Aquest matí, a l’obrir el diari, llegia de nou notícies sobre l’augment de popularitat de Sarah Palin als Estats Units, on aquesta senyora podria convertir-se en la nova vicepresidenta del país…
Una cosa realment preocupant, perquè fins ara, l’únic Palin conegut per part meva era el divertit i compromès Michael Palin, antic component dels Monty Python.
Però no era això del que volia parlar, sinó d’una altra sorprenent notícia: la desaparició d’una escultura pública, situada enmig d’un parc de Barcelona. No era de Picasso o Henry Moore, sinó de l’artista malaguenya Machú Harras, vella amiga de les germanes Garrigosa.
Però la qüestió més preocupant és aquesta: els xoriços s’han endut l’obra Dansa per ordre del ric de torn que els ha encarregat la feina o simplement volen fondre el bronze i treure’s uns calerons?
Ah! Com ha de tenir l’autoestima l’escultora!
Categoría: Arte (Página 4 de 4)
Esta mañana, al abrir el diario, leía de nuevo noticias sobre la creciente popularidad de Sarah Palin en Estados Unidos, donde esta señora podría convertirse en la nueva vicepresidenta del país…
Algo realmente preocupante, porque hasta ahora, el único Palin conocido por mi era el divertido y comprometido Michael Palin, antiguo componente de los Monty Python.
Pero no era eso de lo que quería hablar, sino de otra asombrosa noticia: la desaparición de una escultura pública, situada en medio de un parque de Barcelona. No era de Picasso o Henry Moore, sino de la artista malagueña Machú Harras, vieja amiga de las hermanas Garrigosa.
Pero la cuestión más preocupante es esta: ¿los chorizos se han llevado la obra Danza por orden del ricachón de turno que les ha encargado la faena o simplemente querían fundir el bronce y sacarse unos eurillos?
¡Cómo debe tener la autoestima la escultora!
Me llega una información de Gonzalo Nadal, nombre que -creo- corresponde al responsable del gestor de bibliotecas para windows GBwin32 y de la web Calidad Precio.net, perteneciente a la empresas Biblioteca Online SLU.
Anuncia un nuevo sitio, Artistas 21. Subtitulado como «Algún día serán famosos«, Nadal lo describe como «el primer portal en España de descubrimiento de jóvenes artistas de pintura. Las jóvenes promesas podrán exponer gratuitamente, ser valorados y vender sus obras a través de internet. Cada artista podrá exponer un máximo de seis de sus mejores obras y por cada una que venda podrá exponer otras tres más, de tal manera que serán los compradores quienes hagan el ránking de los más valorados».
Y añade: «El portal pretende dar una oportunidad a nuevos artistas, mostrar las nuevas tendencias y ofrecer arte al mejor precio apostando por un famoso artista».
Hasta aquí, perfecto. Por eso lo anuncio…
Pero, hombre, poner como ejemplos iniciales, falsos o de prueba, a Sorolla, Goya y a un tal Juan Antonio Abad con cara de Picasso…
Claro que, tal como está el mundo del arte y el precio de las subastas, ¿quién apuesta hoy por jóvenes valores?
No he anat a l’espectacle, del qual parla per exemple Vilaweb en aquesta notícia i que encara es pot veure a Olot i a Figueres.
Però al mirar la carpa al recinte del Sucre, a Vic (Osona), em va atreure el cartell i el cel.
Era el Circ Derós, encara que es ven com Il Circ di Venezia, i el seu muntatge es titula Provoke in Venezia.
En el Telentrada, de Caixa de Catalunya, s’explica de què va l’espectacle.
No he acudido al espectáculo, del que habla por ejemplo Vilaweb en esta noticia y que aún se puede ver en Olot o en Figueres.
Pero al observar la carpa en el recinto del Sucre, en Vic (Osona), me atrajo el letrero y el cielo. Era el Circo Derós, aunque se vende como Il Circo di Venezia, y su montaje se titula Provoke in Venezia .
En el Telentrada, de Caixa de Catalunya , se explica de qué va el espectáculo.
Sempre he admirat la genialitat i humor dels dibuixets que Google inclou sobre el seu propi logo per a celebrar o recordar una festa o una efemèride, des de que van començar a fer-ho, en 1999.
A l’inici els vaig arribar a col·leccionar, però vaig deixar de fer-ho quan Google va crear el seu propi espai web (veure aquest apartat i aquest altre) tant amb els seus logos oficials com amb els que han creat els seus molts fans.
Aquest any, sense anar més lluny, han homenatjat a Alexander Graham Bell (3 de març) i a Martin Luther King (el 21 de gener), i han celebrat els 50 anys de Lego, entre d’altres coses.
Avui, crec que per primera vegada, la divisió espanyola de l’empresa ha fet una versió pròpia, la que apareix al costat d’aquestes línies.
És el seu particular homenatge a les falles de València el dia de san José…
Ah… Felicitats a tots els Josep, José, Xosé i Joseba!
En els últims anys he tornat a apassionar-me per la fotografia.
Era una vella afició de jove que mai va arribar a professió per culpa meva, evidentment, i d’algun professional que em va treure la il·lusió en lloc de donar-me-la.
Bé, això ens passa cada dia, en moltes professions, i la meva no és l’única.
Amb la meva veterana Pentax ME, una rèflex analògica, vaig arribar fins al 2004.
Jo ja tenia una petita Olympus compacta per a viatgets, però per als grans viatges sempre havia utilitzat la rèflex.
I aquest any tocava Islàndia. Centenars de fotos més tard, el meu pressupost s’havia triplicat…
Va ser llavors quan vaig decidir comprar-me una petita càmera digital, una Exilim de Casio.
