Illes de la llacuna veneciana

Com a regal de Nadal, us reprodueixo aquí el text d’un petit reportatge que he publicat aquest mes de desembre a l’edició espanyola de la revista ‘Viajes’ de ‘National Geographic‘ sobre les nombroses illes que poblen la llacuna veneciana, amb Murano i Burano com a visites habituals de qualsevol turista.

En realitat, el text que veieu imprès al pdf és una mica més curt, per raons d’espai, que el que vaig enviar al seu dia a la redacció d’aquesta coneguda publicació, editada per RBA. Per això, us deixo el meu original a continuació, amb algunes de les fotos que vaig fer a la meva última visita a Venècia.

Quan els antics pobladors de la llacuna de Venècia es van establir en aquesta zona fugint de la invasió dels bàrbars del nord, van construir nombroses ciutats a les illes de l’arxipèlag, abans de fundar la capital i instal·lar-se al voltant del que avui és Rialto. De la seva llunyana esplendor queden monestirs i esglésies com la de Torcello. I n’hi ha d’altres, plenes de misteris i secrets, com San Lazzaro degli Armeni, que Lord Byron visitava remant, o San Servolo, l’illa de la bogeria.

És clar que les illes més famoses i conegudes es troben a l’altra banda de la llacuna, a la zona nord, a les quals s’accedeix també amb vaporetto des dels molls de les Fondament Nove. Són Murano, bressol dels bufadors de vidre, i Burano, l’illa de les puntaires. En pocs minuts s’accedeix a la primera i, en menys d’una hora, a la segona, “una pura brotxada de color”, com la va definir Jan Morris en veure les boniques façanes de casa seva.

Diu una llegenda que, quan un pescador a punt de casar-se es va resistir al cant de les sirenes, la reina de les nimfes va crear una corona d’escuma d’un cop de cua que es va solidificar i es va convertir en el tocat de casaments de la núvia. Aquest adornament nupcial el van reproduir més tard altres joves buraneses teixint-lo amb agulla i fil, donant origen al famós art de les puntaires, que s’exhibeix en el petit i bonic Museu del Merletto de Burano.

És molt agradable de carrerejar pels seus molls i admirar les cases de colors vius. Els pescadors pintaven així les façanes per reconèixer-les quan tornaven de pescar, ja que la boira, moltes vegades, era intensa. Impossible no treure la càmera i fotografiar-les, especialment des de la cruïlla de canals dels Tre Ponti, un punt que connecta tres dels cinc barris de Burano.

Just al davant, a cinc minuts amb vaporetto, des del mateix moll de l’arribada, hi ha Torcello, la que va ser capital de la llacuna des del segle XII fins ben entrat el segle XVI, quan era un empori comercial. Després arribaria el declivi, l’abandó i l’oblit, tot i que encara queden algunes caliu d’aquell poderós passat en aquesta illa d’aire rural, travessada per un canal central tranquil.

Just al seu centre, després d’un passeig curt s’arriba al monument més antic de la zona, un conjunt religiós presidit per la basílica de Santa Maria Assunta, una antiga catedral veneto-bizantí de l’any 639. El seu impressionant campanar, una torre quadrada del segle XI de 40 metres d’alçada, és visible des de diversos punts de la llacuna.

Dedicat a la caça d’ànecs, Ernest Hemingway va passar algunes temporades en una petita fonda de l’illa que era propietat dels propietaris del famós Harry’s Bar de Venècia. De l’estada de l’escriptor allà i de la seva passió (diuen que platònica) per una noble veneciana jove sorgiria la seva penúltima novel·la, ‘A l’altra banda del riu i entre els arbres’, que acaba de ser portada al cinema per la directora espanyola Paula Ortiz , amb Liev Schreiber com a protagonista.

Des de Burano s’accedeix a peu a Mazzorbo, petita illa veïna que evita el turisme de masses tot i estar unida a la primera per un simple pont de fusta. En un breu passeig circular, entre les vinyes del Venissa Wine Resort, un refinat hotel-restaurant els propietaris del qual elaboren un vi molt apreciat, destaquen les petites esglésies de Santa Caterina i de Sant Miquel Arcàngel.

De tornada cap a Venècia, Murano és la meca dels artesans del vidre bufat, l’únic lloc d’Europa en temps de la Sereníssima República Veneciana on eren capaços de fer un mirall. Si bé la tasca dels bufadors als més aviat lletjos tallers de les fàbriques sempre té un toc d’espectacularitat, la major part de les peces frega la vulgaritat. Per veure les joies de vidre més antigues i especialment les del segle XIX cal anar al Museu del Vidre. Una altra cosa són les obres actuals més cares, que ocupen els aparadors de les botigues més selectes de Venècia.

