Txerrad@s

El blog del periodista Txerra Cirbian

Página 19 de 169

La tele de Juan Cueto

Hace unos días cayó en mis manos el libro Yo nací con la infamia. La mirada vagabunda (Anagrama), de Juan Cueto, jubilado ya. Una de sus últimas columnas veo que data del 2008.
Empecé a leerlo con cierta desgana, porque la prosa de Cueto no es precisamente escueta. De hecho, me lo llevé al gimnasio, para ojearlo mientras pedaleaba en una bicicleta estática.
Craso error: me metí tanto en su lectura, que cuando me di cuenta ya había sobrepasado los diez kilómetros de pedaleo.
Haré aquí un paréntesis, como los que acostumbra a hacer Albert Espinosa en El Periódico, para deciros que creo haber conocido personalmente a Cueto. Y digo creo, porque he de remontarme a unos días que pasé en Oviedo, a inicios de los años 80, para estudiar cine.
Yo era un chaval de veintipocos años, que escribía de cine en Barcelona, a donde había ido a estudiar periodismo, sobre todo en Fotogramas y El Periódico. El cine era, y sigue siendo, mi gran pasión.
Era una época, aquella, en la que escaseaban centros para formar nuevos cineastas. Solicité, conseguí y pagué la matrícula de aquel cursillo en la capital asturiana, en el que coincidimos unos cuantos locos enamorados del séptimo arte. Algunos de ellos siguen ligados a diferentes aspectos de la industria.
Allí conocí a dos tipos que me enseñaron algunas cosas prácticas sobre el cine: el escritor y guionista Paco García, y el realizador Mario Menéndez, director del largometraje El vivo retrato (1986), fallecido en Barcelona en el 2005.
En aquellos días de animadas noches en Oviedo creo haber coincidido, y charlado, con Juan Cueto en presencia de Paco García. El primero era el asturiano más famoso después de Gonzalo Suárez y su columna en el diario El País le hacía más admirado aún, si cabe. El primero tenía unos 40 y tantos años, García, pasaba de los 30, y yo era el más joven, que les oía embobado.
Digo todo esto para volver a mi despertado interés por el libro de Cueto, y hacer como Espinosa: acabar con lo iniciado, pero tras recorrer un camino intermedio. Dice Cueto en su libro que empezó a hacer crítica de tele a finales de los 60, cuando sólo existían algunos articulistas que disparaban contra los programas y personajes de televisión:

«Había que darle la vuelta al calcetín, o a la tortilla. Había que utilizar los resplandores de la tele para hablar de la vida, y no hablar de la vida (política, claro) para acabar comentando las imágenes y sonidos de TVE».

Hay pocos críticos de tele que hagan esto. Ferran Monegal es uno de ellos. La tele es sólo una excusa para hablar de la vida (política, por supuesto).

Fa uns dies va caure a les meves mans el llibre  Yo nací con la infamia. La mirada vagabunda (Anagrama), de Juan Cueto, jubilat ja. Una de les seves últimes columnes veig que data del 2008.
Vaig començar a llegir-lo amb certa desgana, perquè la prosa de Cueto no és precisament breu. De fet, em vaig endur al gimnàs, per fullejar-lo mentre pedalejava en una bicicleta estàtica.
Cras error: em vaig ficar tant en la seva lectura, que quan em vaig adonar ja havia sobrepassat els deu quilòmetres de pedaleig.
Faré aquí un parèntesi, com els que acostuma a fer Albert Espinosa a El Periódico, per dir-vos que crec haver conegut personalment a Cueto. I dic crec, perquè he de remuntar-me a uns dies que vaig passar a Oviedo, a inicis dels anys 80, per estudiar cinema.
Jo era un noi de vint-anys, que escrivia de cinema a Barcelona, on havia anat a estudiar periodisme, sobretot al Fotogramas i El Periódico. El cinema era, i continua sent, la meva gran passió.
Era una època, aquella, en què escassejaven centres per formar nous cineastes. Vaig sol · licitar, vaig aconseguir i vaig pagar la matrícula d’aquell curset a la capital asturiana, en què coincidim uns quants bojos enamorats del setè art. Alguns d’ells segueixen lligats a diferents aspectes de la indústria.
Allà vaig conèixer dos tipus que em van ensenyar algunes coses pràctiques sobre el cinema: l’escriptor i guionista  Paco García i el realitzador Mario Menéndez, director del llargmetratge El vivo retrato (1986), que va morir a Barcelona el 2005.
En aquells dies d’animades nits a Oviedo crec haver coincidit, i xerrat, amb Juan Cueto en presència de Paco García. El primer era l’asturià més famós després de Gonzalo Suárez i la seva columna al diari El País el feia més admirat encara, si és possible. El primer tenia uns 40 i tants anys, García, passava dels 30, i jo era el més jove, que els sentia embadalit.
Dic tot això per tornar al meu despertat interès pel llibre de Cueto, i fer com Espinosa: acabar amb el iniciat, però després de recórrer un camí intermedi. Diu Cueto en el seu llibre que va començar a fer crítica de tele a finals dels 60, quan només existien alguns articulistes que disparaven contra els programes i personatges de televisió:

«Calia donar-li la volta al mitjó, o la truita. Calia utilitzar les resplendors de la tele per parlar de la vida, i no parlar de la vida (política, clar) per acabar comentant les imatges i sons de TVE».

Hi ha pocs crítics de tele que facin això. Ferran Monegal és un d’ells. La tele és només una excusa per parlar de la vida (política, és clar).

Pedir indulto

El caso de David Reboredo me ha llamado la atención y he decidido firmar su petición de indulto a Change.org.
La idea parte de Edmundo Reboredo, el padre de este chico, al parecer ya rehabilitado.

