillan por sorpresa al propio Quim Masferrer y le dejan casi sin palabras. Anoche, en su visita a la Vall Fosca, acudió a la casa de una anciana de 90 años, en compañía Tomàs, de uno de sus hijos.

Este buen hombre, que le había enseñado un rato antes la ermita quizá más pequeña de Catalunya, le abrió con generosidad la casa familiar, Casa Jaumet. Y allí estaba de doña Elvira, viuda nonagenaria, que le enseñó a Masferrer un texto con las palabras de su esposo, poco antes de morir, rodeado de todos sus hijos. Y la mujer leyó aquellas frases, que el lector puede encontrar el corte hacia el minuto 23 del programa: «T’estimo molt», empezó la mujer y recordó las palabras del marido fallecido. A Tomàs se le llenaron los ojos de emoción y Quim Masferrer se quedó sin palabras («uf, què maco», dijo). Y esa emoción trascendió al otro lado de la pantalla.

De verdad, no me imagino esa escena en manos de alguna de esas teles que todos ustedes conocen y que no deseo citar. El director de ‘El foraster’ dio paso a unos planos del valle y una canción suave: «Las cosas son como son».

No me extraña que al final de cada programa, Quim Masferrer agradezca a los vecinos su entrega y  les diga: «Sois muy buena gente». Pues eso.

Fa uns dies, el meu company Ferran Monegal, mestre de la crítica televisiva, escrivia sobre l’espai: «La impressió inicial, la del graciós que s’acosta a escodrinyar els habitants del poble, ha quedat matisada amb dosis de sensibilitat, mirada simpàtica i punxant intenció.»

Us confesso que m’he convertit en un fan d’aquest programa. Potser perquè sóc de poble, encara que hagi nascut en una capital, i perquè he estat foraster en molts llocs. Masferrer és un home de poble, en el sentit menys pejoratiu del terme. Us ho explico: en un poble, la gent se saluda, parla, xafardeja, s’estima, s’odia i s’ajuda molt més, i amb més intensitat que en una gran ciutat, on prima l’anonimat i la no-salutació a l’escala ni en l’ascensor.

I un xaval que sap tractar amb afecte, humor, picardia i sensiblitat la gent de poble, sentint-se un d’ells, com ells, sense allunyar-se d’ells ni sentir-se superior, empatitza d’una manera que transcendeix a la pantalla. Es veu. Es nota.

Aquesta dissabte, el suplement ‘Teletodo’ d’aquest diari, publicava una extensa entrevista de la meva companya Inés Álvarez amb l’actor. D’una de les seves frases en va sorgir el títol: ‘¡Déu nos en guard de riure’ns de ningú!‘. Perquè d’això es tracta: que en el seu monòleg, amb la gent dels pobles que visita, tots els veïns riuen, perquè Quim Masferrer no se’n riu d’ells, sinó amb ells.

Hi ha un gran treball darrere de l’actor, de qui dóna la cara a ‘El foraster‘, un equip que no es fa notar, començant pels que mouen les càmeres sense que molestin els seus personatges. Un treball de preproducció, guió, realització i muntatge que mostra una absoluta sensibilitat pel material gravat prèviament i que després se’ls presenta als seus protagonistes.

Només així s’entenen moments poètics d’intensa emoció, que enxampen per sorpresa el mateix Quim Masferrer i el deixen gairebé sense paraules. Ahir a la nit, en la seva visita a la vall Fosca, va anar a casa d’una àvia de 90 anys, en companyia d’en Tomàs, d’un dels seus fills.

Aquest bon home, que li havia ensenyat una estona abans l’ermita potser més petita de Catalunya, li va obrir amb generositat la casa familiar, Casa Jaumet. I allà hivia la senyora Elvira, viuda nonagenària, que li va ensenyar a Masferrer un text amb les paraules del seu marit, poc abans de morir, envoltat de tots els seus fills. I la dona va llegir aquelles frases, que el lector pot trobar al tall cap al minut 23 del programa: «T’estimo molt», va començar la dona i va recordar les paraules del marit. A en Tomàs se li van omplir els ulls d’emoció, i Quim Masferrer es va quedar sense paraules («Uf, que maco», va dir). I aquesta emoció va transcendir a l’altre costat de la pantalla.

De veritat, no m’imagino aquesta escena en mans d’alguna d’aquelles televisions que tots vosaltres coneixeu i que no desitjo citar. El director d»El foraster’ va fer pas a uns plans de la vall i una cançó suau: ‘Las cosas son como son’.

No m’estranya que al final de cada programa Quim Masferrer agraeixi als veïns la seva entrega i  els digui: «Sou molt bona gent». Doncs això.