Però Murano, més enllà del seu passat industrial, del qual queden algunes empremtes destacades, també té dos polos religiosos interessants. Només cal seguir el moll d’un dels dos grans canals de què consta l’illa i arribar fins a l’església de Sant Pere Màrtir per admirar les pintures de Bellini i obres que es van salvar dels saquejos napoleònics a diversos temples. L’altra joia muranesa és la basílica bizantina de Santa Maria i Sant Donat, dedicada al bisbe que va matar un drac, considerada una de les ‘catedrals’ més importants de tota Venècia.

En trànsit cap a les Fondament Nove, l’illa-cementiri de San Michele obre les seves alberedes a tombes i mausoleus de personatges famosos, des d’Igor Stravinski i Ezra Pound fins a Franco Basaglia i Josif Brodski. La que acull el llegendari futbolista i entrenador Helenio Herrera és una de les més visitades. I la de l’empresari teatral Serguei Diàguilev té un secret: unes sabatilles de ballarina clàssica que algú deixa cada cert temps.

Molt més a prop de Venècia, amb parades de vaporetto, hi ha les illes de Certosa, que va estrenar un nou port esportiu i té un parc amb vestigis del seu passat militar, i Le Vignole, la preferida pels venecians per als pícnics de final de setmana amb bon temps. I una mica més allunyada, Sant’Erasmo és l’illa més gran, l’hort de Venècia, que ha despertat cert interès gràcies a la recent estrena de la pel·lícula ‘Atlantide’, de Yuri Ancarani, sobre joves de la zona nord-est de la llacuna que participen en carreres il·legals de motores.

Davant de Sant’Erasme es troben les illes de San Francesco del Deserto, que acull un convent de frares fundat per Francesc d’Assís al segle XIII, i del Lazzaretto Nuovo, que va ser usada com a lloc de quarantena i caserna, i que alberga ara un ecomuseu. Aquesta illa, juntament amb la del Lazzaretto Vecchio, molt a prop del Lido, formen part d’un pla museístic que Venècia intenta culminar els propers anys després d’un complex projecte de restauració.

Precisament en aquesta zona de la llacuna, al sud de San Giorgio Maggiore i el seu famós campanar, es despleguen un grapat d’illots, alguns colonitzats per una luxosa cadena hotelera. Les dues més interessants són San Servolo i San Lazzaro, unides amb San Marcos i el Lido cada vint minuts per una línia de vaporetto.

San Servolo, com moltes altres illes, va ser seu d’un monestir i hospital militar fins que l’entrada de les tropes napoleòniques, el 1797, la va convertir en una institució mental a càrrec de religiosos de l’ordre de Sant Joan de Déu i després en hospital psiquiàtric, fins al tancament el 1978. Les empremtes dels malalts que el van ocupar i les tècniques emprades per curar-los, des de les més fosques a les més modernes, es troben al Museu del Manicomi, ‘La bogeria reclosa’.

Inaugurat el 2006, aquest centre acull artefactes i instruments usat per immobilitzar, calmar o tractar els pacients, com esposes, turmelleres, camises de força… També reproduccions de 40.000 històries clíniques, fotografies de malalts i instruments científics i clínics, des de microscopi d’electroxoc i la reproducció de l’antiga sala anatòmica. Convertit en un dels arxius de psiquiatria més grans del món, ofereix també una visió actual i ben explicada de l’horror que va ser al seu dia aquest tipus de llocs.

Molt més agradable és la visita a San Lazzaro degli Armeni, llar dels mequitaristes des del 1717, quan Venècia la va cedir als membres d’aquesta ordre religiosa fundada per Mequitar (1676 – 1749), un monjo ortodox arme

Artesans de la impremta i l’enquadernació, aquest monestir és un dels principals centres de la cultura armènia que hi ha al món, amb una impressionant biblioteca, que acull una col·lecció de manuscrits i llibres de tot el món, que supera els 170.000 exemplars. Asseguren que, per tot això, Napoleó els va permetre seguir amb la tasca mentre clausurava la resta de centres religiosos de la zona.

Però l’estrella de San Lazzaro és, sens dubte Lord Byron, de l’estada de la qual hi ha empremtes a tot el recinte. Mentre el jove aristòcrata causava alguns escàndols a Venècia, els monjos l’apreciaven.

No és estrany, ja que el poeta anglès va anar a l’illa remant tres dies a la setmana durant quatre mesos del 1816 amb la idea d’aprendre l’enrevessada llengua armènia. I també per descansar de les seves aventures amoroses al costat de la seva església gòtica i el seu bell claustre porxat.