L’any de la pandèmia, a finals de l’estiu del 2020, vaig fer una entrevista a Eduard Jornet, que posteriorment es va poder llegir al Catalunya Plural. De fet, ho van fer amb tant de retard, que vaig decidir, no sense pena, deixar de col·laborar amb aquesta digna publicació digital, en què m’havia convidat a escriure Josep Carles Rius.
Per als que no el coneguin, l’Eduard és el pare del molt famós esportista i campió d’esquí i de carreres de muntanya Kilian Jornet. Però en la seva amplíssima biografia consten substantius com a muntanyenc, esquiador, guia de muntanya, guarda de refugis, fotògraf, documentalista i viatger. Tot i que actualment és, nominalment, un jubilat, no per quiet i sempre està actiu.
Avui he volgut recuperar aquesta xerrada, perquè Eduard ha posat en marxa la seva pròpia web (eduardjornet.com), senzilla, però suficient per conèixer-lo una mica més, i Filmin ha incorporat al seu catàleg ‘Mongun Taiga‘, un documental etnogràfic sobre una expedició a aquesta zona, a prop de Mongòlia, liderada per ell.
Quan un pensa en Disney+, la plataforma de streaming de la famosa companyia del ratolí, té tendència a pensar en les produccions infantils de la Walt Disney; a les meravelles animades de Pixar; a les infinites aventures dels superherois de Marvel; a les pel·lícules i sèries derivades de l’univers de la guerra de les galàxies, de Star Wars i fins i tot perles candidates als Globus d’Or com la molt divertida ‘Només assassinats a l’edifici‘, que aquesta última temporada compta amb la Meryl Streep com a actriu convidada .
Doncs bé, a l’àmplia oferta de Disney+ han aparegut darrerament algunes sèries procedents d’Amèrica Llatina amb el segell de Star+, el servei de ‘streaming’ propietat de la companyia, que va començar a funcionar l’agost del 2021. Hi ha produccions pròpies i coproduccions amb països llatinoamericans com Argentina, Brasil, Colòmbia i Mèxic, bàsicament. I argentines són dues sèries que m’han fet especialment gràcia: ‘Nada‘ y ‘El encargado‘, de las que de les quals he escrit inicialment a Nosolocine, abans de publicar l’entrada en aquest bloc.
Bé, amics, agost s’acaba i torno a escriure després d’un mes de calorós dolce far niente. I què millor que tornar amb la meva admirada Venècia per oferir-vos la quarta entrega dels meus viatges de pel·lícula, després de París, Londres i Roma, ara que també comença la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica della Biennale di Venezia, el veterà festival de cinema, que arriba aquest any a la seva 80ª edició, amb ‘La societat de la neu’, de J.A. Bayona. com a film de cloenda.
Aprofito, a més per tornar a parlar-vos dels escenaris de la tercera pel·lícula rodada per un cineasta espanyol a la ciutat dels canals, ‘Al otro lado del río y entre los árboles’, l’esperada adaptació de la novel·la de Hemingway, a càrrec de Paula Ortiz. La directora ha anunciat que la seva estrena al nostre país serà el proper 11 d’octubre, més de dos anys després d’haver finalitzat el seu rodatge.
El retorn d’Andreu Buenafuente a les nits televisives, fa 10 anys, després de dos anys a l’atur (el seu programa anterior, BFN, va estar en antena des del gener del 2015 al juny del 2011), em va permetre fer-li una petita entrevista para el suplemento ‘TeleTodo’ de ‘El Periódico de Catalunya, el novembre del 2013, que he volgut reproduir ara. La vaig titular així: Buenafuente: «Tenia mono de tele»
Al llarg de la meva època com a responsable del suplement de televisió d’El Periódico de Catalunya vaig tenir l’oportunitat de xerrar diverses vegades amb Jordi Évole. Excel·lent professional, Jordi va passar de ser conegut com ‘El Follonero’ als ‘late shows’ d’Andreu Buenafuente a ser el director i presentador de ‘Salvados’, l’incisiu espai de la cadena de televisió La Sexta i, ja en els últims temps, l’autor de les molt personals entrevistes de ‘Lo de Évole’.
És cert que, quan va anar passant el temps, el fet de parlar amb ell de les seves coses i dels nous lliuraments dels seus programes ja no tenien per mi més interès que saber el contingut dels seus reportatges. Per això, vaig delegar les noves entrevistes amb Jordi a les meves companyes de secció, que sempre van aportar algun aspecte diferent i nou sobre el personatge i sobre els seus treballs.
Tot i així, crec que les primeres trobades que vaig tenir encara mantenen certa frescor sobre aquest gran professional que, a més de dirigir la seva productora, es guardava unes hores del seu temps per escriure articles de col·laboració amb El Periódico, al seu dia, i amb La Vanguardia, on ho fa actualment. De totes les entrevistes que vam mantenir, em quedo amb aquesta de l’estiu del 2009.
Jaume Figueras, retratat per Joan Cortadellas per a El Periódico, el 2013.
Aquest diumenge, dia 22, Jaume Figueras rebrà el premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català. A aquest admirat mestre, company de la crònica cinematogràfica i amic vaig poder entrevistar-lo diverses vegades per al diari ‘El Periódico de Catalunya’ i per al suplement d’oci i televisió ‘Idees-Teletodo’ que vaig coordinar durant uns anys, fins a quedar reduït a ‘Teletodo ‘.
Com durant aquesta setmana s’han publicat un munt d’entrevistes amb ell a diversos mitjans, començant per una a ‘El matí de Jordi Basté’, a RAC-1, i seguint per La Vanguardia, El Periódico, Ara, El Punt-Avui i el digital Crític, entre d’altres que segurament oblido, us he volgut rescatar una que li vaig fer ara fa 10 anys, quan ja preveia el seu retir i em va regalar el titular: “Sóc un pringat”.
Com a regal de Nadal, us reprodueixo aquí el text d’un petit reportatge que he publicat aquest mes de desembre a l’edició espanyola de la revista ‘Viajes’ de ‘National Geographic‘ sobre les nombroses illes que poblen la llacuna veneciana, amb Murano i Burano com a visites habituals de qualsevol turista.
En realitat, el text que veieu imprès al pdf és una mica més curt, per raons d’espai, que el que vaig enviar al seu dia a la redacció d’aquesta coneguda publicació, editada per RBA. Per això, us deixo el meu original a continuació, amb algunes de les fotos que vaig fer a la meva última visita a Venècia.
Com molts sabeu, una de les meves passions (i obsessions) favorites és Venècia. Aquests dies buscava un llibre de viatges de Jan Morris que és, potser, el millor que s’ha escrit sobre la ciutat dels canals en aquest gènere viatger. A la recerca, vaig estar deambulant diumenge passat entre les parades del Mercat de Sant Antoni de Barcelona.
De tant en tant, m’acostava al venedor d’un lloc amb textos de viatges, història o arquitectura, i li preguntava si tenia algun llibre sobre Venècia. Però res. No hi havia sort. En una paradeta vaig localitzar un, força il·lustrat, sobre música veneciana, però ho vaig rebutjar per ser molt senzill.
De cop, en un dels passadissos d’entrada al mercat, vaig preguntar sense gaire esperança a l’encarregat. Per sorpresa meva, em va assegurar que en tenia uns quants, però a Premià de Mar. Vaja, vaig pensar. Quina mala sort! Però l’home, que se’m va identificar com a Àlex Pons, em va passar la seva targeta i el seu correu electrònic, perquè li escrivís i recordés la meva petició. Estava una mica desil·lusionat, però en veure el nom de la seva llibreria, oberta el 2019, vaig pensar que era un senyal: L’Illa del Tresor.
Quan vaig arribar a casa i em vaig connectar a l’ordinador, vaig fer un cop d’ulla al seu web. Em va agradar molt la frase “Un espai, molts tresors” sobre una foto en blanc i negre amb la portada del conte il·lustrat ‘ Mil abrazos y un pellizco largo’ (Lumen), d’Albert Arrayás. També la manera de presentar-se: “Documentalistes de formació i llibreters de vocació. Oferim un espai per tafanejar, descobrir i gaudir amb nosaltres de llibres amb moltes històries per explicar”. I el seu lema: “Creiem en el valor dels llibres i gaudim donant-los una altra oportunitat”.
Doncs res, l’endemà vaig escriure a Àlex recordant-li la meva petició i em va respondre al cap de poca estona que no tenia el llibre que jo estava buscant (llàstima!), però sí un altre: “Tinc a mà un exemplar de l”Història de Venècia’ ( Almed editorial, 2009), de John Julius Norwich. És de tapa dura i en perfecte estat, cosit, descatalogat en aquest format”. Em deia el preu (molt correcte) i que també “he de tenir un parell més, antics, en anglès”.
Fill d’un vescomte, títol nobiliari que també heretaria, Norwich (1929-2018) va ser un diplomàtic anglès i un dels millors i més populars historiadors britànics recents, sent autor de nombrosos llibres, programes de ràdio (va presentar fins a un concurs de la BBC , ‘My Word!’) i uns 30 documentals per a televisió. Durant uns anys, a inicis dels anys 70, va ser president de la fundació sense ànim de lucre Venècia a Perill, dedicada a recaptar fons per a diferents projectes de restauració a la ciutat italiana.
Jo ja havia fet servir aquesta ‘Història de Venècia’ (“una obra fonamental i indispensable”, en paraules de la meva admirada Jam Morris) com a referència a les meves guies, ja que la xarxa de biblioteques de Barcelona m’ha permès consultar-la quan la vaig necessitar, però la meva golafreria de col·leccionista bibliòfil em va empènyer a demanar a l’Àlex Pons que me la portés aquest diumenge a Barcelona. I aquest matí, puntual, m’he acostat al Mercat de Sant Antoni per recollir l’obra: més de 700 pàgines d’amena erudició històrica.
Mentre li demanava el llibre, l’Àlex m’ha comentat que el client amb qui parlava en aquell moment també era un gran fan venecià. Ha fet una ullada al volum i, amb un “ah, sí, Norwich”, ha assegurat tenir-lo a la seva biblioteca. Després hem intercanviat unes paraules: ell també ha visitat Venècia més de 15 ocasions, des que tenia 19 anys, quan hi va viatjar per primera vegada..
Era el moment de presentar-nos i explicar-los que havia escrit una recent guia veneciana i el meu ‘Venècia de cine’ (que espero actualitzar aviat). L’home, alguns anys més gran que jo, s’ha presentat com a advocat i professor universitari, de nom Joan Ramón Rodoreda. En efecte, el senyor és ni més ni menys que director honorífic del Màster en Empresa Internacional i Comerç Exterior de l’Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona. Tota una agradable sorpresa.
El pasado 25 de septiembre falleció Antonio Franco, el director más emblemático y significativo de El Periódico de Catalunya y todo un referente del periodismo democrático en nuestro país. Dos días más tarde se celebró su funeral, lleno de emoción, y hoy, 8 de noviembre, el Colegio de Periodistas de Catalunya le ha rendido homenaje, otorgándole, a título póstumo, el Premi Ofici de Periodista. El vídeo recoge las intervenciones de diversos compañeros, destacando especialmente la de Emilio Pérez de Rozas.
La foto que ilustra este texto la tomó Albert Bertran durante el acto de despedida del que fue mi tercer director del diario, el 10 de mayo de 2006, cuando Franco cedió la dirección a Rafael Nadal.
Y digo tercero, porque cuando yo entré a trabajar en El Periódico, Franco se había ido a El País Catalunya. El responsable de entonces era Ginés Vivancos, a quien sustituiría Enrique Arias Vega, que fue realmente quien me fichó cuando era director adjunto tras una historia algo rocambolesca que algún día explicaré en mis memorias, si llego a escribirlas.
Cuando Franco volvió a tomar las riendas de El Periódico, tuve mis más y mis menos, más que con él, con algunos de sus hombres de confianza, porque reconozco que él siempre tuvo la puerta abierta para hablar con sinceridad.
Tras dejar el diario, en 2006, coincidimos varias veces en diferentes momentos, y siempre fue muy cariñoso y cordial. De ahí la imagen. Siempre le recordaré así.
L’escriptor i guionista Salva Rubio acaba de publicar el llibre que molts hauríem volgut escriure i tots els fans estàvem desitjant llegir: ‘Tras los pasos de Indiana Jones: objetos mágicos, lugares míticos y secretos de la saga‘, editat per Minotauro (Planeta). Una obra que, dividida en dues parts, en una d’elles recull la biografia més extensa i completa de l’heroi creat per George Lucas i Steven Spielberg, i en l’altra, plena de sorpreses i descobriments, explica tot sobre les quatre pel·lícules, la sèrie, les novel·les, còmics i videojocs que omplen l’univers de l’arqueòleg del barret i el fuet.
Nascut a Madrid i establert a Barcelona des de fa uns anys, Salva Rubio és un llicenciat en Història de l’Art i màster en Guió de Cinema i Televisió, autor de novel·les gràfiques com ‘El Fotógrafo de Mauthausen‘ (d’aquest còmic i de la pel·lícula homònima vaig escriure al Catalunya Plural), ‘Max, los años 20’ i ‘Monet, nómada de la luz’, i acostuma a treballar per a importants editorials de còmic. També va ser un dels guionistes del llarg d’animació ‘Deep’ (2017), de Julio Soto Gurpide.
– Per què i ara un llibre d’Indiana Jones? – Un cop vaig llegir que si un vol aprendre sobre un tema en concret, el millor és escriure’n un llibre. Així que quan vaig conèixer la meva actual editora de Minotaure, vam parlar de diversos temes sobre els quals podria escriure, i em va indicar que els llibres sobre sagues cinematogràfiques els podien interessar. Després de pensar uns quants dies sobre això i adonar-me que es faria una pel·lícula d’Indiana Jones, em vaig adonar que era el moment ideal per aprendre sobre la meva saga favorita.
Salva Rubio
– No creus que és un mite ja envellit davant d’altres herois de cinema – És cert que a nivell arquetípic, si ens posem tècnics l’heroi com a personatge sol ser algú jove, com Luke Skywalker o Daniel-san i amb molt a aprendre, a diferència dels mentors, que són els personatges ancians que, com Obi- Wan o el senyor Miyagi, els ensenyen el que deuen. Potser, quan vegem la pel·lícula, ens trobem que han convertit Indy en un mentor, de manera que l’edat de Harrison Ford serà la ideal. D’altra banda, els arquetips literaris i cinematogràfics estan en constant evolució, per la qual cosa podríem trobar-nos que fins i tot una persona de vuitanta anys pot ser un heroi.
– Com vas plantejar-te l’estructura de l’obra? – Com a historiador i com a guionista, aviat em vaig adonar que hi havia moltes històries per explicar: la dels seus creadors, Lucas i Spielberg, la de la creació d’un personatge que s’anomenaria Indiana Smith, la dels objectes que ha perseguit al llarg dels anys… així que vaig pensar que un capítol sobre cadascuna d’aquestes històries podria donar al llibre una estructura dinàmica i sense reiteracions.
– Més de 25 llibres, 13 articles, una infinitat de webs, les quatre pel·lícules clàssiques, la sèrie juvenil, novel·les, còmics, videojocs… Quants anys portes ficats per veure, llegir i jugar a tot això? – Quan em fan aquesta pregunta, acostumo a respondre que… tota la vida. Com a conte al llibre, sóc fan d’Indiana Jones des de petit i al llarg dels anys (o dècades) he tingut ocasió de veure una vegada i una altra les pel·lícules, llegir novel·litzacions, comprar els còmics, jugar als videojocs… Pel que per al llibre no vaig haver de començar de zero, va ser més aviat un procés de revisió.
– Series capaç d’assenyalar la teva pel·lícula, llibre i videojoc preferits, d’entre tots? – Sí: la meva pel·lícula favorita és ‘L’última croada’, que va ser la primera que vaig poder veure al cinema. El llibre que més m’agrada és ‘The Peril at Delphi’, que explica una de les seves aventures de doctorat, i el videojoc, com tants altres de la meva generació, ‘Indiana Jones and the Fate of Atlantis’.
Captura del videojuego Indiana Jones and the Fate of Atlantis.
– És la primera vegada que llegeixo una biografia tan àmplia d’Indiana. Què et va ajudar més de tota aquesta bibliografia? – Més que la bibliografia en si, en vaig tenir prou de revisar el propi “univers expandit” del personatge: la sèrie explica la seva infància i adolescència, les novel·les la seva vintena, les pel·lícules i videojocs la seva trentena… Encara que per a alguns elements que no van ser publicats aquí (com les novel·les publicades a Alemanya) sí que he tirat de bibliografia i documentació en línia.
– Creus que Lucas/Spielberg tenen clara la vida de ficció del seu personatge, la que has escrit? – Hi ha una mica de circular en la resposta a aquesta pregunta, ja que per a ells, Indiana Jones va ser una excusa per revisitar els serials cinematogràfics que veien de nens. I amb això, van crear un personatge que molts gaudim a la nostra infància i al qual ara tornem, com ells, des de la nostàlgia. També crec que, com ha passat amb Star Wars o altres franquícies d’antany, ha arribat un moment en què el fandom i les productores se’ls han tret de les mans, i han posat moltes expectatives en allò que per a ells era, originalment, alguna cosa amb molt menys pes.
La serie juvenil de Indiana Jones.
– M’ha agradat especialment l’inclusió d’icones referides a l’origen de cada dada. Et vas fer un mapa gegant, com el de l’obertura del llibre? – Gràcies! Va ser una idea que va sorgir durant la producció per fer més fàcil trobar dades i títols concrets. Més que un mapa, va ser un document amb referències creuades força difícil de quadrar.
– Com va ser la col·laboració amb l’il·lustrador Fernando López Ayelo en el desenvolupament del mapa? – Curiosament, Ferran i jo no parlem fins que ho va acabar. L’editorial i jo teníem clara la possibilitat d’incloure un mapa amb tots els tresors, cosa que vam armar amb paciència i documentació. Però la idea d’incloure il·lustracions de molts va ser de Fernando, que va fer un treball excel·lent.
– En tot moment, m’ha semblat veure’t desenvolupar el llibre com els mateixos guionistes de les seves aventures. Cap on creus que van els trets a la propera peli? – Pot semblar estrany, però estic intentant saber i imaginar el mínim possible de la pel·lícula següent. Encara que hi ha gent a qui encanta seguir de prop cada revelació i “spoiler”, m’agradaria saber el mínim possible del seu argument quan entri a la sala de cinema per veure-la per fi. Però per mullar-me, m’encantaria que desenvolupessin una mica més els mites artúrics.
– A tot això, veig que estàs ficat en una tesi doctoral… se’n pot parlar? – Sí: atès que un altre dels camps en què treballo és la novel·la gràfica, la meva tesi tractarà sobre el còmic com a mitjà de transmissió i divulgació historiogràfica.
– I a nivell de còmics, sèries, cinema… estàs treballant en alguna cosa que puguem explicar? – Gràcies pel teu interès! Alguna cosa es pot explicar: acabo de publicar dues novel·les gràfiques a França, ‘Les Zazous’ (amb Danide) i ‘Degas: la dansa de la solitud’ (amb Efa), que seran publicades a Espanya en algun moment. Aviat també inaugurarem una sèrie del cantant belga Jacques Brel amb Sagar i tinc una pel·lícula opcionada per a la qual els productors estan buscant finançament. Per acabar, l’experiència d’escriure el llibre d’Indy ha estat tan bona que estic en plena redacció d’un llibre sobre cinema dels anys 80 del segle passat, que espero tenir aviat llest.
L’amic José López, ànima de Nosolocine.net, m’ha animat a escriure sobre ‘El joc del calamar’, la sèrie de Netflix que ha triomfat a tot el món. Com un espectador més, vaig veure (una mica més de) dos minuts del primer episodi d’aquesta ficció coreana. Diuen que són els que compten per a aquesta plataforma a l’hora d’incloure’t al còmput dels molts milions que han vist aquesta producció. Aquest text, com el de José, s’ha publicat originalment a Nosolocine.
Va ser un inici a desgana, amb un paio al qual li surten malament totes les coses. D’acord. Ja he vist mil i una històries semblants. Què més? Quan un paio el convenç per enrolar-se amb mig miler més de pàries com ell en un joc en què pot guanyar molts diners, el guinyol es torna en una orgia de sang i fetge que faria cridar de felicitat el públic habitual del Festival de Sitges. D’acord. Ja en tenia prou per deixar la sèrie, i això que encara no havia acabat el primer capítol.
Això va ser recent estrenada la molt publicitada ficció coreana i la vaig deixar aparcada. Vaig llegir unes quantes crítiques, no gaire positives, que incidien bàsicament en l’excés de violència i en lo gens apropiat que era pels nens. Lògic. Com tampoc ho és que els menors vegin les pel·lícules de Quentin Tarantino. I els que han de posar límit als petits de la casa, a les llars, són els pares. No donem la culpa a ningú més.
Tornem a ‘El joc del calamar’. Uns quants dies i opinions després, entre elles la d’un col·lega a qui aprecio i respecte, l’Andreu Farràs, que va publicar un text “a favor de” a ‘Catalunya Plural’, vaig decidir donar-li una altra oportunitat.
Me’n vaig anar enganxant a la ficció, sabent que els jocs utilitzats eren infantils però evidentment mortals, com si es tractés d’un circ romà, però sense pa ni poble que el vegi. Un bon recurs amb el qual el guionista i director Hwang Dong-hyuk aconsegueix treure’s de sobre bona part de la figuració per quedar-se amb menys personatges i arribar fins al nucli de protagonistes. I aquí la sèrie guanya molts sencers amb el retrat dels personatges principals. Vegem qui són.
El primer és el darrer jugador, el 456. L’encarna Lee Jung-jae, un conegut actor sud-coreà de 48 anys. És un antic xofer, ara aturat, un ludòpata addicte a les curses de cavalls i ple de deutes. És incapaç de ser sincer amb ningú, ni amb la seva mare, que el manté, ni amb la seva filla, que viu amb la seva exdona i el nou marit. Com tot heroi, la seva missió com a tal és superar la caiguda en desgràcia. I del seu aparent egoisme inicial passarà a ser un dels tipus més generosos del grup, en un canvi que té els alts i baixos i un recorregut gens lineal.
El segon és el jugador 218 (Park Hae-soo), un executiu arruïnat, perseguit per la policia per diversos delictes financers i que va ser amic de l’anterior en la infantesa. Tot i el seu estatus universitari, que el fa ser admirat pels seus companys, és capaç d’empatitzar amb el jugador 199, un immigrant pakistanès (Anupam Tripathi) que pateix el racisme de la societat coreana, on un sensepapers és carn d’abusos laborals.
Per no allargar-nos en excés amb el repartiment, citaré el número 001 (Yeong-su), un ancià amb un tumor cerebral que opta per jugar com a alternativa a morir al carrer; la jugadora 067 (HoYeon Jung, una bella top model corena), una jove dona que ha fugit de Corea del Nord i vol guanyar els jocs per intentar portar el Sud a la seva mare i germà; el malvat 101 (Heo Sung-tae), un criminal sense escrúpols ple de deutes que entra en el joc amb diversos companys per fugir dels mafiosos que el persegueixen i intentar guanyar per saldar els seus deutes; i la jugadora 212 (Kim Joo-ryoung), una loquaç manipuladora que no dubta d’acostar-se a qui sigui per guanyar. Un inspector de policia (Wi Ha-joon) infiltrat que busca el seu germà entre els participants aporta la dosi afegida d’intriga.
Tots ells es troben en una illa inexpugnable, controlats per individus emmascarats, vestits amb cridaneres granotes de color rosa (disfressa que, per cert, s’està venent a sac) i armats amb pistoles i metralletes. Uns paios a les ordres d’un cap cobert també per una màscara i un vestit negre. Com a curiositat, entre aquests dolents de gallet fàcil n’hi ha un cert comportament ètic que contrasta amb el d’unes quantes ovelles negres, encara més indesitjables.
Amb tots aquests perfils, el creador de la sèrie organitza un descarnat reflex de la societat capitalista, on una minoria propera a l’1% de la població és immensament rica davant d’una majoria del 40% que viu amb ingressos tan baixos que la situen al llindar de la pobresa. Una desigualtat social que ja han mostrat altres cineastes, com l’oscaritzat Bong Joon-ho amb els seus ‘Paràsits’, on la família protagonista també vivia de manera precària fins que aconsegueixen entrar a casa d’una família rica, donant lloc a una lluita peculiar de classes en versió gore.
No deixa de ser curiós que els milionaris que acudeixen a veure aquest circ mortal són el transumpte dels patricis romans que podien decidir la sort dels esclaus que lluitaven a la sorra entre si o amb animals salvatges. Uns pobres diables que són capaços d’humiliar-se i matar altres éssers com ells per aconseguir el premi, mentre són observats per uns rics coberts amb màscares que a penes amaguen el seu origen occidental. Són l’encarnació del mal, fins i tot sexualment, en una polèmica escena que ha provocat acusacions d’homofòbia. Però és que aquí aquests dolents se’n van de rosetes sense ser castigats. Vaja, gairebé com passa al món real.
La destí del guanyador del premi, el nom del qual no cal revelar; la identitat i motivacions del líder ocult darrere la màscara negra, i la identitat del personatge que convida tots els pobres desgraciats mitjançant un joc infantil previ i que no amaga el seu rostre són, probablement les potes del trípode que sustentarà la segona temporada que Netflix signarà segurament amb el creador de la sèrie. Amb més calamar i més tinta vermella, és clar.
Ara fa just un mes, Roge Blasco, un periodista basc premiat per la Societat Geogràfica Espanyola i que presenta els programes ‘Duent Àncores’, des de 1984, i ‘La Casa de la Paraula’, des de 1997, a Ràdio Euskadi, em va entrevistar amb motiu de la publicació de l’actualització 2021 del meu guia sobre Venècia (Ecos Travel Books), que havia escrit el 2020, però que la pandèmia em va obligar a posar a el dia. Va ser una xerrada molt amena, en la qual també anomenem el meu llibre ‘Venècia de cinema’. Aquest és l’enllaç a el contingut del programa. L’entrevista s’inicia cap al minut 36 i la podeu escoltar directament aquí baix.
El periodista Txerra Cirbián ens porta per Venècia. Ha elaborat una guia essencial per descobrir aquesta ciutat sense parangó. Escriu: “Venècia és única, potser perquè ha canviat tan poc al llarg dels segles. Per als milions de persones que el visiten representa, a més, un destí mític: el carnaval, les romàntiques llunes de mel, els canals, la seva arquitectura immutable, el teatre de la Fenice, els innombrables museus i la no menys famosa Biennal d’Art, de la qual va sorgir la Mostra di Cinema que s’inaugura cada any, a finals d’agost “. Txerra va començar a anar a Venècia fa uns 40 anys, va escriure ‘Venècia de cinema’ fa sis i recentment ha publicat ‘Venècia. Guia essencial per descobrir la ciutat ‘.
Txerra Cirbián (Barakaldo, 1957) és un periodista i fotògraf establert a Barcelona des de 1977. Entre d’altres mitjans treball a ‘El Periódico de Catalunya’ durant més de 36 anys. També va ser professor de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Amant de cinema des de molt jove, és autor dels llibres ‘100 anys de cinema’ (1995), ‘Venècia de cinema’ (2015) i de les guies de viatge ‘Illes Fèroe’ (2018) i ‘Venècia. Guia essencial per descobrir la ciutat ‘(2020 i 2021).
Txerra ser per primera vegada a Venècia de mochileo i li agrada tant que va tornar repetidament. Una vegada, va fer intercanvi de cases amb uns venecians i va descobrir com era viure com un local. Des de llavors es va quedar enamorat de tan singular ciutat.
L’última ocasió que retorn va ser per fer una de les guies més exhaustives que hi ha en castellà.
És una guia personal, com si l’autor et acompanyés pels seus carrers, places i canals.
“Venècia. Guia essencial per descobrir la ciutat “es publica en les guies de l’editorial Ecos Travel Books.
Txerra Cirbián va intervindre al programa de Ràdio Euskadi ‘La casa de la paraula’, emès el dimecres 1 de setembre de 2021.
Pots escoltar l’àudio original de el programa (des del minut 36): https://www.eitb.tv/es/radio/radio-euskadi/la-casa-de-la-palabra/7466421/8286341/cruz-del-gorbeia-el-viaje-del-heroeguia-de-venecia
En el món del periodisme de viatges, en el qual hi ha excel·lents professionals, no és massa habitual trobar llibres col·lectius. N’hi ha a molts altres àmbits (històric, social, d’investigació) fins i tot en la narrativa o la poesia, on no és estrany trobar reculls de contes i obres de diversos poetes. Per cert, aquest article s’ha publicat originalment, com ‘Rutas a pie y toques gastronómicos en los Pirineos’, a Nosolocine.
Com us deia, m’ha sorprès gratament el recentment publicat ‘Gastrorutas pels Pirineus’, escrit a sis mans per tres periodistes de viatges, el basc Txusma Pérez Azaceta, l’aragonès Eduardo Viñuales i l’argentí radicat a Catalunya César Barba. Un text que, a més, està prologat pel cuiner Martín Berasategui. Ho acaba de treure de la impremta la petita editorial Ecos Travel Books.
El famós xef guipuscoà, amb 12 estrelles Michelin (tres d’elles al seu restaurant de Lasarte), explica molt bé el rerefons de el llibre: una “proposta senzilla i honesta, sortir d’excursió pel Pirineu i coronar el passeig amb un dinar a peu de muntanya “. Una idea sorgida de la unió de tres amics que “han decidit unir esforços per donar a conèixer un grapat de rutes” per la serralada pirinenca, acompanyades d’explicacions sobre productes gastronòmics de cada zona i de “restaurants, fondes i fondes on reposar forces” .
El resultat són 30 rutes sense especial dificultat, per a realitzar sols o en família, en cadascuna de les quals s’incorpora un producte gastronòmic de cada zona i entre un i tres restaurants on menjar o prendre alguna cosa. Totes les rutes són per fer a peu i inclouen una detallada descripció, un mapa de la mateixa i una fitxa amb detalls com els seus punts d’inici i final, la distància i desnivell de l’excursió, i el temps aproximat per realitzar-la.
La part catalana de el llibre s’inicia amb el Camí de Ronda entre Tamariu i Aigua Xelida i el Cap de Creus, i discorre per punts de les comarques de la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Solsonès i els dos Pallars , per culminar a la Vall d’Aran. Un passeig per les passarel·les de Montfalcó obre la part aragonesa, que passa per Benasc, Ordesa, Aísa, Echo i tanca les passarel·les de l’Vero a Alquézar. Les rutes del vessant navarresa i vascopirenaica ascendeixen a diverses muntanyes: el Lakhura, a Isaba; a l’Orhi, en Otsagabia; a l’Urkulu a Orbaitzeta, i a l’Mendixuri a Burguete, per acabar donant una volta a Penyes d’Aia, a Oiartzun, ja en Gipuzcoa.
D’aquestes 10 últimes rutes s’ha encarregat Pérez Azaceta (Legazpi, 1958), un veterà muntanyenc que ha pujat a muntanyes de mig món (inclosos algunes de l’Himàlaia i l’Aconcagua). En els anys 90 va participar en la fundació de la revista de muntanya ‘Likken’ i, més tard, a la de ‘El Mundo dels Pirineus’ i ‘Euskal Herria’. Té nombrosos llibres, com ‘Muntanyes de Guipúscoa’, ‘Els millors recorreguts per conèixer la muntanya basca’, ‘Rutes i restaurants amb encant de Navarra i de Guipúscoa’, entre d’altres títols.
Viñuales (Saragossa, 1971) és autor de la primera ‘Ecoguía de Pirineu Aragonès’ i de molts altres textos, com ‘Rutes per observar aus a Aragó’, ‘365 dies al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut’ i ‘El Moncayo ‘, paradís dels naturalistes’, així com el llibre de receptes ‘de la muntanya a taula’, coescrit amb la seva dona, Sara Ruiz.
Finalment, César Barba (Paranà, Argentina, 1959) és un dels responsables d’Ecos Travel Books, juntament amb el també periodista Sergi Ramis, i és autor de bona part de les guies de viatges de l’editorial (d’Islàndia a Finlàndia, passant per Escòcia, Berlín i les Repúbliques Bàltiques), així com col·laborador habitual de revistes com ara ‘Viajes National Geographic’ i ‘Descobrir Catalunya’. Podeu trobar aquestes ‘Gastrorutas pels Pirineus’ en llibreries especialitzades o comprar-la a través d’internet, al web d’Ecos, i Amazon.
Fa uns dies s’estrenava en sales comercials ‘Estimats camarades’, l’última pel·lícula d’Andrei Konchalovsky, germà gran de l’una mica més famós i premiat director rus Nikita Mikhàlkov, que va passar amb certa discreció per Hollywood, on va rodar films com ‘El tren de l’infern ‘i’ Tango i Cash ‘. El film recrea amb seca precisió, en un ascètic blanc i negre i enquadrament acadèmic, la massacre de Novocherkassk (1961). Amb el títol de “El desencant cap al comunisme d’Estat”, vaig escriure originalment aquest article a Nosolocine.
Ho fa a través de la mirada d’un quadre de el Partit Comunista local (una esplèndida Iúlia Vysotskaya, esposa d’el director), militant nostàlgica d’estalinisme però que acaba desencantada quan els seus ideals (i la possible mort de la seva filla) xoquen amb la crua decisió de Govern soviètic de l’ ‘aperturista’ Nikita Jrushchov: disparar contra els treballadors d’una fàbrica en vaga i eliminar tot rastre d’aquesta massacre.
De ‘Estimats camarades’ ja ha escrit aquí mateix, a Nosolocine, l’amic José López. I coincideixo amb ell en l’admiració cap a aquesta obra major de Konchalovsky, un cineasta que als seus 83 anys mostra l’altra cara de l’totalitarisme comunista, aquell que els idealistes d’esquerres van començar a veure anys després d’aquesta massacre amb la Primavera de Praga i que ara mateix posen en relleu les insòlites manifestacions que s’estan produint a Cuba per motius bastant similars als de ‘Estimats camarades’: l’escassetat econòmica i la ceguesa de les autoritats davant els desitjos de llibertat i de poder expressar la seva oposició a el règim, sense por de ser detinguts, apallissats o morts. I això, tot i reconèixer que el bloqueig dels EUA cap a l’illa és el causant de gran part dels seus problemes.
Des d’un punt de vista dels ideals de les esquerres, en què la democràcia popular és allò al que es vol arribar, com és possible que els militars que han de defensar-nos dels tirans i poderosos, siguin obligats a disparar contra el propi poble? Per què les noves elits comunistes utilitzen el vocable “contrarevolucionari” per definir als que no combreguen amb les seves idees?
La pel·lícula de Konchalovski ens treu un cop més la bena dels ulls i ens descobreix que el comunisme sense democràcia ni llibertat d’expressió és una altra forma de totalitarisme repressiu. És el desencant cap a aquest comunisme d’Estat en què va derivar l’extinta Unió Soviètica, un sistema polític i administratiu que poc té a veure amb els ideals que pretenen aconseguir una societat més justa i igualitària. Unes idees en les creien els grans pensadors italians Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti i Enrico Berlinguer, i els comunistes que van lluitar contra el franquisme i per portar la democràcia a Espanya.
“Fina Sensada, una vida dedicada a el cinema i la solidaritat” va ser el títol amb el qual vaig publicar inicialment aquesta entrevista, el 4 de juliol de 2021, al web de Nosolocine. Allí anunciava que el 19 de juliol s’havia de celebrar la posada de llarg de la fundació dedicada al company de Fina, Fernando Fonseca, el metge dels pobres, mort en 2014.
Hi ha persones que deixen empremta, i altres que, a la banda d’aquestes, fan possible que aquesta petjada pervisqui. Ara us parlaré d’una d’aquestes últimes. La primera va ser el doctor Fernando Fonseca, cirurgià traumatòleg, cooperant i fundador de Metges del Món a Catalunya, que va morir el 2014.
Qui està fent l’impossible perquè el seu llegat segueixi viu és la seva companya, Fina Sensada (Barcelona, 1957), a qui vaig conèixer fa 35 anys, quan vam coincidir en uns cursos de cinema i després, quan va ser la secretària de rodatge del meu primer i únic curtmetratge, ‘Quizá no sea demasiado tarde’ (‘Potser no sigui massa tard‘, 1988). El seu últim documental és ‘Ull a ull’, sobre refugiats rohinyás en el camp de Kutupalong, al sud de Bangla Desh. És a ella a qui vull que conegueu a través d’aquesta entrevista.
– Què era de la teva vida abans de cinema? – Vinc d’una família normal, de classe mitjana, d’un poble de Bages, amb dues germanes grans i sense cap contacte amb el món de cinema. El meu pare era constructor i va morir en un accident de cotxe, quan jo era petita. A mi, des de joveneta m’agradava la fotografia, però a casa volien que jo fes Econòmiques. Com tenia un cosí de la meva edat que anava a estudiar Dret, en la família s’imaginaven un despatx a Manresa, en el qual poguéssim treballar els dos, una, com a economista i l’altre, com a advocat. Així que em vaig trobar fent una carrera sense que m’agradés.
– D’ón et va venir el cuquet? – Per aquesta època també feia de cangur per treure uns calerons. Així vaig conèixer una maquilladora de cinema, Maria Rosa, que anava a treballar a ‘La plaça de Diamant’, de Paco Betriu, que ha mort fa poc. Era l’estiu de 1981. Un dia em va preguntar si m’agradaria estar en el rodatge, i ho vaig deixar tot per estar a la pel·lícula. Em vaig apuntar a l’equip de decoració de Francesc Candini i vaig estar tres mesos, entre preparació i rodatge. Vaig entrar en un món màgic. Em vaig quedar enamorada de la feina de Rosa Vergés, que era una de les ajudants de direcció i ho controlava tot. I vaig pensar que això era el que m’agradava: controlar-ho tot, llevat dels que van abans i ho deixen muntat, sinó estar on es fan les coses. Així vaig començar. Em vaig quedar tan impactada que vaig decidir que volia dedicar-me al cinema. Quan ho vaig explicar a la família, van pensar que estava boja, que volia viure del conte. Em vaig barallar amb tots i vaig insistir i insistir, que allò era el que m’interessava. Els vaig dir que estudiaria fotografia, perquè inicialment volia ser directora de fotografia, per poder entrar en aquest món, perquè llavors a Catalunya no hi havia res per estudiar. I així vaig començar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics i em vaig buscar la vida per anar de meritòria. Així vaig estar en una segona pel·lícula, ‘La revolta dels ocells’, de Lluís Josep Comeron, amb Jorge Sanz gairebé un nen i jo li portava, gairebé com si fos la seva cangur. Després vaig anar a parar a l’ICC i vaig fer ‘Pobles de Catalunya’, de nou amb Betriu. I paral·lelament m’apuntava a treballar en el que sortia, en pel·lícules, com meritòria de direcció. També m’interessava fer formació i m’apuntava a seminaris i al que fes falta per fer la part teòrica de cinema que llavors no s’impartia enlloc. No hi havia cap escola reglada. Només algunes acadèmies on hi havia gent que volia fer diners, més que una altra cosa.
– Ah, sí, jo recordo haver fet un curset de cinema a Oviedo i un altre en un centre de FP de la Zona Franca de Barcelona. – Aquest va ser al taller de cinema que va donar Rosa Vergés a l’Institut de Noves Professions en el qual coincidim. A mi m’agradava molt el treball de Rosa i vaig lluitar per ser script (continuista, secretària de rodatge). Inicialment volia ser directora de fotografia, però el meu xicot d’aleshores, Joan Benet, era al departament de cambra i per no competir en aquest terrer em vaig passar a l’equip de direcció. Per aprendre i estar amb molts directors, vaig pensar que el millor era ser script, perquè estàs al seu costat, veus com planifiquen, com dirigeixen … És perfecte.
– Tens una gran carrera. – He estat en moltes pel·lícules i coproduccions, a la banda de directors com Bigas Luna i Mario Camus, i m’he anat a l’Argentina i Xile. I em triaven perquè jo m’he adaptat a tothom. Em anava sola des d’Espanya a qualsevol part, a on fos. I he estat en pel·lícules molt grans, molt espectaculars, encara que aquí potser no han tingut tanta fama, com ‘Terra de foc’, de Miquel Littin, sobre la conquesta de la Terra de l’Foc; o ‘Nowhere’, de Luis Sepúlveda, sobre un grup de presos xilens enviats a les muntanyes; o ‘Ave Maria’, una coproducció mexicana d’època, preciosa, d’Eduardo Rossoff … Com a experiència vital, estan molt bé, però de totes elles, de la que estic més orgullosa és ‘Adossats’, de Mario Camus. Era un senyor, un mestre. Ho tenia tan clar que era un plaer veure-li dirigir. Ho tenia tot al cap i el bé que sabia tractar al seu equip i dirigir als actors. És amb qui he gaudit més en una pel·lícula, fent de script. També, potser, amb Bigas Luna, fent ‘Les edats de Lulú’, a Madrid, encara que era un senyor molt peculiar.
– Per ser script has de ser molt rigorosa, has de prendre notes, fer polaroids de cada pla… – Sí, però el més xulo d’aquest treball és que tu portes tota la història al cap, controles tota la continuïtat de la pel·lícula, i estàs tant en el rodatge com en el muntatge. Ets al mig, entre el director i el productor, perquè el material que s’ha rodat es pugui muntar. És un treball preciós, que té una part creativa increïble ignorada per tots.
– Però el vas deixar. – No hauria deixat, però va arribar un moment, a inicis dels 2000, que estava molt cremada. Hi havia viscut dos hiverns, un aquí i un altre a l’Argentina, no sabia on era, estava farta d’hotels i d’avions. Arribava la nit i no sabia on era. Així que vaig dir prou. Portava gairebé 20 anys treballant i tota la dècada dels anys 90 sense parar. I vaig decidir per mi mateixa, per la meva família, els meus amics, que ja sabia el que eren havia les grans pel·lícules i les coproduccions i aquest cinema ja no m’interessava. Per aprendre va estar bé, però volia fer altres coses, tornar a Barcelona i treballar aquí en el que hi havia, que eren telefilms.
– Et vas passar a ajudant de direcció. – És que, de vegades, com script, els donava mil voltes als equips d’aquí, era com un pepito grillo. I ser script aquí era també com fer un pas enrere. En canvi, ser ajudant de direcció, em permetia pujar de categoria i un millor sou Encara ser dona i ajudant de direcció, treballant com es treballa aquí, va fer que em cremés molt. També vaig fer molta publicitat, que em servia per guanyar diners. Eren coses de qualitat, però no m’agradaven res de res. Com una sèrie de 20 anuncis per Nokia, que vam rodar a Barcelona, amb tècnics i actors d’arreu.
– I també ho vas deixar. – Crec que estava rodant la sèrie ‘Des del balcó’ (2002), amb Jesús Garay com a director i Tomàs Pladevall com a director de fotografia, i tenia tal estrès, tanta angoixa, que després d’anar un parell de vegades a urgències, perquè em s’ofegava, amb crisi d’ansietat, tensió i tensió, vaig decidir fer una aturada. Va ser tan dur rodar per al productor Ricard Figueras durant sis mesos, amb tan pocs mitjans, que em vaig plantejar agafar-me un any sabàtic.
– Un canvi de xip. – Rosa Masip, de l’àrea d’Internacional de TVE, em va dir: “Vols conèixer la realitat d’aquest món? Doncs vine amb mi. Anirem a fer entrevistes. Tu duràs la càmera i jo, els continguts “. Me’n vaig anar a parlar amb el meu amic Llorenç Soler i li vaig dir que volia comprar-me una càmera i anar a rodar per aquests mons. Em va recomanar una de les primeres càmeres digitals, una petita Sony. “Posa-la en automàtic i no t’emboliquis. Deixa’t portar “, em va dir. El primer viatge que vam fer amb Rosa va ser al Marroc, ella i jo, mà a mà, amb la idea de retratar la jove generació marroquina i d’entrevistar el rei, que no va ser possible perquè es va produir l’incident de l’illa de Perejil [ juliol de 2002].
– Quina casualitat! – Després vam anar a Gàmbia, per fer un treball sobre l’ablació; a Cisjordània, per seguir els passos d’un palestí; i altres coses precioses. En aquest període, com a inicis de 2005, em van venir a buscar de Metges de l’Món per si volia acompanyar-los a fer un reportatge a Sri Lanka, que acabava de patir el tsunami (desembre de 2004). I la persona que em va entrevistar va ser el doctor Fernando Fonseca (Casp, 1946).
– La teva primera trobada. – Prenent-alguna cosa en un bar de la plaça de l’Diamant, a Gràcia. Quan vaig començar a parlar amb ell, vaig vomitar tota la frustració que portava dins: que venia de el món de la ficció, que estava molt cremada, que jo no era de catifes vermelles, ni d’actors, ni de frivolitats, ni de glamur … Mentrestant, ell m’anava mirant. I em va dir: “Tu vas per bon camí. Has anat aprenent el llenguatge cinematogràfic, la forma d’expressar-te en imatges, que avui dia és més important que la paraula. Si jo dono una conferència, encara que hi hagi gent que pensi que el que dic és important, segurament estarà pensant en una altra cosa mentre parlo. Però si tu fas un audiovisual amb professionalitat, cor i amor, pensa que ningú en una sala deixarà de veure el que has fet. Les atraparàs. I això és important en el sector on nosaltres ens movem “. I va afegir: “Pensa que no tot és cinema, sinó que hi ha material sensibilitzador per universitats, escoles, conferències … I s’ha de fer amb la mateixa rigorositat que una pel·lícula, perquè les coses, perquè arribin i impactin han d’estar ben fetes . I tu tens l’experiència i eines perquè ara puguis fer coses petites amb el nivell exigit, per fer cooperació i anar-te per aquests mons on, si no tens les coses clares, et perds. Cal fugir de l’sensacionalisme. És molt fàcil captar una imatges, però cal posar-los ètica. Tu, a més, ets l’última. No et posaran les escenes a l’abast. Captarás el que puguis. És supervivència a nivell visual. Per això, si no tens experiència, no faràs res “.
– I et va convèncer. – Em van acceptar i em vaig anar amb ells a fer el documental del seu treball a la zona, on havien instal·lat diversos hospitals de campanya. I em vaig quedar tan impactada amb aquell senyor, que a l’cap de tres o quatre mesos ja estàvem vivint junts. Hi va haver un intercanvi mutu, una connexió entre tots dos. Em va proposar anar amb ell per filmar expedicions quirúrgiques, ell amb el seu bisturí i jo amb la meva càmera. I faríem servir aquest material per a medicina, universitats, sensibilització … I ha estat impressionant des de llavors: el terratrèmol d’Haití, els refugiats de Darfur … Tot el que he après al seu costat ha estat impactant. Amb Fernando jo he après a ser més humana. Va ser un gran mestre, una persona increïble.
– Era més gran que tu? – Sí, onze anys més. Era cirurgià i president de Metges de l’Món (Metges de l’Món Catalunya). En els seus orígens, ell havia estat també a Metges sense Fronteres (MSF). Va començar a fer cooperació amb ells i va estar a la guerra de Bòsnia i en la de l’Iraq. Però ell no acabava de creure en aquestes grans organitzacions, perquè hi ha molta burocràcia i l’obligaven a anar a un país o a un altre en funció dels seus programes. Raons polítiques. Per aquesta raó, en el 2000 va crear la seva pròpia organització, més petita, l’Associació Humanitària de Solidaritat de Girona, amb la qual operava cada any a 100 nens.
– Explica’ns qui era Fernando Fonseca. – Fernando va néixer al nord del Marroc. El seu pare era un militar portuguès, capità d’artilleria, i la seva mare era aragonesa, de Casp. De petit es va fer molt amic d’un nen berber, un nen amazic. Quan tenia 2 o 3 anys, era una criatura molt delicat i va agafar una pneumònia. I el seu pare va manar buscar penicil·lina a Andorra, amb una avioneta, i es va salvar perquè era fill d’un militar. Una mica més tard, quan tenia 6 o 7 anys, el seu íntim amic va agafar la tuberculosi, que era la malaltia dels pobres. I ell li va anar a demanar ajuda al seu pare, però aquest li va dir que el seu amic no tenia dret a la penicil·lina perquè era un nen pobre. Segons m’explicava, aquest cop de puny en el seu cor infantil va impactar tant, veure la realitat d’aquell món, que per ser pobre no tenia dret a una medicina, que va decidir llavors que de gran seria metge de pobres per redimir al seu amic. I per això, tota la seva vida s’ha dedicat a anar per aquests mons, llocs de pobresa o en guerra, per ajudar els nens a posar-se dret. Per això es va fer traumatòleg, especialista en mans i microcirurgia, per poder atendre cremats i efectes de mines antipersones … I així que va poder, va començar a anar per tot el món: a l’Índia de Vicenç Ferrer, a l’Amazònia de Pere Casaldàliga o a Txad de l’Pare Michel, on aquest caputxí francès tenia un petit centre per a discapacitats, on ajudava els nens amb poliomielitis. I Fernando hi anava, cada any, per operar a 100 nens.
– Què és el que més et va atreure de Fernando? – Quan el vaig conèixer, em va impactar la seva filosofia de vida. No tenia casa ni cotxe. Mai va voler tenir béns materials. Deia que si només portes a sobre una motxilla, amb un parell de samarretes i el raspall de dents, podràs sortir de l’avió amb la llibertat que et dóna no haver de parar-te a esperar la maleta. I això ho aplicava a la vida. Si has de canviar de país i no tens res, no hauràs de preocupar-te per l’apartament que deixes. Si vas lleuger d’equipatge, no et preocupa aquesta pressió.
– On hi havia estudiat Medicina? – Aquí, a la Central (Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona), però després es va establir a Girona, on tenia un despatx privat, a més de l’Hospital de Girona, on li agradava més treballar, perquè era un lloc més petit, amb condicions més precàries, on podia aprendre i era un ambient més de poble i menys agressiu que Barcelona. A Fernando li agradava molt el cinema. Sempre deia que quan va veure ‘Barba-rossa’ d’Akira Kurosawa, va saber que ell volia ser com el metge de la pel·lícula. El cinema l’acompanyava sempre i per això li interessava molt la imatge i com aquesta podia reflectir el que ell feia. Per això ens complementábamos tan bé. Ell amb el bisturí i jo amb la meva càmera.
– Com va morir? – El 2010 tenia molts mals de cap. Li van fer un TAC i el van veure un tumor. L’hi estirparon, però a veure que era maligne, li van fer tractament (radioteràpia). Va morir el 19 de juliol de al 2014.
– Quatre anys durs… – Sí, els més durs de la meva vida. I ho vaig deixar tot per estar amb ell, per estar al seu costat, cuidant-, fent d’infermera i de secretària perquè pogués seguir viatjant pel món. Fins al dia que se’n va anar, amb una gran dignitat. Em va donar una lliçó enorme durant tot aquest procés. Ell m’anava informant del que li passava en cada moment, des de la malaltia fins a la mort. I sense deixar de treballar. Vam anar a Txad amb la seva cadira de rodes, i a l’rodatge i presentació a Venècia de la pel·lícula ‘La redempció dels peixos’ (2013), de Jordi Torrent, que vam produir nosaltres perquè Fernando va considerar que allà hi havia una història interessant i que vam rodar a la mateixa Venècia amb l’ajuda de Flavia, l’esposa d’en Jordi, que és italiana. L’últim viatge va ser a República Dominicana, on em va sorgir una feina de docència, i on va voler venir també malgrat el seu estat.
– Què va passar després? – Jo portava diversos anys despenjada de tot i de tots. Però vaig intentar seguir amb un pla seu d’enviar material quirúrgic a Gaza, però hi va haver unes històries molt rares i ho vaig deixar. La part idealista i romàntica que jo havia viscut amb ell no era igual a tot arreu i organitzacions. Vaig començar a revisar tots els documentals que havíem gravat amb la nostra productora i que han passat per diversos festivals. I vaig començar a pensar en fer un documental sobre el seu desig, que no va poder complir, de visitar els nens als que havia operat i que més li havien impactat. Teníem el guió i tot. Els seus nens ‘adoptats’ eren cinc: una nena de Bagdad, Mawj, que havia perdut el braç durant la guerra; Chanceline, un nena de Txad de 3 anys, que s’arrossegava perquè no tenia tèbies va haver d’amputar les cames; Jose, un nen dominicà afligit de greus deformacions i a qui Fernando va operar i va aconseguir posar dret; un pescador cubà a qui un tauró es va portar una mà, i Bakité, un nen de 7 anys de Darfour a qui una mina li va arrencar les dues mans i un ull. Fernando m’havia explicat el ruta que volia seguir per visitar a cada nen, i desitjava acabar-la en Uzbekistan, la pàtria d’Avicena, el gran savi de la Medicina, i Iran on aquesta la seva tomba.
– Ho has pogut rodar? – Encara no. Però com tot això Fernando m’ho va deixar per escrit, he de fer-ho. És el seu llegat. A l’inici no sabia com, entre el dol i les dificultats que em plantejava dur a terme el documental. A la fin vaig pensar que, a més d’aquestes històries, havia de construir la part central, la història de Ferran nen i del seu amic Alí. A més d’intentar aixecar aquest projecte, amb l’ajuda d’en Jordi i Flavia, paral·lelament, vaig pensar que s’ha de conservar la seva obra mèdica. I per poder seguir amb la seva tasca, allà on encara es necessiten metges. I va ser Toni, dels cinemes Girona, i Jaume, el seu gestor, els que em van suggerir crear una fundació. I que la base inicial de la mateixa fossin les més de 600 hores de documentals que havíem rodat. Alguna cosa en el que també em va ajudar Mariona, de la Filmoteca, a l’hora de valorar tot aquest material.
– Recordo que hi va haver un acte de presentació… – En efecte. Va ser el 27 de febrer de 2020, un acte preciós a què van acudir molts amics de Fernando, gent molt coneguda del seu àmbit. La llàstima és que 15 dies més tard estàvem tancats amb l’estat d’alarma a causa de la pandèmia. Durant tot aquest any he estat donant-li forma a la fundació, i el més important, trobar a l’equip mèdic quirúrgic per seguir l’obra de Fernando. Va quedar oficialment constituïda el dia de Sant Jordi d’aquest 2021: medicina, cinema, sensibilització, formació i cooperació. Els cinc pètals d’una rosa mosqueta.
Entre les persones que donen suport a la Fundació Fernando Fonseca es troben el ballarí i coreògraf Nacho Duato; el doctor Marc Garcia-Elias, cirurgià-traumatòleg especialista en mans; la doctora Anna Ey, cirurgiana-traumatòloga especialista en peus zambos; la periodista Ruth Gómez, consultora en temes de cooperació de les Nacions Unides; el traumatòleg francès Dori Djimamnodji; Joan Antoni Melé, membre de Consell Assessor de Triodos Bank i promotor de la banca ètica; la coreògrafa i ballarina Catherine Allard d’It Dansa; el periodista Joan Roura, de TV-3; Diego Chacaltana, un amic íntim de Fernando, i Assumpcio Fàbregas, una altra amiga.
I aquest 19 de juliol, setè aniversari de la mort de Ferran Fonseca, Fina Sensada i els seus amics tornaran a recordar-amb la posada de llarg de la fundació, en presència dels patrons i donant a conèixer els seus projectes de futur. Això sí, amb l’ètica i l’excel·lència en el treball com a pols d’actuació.
Arriba Sant Jordi i els carrers (especialment de Barcelona) s’omplen de gent a la recerca d’un llibre i una rosa. És llavors quan els autors més populars s’afanyen a signar exemplars per a lectors devots. No és la poesia el gènere més venut, ni els poetes, els escriptors més famosos. I si m’apuren, els poetes que escriuen en castellà, encara són menys coneguts que els seus col·legues que ho fan en llengua catalana.
Però m’agradaria que coneguessin al sorià Silvano Andrés de la Morena (Cuevas de Ayllón, 1953), bàsicament per dues raons: una, perquè es compleixen 20 anys del seu primer llibre de poemes, ‘Aquietando luz‘ (2001), i una altra, perquè acaba de publicar ‘El universo en octosílabos‘ (2021), el seu desè poemari, en el qual ha estat capaç d’explicar en vers la història de l’univers, una gesta única. També va aprofitar el confinament per escriure la seva novena obra, ‘Poeta en la covid‘ (2020).
Andrés de la Morena té, a més a més, alguns traços biogràfics molt interessants. Jove estudiant antifranquista a Sòria, es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, ciutat on coneixeria a la que és la seva dona, on van néixer els seus dos fills i on encara resideix, ja jubilat. Va ser professor de dos instituts, el Terra Roja de Santa Coloma de Gramenet i el Ernest Lluch de Barcelona, ha escrit nombrosos treballs teòrics sobre docència, i durant més d’una dècada escrivia dues vegades a la setmana la columna ‘Calidoscopio’ del diari Heraldo de Soria.
L’he volgut sorprendre amb una pregunta d’ignorant, però Andrés de la Morena treu a la llum la paciència didàctica de qui ha passat 40 anys fent classe a adolescents. Ah… i podeu sentir l’entrevista, just aquí sota.
– Silvano, què és un octosíl·lab? – L’explicació és molt fàcil. És un vers que té vuit síl·labes. Per què vuit? Cada llengua té un sistema fònic peculiar. En castellà, l’octosíl·lab és el període fònic complet que una persona pronuncia sense necessitat de parar-se a respirar. Cada vuit síl·labes, aproximadament (no sempre és així, però generalment sí), fem una petita pausa inconscient per agafar aire i seguir parlant. Per aquest motiu el octosíl·lab és el vers que surt espontàniament, el de tota la poesia tradicional popular, la del carrer, la del cantar i recitar, i del romancer.
– I en moltes cançons actuals, és clar. Però com se li va ocórrer explicar l’univers en octosíl·labs? – És un tema que ve de lluny. Pel que dic exordi del llibre, que és una mena de pròleg personal, està explicat. Jo vaig néixer en un poble de Sòria on hi havia una tradició cançonera molt forta i diversa, on s’han trobat manuscrits de recollida de cançó tradicional de fa temps. Afortunadament, el meu pare, de jove, va escriure un quadern complet amb tota la tradició cançonera, especialment de rondes nocturnes de poble. D’aquí que jo, des de petit, sempre he sentit cançó romanç, en octosíl·labs. I després, per la meva pròpia formació universitària i literària, el romanç és un dels grans capítols de la literatura espanyola.
– Perdoni l’incís. El seu primer llibre, ‘Aquietando luz‘, es va publicar ara fa 20 anys, quan vostè tenia 46 o 47 anys. Com va arribar tan tard a la poesia? – Va ser el primer llibre publicat, però no el primer poema que vaig escriure, naturalment. Jo ja havia escrit abans moltes coses, algunes encara estan pul·lulant per aquí. A vegades les vull buscar i prefereixo no trobar-les, perquè no sé amb quina sorpresa em trobaré. L’escriptura em venia ja d’abans. Si em permets la ironia, Cervantes va escriure ‘El Quixot’ tardíssim, en la seva etapa de maduresa absoluta. Pel que fa a l’edat, si ens referim a la cronologia vital i personal, jo estic entre el tardà de l’escriptura del Quixot i el d’hora de Rimbaud, que va escriure tota la seva obra als 20 anys, un dels grans poetes de segle XIX i de la modernitat, sense dubte.
– Tornant al seu últim llibre… – La segona raó de per què aquest extens poema és perquè l’any passat, el 2020, vaig escriure un romanç sobre un fet peculiar del meu poble, una qüestió molt interessant, que es converteix també en una obra. Després de publicar-lo en la mateixa editorial que aquest, Huerga & Fierro, un dia se m’acut que, si ja havia escrit sobre lo micro, que era el meu poble, per què no em llançava a escriure sobre lo macro, que és l’univers.
– No hi ha moltes obres poètiques sobre aquest tema… – Jo diria que no n’hi ha cap, descriptiva, sobre l’univers. Aquesta obra comença amb el Big Bang, analitza el que passa en els primers minuts, en els 380.000 primers anys, a la formació d’estrelles, galàxies i cúmuls de galàxies, a l’aparició de la vida i la vida humana… En aquest sentit i escrit en vers narratiu, diria que no hi ha una altra obra igual. Poemes sobre l’univers, estrictament lírics, si. No molts, però sí que n’hi ha de dedicats a les estrelles, al sol, a la lluna… que sempre ha atret a l’esperit romàntic, l’atracció del que misteriós, de la immensitat.
– Vostè ha acudit a diversos especialistes perquè comprovessin si el que havia escrit corresponia a la realitat científica. – Una de les meves pors era si encertar o no encertar, tot i que això fos poesia, amb el que els coneixements actuals o les hipòtesis més plausibles ens diuen que les coses són. En aquest sentit, després d’escriure-, vaig enviar el manuscrit a diversos especialistes de diferents ciències, des Física i Astrofísica, Química o Biologia.
– De fet, el seu prologuiste és Pablo G. Pérez-González, investigador del Centre d’Astrobiologia, dependent del Consell Superior d’Investigacions Científiques i de l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial (CAB / CSIC-INTA). – En efecte.
– I en el mateix pròleg hi escriu: “Tant el poeta com l’astrofísic fan un pas enrere per veure amb perspectiva la realitat i els dos punts de vista s’ajunten en aquesta obra de Silvano Andrés de la Morena. Els nexes entre la poesia i la cosmologia física s’exploren en un poema que parla de les eternes preguntes sobre els nostres orígens i sobre el nostre destí, amb el rigor científic exigit i amb la bellesa de la paraula“. – Mai podré estar més agraït del que estic per les paraules que m’ha dedicat el prologuista, que sens dubte és un gran especialista en el seu camp. És un home a qui conec per la seva obra i, especialment, per la sub-secció de ciència que publica al diari El País. Em vaig posar en contacte amb ell, li vaig enviar el meu llibre, li va agradar i va tenir l’amabilitat de fer-me aquest pròleg, que eleva moltíssim la meva obra.
– Hi ha algun fragment o plec, com ha dividit vostè el seu llibre, que voldria destacar? – No ho sabria dir. És complicat per a un autor triar una part d’un llibre, però podria resultar interessant alguns dels fragments del penúltim plec, el quart, on parlo de la vida humana. En un moment determinat, sorgeix l’espurna, que és el llenguatge verbal. I a partir d’aquest, que és inseparable de l’autoconsciència humana, tot canvia absolutament, perquè el llenguatge ens permet trobar-nos amb la realitat i amb els altres, distingir l’ahir de l’avui i l’avui del demà, i sobretot no només comunicar-nos, sinó construir l’art, el coneixement, la ciència… Crec que alguns paràgrafs d’aquest plec a molta gent li resultaran especialment atractius.
– “Es el lenguaje verbal / que nos ha hecho, de verdad, / muy humanos por hablar, / por hablar y vocear, / (pum, bip, grrr, ploff, crac) / también por saber callar”, llegeixo en aquest apartat del seu llibre. – Exactament.
– Una curiositat. D’on prové el seu nom? – Etimològicament, la paraula Silvano ve del llatí: Silvanus és el déu de la selva, nom que prové del llatí, però procedent de l’indoeuropeu i del grec, ‘hile’, que significa bosc, arbust, selva… Quant al meu nom, me’l van posar en honor al meu padrí, que era el meu oncle Silvano. Però a més, curiosament, si mires el calendari, el 18 de febrer, que és el meu aniversari, posa Sant Silvano. Una doble coincidència total.
– Què el va portar a estudiar Filologia? – En Batxillerat, jo era un noi de Ciències, però vaig tenir una excel·lent professora de Literatura i un excel·lent professor de Filosofia, que em van portar a fer el canvi a Lletres. I després de fer tres anys d’universitat a Sòria, hi va haver una trobada que em va portar a acabar la carrera a Barcelona.
– Expliqui, expliqui. – Doncs perquè amb un magnífic comunicador, escriptor i professor català, que sens dubte coneixeràs, Sebastià Serrano, vam fer una gran amistat a Sòria. I com a l’acabar tercer havia de sortir de la ciutat per a seguir la carrera, entre anar a Madrid o venir a Barcelona, que geogràficament estava més lluny, vaig optar per aquesta última, perquè Serrano havia de ser el meu professor.
– ¿No va tenir problemes amb el català? – A Catalunya em vaig trobar amb una realitat diferent a la de Sòria, bàsicament la llengua, però, vaig aprendre català de seguida i ja està. Sens dubte, el saber llatí i el grec, que m’apassionava, van facilitar l’aprenentatge. A més, vaig conèixer a una companya a la universitat, que segueix sent la meva dona, que va fer que acabés quedant-me a Barcelona. I fins ara.
Aquesta entrada intenta resumir una baralla que estem tenint amb Vodafone, a la qual he deixat per una altra companyia de telefonia i que segurament acabarà als tribunals. Començo pel que vaig escriure el dia 10 de febrer a les xarxes socials Twitter i Facebook. No penseu que va ser un rampell, sinó una decisió meditada després de dos mesos de negociació infructuosa. Vaig donar moltes voltes al text, que hi reprodueixo ara.
Sabeu, Vodafone em vol cobrar 360 € per haver-me anat a la competència, després d’incomplir el seu contracte amb mi: em va prometre una tarifa que havia de durar dos anys, em va pujar la quota mensual de forma unilateral i ara em vol cobrar una clàusula de penalització. Obro fil.
El 12 de novembre de 2019 vaig acceptar seguir amb Vodafone per 37,99€ al mes durant 24 mesos (aquesta oferta es pot sentir perfectament a l’enregistrament del contracte amb Vodafone, efectuat aquest dia i que us deixo aquí sota). El 4 de desembre de 2020 em vaig adonar que la companyia m’havia cobrat de més els mesos d’octubre i novembre: 43,74€ i 45,48€.
Grabación del contrato con Vodafone
Vaig trucar a Atenció al Client de Vodafone. No, no era cap error. M’havien pujat la tarifa! “Ho vam anunciar a la factura del mes d’octubre”, em van dir l’empleat. “Però aquesta pujada no hauria afectar-me”, vaig protestar jo. I hi vaig afegir: “Vostès diuen en aquesta nota que respectaran els meus descomptes i promocions”. Feu un cop d’ull a la nota en qüestió.
“No senyor client. Li hem millorat el servei i podem aplicar-li la pujada”. La suposada millora parlava de fibra òptica i una major quantitat de megues i velocitat d’internet. Al que jo vaig replicar: “Com diu? Si encara tinc un ADSL a casa i no m’han instal·lat fibra òptica. I jo no necessito més megues ni 5G. Vull la tarifa contractada i seguir amb ella fins al desembre, que és el meu compromís . Si no, deixaré Vodafone “, vaig afegir, ufanós. Com podeu veure, pagava això d’aquí sota.
Ah… també us mostro com era el meu ruter, un aparell de quan Vodafone encara era Ono, com es pot apreciar a l’etiqueta. Un mòdem amb presa de cable coaxial, com el de les antenes de televisió. Res de fibra enlloc.
Dues setmanes més tard, me’n vaig anar. El 18 de desembre, el meu admirat Anton Losada, també caminava cabrejat amb la companyia telefònica: “A partir d’ara faré com Vodafone, vaig a suspendre el pagament de la factura cada vegada que a mi em sembli que no és correcta. I sense avisar. Vaig a aplicar la seva política: Que es fotin! “. Home, m’hagués agradat que em fes un comentari, però suposo que a ell li van solucionar el problema. Està en actiu i és més mediàtic que jo.
Aquest mateix dia 18-D vaig rebre un SMS de Vodafone: “Hem rebut la teva sol·licitud de portabilitat. Tens un compromís de penalització associada. Truca’ns “. Els vaig trucar i vaig explicar el tema. Van prendre nota però no em van fer cas. I al cap d’unes hores, quan ja era inevitable, un altre comercial em va trucar i va tornar a oferir la MEVA pròpia tarifa anterior si no deixava la companyia. LA MEVA PRÒPIA TARIFA! per la qual portava lluitant des de feia tres setmanes! I me la oferien quan el tècnic de la competència ja m’havia instal·lat la fibra òptica! Vaig dir que no podia, és clar. I van tornar a esmentar la penalització.
Per evitar un cobrament indesitjable i indesitjat, vaig fer una petició d’arbitri a través de la OCU, la Organización de Consumidores y Usuarios. Però la resposta de Vodafone va ser lògica, en certa manera, però falta de sentit comú: Després de l’seguiment diari realitzat sobre la seva reclamació 107391823 hem d’informar que, al novembre Vodafone emet augment de manera massiva sobre els clients mateixos informat en factura , ha de tenir present que la factura és un mitjà informatiu, ja que mes a mes s’emet i s’és enviada a client perquè pugui validar el detall del cobrat així com canvis massius, en la factura YI20-020788896 emesa el 8 octubre 2020 se li va arribar a indicar que pots donar-te de baixa en la teva tarifa contractada sense penalització amb caràcter previ a l’entrada en vigor de les condicions comunicades en els canals habituals. És a dir abans de el 15 de novembre 2020, en aquest cas no hi ha cap possibilitat de portar la seva sol·licitud a terme, ja que s’excedeix a el termini informat. Lamentem els inconvenients ocasionats”.
Podia haver-me donat de baixa i sense cap penalització, però abans de l’15 de novembre. La veritat és que jo vaig pensar que no em afectava, em vaig adonar molt més tard i, què nassos, no només em imposaven una tarifa pel morro sinó que també ho feien amb la data en què podia protestar i anar-me’n. Doncs que bé!
Com us podeu pensar, no seria tan ximple com perquè em cobressin una factura amb la qual no estava d’acord. Vaig pagar la que hi havia fins al mes de desembre i paralitzi les noves a partir de llavors.
El 26 de gener vaig rebre un SMS de Vodafone en el qual em avisava que tenia una factura pendent de 360,83 €. Els SMS es van repetir dues vegades. També vam començar a rebre trucades intimidants de el nombre de telèfon 640012036, a través d’una dona que s’identificava com a empleada de Konecta Legal. A el parer es tracta d’una empresa de gestió d’impagats de el mateix grup telefònic. Quan anunciava que anava a gravar la conversa, la senyora (i un senyor, en una altra ocasió) es negava a continuar parlant. “Ja rebrà la notificació per una altra via”, em va anunciar, enfadada.
En paral·lel a tot això, i a suggeriment d’uns companys periodistes, vaig intentar parlar amb algú de el departament de Premsa de Vodafone que em volgués escoltar. La mediació es va produir, però va resultar infructuosa, en part perquè jo ja havia iniciat la meva reclamació a través de l’OCU. Sembla que aquesta organització no els agrada. “En aquest cas no hi ha cap possibilitat de portar la seva sol·licitud a terme, ja que s’excedeix a el termini informat”, va insistir el seu departament financer, atenint-se a la data de l’15 de novembre.
Era el 8 de febrer i en aquest moment ho vaig veure molt clar. Vodafone passava de nosaltres. Havia de defensar la meva posició en un tribunal d’arbitratge i airejar el cas de forma pública. El fil de Twitter és una mostra. Vaig fer la reclamació a través de l’Agència Catalana de l’Consum i vaig pensar que seria desitjable que el Ministeri de Consum, que dirigeix el líder d’Esquerra Unida Alberto Garzón, fiqués mà a aquest tipus d’abusos. El que tinc molt clar és que no penso pagar aquesta penalització indecent.
La resposta dels tuiters va ser aclaparadora (i encara segueix cuejant, diversos dies després), amb gairebé un quart de milió d’impactes i més de 50.000 interaccions, a 14 de febrer, diumenge electoral.
Naturalment, el departament de Vodafone a xarxes voler que ens comunicáramos. Però els que tingueu confiança en el servei tuiter de la companyia no espereu varetes màgiques. són molt amables, però poc poden fer front als seus comptables. A l’cap d’unes hores, la seva resposta repetia les anteriors. “Es va millorar la velocitat de la teva fibra. Això va suposar una diferència de 7,5 € al total de la factura (…) <strong> Per descomptat que els descomptes oferts durant 24 mesos es respectaven en tot moment i es van seguir aplicant </ strong> (sic) Aquesta millora dels serveis s’ha dut a terme respectant el que indica el punt 8.2 de les condicions generals de contractació “.
Es van oblidar de citar un paragrafet d’aquest punt 8.2: “Si el client no estigués d’acord amb la modificació pretesa, podrà resoldre unilateralment el contracte sense que aquesta resolució comporti cap penalització”. I no indica que hi hagi d’haver una data límit.
La resposta seguia sí: “Quant al que ens indiques sobre l’última factura, vam comprovar que després de gestionar la baixa dels serveis s’ha carregat l’import corresponent a l’compromís vinculat als descomptes que estaves gaudint. Pel que el import és correcte “. ¿Import correcte? 360 € dels quals 318 € corresponen a una penalització. I a Vodafone encara es sorprenen que les companyies telefòniques generin tal mal rotllo i tantes queixes. Només cal veure la quantitat de comentaris que ha generat el meu cas per veure que hi ha centenars, o milers, de similars característiques.
El penúltim capítol, per ara, és una crida de l’OCU. Una advocada del seu departament legal es va interessar pel cas. Per això, he decidit confiar-hi perquè em defensin davant Vodafone. Veurem com va. Us seguiré informant.
Volien vostès un titular cridaner. Doncs aquí ho tenen: jo, un veterà periodista cultural, antic crític de cinema i fins a director d’un curtmetratge (pecats de joventut), ja no vaig (gairebé) a les sales. Va, admeto aquest ‘gairebé’ davant de la ‘boutade’.
I suposo que aquesta provocació serà ‘castigada’ per bona part dels meus amics i col·legues, que començaran a tirar-me de tot (de manera figurada, espero). I per afegir més llenya a el foc els confessaré que el que faig jo ara ja no és ‘Cinema Paradiso’, sinó ‘streaming’: veure pel·lícules i sèries a través d’una pantalla connectada a internet.
Permeteu-me recordar unes paraules d’Álex de l’Església quan era president de l’Acadèmia de Cinema, a la gala dels Premis Goya de 2011: “Fa 25 anys, els que es dedicaven al nostre ofici mai haguessin imaginat que una cosa anomenada internet revolucionaria el mercat de cinema d’aquesta forma i que el que es veiessin o no les nostres pel·lícules no anava a ser només qüestió de portar a el públic a les sales. Internet no és el futur, com alguns creuen. Internet és el present “.
I seguia així: “Internet és la manera de comunicar-se, de compartir informació, entreteniment i cultura que utilitzen centenars de milions de persones. És part de les nostres vides i la nova finestra que ens obre la ment a el món… [Els usuaris d’Internet] són el nostre públic. Aquest públic que hem perdut i que no va a el cinema, perquè està davant d’una pantalla d’ordinador (…) No tenim por a internet, perquè internet és, precisament, la salvació del nostre cinema”.
El director basc, que acaba d’estrenar la seva primera sèrie per a una gran plataforma, ’30 monedes ‘, en HBO, va ser clarivident. Fa gairebé 10 anys d’aquestes paraules i el que va dir ja és una realitat. Recordem que el vídeo sota demanda (VOD) de Netflix per a ordinadors va començar l’any 2007 i que el servei de ‘streaming’ d’HBO data de 2010 (com a cadena de cable va néixer el 1966). I aquest mateix 2010 va ressorgir la catalana Filmin en la forma que ara la coneixem, amb una tarifa plana, aplicacions per a tauletes i la difusió en ‘streaming’ en alta definició.
Torno al titular inicial. Sento confessar que ara vaig molt poc a una sala de cinema, i no és per ganes, perquè segueix sent el millor lloc per veure una pel·lícula, sense cap dubte. I no només superproduccions d’estrena, sinó els clàssics en blanc i negre que exhibeix la Filmoteca.
Una sala de cinema segueix tenint quelcom de comunitari i misteriós, i més quan la gran pantalla blanca, abans, es descobria darrere d’unes cortines gegantines, generalment vermelles, com solien ser-ho també les butaques i les catifes que poblaven passadissos i vestíbuls.
Hi va haver una època en què coneixia i saludava a gairebé tots els porters de cinema de Barcelona. I ells a tots els periodistes culturals que anàvem a les sessions de premsa matinals i, després, a les projeccions de tarda i nit. Eren altres temps.
En part estic d’acord amb el que deia el col·lega Toni Vall, fa uns dies, pel que fa a la iniciativa d’algunes de les grans ‘majors’ d’estrenar les seves pel·lícules en les seves plataformes digitals: “No tinc cap mena d’interès a veure pel·lícules NOMÉS a casa meva. La dinàmica de les distribuïdores i les productores va cap aquí. Continguts on line per ser vistos a casa, inexorablement. Així el cinema s’està convertint per mi en una cosa molt menys interessant, seductora i suggestiva, molt més formulària. No tinc cap interès a veure pel·lícules interrompudament, a haver d’encabir-les entre el sopar, el fill i tal i qual sèrie. Cap interès, ni el més mínim interès. M’estic sentint expulsat del cinema. I és una sensació terrible, molt dolorosa”.
Jo tinc altres raons per quedar-me a casa. Us explico quines.
La primera, evidentment, la pandèmia. Els cinemes i teatres han fet un gran esforç per adequar-se a la situació sanitària però tota precaució és poca i, si un és població de risc, prefereix abstenir-se. Tinc molts amics que van cada dia a les sales i cap d’ells ha enxampat la malaltia. Quan he anat a veure una pel·lícula em sento en silenci més segur en una de les butaques que al súper de la cantonada o el centre comercial més proper.
Una altra raó: m’he tornat gandul. Sempre havia somiat amb tenir una petita sala de cinema, com feien els directors i actors de Hollywood en les pel·lícules. Una cosa només possible per a potentats amb molta pasta fins fa poc. Això ha canviat amb les noves i enormes pantalles dels televisors intel·ligents, que converteixen cada saló en una somiada sala de cinema.
Uns mesos abans de la pandèmia vaig decidir aprofitar una oferta i vaig comprar una tele de 55 polzades, que la meva dona va veure molt per sobre de les possibilitats de la mida de la meva sala d’estar. Però aquí està i ja no sembla tan gran. Amb la meva col·lecció de pel·lícules en DVD i Blu-ray, i amb un trio de plataformes el contingut no m’ho acabaré mai sóc una mica més feliç.
I una tercera raó: l’econòmica. Una entrada de cinema d’estrena costa entre 4,9€ del dia de l’espectador i els 9€ d’un festiu, 6€ una matinal i 8€ un dia laborable. Multipliquin vostès per dos, si són una parella, i afegeixin si van amb nens. També hi ha un magnífic abonament anual de la Filmoteca de Catalunya per 90€ (un talonari de 10 entrades surt per 20€).
Qualsevol família amb nens que s’apunti a Disney+ pagarà 6,99€ a l’mes o 69,99€ a l’any. Jo mateix estic subscrit a diverses plataformes i comparteixo altres amb familiars. La subscripció anual a Filmin, l’única íntegrament espanyola, és de 84€ a l’any (la mensual bàsica costa 7,99€), i després es poden ‘comprar’ estrenes per uns 4€, com fan la resta d’empreses de ‘streaming’ llevat de Netflix, que ho fa sense cost addicional (el seu pla bàsic costa 7,99€). Evidentment, amb aquesta competència, no hi ha color. La balança familiar es decantarà sempre cap a aquest costat.
Vol dir això que ens encaminem inexorablement cap a la desaparició de les sales de cinema? Espero que no. Fa uns anys, quan el món de la premsa escrita va començar a decaure enfront de la naixent digital, molts periodistes no volíem creure que el paper pogués desaparèixer. I anem camí d’això, amb algunes excepcions (diaris de cap de setmana amb els seus suplements; algunes revistes especialitzades) per les quals el lector encara està disposat a pagar una mica més.
Una cosa similar pot passar amb els cinemes, convertits en refugi de cinèfils militants. Sobreviuran un grapat de grans sales per exhibir espectaculars ‘blockbusters’ i, també, si saben jugar les seves cartes, petits locals on s’exhibiran produccions independents (¿potser baixant els preus de les entrades?). Un tipus de cinema que està trobant el seu refugi i major visibilitat a les plataformes digitals.
Vull citar precisament a Filmin, que no només dóna suport i potencia el nostre cinema, sinó que ofereix pel·lícules i sèries europees independents de gran qualitat, ha rescatat una meravellosa biblioteca de clàssics i, en aquests temps difícils de pandèmia, ha exhibit ‘on-line’ els continguts de nombrosos festivals la programació presencial era impossible desenvolupar. Aquesta solució provisional no vol dir que els molts certàmens que hi vagin a desaparèixer, però són fórmules que en un futur potser hauran de coexistir.
Com sabeu, i un parell de llibres escrits per mi així ho testifiquen, Venècia sempre m’ha fascinat. M’he patejat la ciutat unes quantes vegades i, tot i així, segueix sent gairebé una desconeguda. Les penúltimes, a l’hivern, quan menys turistes hi ha i més autèntica és. I l’última, per ara, al gener de 2020, poques setmanes abans de l’arribada de la punyetera pandèmia de covid-19.
Al que anava. Un bon dia, crec que a el tall de l’any 2000, vaig descobrir les entretingudes novel·les de l’inspector venecià Guido Brunetti, el personatge creat per Donna Leon a 1992, en la novel·la ‘Mort a La Fenice’.
Aquesta professora i escriptora nord-americana de 78 anys, va estudiar a Itàlia quan era jove i fins i tot va treballar com a guia turística a Roma, va viure un temps a Londres i després va treballar com a professora d’idiomes en escoles d’EUA a Suïssa, l’Iran, la Xina i Aràbia. El 1981 es va instal·lar a Venècia mentre treballava (ho va fer fins a 1995) en una delegació de la Universitat de Maryland a la Base de la Força Aèria dels EUA a Vicenza.
Va ser ja en l’any 2005, quan havia llegit la major part de les novel·les de l’autora (14 llavors, fins a ‘Pedres ensangonades’), em vaig plantejar traçar una possible ‘ruta Brunetti “pels escenaris habituals de el personatge, els carrers, places i molls, per on caminava.
Vaig contactar amb Donna Leon i, al llarg de dues entrevistes (una, mitjançant el correu electrònic, i una altra, en persona, durant la primera Trobada de Novel·la Negra Europea, que es va celebrar al CCCB de Barcelona el gener de 2005), l’escriptora va ser molt amable a l’revelar alguns detalls de la seva vida quotidiana a Venècia i dels escenaris de les seves novel·les.
I així, diversos mesos i 500 fotos més tard, tot això va desembocar en un reportatge que va aparèixer publicat el 14 de juliol de 2005 al suplement ‘Llibres’ d’El Periódico de Catalunya, i el text us reprodueixo a continuació (en el seu dia, vaig fer una vaig copiar en aquest altre bloc).
La Venècia de Brunetti: una passejada pels escenaris clau de la sèrie policíaca de Donna Leon
El barri de San Polo: un pis molt cèntric
“Brunetti viu a prop de Campo San Polo”, explica l’escriptora Donna Leon a Llibres. Si un mira un mapa de la ciutat dels canals, el barri (sestiere) de San Polo és geogràficament el melic de Venècia, tot i que el de Sant Marc sigui el més turístic. És el barri més petit de la ciutat dels canals, en què viuen molts venecians i en el qual es poden trobar molts bars, restaurants, botigues i comerços, i el famós mercat i pont de Rialto.
La família de Guido Brunetti la integren la seva dona Paola i els seus fills Chiara i Raffi. El seu domicili està situat en un últim pis d’un edifici de quatre altures, detall que l’autora especifica així, en la primera novel·la, ‘Mort a La Fenice’ (1992): “Va pujar els 94 graons fins al seu apartament de la quarta planta”. És un palazzo, encara que no com el del seu sogre, el comte Failer, o els de el Gran Canal, l’estructura original data del “segle XV” i l’últim nivell va ser edificat il·legalment cap als anys 50, cosa que s’explica en aquest primer llibre de la sèrie i que és descobert per un funcionari de l’cadastre venecià en el títol ‘Amics en les altes esferes’ (2000).
Es tracta d’un pis agradable de quatre habitacions, però amb un sol bany, amb vistes sobre les teulades de la ciutat. L’escriptora explica que en el seu moment es va inspirar en un pis real, propietat d’uns amics: “La casa existeix. És fàcil de trobar. Es camina de Rialto cap a Camp Sant Pol i, després de superar la floristeria Biancat, poc després de Sant Aponal, una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un carrer estret que acaba en aquest edifici “.
Com totes les cases venecianes, la de el comissari es troba a el final d’una llarga i estreta escala, que així evita les famoses marees altes (la ‘Acqua alta’ que dóna títol a una de les seves novel·les) que inunden les zones baixes de la ciutat . Per això, habitatges i locals situats a nivell del carrer solen posar uns taulons de fusta o planxes metàl·liques que cobreixen les entrades pel que fa sona la sirena que avisa de la pujada de les aigües. Per al turista és una distorsió, però per als venecians és normal: fan servir passarel·les de fusta i botes de goma per recórrer la ciutat.
El Mercat de Rialto: compra i cuina
Els Brunetti fan la compra diària al mercat de Rialto. Van d’hora, perquè aquesta part de Venècia és el centre comercial de la ciutat i lloc de pas gairebé inevitable per als milers de turistes que diàriament es dirigeixen cap a la Piazza San Marco. “És que no tenen mercats al seu país No venen menjar allà”, es queixa Paola Brunetti en una de les novel·les. Passa que Rialto, el seu pont i els seus voltants són objectes preuats per als fotògrafs.
A les parades de peix, carn, fruites i verdures de l’mercat de proveïments van centenars de venecians amb els seus carrets de la compra. Aquests, a diferència dels habituals, calcen unes rodes més grandés per salvar amb facilitat els esglaons dels petits ponts que salven els innombrables canals de la ciutat. Tampoc és inusual veure els veïns amb el carret en direcció a la Piazzale Roma per agafar un autobús i anar a comprar a grans superfícies comercials de Mestre. La diferència de preu amb Venècia és tan notable que el viatge val la pena.
Paola Brunetti és la cuinera de la família. Diu Donna Leon que al seu personatge, professora de Literatura en un institut i filla d’un comte, li agrada cuinar. Tendeix cap a la cuina tradicional. Guido, el seu marit, assegura estar “saturat de la nova cuina”. Entre els saborosos plats que poden llegir-se en les novel·les ha d’una lasanya a uns involtini amb pernil i cors de carxofa i un risotto amb gingebre; d’un peix espasa amb gambes i salsa de tomàquet a un estofat de xai a la polenta … I tot això regat amb un vi blanc pinot grigio. Per postres, maduixots amb mascarpone.
Entre San Polo i Rialto: vins i formatges
En general, el comissari va i ve caminant des de casa a l’oficina. I si té pressa, pren el vaporetto a la parada de Sant Silvestro, a la qual s’accedeix a través d’un fosc i lleig túnel que surt a la petita plaça homònima.
En aquest trajecte a peu, a la tarda, i de tornada a casa, Brunetti sol parar-se a comprar a les botigues dels carrers adjacents a Rialto, evitant les situades al costat de el pont.
Donna Leon ofereix un parell de pistes: “Els meus botigues favorites són La Baita, on des de fa 20 anys compro tot tipus de formatges, i Mascari, on sòl comprar fruita seca, pesto, olives i pasta”, explica.
Aquest últim establiment és un clàssic. L’antiga Drogheria Mascari està situada a la mateixa Via Sant Pol, 381, al costat de la Ruga dei Orefici, i el seu colorit i bigarrat aparador és aclaparadora: vins i aiguardents italians, dolços, torrons, cafès i fins i tot regalèssia. I espècies, de tots els tipus, orígens, olors i sabors.
No seria estrany, doncs, que Brunetti comprés aquí aquest prosecco que sol prendre amb Paola, aquest fresc, afruitat i ric vi blanc escumós alguna cosa similar a el cava. O el cafè del matí o la grappa que prenen tranquils després del menjar.
Regentada per un parell de enfeinats empleats, La Baita és una minúscula parada situada a la cantonada del Ruga dei Orefici amb la Ruga Vecchia de Sant Giovanni. Tenen tots els formatges i el millor parmesà, tot i que a la banda del Gran Canal, al Camp Erbaria, hi ha una altra excel·lent. Cap d’elles és barata. Res a Venècia ho és.
Campo Santo Stefano: l’últim cas del comissari
En la novel·la ‘Pedres ensangonades’ (2005), un immigrant il·legal, un ‘vu cumprá’, com els denominen els venecians, és assassinat a trets en Camp Sant Stefano en els dies previs a les festes nadalenques. L’escriptora fa referència a un problema dels nostres dies: la presència dels sense papers a les ciutats i la seva utilització per màfies de divers signe.
A Venècia, aquests immigrants se situen prop de la Piazza San Marco, als carrers adjacents i en les rutes turístiques, sobretot a l’caure la nit, quan les portes de les botigues de la zona ja han tancat. Són nois joves, negres en la seva major part, que ofereixen perfectes imitacions de bosses de Prada, Gucci o Louis Vuitton a preus irrisoris si se’ls compara amb les luxoses botigues situades a l’esquena.
Camp San Stefano, on se situa el crim inicial, és una gran plaça, situada entre el Palazzo Grassi –que aquells mesos del 2004 exhibía una gran mostra dedicada a Dalí– i el teatre de La Fenice, l’emblemàtica sala d’òpera recuperada després del devastador incendi que la va destruir el 1996, un lloc molt apreciat per Leon, prestigiosa melòmana.
A Sant Stefano s’instal·la un mercat nadalenc, presidit per un gran arc de fusta i amb una vintena de parades artesanes; les més decorades tenen la forma de casetes de fusta prefabricada i plenes de llums de colors. Allà, el turista que afronti el fred hivern venecià podrà trobar, com explica la novel·la, “formatges d’escorça fosca de Sardenya; oli i formatge de la Toscana; salami de tots els diàmetres i longituds de la Reggio d’Emília “, així com dolços i típics regals d’aquestes dates.
La Prefectura: un discret lloc de treball
Guido Brunetti és comissari de la policia veneciana. És funcionari de grau superior, per sobre dels agents uniformats i dels detectius o inspectors de paisà. Només té per sobre en l’escala a l’vicequestore, el cregut Giuseppe Patta, i a l’Questore, que poques vegades apareix en les novel·les.
La seu de la prefectura (qüestura) de ficció aparenta ser més gran del que en realitat sembla des de fora: un edifici de quatre altures l’únic distintiu oficial és la bandera d’Itàlia i un parell de rètols, un d’ells amb les paraules Polizia vaig donar Stato sobre una porta verda no gaire gran de dues fulles. Està situada a la Fondamenta Sant Llorenç, o moll del riu homònim, enfront de el pont i la placeta de el mateix nom.
Al recorregut cap a casa, Brunetti, gira a l’esquerra pel carreró de Borgoloco Sant Llorenç, passa per sobre del pont Novo, segueix pel carrer i el Camp Santa Maria Formosa, el pontet i el carrer Mondo Nuovo.
En aquesta estret carreró, al número 5.801, es troba un dels restaurants preferits de Donna Leon, l’Alle Testiere, un minúscul local d’una desena de taules, regentat pel xef Bruno Gavagnin, autor d’una cuina de base tradicional amb atrevits tocs moderns. No és un local per a totes les butxaques, però la seva qualitat –sobretot el pescado– és excel·lent.
De Mondo Nuovo, Brunetti sol girar a la dreta per “un laberint de petits carrers”, com San Lio, Sant Antoni i Bissa, Camp San Bartolomeo i Rialto. A ‘Vestit per a la mort’ (1994), per exemple, camina de Camp Sant Fantin fins San Luca i Rialto.
L’Ospedale Civile: escenaris menys coneguts
Venècia té zones amb prou feines transitades pel turista de visita ràpida, llocs que Donna Leon sí descobreix al llarg de les seves obres. És impensable una gran ciutat sense el seu hospital, i la capital de l’Vèneto té diversos, entre els quals destaca l’Hospital Civil (Ospedale Civile), al Camp SS Giovanni e Paolo.
En un canal proper apareix la víctima de ‘Mort en un país estrany’ (1993). El forense amic de Brunetti, Ettore Rizzardi, està barallat amb la direcció de l’Hospital Civil, i prefereix fer les autòpsies a San Michele, l’illa-cementiri situada davant. El comissari també ha tingut els seus més i els seus menys amb algun dels forenses i metges d’urgències de centre.
Aquest hospital, situat al dors de Cannaregio, es troba a la Fondamenta Nuove, la zona d’vaporettos que van i vénen de Murano, l’illa dels artesans de l’vidre, i a Burano, la de les puntaires. No són illes habituals en les obres de Leon, per bé que l’autora està pensant en un cas que, revela, “passarà a Murano”. En efecte, a l’any següent publicaria ‘Verí de vidre’ (2006), ambientada en ella.
En canvi, hi ha altres illes i zones de la llacuna que sí que han estat escenaris d’algun cas, com Pellestrina, a ‘Un mar de problemes’ (2001). Com s’explica en la seva trama, aquesta és una illa de pescadors, allargada com la del Lido i situada just a sud d’aquesta. De fet, si el turista ho desitja, es pot visitar en un autobús que es pren amb un bitllet combinat amb el vaporetto.
“Viatjar és barat si no et planteges dormir en hotels de quatre o cinc estrelles”, diu aquest muntanyenc i autor de documentals, pare de Kilian Jornet, que estrena canal a Youtube
Eduard Jornet va néixer la vigília de la nit de Nadal de 1951, a Badalona, perquè el seu pare, que era d’Aitona (Segrià), va començar a treballar a Ferrocarrils de Catalunya. Ell va ser el primer de la seva família en convertir-se en muntanyenc, una afició que va convertir en professió i que el seu fill Kilian ha seguit i elevat a nivell de mite esportiu. Aquesta entrevista es va publicar originalment al Catalunya Plural.
– D’on li ve aquesta afició a la muntanya? – De l’escoltisme. Del grup d’escoltes de la Floresta, que era on vivíem. Si em preguntes quan vaig començar a prioritzar l’afició a la muntanya sobre altres coses, va ser cap als 17 anys. I als 25 vaig trencar del tot amb Barcelona i m’en vaig anar a viure a un refugi, al Mallafré de Sant Maurici.
– Va deixar els estudis? La feina? – No, no. Vaig estudiar el batxillerat i sóc serigrafista d’ofici des dels 14 anys. A través de la meva padrina, que era molt amiga de l’Ángel Camacho, que feia els cartells de cinema de Barcelona, vaig aconseguir entrar a treballar a la secció de serigrafia dels seus tallers. També vaig fer una diplomatura en Màrqueting, però ho vaig deixar per la muntanya. Evidentment, aquests estudis m’han servit per a tot el que he fet després, en els refugis i com a pister-socorrista a La Molina.
– Això de ser encarregat d’un refugi s’aconsegueix fàcilment? – No. No t’ho donaven així com així. Et parlo ara de l’any 1977 i jo vaig sol·licitar gestionar un refugi a la delegació catalana de la Federació Espanyola de Muntanya. Vaig haver de demostrar al comitè encarregat d’aquestes concessions que jo coneixia la muntanya, que havia fet travesses pel Pirineu, que havia pujat a diverses cimeres… I em van donar la gestió de l’Ernest Mallafré, el refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici .
– No li feia por la solitud? – Gens. Tot i que sóc una persona molt sociable, m’agrada estar sol i caminar per la muntanya sol sense cap problema.
– Vostè és guia de muntanya des de 1978, però també pot tenir un accident si va sol… – Has d’assumir la part de risc que tens, però has de controlar molt bé on vas, com vas i de quina manera. Has de conèixer bé el terreny.
– I no és millor anar acompanyat? – Sí, sí. És millor anar amb algú. Ho aconsello sempre.
– A inicis dels anys 80 va trobar a la seva parella, Núria Burgada, que va decidir acompanyar-lo… – Ella també venia del món de la muntanya i vam coincidir a La Molina. Vam estar uns quants anys junts i vam tenir als nostres fills, Kilian i Naila.
– Si el pare és músic, el fill és ballador, diuen… – No, no. Nosaltres els vam donar a triar què volien ser. Kilian va escollir la muntanya, com a professional, i Naila va decidir ser fisioterapeuta, però també vinculada a la muntanya, perquè a ella també li agrada, i escala, fa parapent… No s’ho inculquem, sinó que va sortir d’una forma natural. De petits anàvem a la muntanya i fins on arribaran. No era qüestió de fer cim perquè sí, perquè calia arribar-hi, sinó que hi anem i si arribem a dalt, doncs molt bé, i si no, no passa res. No els vam forçar mai a continuar.
– No li fa por cada aventura de Kilian? – És clar que em preocupa, com a vostè si el seu fill surt de nit i ha de conduir per una carretera que no coneix per anar a una discoteca. La qüestió és conèixer els teus límits i conèixer el terreny que trepitges. I en esports de risc, cal saber prendre la decisió correcta en el moment crític. No passa res per no arribar al cim. L’important és el nostre esforç per intentar-ho.
– Com porta no poder veure a Kilian, a Emelie i a la seva néta, amb això de la pandèmia? – És dur, perquè havia d’haver anat a Noruega al març, quan va començar tot, i tal com estan les coses no sé quan podré veure’ls …
– Tornem a la seva faceta de fotògraf i documentalista. Quan li va entrar el cuquet? – És una afició que em ve de les meves primeres excursions pel Pirineu amb tres amics ‘escoltes’ més. Havia de tenir 16 o 17 anys quan preparem una travessia des de Setcases cap a La Molina i després cap a Berga. I li vaig demanar a la meva mare una càmera molt senzilla, amb la qual vaig fer les meves primeres fotos en blanc i negre.
– Aquelles d’estil Werlisa o reflex tipus Praktica? – No recordo. Era molt senzilla, de plàstic, tipus Instamatic de Kodak o Agfa. Amb el temps, en cada sortida, portava una càmera, que cada vegada va ser sent més bona. La primera vegada que vam anar a Benasc, el meu germà em va deixar una Yashica!
– Em parlava de l’origen de la seva afició… – Com li deia, quan vaig començar com serigrafista feia el revelat de les fotografies. I l’encarregat, a més, era aficionat a la fotografia i al cinema, i això em va ajudar. Més tard, un any que anàvem a estar de vacances a Benasque, vaig llogar una càmera de cinema de 8 mm i vaig fer una primera pel·lícula, que no em va sortir molt bé, amb veladures i tal. Però em va agradar tant, que em vaig comprar una d’aquelles de tres objectius, que em va servir per filmar una excursió als Alps i la pujada a el Mont Blanc.
– Quina edat tenia en aquesta ascensió? – 20 anys.
– Era molt jove … – Sí. En aquella època érem així. A la colla de Sant Cugat hi havia tres xavals amb 17 o 18 anys. I vam pujar tots junts. Doncs el que et deia, que em vaig aficionar a el cinema, i de l’8mm vaig passar a l’Super 8mm, amb una Sanyo. I també una empalmat, per tallar i muntar plans. En realitat era més fotografia que cinema. No tenia gaire idea.
– Bé, com tots els aficionats quan vam començar … – Feia meus primers passos i, fins i tot, vaig gravar una de les classes de la meva dona, la Núria, que estudiava Magisteri, i va incloure la pel·lícula en el seu treball de fi de carrera. Però em faltava alguna cosa. Veia els documentals de Jordi Pons i tenien una forma molt atractiva d’explicar una història. I vaig saber que necessitava aprendre una mica més.
– De quin any parla, més o menys? – Cap a 1993 i 1994. Un dia vaig veure un anunci de Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i vaig decidir a apuntar-me a uns cursos de muntatge i fotografia.
– Es va apuntar a una escola de cinema amb 40 anys? – I per què no? Havíem deixat la Molina i m’havien donat la gestió de l’refugi de Cap de Rec. I al CECC vaig conèixer a professors fantàstics, com el muntador Manel Almiñana, amb el vaig col·laborar després en diversos curtmetratges, i el director de fotografia Gerard Gormezano. I José Luis Guerín ens va donar alguna classe de direcció. A partir d’aquí vaig fer diversos curtmetratges més en super 8 mm i també em vaig embolicar amb una càmera de 16 mm.
– Aquests són paraules majors … – Sí. Vaig fer un parell de coses, ‘La Vall de la Llosa’ i ‘La processar de Meranges’, però el 16mm era carísmo i ho vaig deixar. Vaig tornar a la fotografia analògica i pel que fa aparèixer la digital em vaig passar a ella. Després vaig començar amb el vídeo digital. Així he rodat en HD ‘La Gran Volta al Toubkal’, ‘Aladaglar’, ‘Muntanyes de Llum’ i ‘La casa dels Esperits, 238 km en solitari en territori Mapuche ‘, sobre el volcà Rukapillan, a Xile. També he col·laborat en alguns dels documentals de Kilian, com ‘El comptador de llacs’ [que es pot veure a TV-3 a la carta].
– A més d’efectuar grans voltes a la Cerdanya (amb llibre inclòs), al Toubkal africà i al Rukapillan xilè, ara està acabant un altre documental. – Jo gravo petits documentals que em serveixen per a il·lustrar les conferències que dono per tot el món. Però aquest és un projecte molt xulo: la gran volta al Mongun-Taiga, un massís muntanyenc a la zona oriental de Sibèria, tocant a Mongòlia. Vaig estar vivint allà diversos mesos, abans de la pandèmia. Ja tinc un primer muntatge i només em falten algunes veus i detalls.
– Per què Sibèria? – És que vam anar amb una idea doble: la ruta al voltant de l’Mongun-Taiga en si, en què també van participar un grup d’excursionistes catalans, i un projecte d’una amiga, Anna Panchischeva, per elaborar formatge a partir de llet de iac. Quan ho vam explicar, els va semblar molt interessant a la gent d’allà i, fins i tot, a les autoritats locals, que ens van ajudar amb els dos temes.
– Podrem veure el documental en alguna tele? – No crec. Estic molt desencantat amb les televisions. No les veig interessades en el que jo faig. Ara mateix, en Filmin està ‘Amazigh’, un treball que vaig codirigir amb Alicia Almiñana, al Marroc, sobre dos joves berbers que es preparen per participar per primera vegada en una cursa ultra trail. Si alguna cadena o alguna plataforma vol emetre el de Sibèria, bé. Si no, es podrà veure en el meu canal de Youtube.
– A Youtube! – Sí, sí. Uns amics ho estan preparant perquè es puguin veure tots els meus documentals en un canal propi de Youtube, probablement vinculat a la meva pàgina web: EduardJornet.com
– Encara que vostè està jubilat com a guia de muntanya, no para de viatjar per serralades de tot el món descobrint nous llocs. I, a més a més, col·labora amb la Fundació Itinerarium, una entitat que compleix ara 10 anys. – Col·laboro en el disseny dels seus Circuits Inclusius, uns itineraris que poden ser recorreguts per totes les persones, incloses aquelles les capacitats físiques o intel·lectuals estiguin minvades. Són unes rutes senyalitzades de forma permanent en diferents ciutats i pobles. El primer va ser a Llívia i ja hi ha més de 40 a tot Catalunya, Madrid, Venècia, Xile i els Estats Units. El proper, abans de final d’any, serà a Tiana.
– Vaja, que no s’està quiet. I segur què té algun projecte més al cap. – Teníem previst haver anat aquest any a Oceania, a fer la gran volta al Tarawera, un volcà actiu a Nova Zelanda, però la pandèmia ho ha parat tot.
– Donat que viatja contínuament, com ho fa per viure fora diversos mesos sense arruïnar-se? – Viatjar és barat si no et planteges anar a dormir a hotels de quatre o cinc estrelles. Mira, jo tinc un pressupost de 900 euros a el mes i sé que no em puc passar. Hi ha jornades que estic de ruta i dormo en una tenda, a la muntanya, i no tinc cap despesa. Així, un altre dia puc baixar a la ciutat més propera i quedar-me en un hotelet on dutxar-me. A més, sempre hi ha amics que t’acullen a casa i et deixen un llit on dormir.
Necessary cookies help make a website usable by enabling basic functions like page navigation and access to secure areas of the website. The website cannot function properly without these cookies.
We do not use cookies of this type.
Marketing cookies are used to track visitors across websites. The intention is to display ads that are relevant and engaging for the individual user and thereby more valuable for publishers and third party advertisers.
We do not use cookies of this type.
Analytics cookies help website owners to understand how visitors interact with websites by collecting and reporting information anonymously.
We do not use cookies of this type.
Preference cookies enable a website to remember information that changes the way the website behaves or looks, like your preferred language or the region that you are in.
We do not use cookies of this type.
Unclassified cookies are cookies that we are in the process of classifying, together with the providers of individual cookies.
We do not use cookies of this type.
Cookies are small text files that can be used by websites to make a user's experience more efficient. The law states that we can store cookies on your device if they are strictly necessary for the operation of this site. For all other types of cookies we need your permission. This site uses different types of cookies. Some cookies are placed by third party services that appear on our pages.
