Els periodistes que treballem en premsa escrita diària hem dut a terme avui la vaga general que demà, el 29-S, farà tot el món.
La raó és senzilla: l’absència de diaris als quioscos fa més evident l’atur general i, a més, la possibilitat que aquests estiguin tancats faria augmentar les pèrdues dels seus editors.

Tot i així, és probable que demà es vegin diaris en alguns punts de venda. Hi ha empreses que han decidit treure al carrer els seus productes utilitzant tots els mitjans necessaris. La indiferència en molts casos, i les pressions i la por, en altres, han omplert algunes redaccions.
Llàstima: els periodistes hauríem de ser els primers a donar exemple. Sobretot de cara als més joves… Perquè aquest no és una aturada contra les nostres empreses, ni tan sols contra un Govern o el partit que el sustenta. És molt més: una protesta contra unes mesures que creiem injustes i que s’apliquen, sobretot, a les capes més febles de la societat, que són, que som els treballadors.

Us vull donar a conèixer un parell de textos referits al tema de la vaga, amb motius més que evidents per a seguir-la.
Un és un fragment d’un article de Litus Alonso, veterà sindicalista i dirigent de CCOO en el sector bancari, publicat a la revista Sin permiso:

«La reforma laboral, plasmada en la modificació de l’Estatut dels Treballadors aprovada el passat 9 de setembre, les seves dues principals característiques són facilitar i abaratir l’acomiadament i augmentar el poder unilateral de l’empresari per modificar les condicions substancials de treball, fins i tot encara que aquestes hagin estat pactades anteriorment. L’acomiadament es fa més fàcil i barat «

L’altre, és un carta d’una companya, llegida en una assemblea que el col.lectiu de treballadors va haver de realitzar al carrer.

«Estimats companys/es:
A més de les raons que tots coneixereu sobre la necessitat de donar una resposta massiva a la reforma laboral, que ens deixa amb el cul a l’aire als treballadors, crec que s’ha de mirar cap endavant i al voltant.
Penso en les pensions, per exemple, en el mal plantejament dels sistemes de treball -per què treballar més els més grans amb un 40% d’atur juvenil?-, en la privatització dels serveis de prestacions socials, per exemple, de l’atur o de les empreses de col·locació, on encara t’has de humiliar més perquè considerin que tens les condicions necessàries perquè et posin en llistes per treballar temporalment i sobretot, en la mentalitat individualista, insolidària i gairebé delatora que ens estan ficant en el cos.
La barra amb que els poders econòmics i polítics actuen en aquesta crisi per ells creada està arribant a uns extrems que almenys una vegada en la nostra vida mereix una resposta d’atur total. Per això em permeto cridar a la vaga per dignitat des de la confortabilitat de les nostres nòmines mensuals. Nosaltres no som el treballador tipus i segur que al nostre voltant tenim amics o parents que no podran anar a la vaga tot i volguessin.
Un recordatori:
Si no hi hagués hagut vaga general el 1988 i 2002 ara la cobertura de desocupació no passaria del 50% (està en més del 90%).
Si no hi hagués hagut vaga general el 1988 i 2002 les pensions del nostre pares serien més miserables.
Si no hi hagués hagut vaga general el 1988 i 2002 els companys i familiars o coneguts afectats per EROs en els últims anys o per prejubilacions forçoses no haguessin aconseguit més de 20 dies per any.
Si no hi hagués hagut vagues general el 1988 i 2002 molts dels que heu aconseguit entrar en plantilla en aquests anys haguéssiu seguit en precari.
Ningú diu que s’aconsegueixi el paradís (els més vells som els que estem més curats d’espant) però no crec que calgui facilitar la seva intenció de convertir-nos en els nous esclaus del segle XXI.

Senyors: tenim dret a dir que no hi estem d’acord i a que se’ns escolti.

Us deixo alguns enllaços informatius més: