El blog del periodista Txerra Cirbian
Si dones una passejadeta pel Saló del Còmic, pots trobar-te amb dibuixants coneguts, com ara en Max (Francesc Capdevila), que els últims anys té una gran tirada, amb uns quants premis i una il·lustració setmanal a El País.
Aquí estava, a primera hora del matí, signant exemplars de la seva aportació al llibre col·lectiu balear Cada dibuixant és una illa.
Com us deia aquest matí, vaig sortir corrent cap al Saló….
I vaig caçar l’amic Carles Santamaría parlant per telèfon.
Carles és un vell company –com l’Antoni Guiral, gran professional i millor persona– dels temps en els quals jo escrivia de còmics al meu diari, a inicis dels anys 80.
Ara dirigeix el Saló amb l’estrès posat al cos.
No he anat a l’espectacle, del qual parla per exemple Vilaweb en aquesta notícia i que encara es pot veure a Olot i a Figueres.
Però al mirar la carpa al recinte del Sucre, a Vic (Osona), em va atreure el cartell i el cel.
Era el Circ Derós, encara que es ven com Il Circ di Venezia, i el seu muntatge es titula Provoke in Venezia.
En el Telentrada, de Caixa de Catalunya, s’explica de què va l’espectacle.
Després de bastants dies de proves amb el WordPress i un plugin (gengo) que no acaba de funcionar, finalment torno a començar a publicar entrades en aquest bloc de manera regular.
Pels que em seguien abans, aquest Txerra.info és la continuació lògica del Txerrades i del fotodiari del Blogger, que ara apunten cap a aquí.
Mantinc les meves pàgines de Photoblog, un bon lloc per a les fotos i l’amistat a la xarxa.
Per estalviar-vos massa fotos de cop, aquí deixo les imatges de la sèrie Costa Brava, que he penjat amb un tamany més maco a la meva pàgina de Photoblog
Una passejada per la Costa Brava, tot caminant pel seus camins de ronda, dóna per moltes imatges. Aquí en podreu veure unes quantes de la zona de S’Agaró.ó.
Can Bac està situat a 1.000 metres, a la carretera que uneix Cantonigrós i Rupit.
Algunes valls començen a notar que arriba la primavera.
En els últims anys he tornat a apassionar-me per la fotografia.
Era una vella afició de jove que mai va arribar a professió per culpa meva, evidentment, i d’algun professional que em va treure la il·lusió en lloc de donar-me-la.
Bé, això ens passa cada dia, en moltes professions, i la meva no és l’única.
Amb la meva veterana Pentax ME, una rèflex analògica, vaig arribar fins al 2004.
Jo ja tenia una petita Olympus compacta per a viatgets, però per als grans viatges sempre havia utilitzat la rèflex.
I aquest any tocava Islàndia. Centenars de fotos més tard, el meu pressupost s’havia triplicat…
Va ser llavors quan vaig decidir comprar-me una petita càmera digital, una Exilim de Casio.
Tan sols em vaig estirar a terra i vaig apuntar cap amunt…
Anàvem caminant i cantàvem, malament, però cantàvem aquesta cançó d’en Lluís Llach (Ítaca).
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes…
¿Un ovni en el Collsacabra? ¡Nooo! Es la cúpula del grupo teatral Els Joglars, en Pruit. El pasado sábado había música. Alguien estaba dentro, ensayando.
Qui es recolça en qui? O, també… qui ha perdut un bastó?
© 2025 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
