Ahir comentava el fet que els protagonistes de les acampades de Sol i, parcialment, de la plaça de Catalunya hagin desmuntat les seves botigues.
Però això no vol dir que deixen el seu moviment, la seva «indignació». Avui mateix segueixen, a Barcelona, ​​per exemple, amb una marxa que pretén arribar al parc de la Ciutadella i muntar-hi demà, dia 15, una cadena humana «per evitar que les retallades entrin al Parlament».
En una carta adreçada als diputats, el col.lectiu els diu:

«Segons l’article 80 del seu reglament no es podrà prendre cap acord si no hi ha prou quòrum a l’hemicicle. És per això que demanem al seu grup parlamentari que aquest dia no es presenti a la sessió parlamentària i boicotegi les retallades. Més enllà de sigles i pactes, us demanem individualment a cadascun dels diputats, si són conscients del que suposaran les retallades per a la majoria de la població, aquest dia no vagi al Parlament. Si ve i ens troba a les portes, de la tornada o afegiu-vos a nosaltres. Entenem que les eleccions i el vot no poden un xec en blanc per a actuar en contra la població. El 15 de maig vam sortir als carrers demanant una democràcia real. Encara la volem. En un dia 135 persones poden hipotecar la nostra vida durant anys. No ho permetrem! «

L’altre dia, no recordo qui-que algun lector em refresqui la memòria-proposava a aquests joves que ens estan demostrant dia a dia que la política està més viva que mai, que interessa, i molt, que aquests indignats se senten dia a dia enfront dels parlaments i analitzen les propostes que es couen al seu interior. Serien parlaments paral.lels on el debat seria més popular que mai.
No vull acabar aquesta entrada sense recomanar la lectura d’un article de Jordi Borja, va conèixer sociòleg i urbanista eurocomunista.
Es titula Carta de Barcelona: eleccions i campaments a les places, l’ha publicat la revista italiana Il Straniero i el reprodueix Sin Permiso.
Un text que conclou així:

«Tornar a començar. És el que emergeix de les actuals mobilitzacions. Construir des de les xarxes socials i des de les places assembleàries, afegir objectius i demandes i promoure accions descentralitzades, assumir la diversitat de moviments i desenvolupar gradualment una alternativa política. L’actual crisi és reveladora de que el món actual ens porta a múltiples catàstrofes. No podem esperar que les institucions i partits còmplices, per acció o per omissió, d’aquesta situació puguin ara entendre-la, enfrontar-s’hi i proposar una alternativa. Els moviments crítics avui poden ser més fàcilment entesos i atesos per una ciutadania que espera propostes. I avançaran amb idees noves i amb vímets diversos.
Com apuntem anteriorment els moviments actuals és probable que visquin un reflux en les pròximes setmanes encara emergiran moments forts de nou. Però es respira un altre aire al carrer, les places han estat un escenari de «socialització política» massiva. Tornaran aviat les acampades, les manifestacions i les campanyes, les xarxes cridaran a sometent, apareixeran iniciatives innovadores i formes de protesta originals. Tornaran o com dirien a l’Argentina «tornarem i serem milions».