A mi hijo le meten siete años en la cárcel por dos papelinas.
David tonteaba con los porros. En los 80, la maldita moda de la heroína le hizo caer al pozo de las drogas. Por eso, hace unos años, le pillaron con dos papelinas: 400 miligramos de heroína. Un palo para la familia. Y una batalla que ya creíamos ganada.
David lleva ya diez años luchando. Y tres sin consumir nada. Pero lo acaban de meter en la cárcel por un delito que cometió hace seis años. ¿Por qué hundir así a alguien que ya ha conseguido vencer a la droga?
David colabora con organizaciones de ayuda a drogodependientes para ayudar a gente que vive lo que él sufrió. Por eso David merece el indulto. No sólo lo decimos la familia, una veintena de ONG y organizaciones avalan que David es un hombre rehabilitado.
Pero para conseguirlo te necesitamos. Firma nuestra petición y pide el indulto para mi hijo David.

Cuando tanto delincuente de guante blanco se libra de la cárcel, hay casos como este que piden a gritos ser conocidos.

El cas de David Reboredo m’ha cridat l’atenció i he decidit signar la seva petició d’indult a Change.org.
La idea parteix d’Edmundo Reboredo, el pare d’aquest noi, pel que sembla ja rehabilitat.

Al meu fill li fiquen set anys a la presó per dos paperines.
David tonteaba amb els porros. Als 80, la maleïda moda de l’heroïna li va fer caure al pou de les drogues. Per això, fa uns anys, el van enganxar amb dues paperines: 400 mil · ligrams d’heroïna. Un pal per a la família. I una batalla que ja crèiem guanyada.
David porta ja deu anys lluitant. I tres sense consumir res. Però ho acaben de ficar a la presó per un delicte que va cometre fa sis anys. Per què enfonsar així a algú que ja ha aconseguit vèncer la droga?
David col·labora amb organitzacions d’ajuda a drogodependents per ajudar a gent que viu el que ell va patir. Per això David mereix l’indult. No només ho diem la família, una vintena d’ONG i organitzacions avalen que David és un home rehabilitat.
Però per aconseguir-et necessitem. Signatura nostra petició i demana l’indult per al meu fill David.

Quan tant delinqüent de guant blanc es lliura de la presó, n’hi ha casos com aquest que demanen a crits ser coneguts.

La pequeña esclava

La historia de una niña de 12 años vendida como esclava es el núcleo de Hadijatou, yo acuso, un documental producido por Picnic (la productora de Albert Saguer) y dirigido por Lala Gomà y Rosa Cornet, que precisa de un pequeño empujón para poder ser terminado.
Hace unos días, Cristina Savall lo explicaba en El Periódico de Catalunya:

«Según cifras de la ONU, se calcula que todavía existen 21 millones de mujeres, hombres y niños esclavizados en todo el mundo. Ante esta tenebrosa realidad, la realizadora Lala Gomà –Premio Nacional de Cultura, en el apartado audiovisual, por su trayectoria como directora de documentales– y la guionista y periodista Rosa Cornet se niegan a cerrar los ojos y quedarse de brazos cruzados.
Desde el año 2008, siguen con cámaras un caso excepcional: el proceso jurídico de la dura contienda emprendida por Hadijatou Mani, la primera persona que con el apoyo de la oenegé Anti-Slavery International ha llevado a Níger, su país, ante los tribunales por no haber evitado que fuera una esclava sexual desde niña y haber sufrido un calvario durante 12 años.»

Aritz Cirbián está detrás de la campaña de micromecenazgo que lo está haciendo posible.
Animaros. El enlace a la página de #crowdfunding está en inglés, porque es una película que tendrá difusión mundial, si la ayudamos a salir adelante.

La història d’una nena de 12 anys venuda com a esclava és el nucli de Hadijatou, j’accuse, un documental produït per Picnic (la productora d’Albert Saguer) i dirigit per Lala Gomà i Rosa Cornet que necessita una petita empenta per poder ser acabat.
Fa uns dies, Cristina Savall ho explicava a El Periódico de Catalunya:

«Segons xifres de l’ONU, es calcula que encara hi ha 21 milions de dones, homes i nens esclavitzats a tot el món. Davant aquesta tenebrosa realitat, la realitzadora Lala Gomà –Premio Nacional de Cultura, en l’apartat audiovisual, per la seva trajectòria com a directora de documentals– i la guionista i periodista Rosa Cornet es neguen a tancar els ulls i quedar-se de braços plegats.
Des de l’any 2008, segueixen amb càmeres un cas excepcional: el procés jurídic de la dura lluita empresa per Hadijatou Mani, la primera persona que amb el suport de l’oenagé Anti-Slavery International ha portat el Níger, el seu país, davant els tribunals per no haver evitat que fos una esclava sexual des de nena i haver patit un calvari durant 12 anys.»

Aritz Cirbián està al darrere de la campanya de micromecenatge que ho està fent possible.
Animeu-vos. L’enllaç a la pàgina de #crowdfunding està en anglès, perquè és una pel·lícula que tindrà difusió mundial, si la ajudem a tirar endavant.

Los Pulseras Rojas en el Zoo

Esta semana, TV-3 pone en marcha todo su arsenal para que La Marató sea todo un éxito. Llevan semanas en ello, con libro y disco incluido. Y este año está dedicada al cáncer.
Genial. Pero no os olvidéis de que el día antes, este sábado, 15, la Afanoc, la asociación de familiares de niños con cáncer, se celebra la fiesta de la gorra en el Zoo de Barcelona.
Sólo hay que comprar una gorra y los niños podrán acceder gratis al recinto (los mayores tendréis que pagar un 50% de la entrada), donde habrá muchas sorpresas, entre ellas, la presencia de los protagonistas de la serie Pulseras rojas.

Aquesta setmana, TV-3 posa en marxa tot el seu arsenal perquè La Marató sigui tot un èxit. Porten setmanes en això, amb llibre i disc inclòs. I aquest any està dedicada al càncer.
Genial. Però no us oblideu que el dia abans, aquest dissabte, 15, la Afanoc, l’associació de familiars de nens amb càncer, se celebra la festa de la gorra al Zoo de Barcelona.
Només cal comprar una gorra i els nens Podeu entrar al recinte (els majors haureu de pagar un 50% de l’entrada), on hi haurà moltes sorpreses, entre elles, la presència dels protagonistes de la sèrie Polseres vermelles.

Actuar casi gratis

Este fin de semana he ido a ver dos espectáculos que me han decepcionado por diferentes motivos.
El primero fue, el sábado, El hombre del paraguas, una especie de oratorio inspirado en la vida de Vicente Ferrer.
Hace algunos años, entrevisté a este hombre. Estaba enfermo, pero era sumamente lúcido. Podéis leer la entrevista en la imagen de abajo.
Fue la razón que me llevó a acudir al Palau Sant Jordi, donde una pequeña pantalla retransmitía lo que sucedía en la cancha.
No me gustó la obra: ni la historia que pretende contar ni la música y coros que supuestamente lo hacen me convencieron.
No estoy haciendo una crítica, que para eso os sugiero este lúcido texto de Agustí Fancelli, en El País, hace un par de años, que empieza con la demoledora frase «Cada cual es muy libre de arruinarse como mejor le parezca», referida al autor del montaje, el compositor y director Joan Martínez Colás. En este sentido, creo que este hombre ha paliado las pérdidas haciendo que buena parte de los actores sean aficionados que actúan gratuitamente en la obra.
Al menos pueden ver parte de la obra desde el propio escenario y oír el resto desde las bambalinas.
El otro espectáculo era totalmente diferente. En lugar de 2.000 personas en escena, solo un par: Moncho Borrajo y su ayudante, Antonio Campos, con la obra Golfus Hispanicus, en el Centro Comercial Las Arenas.
No voy a entrar tampoco en hacer una crítica de la obra, que a algunas personas les hacía reír a carcajadas mientras otras (entre ellas, yo mismo) me dejaba bastante frío. El humor grueso, la repetición cansina de ciertas palabras de origen sexual, el disparar contra todo lo que se mueve sin concretar la dirección del tiro, no me entusiasma. Pepe Rubianes decía algunas palabrotas, pero me hacía reír y pensar.
Bueno, a lo que iba… Que Borrajo, también, como Martínez Colás, sabe de sus limitaciones y se aprovecha del público: hace subir al escenario a cuatro o cinco jóvenes, les viste de soldados romanos y se monta un pequeño número musical en que los aficionados son comparsa. ¿Gratis? ¡No! Les regaló unas camisetas promocionales.

Aquest cap de setmana he anat a veure dos espectacles que m’han decebut per diferents motius.
El primer va ser, dissabte, L’home del paraigua, una mena d’oratori inspirat en la vida de Vicenç Ferrer.
Fa alguns anys, vaig entrevistar a aquest home. Estava malalt, però era summament lúcid. Podeu llegir l’entrevista a la imatge de sota.
Va ser la raó que em va portar a anar al Palau Sant Jordi, on una petita pantalla retransmetia el que succeïa a la pista.
No em va agradar l’obra: ni la història que pretén explicar ni la música i cors que suposadament ho fan em van convèncer.
No estic fent una crítica, que per això us suggereixo aquest lúcid text d’Agustí Fancelli, a El País, fa un parell d’anys, que comença amb la demolidora frase «Cadascú és molt lliure d’arruïnar com millor li sembli», referida al autor del muntatge, el compositor i director Joan Martínez Colás. En aquest sentit, crec que aquest home ha pal·liat les pèrdues fent que bona part dels actors siguin aficionats que actuen gratuïtament en l’obra.
Almenys poden veure part de l’obra des del propi escenari i sentir la resta des de les bambolines.
L’altre espectacle era totalment diferent. En lloc de 2.000 persones en escena, només un parell: Moncho Borrajo i el seu ajudant, Antonio Campos, amb l’obra Golfus Hispanicus, al Centre Comercial Les Arenes.

No entraré tampoc en fer una crítica de l’obra, que a algunes persones els feia riure a riallades mentre altres (entre elles, jo mateix) em deixava bastant fred. L’humor gruixut, la repetició pesada de certes paraules d’origen sexual, l’disparar contra tot el que es mou sense concretar la direcció del tir, no m’entusiasma. Pepe Rubianes deia algunes paraulotes, però em feia riure i pensar.
Bé, al que anava … Que Borrajo, també, com Martínez Colás, sap de les seves limitacions i s’aprofita del públic: fa pujar a l’escenari a quatre o cinc joves, els vesteix de soldats romans i es munta un petit nombre musical en què els aficionats són comparsa. De franc? No! Els va regalar unes samarretes promocionals.

