El blog del periodista Txerra Cirbian
BubbleShare: Share photos – Powered by BubbleShare
Aquesta nit, la del diumenge 22 al dilluns, 23, és la de la pujada al cim del Canigó per a encendre la Flama del Canigó, que recorrerà tots els pobles de Catalunya i encendrà les fogueres de Sant Joan.
Les imatges de dalt són de la pujada a la pica, al setembre, junt amb el guia Jaume Nou, un dels millors especialistes d’aquesta zona.
M’arriba una informació de Gonzalo Nadal, nom que correspon -crec- al responsable del gestor de biblioteques per a windows GBwin32 i del web Calidad Precio.net, pertanyent a l’empresa Biblioteca Online SLU.
Anuncia un nou web, Artistas 21. Subtitulat com «Algún día seran famosos«, Nadal el descriu com «el primer portal a Espanya de descobriment de joves artistes de pintura. Les joves promeses podran exposar gratuïtament, ser valorats i vendre les seves obres a través d’internet. Cada artista podrà exposar un màxim de sis de les seves millors obres i per cadascuna que en vengui en podrà exposar tres més, de tal manera que seran els compradors els qui facin el rànquing dels més valorats».
I afegeix: «El portal pretén donar una oportunitat a nous artistes, mostrar les noves tendències i oferir art al millor preu apostant per un famós artista».
Fins aquí, perfecte. Per això ho anuncio…
Però, home, posar com exemples inicials, falsos o de prova, a Sorolla, Goya i a un tal Juan Antonio Abad amb cara de Picasso…
Clar que, tal com està el món de l’art i el preu de les subhastes, qui aposta avui per joves valors?
Fa uns dies es va saber que Thomas Kohnstamm, un col·laborador de les famoses guies de viatges Lonely Planet va admetre haver-se inventat seccions senceres d’una guia sobre el Brasil. Ho ha fet en un llibre que ha escrit i que encara no ha sortit a la venda, però que amb aquesta adequada publicitat li donarà uns quants euros, segurament.
L’editorial ha decidit examinar el contingut d’unes guies en les quals va col·laborar Kohnstamm, per si hi hagués alguna dada falsa, ja que el seu col·laborador admet haver-se inventat, copiat o plagiat dades d’altres guies. La raó: compensar el poc que paga la citada editorial.
I aquí volia jo arribar: és fiable la informació que ofereixen les guies de viatges?
I per extensió: és fiable la informació que publiquen els periodistes?
Cada vegada estic més convençut que per ser veraç i independent, a més a més d’ètica, que es presuposa, a l’hora d’informar no es pot passar gana…
Sempre pot aparèixer algú que t’inviti a menjar o a dormir tan sols per a que parlis bé del seu restaurant o hotel.
Hace unos días se supo que Thomas Kohnstamm , un colaborador de las famosas guías de viajes Lonely Planet ha admitido haberse inventado secciones enteras de una guía sobre Brasil. Lo ha hecho en un libro que ha escrito y que aún no ha salido a la venta, pero que con esta adecuada publicidad le dará unos cuantos euros, seguramente.
La editorial ha decidido examinar el contenido de unas guías en las que colaboró Kohnstamm, por si hubiera algún dato falso, ya que su colaborador admite haberse inventado, copiado o plagiado datos de otras guías. La razón: para compensar lo poco que paga la citada editorial.
Y aquí quería yo llegar: ¿es fiable la información que ofrecen las guías de viajes?
Y por extensión: ¿es fiable la información que publican los periodistas?
Cada vez estoy más convencido de que para ser veraz e independiente, admás de ètica, algo que ya se se presupone, a la hora de informar no se puede pasar hambre…
Siempre puede aparecer alguien que te invite a comer o a dormir sólo para que hables bien de su restaurante u hotel.
Una passejada per la Costa Brava, tot caminant pel seus camins de ronda, dóna per moltes imatges. Aquí en podreu veure unes quantes de la zona de S’Agaró.ó.
Can Bac està situat a 1.000 metres, a la carretera que uneix Cantonigrós i Rupit.
Algunes valls començen a notar que arriba la primavera.
En els últims anys he tornat a apassionar-me per la fotografia.
Era una vella afició de jove que mai va arribar a professió per culpa meva, evidentment, i d’algun professional que em va treure la il·lusió en lloc de donar-me-la.
Bé, això ens passa cada dia, en moltes professions, i la meva no és l’única.
Amb la meva veterana Pentax ME, una rèflex analògica, vaig arribar fins al 2004.
Jo ja tenia una petita Olympus compacta per a viatgets, però per als grans viatges sempre havia utilitzat la rèflex.
I aquest any tocava Islàndia. Centenars de fotos més tard, el meu pressupost s’havia triplicat…
Va ser llavors quan vaig decidir comprar-me una petita càmera digital, una Exilim de Casio.
Tan sols em vaig estirar a terra i vaig apuntar cap amunt…
Anàvem caminant i cantàvem, malament, però cantàvem aquesta cançó d’en Lluís Llach (Ítaca).
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes…
¿Un ovni en el Collsacabra? ¡Nooo! Es la cúpula del grupo teatral Els Joglars, en Pruit. El pasado sábado había música. Alguien estaba dentro, ensayando.
Qui es recolça en qui? O, també… qui ha perdut un bastó?
Ahora hacemos un pequeño descanso, pero cuando creáis que habéis llegado, sabed encontrar nuevas sendas…
En el superpoblado mercado editorial existe un puñado de revistas de calidad dedicadas a los viajes. Por citar sólo algunas, ahí están Altaïr, Descobrir Catalunya –ambas editadas por Ediciones 62, y la primera apadrinada por la librería homónima–, Geo y Rutas del Mundo. Hay muchas más, más o menos comerciales, más o menos publicitarias.
Pero las dos fotos de arriba se refieren a otra publicación de viajes donde el viaje no es lo más importante. La cabecera se llama El Mundo de los Pirineos y está publicada por Sua Edizioak.
Esta editorial, con sede en Bilbao, edita unas excelentes guías de montaña, como el último «cuaderno pirenáico», dedicado al Canigó y firmado por Miguel Angulo y Núria García Quera.
Decía que el viaje no es lo más importante en sus páginas, aunque si el lector quiere encontrarlos los hallará y excelentes, siempre con un aire montañero entre sus páginas. Con la excusa de la cordillera, la publicación ofrece espléndidos retratos de paisajes, gentes y costumbres, con toques gastronómicos o culturales, entrevistas a personajes entrañables.
Como se ve por su nombre y editorial, podría predominar lo euskaldún, pero no: existe un adecuado equilibrio entre lo vasconavarro y lo catalán, sin perder nunca de vista la vertiente aragonesa.
Buena parte de su éxito se debe a un periodista catalán afincado desde hace años en el País Vasco: Sergi Ramis. Viajero incansable, Ramis ha colaborado con las principales revistas del sector, y durante un tiempo escribió las rutas en bicicleta que semanalmente publica el diario El Periódico de Catalunya y que ahora prosigue su amigo Joan Portell Rifà.
Ramis ha sabido asumir un papel difícil: escribir y firmar poco para editar y coordinar más. Una tarea difícil para un periodista a quien le agrada escribir. Y ha sabido elegir a colaboradores en los que sabe que puede confiar, como Gorka López, Lucila Rey, Albert Torrent y Eduardo Viñuales, que firman el reportaje central del número de julio y agosto. Y como sus colegas catalanes César Barba y Raimon Portell, autores de una ruta por los bosques pirenaicos y de una entrevista a una veterana pionera de la escalada, Maria Antònia Simó.
© 2025 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
