És dilluns a la nit, 14 de juliol. A les 8 de la tarda, la foscor és gairebé total a l’hotel on estem allotjats, en Tortuguero. Diverses embarcacions ens recullen amb destí al poble. Vestim de fosc i portem calçat adequat per caminar un bon estona.
Una vegada hem desembarcat en el poble de Tortuguero, el guia Ray ens reparteix en diversos petits subgrups, encapçalats cadascun d’ells per guies locals que s’encarreguen de 8 o 10 persones cadascun. Seguint a aquests últims, ens dispersamos al llarg d’un camí paral·lel a la platja.
Uns observadors, situats al llarg de diversos quilòmetres de platja i comunicant-se entre ells amb walkies-talkies, ens indiquen en quin punt de la costa acaba de sortir una gran tortuga verda i comença a fer un sot per a posar-hi els ous. Hem de caminar en paral·lel a la platja un parell de quilòmetres, fins a situar-nos en el punt més pròxim al niu.
Després d’esperar la senyal adequada, el guia local, armat amb una llanterna amb una llum vermella, indica que entrem a la platja. A uns metres a la nostra esquerra mostra un gran ombra negra que furga a la sorra i una altra, al davant, que comença a sortir de l’aigua. Són dues gegantines tortugues verdes de més d’un metre de llargada.
Ens mana guardar silenci fins que arribi el moment adequat: quan l’animal estigui posant els ous i quedi en una espècie de tràngol.
La tortuga que acaba de sortir de l’aigua nota alguna cosa rara i, després de realitzar l’esforç de lliscar per la sorra una desena de metres, realitza un ampli gir i enfila de nou cap a l’aigua. Veient que no farà la posada, el guia permet que ens acostem i contemplem la tortuga, sense molestar-la, en la seva lenta fugida.
És impressionant veure aquest animal de prop. Les empremtes que va deixant en terra són gairebé de tractor. No és estrany: superen amb facilitat els 200 quilos i només quan arriben a l’aigua es tornen tan lleugeres com un peix.
L’altra tortuga ha començat la seva posta. Esperem el nostre torn –som tres grups d’unes deu persones cadascun– fins que el guia ens fa una senyal i enfoca la part del darrere de l’animal: com si defequés, va deixant caure els ous dins un gran forat de més de mig metre de profunditat, que ha excavat a la sorra.
Els grups ens anem alternant en silenci, veient diverses fases del part. Per què no deixem en pau a la pobra criatura?, penso. Després admeto que això és preferible al que passava antigament: se les carregaven per fer sopa de tortuga i a les platges només quedaven closques.
Quan la tortuga comença a cobrir els ous amb la sorra –encara falten un parell de mesos perquè neixin les cries– és el moment de retirar-se. No cal molestar-la en la seva tornada a l’aigua. Deixarà tapats els ous, potser faci un altre petit forat per despistar als depredadors i s’arrossegarà de nou cap al mar.
Tornem cap al poble de Tortuguero i vaig xerrant amb el guia. De jove ell també va caçar i va menjar tortuga. Ara és un més dels molts guies del poble, que ha pogut reconvertir-se en privigeliada talaia d’observació, encara que l’economia depengui ara només del turisme o gairebé.
En l’embarcador es troba Ray. Ni rastre dels altres dos subgrups. Pel que sembla han tingut problemes per albirar tortugues en una part i han hagut de desplaçar-se cap a l’una altra punta de la barra de sorra, a quatre o cinc quilòmetres.
Així que, després de deixar un missatge a un altre guia, la nostra barca torna cap a l’hotel. Són prop de les 11 d’una negra nit i núvols amenaçadors han començat a cobrir un cel on la lluna plena ens havia permès veure sense problemes la posta de les tortugues.
Quan trepitgem l’embarcador, comencen a caure les primeres gotes, que es converteixen en xàfec a l’entrar a l’habitació. Un aiguat fort i sonor que durarà fins més enllà de les 6 del matí. Hi ha qui no dormirà gaire bé aquesta nit, pensant en l’escàs espai de terra ferma que hi ha entre els canals i el rugent mar Carib.
Deja una respuesta