El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Categoría: Periodisme (Página 1 de 7)

El regreso de Buenafuente

El regreso de Andreu Buenafuente a las noches televisivas, me permitió hacerle una pequeña entrevista para el suplemento TeleTodo de El Periódico, que os reproduzco a continuación.

Andreu Buenafuente: «Tenía mono de tele»

El popular humorista y presentador vuelve a la tele este lunes para ocupar la última hora de la noche de La Sexta. El programa ‘En el aire’ cuenta con Berto Romero y tres caras nuevas, Bob Pop, Belén Cuesta y Jorge Ponce.
No ha podido resistirlo: el popular humorista y presentador vuelve a la tele este lunes, 18, para ocupar la última hora de la noche de La Sexta, con ‘En el aire’, un programa que lleva la marca de Andreu Buenafuente, pero con suficientes novedades como para atraer a nuevos públicos.
Estará ‘En el aire‘ cada noche, de lunes a jueves, al filo de la medianoche, en La Sexta, la cadena de Atresmedia donde triunfó durante años y en la que también está su amigo Jordi Évole, su ‘Follonero’. Empieza el día 18.

–No ha podido resistir el año sabático. ¿Tenía mono? 
–Efectivamente, no he podido. Soy un tonto integral para estas cosas. Y sí, tengo mono de tele, pero es que, además, el mundo que me he creado, empresarialmente hablando, para poder hacer toda esta tele, me ha tenido ocupado cuando no tenía tele. Así que siempre estoy atrapado por algún lado. Pero bueno, finalmente estoy contento porque voy a hacer lo que a mí me gusta.

El retorn d’Andreu Buenafuente a les nits televisives, em va permetre fer-li una petita entrevista per al suplement Teletodo d’El Periódico, que us reprodueixo a continuació.

Andreu Buenafuente: «Tenia mono de tele»

El popular humorista i presentador torna a la tele aquest dilluns per ocupar l’última hora de la nit de La Sexta.
El programa ‘En el aire’ compta amb Berto Romero i tres cares noves, Bob Pop, Belén Cuesta i Jorge Ponce.

No ho ha pogut resistir: el popular humorista i presentador torna a la tele aquest dilluns, dia 18, per ocupar l’última hora de la nit de La Sexta, amb ‘En el aire’, un programa que porta la marca d’Andreu Buenafuente, però amb prou novetats per atraure nous públics. Farà ‘En el aire‘ cada nit, de dilluns a dijous, poc després de la mitjanit, a La Sexta, la cadena d’Atresmedia on va triomfar durant anys i en què també hi ha el seu amic Jordi Évole, el seu ‘Follonero’. Comença el dia 18.

–No ha pogut resistir l’any sabàtic. Tenia mono?

–Efectivament, no he pogut. Sóc un tonto integral per a aquestes coses. I sí, tinc mono de tele, però és que, a més, el món que m’he creat, empresarialment parlant, per poder fer tota aquesta tele, m’ha tingut ocupat quan no tenia tele. Així que sempre estic atrapat per algun costat. Però bé, finalment estic content perquè faré el que a mi m’agrada.

Seguir leyendo

El hombre que recogía conchas

Mientras paseamos junto al agua, jugando a escapar de las olas suaves que llegan frías hasta nuestros pies, vemos a un hombre a unos metros de distancia.
Tiene unos 70 años y está moreno, muy moreno.
Lleva una bolsita de plástico en la mano y observa la arena de la playa.
De vez en cuando se agacha y recoge algo.
-Qué hace usted?, le pregunto, curioso.
Me mira, con cierta sorna desde el purito apagado que lleva en la comisura de los labios.
-Conchas, caracolillos, piedrecitas…
-Y qué hace con todo eso?, insisto.
-Collares, colgantes, cosillas para entretenerme.
-Oh, qué bien!, le digo, asombrado de que un jubilado (al menos así parece), haga este tipo de artesanía.
-Y también hago cuadros con todo eso.
-Pues ya le dejamos tranquilo. Hasta luego!
Al cabo de un ratito, en la misma orilla, de vuelta hacia el punto de inicio, nos lo encontramos de nuevo.
-Bueno, que le vaya bien la recogida, le decimos al pasar a su lado.
-Esperen, esperen. Tomen, unos de estos caracolillos. Dan suerte cuando se regalan.
-Muchas gracias, hombre, pero son de usted, son muy bonitos.
-Por eso se los regalo.
-Cómo se llama usted? -Rafael.
-Pues muchas gracias, de nuevo, Rafael. Estamos encantados de haberle conocido.

