Com sempre ocorre en un circuit organitzat, cal aixecar-se aviat, molt aviat. Són vacances? Doncs sí, són vacances, encara que d’un altre estil. Visitar llocs llunyans i quedar-se al llit fins a les tantes és una equació difícilment solucionable.
És dilluns, 14 de juliol, i estem en Tortuguero. El dia és esplèndid. Excel·lent, perquè avui serà una de les jornades més llargues del circuit.
El sol comença a despuntar entre els arbres i la primera excursió consisteix a anar a veure animalets pels canals de Tortuguero.
El pilot, un xaval amb certa retirada al tennista Rafa Nadal, amb la gorra calada cap enrere, condueix la nostra barca amb suavitat.
L’aigua, negra a causa de la molta matèria orgànica en descomposició, és com un mirall
En els canals
Aviat veiem diverses classes de micos –aulladors, de cara blanca, perezosos–, un tipus d’au que seca el seu plomatge a sobre d’un arbre mort i unes tortugues de mitjà mida que se’ns acosten atretes per unes engrunes de pa que Ethel, la nostra guia, llança a l’aigua.
Una altra au, similar a un bernat pescaire, es posa en una branca pròxima i observa l’escena. No li interessen les engrunes, sinó els peixets que s’acosten per a empassar-se el que deixen les tortugues. I ja se sap que a riu regirat, guany de pescadors: l’ocell llança el seu bec cap a l’aigua i atrapa a un peixet i després un altre. I així uns quants cops.
Un dels moments més xocants del recorregut és quan ens apropem a l’embarcador de la canadenca Organització per a l’Educació sobre el Tròpic i la conservació de la selva (COTERC): Ethel fa que la barca se situï sota la teulada de l’entrada i ens mostra un grupet de ratpenats que, en aparença, dormen. El tremoleig dels seus cossos indica que no estan molt tranquils amb la nostra presència.
Botes d’aigua
Al cap d’un parell d’hores, el sol comença a escalfar amb força i tornem a la base. Són només les 11 i dins d’una horeta està previst una passejada per l’interior de la selva que envolta el nostre hotel.
A les 12, el nostre petit subgrup està a punt i es disposa a posar-se les botes de cautxú precises per caminar pel bosc. Sorpresa! No n’hi ha prous. Ethel ens diu que “ahorita mismo» arriben els integrants d’un altre grup i que haurà botes per a tots. En efecte, de seguida apareixen, amb fang per sobre les botes. La guia els suggereix que passin per on està ella, i amb una manguera les neteja una mica per a que ens les puguem calçar nosaltres. Tothom ho fa, menys un tipus amb aspecte de Chanquete (l’entranyable Antonio Ferrandis de Verano azul), però malcarat. Quan li retreu la seva conducta, respon que el seu guia també les ha deixat enfangades. Tot un ximple.
Passeig pel fang
Bé… Teníem una excursió pendent pel bosc, però… part del nostre grup, que havia fet una excursió optativa (llançar-se en tirolina des dels arbres), encara no ha tornat. Al cap de mitja hora, el cel s’ha cobert i cauen algunes gotes. Ethel comença a impacientar-se i a emprenyar-se. Per fer temps, ens parla d’algunes espècies i arbres, allí mateix, al jardí de l’hotel.
La guia no deixa de mirar el rellotge i, al cap d’una horeta de retard, decideix començar la caminada amb la dotzena que som. El camí està fet un fàstic i la pluja cau amb més força però, curiosament, sota els arbres se sent, però gairebé no es nota. Al cap d’ uns minuts, encara en els primers metres, veiem arribar la barca amb la resta del grup. Ethel corre cap a ells, els indica el camí a seguir i torna a encapçalar-nos.
Avancem amb dificultat entre arbres molt grans i alts, per un camí que voreja el canal en alguns trams, amb algunes caigudes de cul a l’aigua marronosa.
La guia va explicant en què consisteix la flora i fauna del lloc i, en un moment donat, s’ajup i agafa amb suavitat entre les seves mans una preciosa granoteta de color vermell. Prèviament es renta les mans amb fang, perquè el repel·lent contra insectes que porta –i que tots portem matí i tarda— podria matar l’animalet.
Una migdiada per preparar la nit
Quan acabem l’itinerari, Ethel pregunta si algun de nosaltres s’apunta, després de dinar, a una altra excursió facultativa, a un turó des del que es dominen els canals de Tortuguero i al qual cal arribar primer en barca i després d’una hora d’ascensió.
Alguns ens mirem, desprès mirem el camí ple de fang i les nostres botes. Escolti: el camí és com aquest?, preguntem. Com la resposta és afirmativa, optem per fer una ben merescuda migdiada, a l’espera de l’excursió estrella de la jornada: veure les tortugues posant els ous a la platja durant la nit.
Deja una respuesta