Historietas

Cabecera del blog de Álvaro Pons Me llegó hace unos días a través de mi admirado Álvaro Pons, una nota sobre la desaparición de la beca AlhóndigaKomik, iniciativa pionera reconocida a nivel internacional, convocada por el centro cultural La Alhóndiga de Bilbao, y que en solo cinco años de existencia se ha convertido en un referente de la historieta. Publicamos la noticia en El Periódico, como han hecho también otros medios, desde RTVE hasta el blog Entrecomics, por ejemplo. Pero hasta ahora no parece haber más respuesta que el silencio. Pero venía esto a cuento también por el hecho de que la historieta sigue siendo el pariente pobre de la cultura. Cuando se habla de arte, poca gente piensa en el cómic como tal, y es una de las industrias editoriales más florecientes en otros países. Y hay dibujantes españoles que están trabajando actualmente para Estados Unidos, Inglaterra, Francia o Bélgica, por ejemplo. No sé qué nos pasa en este país, en el que la cultura es lo último que interesa a los políticos, sobre todo de derechas, como la enseñanza, no vaya a ser que el pueblo aprenda demasiado y decida prescindir de ellos. Ahí está el PP, en primera fila, subiendo los impuestos a los productos culturales (¡cómo están dejando el cine, madre mía!) y bajándoselos a los amigotes más ricos. Es en este contexto en el que siento aún más la desaparición, hace ya unos meses, del excelente blog La cárcel de papel, que Álvaro Pons decidió cerrar por falta de tiempo. Una lástima, la verdad, porque se necesitan divulgadores como él. El resto, hacemos lo que podemos.Cabecera del blog de Álvaro Pons Em va arribar fa uns dies a través del meu admirat Álvaro Pons, una nota sobre la desaparició de la beca AlhóndigaKomik, iniciativa pionera reconeguda a nivell internacional, convocada pel centre cultural La Alhóndiga de Bilbao, i que en només cinc anys d’existència s’ha convertit en un referent de la historieta. Publiquem la notícia a El Periódico, com han fet també altres mitjans, des de RTVE fins el bloc Entrecomics, per exemple. Però fins ara no sembla haver-hi més resposta que el silenci. Però venia això al cas també pel fet que la historieta segueix sent el parent pobre de la cultura. Quan es parla d’art, poca gent pensa en el còmic com a tal, i és una de les indústries editorials més florents en altres països. I hi ha dibuixants espanyols que estan treballant actualment per Estats Units, Anglaterra, França o Bèlgica, per exemple. No sé què ens passa en aquest país, on la cultura és l’últim que interessa als polítics, sobretot de dretes, com l’ensenyament, no fos cas que el poble aprengui massa i decideixi prescindir-ne. Hi ha el PP, a primera fila, pujant els impostos als productes culturals (com estan deixant el cinema, mare meva!) I bajándoselos als amigotes més rics. És en aquest context en el que sento encara més la desaparició, fa ja uns mesos, l’excel·lent bloc La cárcel de papel, que Álvaro Pons va decidir tancar per falta de temps. Una llàstima, la veritat, perquè es necessiten divulgadors com ell. La resta, fem el que podem.

Día de las librerías

Conozco a Ferran Velasco desde hace un montón de años. Es un amante de la historieta y dueño de Universal, una de las tiendas de cómics más antiguas de Barcelona.
Me ha enviado este cartel, que os anima a acudir a su librería mañana, viernes, donde habrá firmas de autores y otras sorpresas… pero cualquier motivo es bueno para ir a cualquier librería y comprar una novela, un tebeo, un ensayo… que también podéis encontrar en formato digital, si os da pereza el peso del ejemplar.
A mi me sigue gustando más el papel que la tinta electrónica, qué se le va a hacer.

Conec Ferran Velasco des de fa una pila d’anys. És un amant de la historieta i propietari d’Universal, una de les botigues de còmics més antigues de Barcelona.
M’ha enviat aquest cartell, que us anima a acudir a la seva llibreria demà, divendres, on hi haurà firmes d’autors i altres sorpreses… però qualsevol motiu és bo per anar a qualsevol llibreria i comprar una novel·la, un còmic, un assaig… que també podeu trobar en format digital, si us fa mandra el pes de l’exemplar.
A mi em segueix agradant més el paper que la tinta electrònica, què hi farem.

Tiempo en los bolsillos

Hace tiempo que sigo a Dani Cruz, un tipo que lleva la música y las ganas de cantar en las venas.
Este vídeo corresponde a Bolsillos llenos de tiempo, primer sencillo de su nuevo disco Movimiento.
Creo que nos servirá para alegrar este lunes gris, que en Catalunya es poselectoral.
O sea, que hay que volver a arremangarse y trabajar los que tienen trabajo e intentar encontrar curro los que no lo tienen, que la cosa está muy chunga.

Fa temps que segueixo a Dani Cruz, un jove cantant que porta la música i les ganes de cantar en les venes.
Aquest vídeo correspon a Bolsillos llenos de tiempo, primer senzill del seu nou disc Movimiento.
Crec que ens servirà per alegrar aquest dilluns gris, que a Catalunya és postelectoral.
És a dir, que cal tornar a arremangar i treballar els que tenen treball i intentar trobar feina els que no en tenen, que la cosa està molt xunga.

Andorra y Val d'Aran

La editorial vasca Sua, que edita diversas publicaciones muy interesantes, acaba de poner a la venta dos títulos: Una semana en… Vielha y Val d’Aran, con formato de libro de bolsillo, que incluye guía práctica, recorridos en coche y paseos y excursiones; y Andorra, salvajemente natural, en formato de monográfico de la revista El mundo de los Pirineos, con los rincones imprescindibles de este país.
Ahora que se acerca el invierno y parece que nevará, son dos destinos a tener en cuenta, sobre todo por los esquiadores.

L’editorial basca Sua, que edita diverses publicacions molt interessants, acaba de posar a la venda dos títols:  Una semana en… Vielha y Val d’Aran, amb format de llibre de butxaca, que inclou guia pràctica, recorreguts en cotxe i passejos i excursions, i Andorra, salvajemente natural, en format de monogràfic de la revista El mundo de los Pirineos, amb els racons imprescindibles d’aquest país.
Ara que s’acosta l’hivern i sembla que nevarà, són dues destinacions a tenir en compte, sobretot pels esquiadors.

Solidaridad y comunicación

Acabo de descubrir (un poco tarde, ya lo siento) el sitio web de Sicom, Solidaritat i Comunicació, una asociación sin ánimo de lucro que trabaja desde 1995 «para descubrir y hacer visibles al conjunto de la sociedad todas las claves que determinarán el futuro del planeta», dicen.
Y añaden:

«Sicom es una asociación que divulga informaciones sobre los países pobres o en conflicto y sobre las actividades llevadas a cabo por las organizaciones no gubernamentales para el desarrollo y las ramas de la administración pública correspondientes. Sus integrantes somos periodistas y profesionales de diversos medios de comunicación o personas interesadas en este ámbito. A nivel personal o como miembros de la asociación realizamos o colaboramos en programas de radio y televisión, además de editar publicaciones, y participar en las actividades y foros que ayudan a difundir y trabajar por nuestros objetivos.»

No os perdáis su vídeo sobre el negocio de la salud.

Acabo de descobrir (una mica tard, ja ho sento) el lloc web de Sicom, Solidaritat i Comunicació, una associació sense ànim de lucre que treballa des de 1995 «per descobrir i fer visibles al conjunt de la societat totes les claus que determinaran el futur del planeta», diuen.
I hi afegeixen:

«Sicomés una associació que divulga informacions sobre els països pobres o en conflicte i sobre les activitats dutes a terme per les organitzacions no governamentals per al desenvolupament i les branques de l’administració pública corresponents. Els seus integrants som periodistes i professionals de diversos mitjans de comunicació o persones interessades en aquest àmbit. A nivell personal o com a membres de l’associació realitzem o col·laborem en programes de ràdio i televisió, a més d’editar publicacions, i participar en les activitats i fòrums que ajuden a difondre i treballar pels nostres objectius.»

No us perdeu el seu vídeo sobre el negoci de la salut.

El peligro de estas elecciones

Me apasiona la política y tuiteo a menudo sobre la actualidad, aunque no me dedico a esta parcela informativa. Supongo que tendría que hacer un esfuerzo añadido y meterme mi opinión en el bolsillo si me dedicara a ella.
Pero desde hace años trabajo en las áreas de cultura, espectáculos y televisión, en teoría menos serias que las grandes áreas del periodismo (internacional, política, economía) y menos popular que los deportes, por supuesto.
Digo en teoría, porque para mí es necesario informar con total rigurosidad y aplicar el mismo nivel de calidad sobre la última historieta de Francisco Ibáñez que si  hablara de la prima de riesgo. O sobre la muerte de Miliki, noticia de hoy mismo.
Esta última me hace llorar y con el último tebeo de Mortadelo me parto de risa. A la mayoría de la población le pasa igual, qué se le va a hacer.
Os decía que tuiteo bastante y escribo menos en este espacio. Anoche, durante el debate entre los siete cabeza de lista de los diferentes partidos catalanes, hubo más de 20.000 tuits. Unos 10 fueron míos y retuiteé unos 20 más. Como han reconocido otros muchos colegas, Twitter casi ha matado a los blogs; o al menos los ha herido. No tengo tanto tiempo como antes para escribir un artículo con cara y ojos. En cambio, lanzar a ese patio de vecinos mundial que es Twitter una frase ajustada y que te aplaudan con varios retuiteos e incremento de seguidores hace aumentar la autoestima de forma más inmediata que con las entradas de lectores en el blog.
Todo este rollo viene a cuento de mi posicionamiento ante las próximas elecciones autonómicas: no pienso votar al Partido Popular ni a Convergència i Unió. Ni el PP es España ni CiU es Catalunya. Como decía no hace mucho Willy Toledo, actor odiado por todos los sectores de la derecha española y más allá: la cuestión es votar contra quienes  me pisan el cuello aquí o en Madrid.
Por eso quiero advertir del peligro de esa increíble polarización de la intención de voto que está apereciendo en Catalunya y que puede dar lugar a un efecto perverso: Artur Mas podría aglutinar los votos de muchos ciudadanos que le ven como salvaguarda de un futuro soberanista mientras que Alicia Sánchez Camacho y el PP catalán atraerían las miradas de quienes quieren seguir unidos a España. O sea, que la mayoría de los catalanes estarían votando por partidos de derecha, pensando más en las banderas que en la justicia social.
Y aquí es donde entran en juego los muchos, muchísmos votantes hartos de la situación actual e indecisos sobre su poder real en las urnas.
No dejemos que nos manejen. No nos quedemos en casa. Hay muchas cosas que podemos cambiar y nuestro voto puede ayudar.

M’apassiona la política i piulo sovint sobre l’actualitat, tot i que no em dedico a aquesta parcel·la informativa. Suposo que hauria de fer un esforç afegit i ficar-me la meva opinió a la butxaca si em dediqués a ella.

Però des de fa anys treball en les àrees de cultura, espectacles i televisió, en teoria menys serioses que les grans àrees del periodisme (internacional, política, economia) i menys popular que els esports, és clar.

Dic en teoria, perquè per a mi és necessari informar amb total rigor i aplicar el mateix nivell de qualitat sobre l’última historieta de Francisco Ibáñez que si parlés de la prima de risc. O sobre la mort d’en Miliki, notícia d’avui mateix.

Aquesta última em fa plorar i amb l’últim còmic de Mortadelo em faig un fart de riure. A la majoria de la població li passa igual, què hi farem.

Us deia que piulo bastant i escric menys en aquest espai. Ahir a la nit, durant el debat entre els set cap de llista dels diferents partits catalans, va haver-hi més de 20.000 piulades. Unes 10 van ser meves i vaig repiular unes 20 més. Com han reconegut molts col·legues, Twitter gairebé ha matat els blocs, o si més no els ha ferit. No tinc tant de temps com abans per escriure un article amb cara i ulls. En canvi, llançar a aquest pati de veïns mundial que és Twitter una frase ajustada i que t’aplaudeixin amb diversos retuiteos i increment de seguidors fa augmentar l’autoestima de manera més immediata que amb les entrades de lectors al bloc.

Tot aquest rotllo ve sobre el meu posicionament davant les properes eleccions autonòmiques: no penso votar el Partit Popular ni Convergència i Unió. Ni el PP és Espanya ni CiU és Catalunya. Com deia no fa gaire Willy Toledo, actor odiat per tots els sectors de la dreta espanyola i més enllà: la qüestió és votar contra els que em trepitgen el coll aquí o a Madrid.

Per això vull advertir del perill d’aquesta increïble polarització de la intenció de vot que està apereciendo a Catalunya i que pot donar lloc a un efecte pervers: Artur Mas podria aglutinar els vots de molts ciutadans que el veuen com a salvaguarda d’un futur sobiranista mentre que Alicia Sánchez Camacho i el PP català atraurien les mirades dels que volen seguir units a Espanya. És a dir, que la majoria dels catalans estarien votant per partits de dreta, pensant més en les banderes que en la justícia social.

I aquí és on entren en joc els molts, muchísmos votants farts de la situació actual i indecisos sobre el seu poder real a les urnes.

No deixem que ens manipulin. No ens quedem a casa. Hi ha moltes coses que podem canviar i el nostre vot pot ajudar-hi.

Vídeos electorales

Cada partido graba con mayor o menor acierto el mensaje que cree sirve más a sus intereses electorales.
El último que he visto y me ha parecido muy interesante (atención, que esto no significa que yo vaya a votar esta opción política) es el de las CUP, las candidaturas de unidad popular. Son cuatro minutos que no se verán en las teles, porque con la ley en la mano, no tienen cabida. El efecto viral de internet puede ayudarles. En alguna de sus versiones he visto más de 100.000 visualizaciones.
En que os dejo aquí, visto en Youtube, tiene incluso traducción al castellano.
Otros partidos lanzan su cuña de la forma que creen que mejor va a calar en los segundos que les dejan en la tele. Esa tele que cada vez ven menos jóvenes.

Cada partit grava amb més o menys encert el missatge que creu serveix més als seus interessos electorals.
L’últim que he vist i m’ha semblat molt interessant (atenció, que això no vol dir que vagi a votar aquesta opció política) és el de les CUP, les candidatures d’unitat popular. Són quatre minuts que no es veuran en les televisions, perquè amb la llei a la mà, no tenen cabuda. L’efecte viral d’internet pot ajudar. En alguna de les seves versions he vist més de 100.000 visualitzacions.
En què us deixo aquí, vist a Youtube, té fins i tot traducció al castellà.
Altres partits llancen el seu falca de la manera que creuen que millor va a calar en els segons que els deixen a la tele. Aquesta tele que cada vegada veuen menys joves.

Fènix 11*23

Ahora que ya se han publicado buena parte de las críticas, puedo decir sin asomo de vergüenza que me gustó Fènix 11*23, la película basada en el caso de Èric Bertran.
Lo que cuenta la película es real y pasó hace sólo ocho años: un adolescente de Lloret de Mar fue acusado de terrorismo en el 2004, por haber enviado un correo electrónico en el que pedía a una empresa de supermercados que etiquetara su productos en catalán.
El propio Bertran, actualmente un joven de 22 años, narró su peripecia, así como otro libro sobre el instituto en el que estudiaba entonces. También se estrenó una obra de teatro basada en el caso y se rodó un documental sobre el tema.
Con respecto a esta última película, Fènix 11*23, mi compañero Quim Casas, en su crítica para El Periódico, escribe lo siguiente:

«Como ocurre en la reciente Lo imposible, Fènix 11*23 es una película basada en hechos reales que ha sido sometida a un proceso de depuración desde el guion para que, pese a tratarse de una historia verdadera, resulte creíble en la ficción representada en una pantalla. Los hechos relatados fueron aún más fuertes de lo mostrado por Joel Joan y Sergi Lara en el filme, y la poda de intensidad era necesaria para que el resultado no cayera en cierto tono panfletario. La historia flirtea así entre lo verósimil y lo inverósimil, ahí radica su fuerza teniendo en cuenta que parte de una salvajada legal que enjuició a un adolescente catalán por supuesta conducta terrorista».

A todo ello se pueden añadir varios elementos.
Los actores: Rosa Gamiz y Àlex Casanovas, como padres, están sensacionales; y Ana Wagener, como fiscal marcada por el anticatalanismo, y Roberto Alámo, como guardia civil, estupendos; me gusta menos Nil Cardoner, el niño en coma de los Pulseras rojas, con menos ironía que el propio Bertran.
La dirección: Joel Joan y Sergi Lara han hecho un buen trabajo como realizadores, uno en la parteartística y el otro, en la técnica. Cinematográficamente, a mi parecer, le sobra una escena al filme, cosecha propia de Joan: la de la madre de Núria Cadenas, que no era necesaria, aunque sirva para añadir más leña ideológica a la denuncia de una (o varias) injusticia (s).
El conjunto es emotivo, sin pasarse, entretenido y muy recomendable, y aspira a ser «un filme como En el nombre del padre, de Jim Sheridan» (en palabras del propio Joan).
Ignoro si podrá estrenarse con normalidad en el resto de España, pero el lector comprometido con la lucha contra las injusticias no lamentará ir a verla.

Ara que ja s’han publicat bona part de les crítiques, puc dir sense mena de vergonya que em va agradar Fènix 11*23, la pel·lícula basada en el cas d’Èric Bertran.
El que compta la pel·lícula és real i va passar fa només vuit anys: un adolescent de Lloret de Mar va ser acusat de terrorisme el 2004, per haver enviat un correu electrònic en què demanava a una empresa de supermercats que etiquetarà seva productes en català.
El mateix Bertran, actualment un jove de 22 anys, va narrar la seva peripècia, així com un altre llibre sobre l’institut on estudiava llavors. També es va estrenar una versió teatral en el cas i es va rodar un documental sobre el tema.
Respecte a aquesta última pel·lícula, Fènix 11*23, el meu company Quim Casas, en la seva crítica per a El Periódico, ha escrit el següent:

«Com passa en la recent L’impossible, Fènix 11*23 és una pel·lícula basada en fets reals que ha estat sotmesa a un procés de depuració des del guió perquè, tot i tractar-se d’una història veritable, resulti creïble en la ficció representada en una pantalla. Els fets relatats van ser encara més forts del mostrat per Joel Joan i Sergi Lara al film, i la poda d’intensitat era necessària perquè el resultat no caigués en cert to pamfletari. La història flirteja així entre el versemblant i el inversemblant, aquí radica la seva força tenint en compte que parteix d’una salvatjada legal que va enjudiciar a un adolescent català per suposada conducta terrorista «.

A tot això es poden afegir-hi diversos elements.
Els actors: Rosa Gamiz i Àlex Casanovas, com a pares, estan sensacionals, i Ana Wagener, com fiscal marcada per l’anticatalanisme, i Roberto Álamo, com a guàrdia civil, fantàstics; m’agrada menys Nil Cardoner, el nen en coma dels Polseres vermelles , amb menys ironia que el propi Bertran.
La direcció: Joel Joan i Sergi Lara han fet una bona feina com realitzadors, un a la parteartística i l’altre, en la tècnica. Cinematogràficament, al meu parer, li sobra una escena al film, collita pròpia de Joan: la de la mare de Núria Cadenas, que no era necessària, encara que serveixi per afegir més llenya ideològica a la denúncia d’una o diverses injustícies.
El conjunt és emotiu, sense passar-se, entretingut i molt recomanable, i aspira a ser «un film com En el nombre del padre, de Jim Sheridan» (en paraules del propi Joan).
Ignoro si podrà estrenar-se amb normalitat a la resta d’Espanya, però el lector compromès amb la lluita contra les injustícies no lamentarà anar a veure-la.

Microdonaciones

Mi amiga y compañera Imma Muñoz me ha dado a conocer la iniciativa solidaria de Teaming.
De qué va lo explican en su web de esta manera.

«Teaming es una iniciativa solidaria que nació en el año 1998 y que ayuda a los demás mediante microdonaciones de 1 euro. Todos los que hacemos Teaming donamos 1 euro al mes y lo destinamos a aquella causa social que elegimos.»

Desde el año 1998 al 2011, Teaming ha funcionadfo en diferentes empresas y ha sido este 2012 cuando ha surgido en internet: Teaming Online, que permite organizar grupos de ayuda.

«Uno de los objetivos de Teaming Online es ayudar a las personas que realmente lo necesitan y tu aportación es clave para lograrlo. En la web, las personas crean sus propios Grupos (o se unen a ellos) para apoyar diferentes causas sociales aportando 1 euro al mes de su cuenta corriente. Lo hacen de forma segura, automática, transparente y sin comisiones.»

Yo me he apuntado y espero que vosotros y más gente lo haga.

La meva amiga i companya Imma Muñoz m’ha fet conèixer la iniciativa solidària de Teaming.
De què va l’expliquen a la seva web d’aquesta manera.

«Teaming és una iniciativa solidària que va néixer l’any 1998 i que ajuda als altres mitjançant microdonacions d’1 euro. Tots els que fem Teaming donem 1 euro al mes i el destinem a aquella causa social que triem.»

Des de l’any 1998 al 2011, Teaming ha funcionadfo en diferents empreses i ha estat aquest 2012 quan ha sorgit a internet: Teaming Online, que permet organitzar grups d’ajuda.

«Un dels objectius de Teaming Online és ajudar a les persones que realment ho necessiten i la teva aportació és clau per aconseguir-ho. Al web, les persones creen els seus propis grups (o s’uneixen a ells) per donar suport diferents causes socials aportant 1 euro al mes del seu compte corrent. Ho fan de manera segura, automàtica, transparent i sense comissions. «

Jo m’hi he apuntat i espero que vosaltres i més gent ho faci.

Sol, baile y sonrisas

Mi amigo Jordi A. me pasa el enlace de este vídeo, para empezar el día con buen humor.
Corresponde al videoclip «Bring me sunshine» del grupo inglés The Jive Aces, una banda de swing creada en 1989 que quedó semifinalista el año pasado en un concurso televisivo de talentos de la BBC.
Sol, baile y sonrisas.

El meu amic Jordi A. em passa l’enllaç d’aquest vídeo, per començar el dia amb bon humor.
Correspon al videoclip «Bring me sunshine» del grup anglès The Jive Aces, una banda de swing creada el 1989 que va quedar semifinalista l’any passat en un concurs televisiu de talents de la BBC.
Sol, ball i somriures.

Ni un pez por la borda

Este martes, dia 6, en Barcelona, se presenta el documental de la campaña internacional ‘Ni un pez por la borda’.
En la web de la iniciativa explican lo siguiente:

«Los pescadores se ven obligados a arrojar por la borda, en ocasiones, hasta más de la mitad del pescado que capturan. Este pescado es susceptible de ser consumido y se derrocha por causa de las absurdas leyes de cuotas que impone la Unión Europea.»

La entrada a los cines Girona, donde se exhibe el filme, es gratuita (hasta agotar el aforo, claro está) y se engloba en el Festival Internacional de Cine del Medio Ambiente.
El actor Roberto Álamo, que hoy mismo se encuentra en Barcelona para presentar la interesante película Fènix 1123, de Joel Joan y Sergi Lara, donde interpreta al guardia civil que detuvo a Èric Bertran (Nil Cardoner, de Pulseras rojas), protagoniza el vídeo superior.

Aquest dimarts, dia 6, a Barcelona, es presenta el documental de la campanya internacional ‘Cap peix per la borda’.
Al web de la iniciativa expliquen el següent:

«Els pescadors es veuen obligats a llançar per la borda, en ocasions, fins més de la meitat del peix que capturen. Aquest peix és susceptible de ser consumit i es malbarata per causa de les absurdes lleis de quotes que imposa la Unió Europea.»

L’entrada als cinemes Girona, on s’exhibeix el film, és gratuïta (fins esgotar l’aforament, és clar) i s’engloba al Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient.
L’actor Roberto Álamo, que avui mateix es troba a Barcelona per presentar la interessant pel·lícula Fènix 1123, de Joel Joan i Sergi Lara, on interpreta el guàrdia civil que va detenir Èric Bertran (Nil Cardoner, de Polseres vermelles), protagonitza el vídeo superior.

La precampaña

Sirvan estas dos imágenes como recordatorio de que aún estamos en precampaña para las elecciones autonómicas catalanas.
¡Ay, cuando empiece la campaña!
La primera la he visto en el blog La lamentable, donde escriben algunos magníficos periodistas (más o menos) prejubilados. La segunda, en el sitio web de Iniciativa.

Serveixin aquestes dues imatges per a recordar que encara estem en precampanya per les eleccions autonòmiques catalanes.
Ai, quan comenci la campanya!
La primera l’he vist al bloc La lamentable, on escriuen alguns magnífics periodistes (més o menys) prejubilats. La segona al lloc web de Iniciativa .

Fotos desde el aire

Un par de fotos tomadas desde un avión, ayer mismo.
Las subí a la red mediante Instagram.
En la primera dije:

«Los malos rollos, siempre por debajo de las nubes»

Y en la de la flecha indiqué lo siguiente:

«¿Hacia dónde?»

Un parell de fotos preses des de l’avió, ahir mateix.

Les vaig pujar a la xarxa mitjançant Instagram.
A la primera vaig dir:

«Els mals rotllos, sempre per sota dels núvols»

I a la de la fletxa vaig indicar el següent:

«Cap a on?»

Dragon Ball

Me ha hecho gracia: los amigos del Salón del Manga preparan una superfiesta con uno de los personajes más entrañables del cómic japonés y de su extensión anime: la televisiva serie Dragon Ball, Bola de Dragón, en castellano, o Bola de Drac, en Catalunya, donde lo emitió durante años el canal autonómico TV-3.
Sin ánimo de atizar más Wertfuegos, y que me perdonen los maestros, quizá haya más niños que hablan catalán gracias a esta serie que a otras clases.
A lo que iba. Que la gente de Ficomic propone batir el récord de aficionados disfrazados de personajes del popular manga del dibujante japonés Akira Toriyama.

«La idea es batir el Récord Guinness del mayor número de personas disfrazadas de personajes de las diferentes series de Dragon Ball. La cita será el jueves 1 de noviembre, a las 13.00 horas en la zona escenario del Salón del Manga. Todos los que vengan disfrazados de un personaje de Dragon Ball (caracterización íntegra de pies a cabeza) el jueves 1 de noviembre entrarán gratis en el Salón del Manga entre las 10.00 y las 13.00 horas. Para contabilizar el récord, los participantes deberán permanecer durante el recuento para el Guinness en la zona del escenario del Salón del Manga.»

Y hay más:

«Habrá una exposición que repasará sus dos décadas de vida en nuestro país, comisariada por Antonio Martín, quien fuera director editorial de Planeta DeAgostini Cómics y responsable de la publicación de este manga entre nosotros. El visitante descubrirá las diferentes ediciones producidas a lo largo de estos años en España, así como productos de merchandising de la saga que harán las delicias de los seguidores de todas las edades. También habrá videoconsolas Xbox 360 con las que zambullirse en el universo Dragon Ball, además de una gran pantalla donde ver una selección de animes

M’ha fet gràcia: els amics del Saló del Manga preparen una superfesta amb un dels personatges més entranyables del còmic japonès i de la seva extensió animi: la televisiva sèrie Bola de Drac, que va emetre durant anys TV-3 i on encara hi és.
Sense ànim d’atiar més Wertfocs, i que em perdonin els mestres, potser hagi més nens que parlen català gràcies a aquesta sèrie que a altres classes.
Al que anava. Que la gent de Ficomic proposa batre el rècord d’aficionats disfressats proposa  de personatges del popular manga del dibuixant japonès Akira Toriyama.

«La idea és batre el Rècord Guinness del major nombre de persones disfressades de personatges de les diferents sèries de Bola de Drac. La cita serà el dijous 1 de novembre, a les 13.00 hores a la zona escenari del Saló del Manga. Tots els que vinguin disfressats d’un personatge de Bola de Drac (caracterització íntegra de cap a cap) el dijous 1 de novembre entraran gratis al Saló del Manga entre les 10.00 i les 13.00 hores. per comptabilitzar el rècord, els participants hauran de romandre durant el recompte per al Guinness a la zona de l’escenari del Saló del Manga.»

I n’hi ha més:

«Hi haurà una exposició que repassarà els seus dos dècades de vida al nostre país, comissariada per Antonio Martín, que va ser director editorial de Planeta DeAgostini Còmics i responsable de la publicació d’aquest manga entre nosaltres. El visitant descobrirà les diferents edicions produïdes al llarg de aquests anys a Espanya, així com productes de marxandatge de la saga que faran les delícies dels seguidors de totes les edats. També hi haurà videoconsoles Xbox 360 amb les que capbussar-se en l’univers Bola de Drac, a més d’una gran pantalla on veure una selecció d’animes».

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