Mentre passegem costat de l’aigua, jugant a escapar de les onades suaus que arriben fredes fins als nostres peus, veiem un home a uns metres de distància.
Té uns 70 anys i està moreno, molt moreno.
Porta una bosseta de plàstic a la mà i observa la sorra de la platja.
De tant en tant s’ajup i recull alguna cosa.
-Què fa vostè?, li pregunto, curiós.
Em mira, amb un aire mofeta des del puret apagat que porta a la comissura dels llavis.
– Petxines, cargolets, pedretes…
– I què fa amb tot això?, insiteixo.
-Collarets, penjolls, cosetes per entretenir-me.
-Oh, que bé!, li dic, sorprès que un jubilat (així ho sembla), faci aquest tipus d’artesania.
– I també faig quadres amb tot això.
-Doncs li deixem tranquil, li dic. Fins després!
Al cap d’ una estoneta, a la mateixa vora, de tornada cap al punt d’inici, ens el trobem de nou.
-Bé, que li vagi bé la recollida, diem al passar al seu costat.
-Esperin , esperin. Agafin uns d’aquests cargolets. Donen sort quan es regalen. -Moltes gràcies, home, però són de vostè, i són molt bonics.
-Per això se’ls regalo.
-Com es diu vostè?
-Rafael.
-Doncs moltes gràcies, de nou, Rafael. No deixi de ser com és. Encantats d’haver-lo congut!

Soñar el mañana

Llega el fin de semana y sueño con un mañana mejor. Sin más, sin hacer de menos a nadie. Un futuro más justo para todos.

Arriba el cap de setmana i somnio amb un demà millor. Sense més, sense fer de menys a ningú. Un futur més just per a tots.

Federarse, ¿con quién?

Leer varios diarios de diferentes opciones ideológicas es un sano ejercicio de información.
De la misma manera, es bueno oír diversas emisoras de radio.
Esta mañana la cadena SER ha hecho público un sondeo de opinión sobre los deseos de independencia de quienes vivimos en Catalunya.

Me ha parecido muy interesante la respuesta de Joan Herrera: representa a mucha gente que sin ser independentista, se siente federalista… Es partidario de que se consulte a la población, de ese derecho a decidir que todo demócrata debería defender.
Es simplemente eso: preguntar al pueblo qué quiere hacer con su futuro.
Ahora bien, qué difícil lo tienen los federalistas: no parecer haber nadie en el otro lado del Ebro que quiera federarse, salvo, Izquierda Unida.
Pero, como decía esta mañana Pepa Bueno en su editorial, «No vale mirar para otro lado».
Hay que mirar la realidad y afrontarla con valentía.

Llegir diversos diaris de diferents opcions ideològiques és un sa exercici d’informació.
De la mateixa manera, és bo sentir diverses emissores de ràdio.
Aquest matí la cadena SER ha fet públic un  sondeig d’opinió sobre els desitjos d’independència dels que vivim a Catalunya.

M’ha semblat molt interessant la resposta de Joan Herrera: representa molta gent que sense ser independentista, se sent federalista… És partidari de que es consulti la població, d’aquest dret a decidir que tot demòcrata hauria de defensar.
És simplement això: preguntar al poble què vol fer amb el seu futur.

Ara bé, què difícil ho tenen els federalistes: no sembla que hi hagi ningú a l’altra banda de l’Ebre que vulgui federar-se, llevat d’Izquierda Unida.
Però, com deia aquest matí Pepa Bueno en el seu editorial, «No vale mirar para otro lado».
Cal mirar la realitat i afrontar-la amb valentia.

Ser honesto

En un par de días, empezamos el nuevo curso escolar, político, periodístico….
Bueno es recordar un par de frases que me dijo Antonio García Ferreras en una reciente entrevista.

«Las presiones existen siempre, ahora, en el pasado y en futuro, Es una realidad con la que debe convivir el periodista. Forman parte de su ecosistema natural. Y uno tiene que aprender a convivir con ellas. La clave es qué y cómo se reflejan luego en el programa o en el debate».

Y sobre la información deportiva, cuando le pregunté si se podía ser imparcial a él, que fue jefe de prensa del Real Madrid, me respondió:

«Yo siempre digo que un periodista ha de dar cuenta de los hechos más allá de las convicciones… salvo en los territorios deportivos, donde la pasión nos sobrepasa. Vamos, que en este terrerno no se puede ser imparcial. Hay gente que lo puede llegar a conseguir. Yo creo que no sería capaz. De todas formas, siempre digo que yo no soy imparcial ni objetivo, ni en lo deportivo ni en lo político. Lo que puedo garantizar es que intento ser honesto, incluso en lo futbolístico.»

Y ahí estamos, en esa brecha.

En un parell de dies, comencem el nou curs escolar, polític, periodístic ….
És bo recordar un parell de frases que em va dir Antonio García Ferreras en una recent entrevista.

«Les pressions existeixen sempre, ara, en el passat i en futur, és una realitat amb la qual ha de conviure el periodista. Formen part del seu ecosistema natural. I un ha d’aprendre a conviure amb elles. La clau és què i com es reflecteixen després en el programa o en el debat «.

I sobre la informació esportiva, quan li vaig preguntar si podia ser imparcial a ell, que va ser cap de premsa del Reial Madrid, em va respondre:

«Jo sempre dic que un periodista ha de donar compte dels fets més enllà de les conviccions… excepte en els territoris esportius, on la passió ens sobrepassa. Bé, que en aquest terreny no puc ser imparcial. Ha gent que ho pot arribar a aconseguir. jo crec que no seria capaç. Tanmateix, sempre dic que jo no sóc imparcial ni objectiu, ni en lo esportiu ni en lo polític. el que puc garantir és que intento ser honest, fins i tot en lo futbolístic. «

I aquí estem, en aquesta bretxa.

Cosas de hospital

Cuando estás en un hospital, pasas muchas horas esperando.
Estos días un familiar directo nos dio un susto y lo he vivido de cerca.

Si eres el enfermo, existe una rutina diaria: la enfermera te despierta, te toma la tensión, te traen el desayuno, te hacen alguna prueba, te visita el médico, comes, duermes la siesta, te vuelve a despertar la enfermera, te vuelven a controlar la tensión, tienes alguna visita, charlas con el compañero de habitación, cenas, ves la tele, te duermes.

Si eres el acompañante, la rutina es agotadora, porque no haces otra cosa que atender al enfermo. Y si además este es mayor y has de ayudar a su marido o esposa, todo gira en torno a una habitación y una cama de hospital.

Las fotos que acompañan a esta entrada son fruto de las horas que he estado paseando por los pasillos, deambulando entre el personal sanitario, mientras ese familiar descansaba.

Quan estàs en un hospital, passes moltes hores esperant.
Aquests dies un familiar directe ens va donar un ensurt i l’he viscut de prop.

Si ets el malalt, hi ha una rutina diària: la infermera et desperta, et pren la tensió, et porten l’esmorzar, et fan alguna prova, et visita el metge, menges, dorms la migdiada, et torna a despertar la infermera, et tornen a controlar la tensió, tens alguna visita, xerrades amb el company d’habitació, sopars, veus la tele, et dorms.

Si ets l’acompanyant, la rutina és esgotadora, perquè no fas res més que atendre el malalt. I si a més aquest és major i has d’ajudar al seu marit o dona, tot gira al voltant d’una habitació i un llit d’hospital.

Les fotos que acompanyen aquesta entrada són fruit de les hores que he estat passejant pels passadissos, deambulant entre el personal sanitari, mentre aquest familiar descansava.

Documentals

Fa algunes setmanes, parlava del gènere documental amb Joan Salvat, l’exdirector del veterà espai 30 minuts, de TV-3 (recent Premi Ciutat de Barcelona). 
El periodista s’acabava de fer càrrec de l’actual àrea de documentals de la televisió catalana, que compta amb un espai destacat la nit dels divendres, titulat Sense ficció.
Dins d’aquest programa s’estan oferint excel·lents pel·lícules d’aquest gènere, que no s’ha de confondre amb els reportatges televisius a l’ús, on la rapidesa i immediatesa són habituals. 
Un d’aquests bons documentals és el que tornen a emetre avui, passada la mitjanit:  Bucarest, la memòria perduda, que acaba de guanyar els premis Gaudí i Goya al millor documental del 2008. 
Salvat entrevista, a més a més, a l’Albert Solé, l’autor del film i fill d’en Jordi Solé Tura, malalt d’Alzéimer i protagonista del documental.

Periodisme carronyer

Qui exercim el periodisme amb serietat repudiem certes formes de treballar de presumptes col·legues que actuen en nom de no se sap quin interès públic.
El penúltim exemple, perquè segurament n’hi haurà més, és el del tractament informatiu de l’assassinat de la jove Marta del Castillo. Però uns dies enrera ho va ser un jove que va matar els seus pares … ¡Fa 15 anys!
El meu company Ferran Monegal escrivia ahir (ho publicava avui, a El Periódico) sobre la increïble, intolerable, entrevista que Nacho Abad havia portat a terme a una adolescent, núvia del presumpte homicida, en el programa Rojo y negro de Telecinco. El famós diari El Caso, al seu costat, era un full parroquial.

Seguir leyendo

Mercè

Aquesta tarda, mentre en una assemblea informativa sentíem parlar d’alguns aspectes del nostre probable futur personal i professional, un parell de companyes han passat al meu costat, lleugeres, amb els ulls brillants per llàgrimes contingudes.
«Ha mort la Mercè!», m’han xiuxiujeat.
En aquell moment, la tristesa del present va passar per davant de qualsevol negre futur.
La Mercè era, és, Mercè Conesa, una dona valenta, compromesa amb el periodisme i amb els més febles, amb aquells que normalment no tenen veu.
Fa unes setmanes, el desembre, els seus companys de professió la vam premiar per la seva tasca d’anys i la vam fer un petit homenatge al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Era, també, una forma d’acomiadar-nos si les coses anaven mal dades, si l’últim tractament contra el càncer no funcionava.
Així ha estat. Se’ns ha anat. Tenia 55 anys.

Seguir leyendo

« Entradas anteriores

© 2022 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner