L’església de Campo San Barnaba, al gener de 2020.
Es compleixen ara dos anys, quan el 25 de febrer del 2020 es va detectar a Barcelona un dels primers casos de covid-19, una noia italiana resident a la ciutat comtal, que havia viatjat uns dies abans a Milà i Bèrgam. Un mes abans, jo havia estat a Venècia per preparar la que seria la meva guia de la ciutat dels canals per a Ecos Travel Books, publicada aquest estiu i actualitzada el 2021.
Resulta que avui m’ho han recordat en una xarxa social (l’automatisme típic de Facebook) mitjançant un parell de fotografies d’aquell moment, corresponents al Campo San Barnaba i al seu canal annex, el Rio San Barnaba, un dels llocs més coneguts com a escenaris de diverses pel·lícules. Us cito aquí les tres més famoses.
«Venècia és un peix. Comproveu-ho en un mapa. Sembla un llenguado colossal estès al fons. Com és possible que aquest animal prodigiós hagi remuntat l’Adriàtic per venir a protegir-se just aquí?»
Amb aquestes paraules s’obre un text petit i exquisit, titulat ‘Venècia és un peix. Una guia’, que he trobat avui a la Biblioteca, a la meva recerca de llibres i pel·lícules sobre la ciutat dels canals, cosa que em serveix per alimentar aquesta web.
Fa uns dies, quan Joan Manuel Serrat (1943) va anunciar que aquest any 2022 es retiraria dels escenaris, vaig decidir buscar una vella entrevista que li vaig fer quan jo començava en això del periodisme. I en saber que avui havia rebut de mans del president del Govern, Pedro Sánchez, la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Sabi, “per la seva brillant carrera i la seva contribució a la cultura i l’art espanyols”, he recuperat la revista, l’he escanejat i aquí la comparteixo.
Va ser al Dominical d’El Periódico de Catalunya del 25 de juliol del 1982. I m’acompanyava l’enorme Joan Vilaprinyò, un fotògraf que se les sabia totes, especialment de futbol i esports. Vam anar a buscar el cantant local on assajava al seu barri, el Poble Sec, i després a prendre alguna cosa i xerrar de tot una mica a la desapareguda Casa Juanito, un bar on ell mateix, Jaume Sisa i altres amics s’anaven a prendre unes copes.
Per no cansar-vos, us diré que en aquell text, el cantant parlava de la seva família, la seva feina, el barri, els amics, el futbol, el seu amor pel Barça i la seva amistat amb César Luis Menotti, entre moltes altres coses. Parlem dels militars, que havien protagonitzat l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de l’any anterior, 1981, i també de Felipe González i de la possible elecció com a president d’un Govern socialista, cosa que passaria en realitat tres mesos més tard, a l’octubre d’aquell mateix any, 1982.
Però us vull destacar un parell de preguntes culturals que li vaig fer cap al final de l’entrevista.
— Acostumes anar al cinema o al teatre? — Ja m’has enxampat! Fa un munt de temps que no vaig a cap dels dos llocs. Doncs si no hi vaig perquè no vull. No hi ha res que m?atregui especialment l?atenció. Segurament és que no sóc un fan del cinema. A mi m’agrada deixar la mala llet a la porta [de la sala de cinema] i lliurar-me al somni fílmic. Prefereixo una pel·lícula d’aventures a qualsevol altra… però sempre a les quatre de la tarda, que és quan es pot anar al cine per veure aquestes pel·lícules. I després, mentida podrida a tothom d’on he estat. M’he anat a veure els ‘Superman‘, ‘La Guerra de les Galàxies‘ i ‘A la recerca de l’arca perduda‘ a aquelles hores i després la gent pensa que he estat a un altre lloc. M’agrada escapar-me d’alguna cosa o algú quan vaig al cinema a divertir-me.
— Llavors t’agraden els còmics… –¡Sempre! Per mi, ‘El Víbora‘ és el millor còmic que existeix. ‘Cairo‘ tampoc està malament. El còmic underground barceloní m’agrada molt, encara que cada dia és menys underground, per sort per a alguns i desgràcia de degenerats com jo, que els llegeixen.
Crec que aquesta resposta, que segurament Serrat mantindria encara actualment, pot servir d’homenatge indirecte a a Miguel Gallardo, dibuixant mort avui, que va ser un dels exponents d’aquelles historietes que tant agradaven al Noi del Poble Sec.
A l’entrada anterior us deia que escriuria sobre Roger Moore (1927-2017) i la seva relació amb Venècia. Fixeu-vos que aquest actor va debutar com a 007 a ‘Viu i deixa morir’, on hi havia una escena carnavalera, però no a la ciutat dels canals.
El seu personatge de James Bond encara trigaria una mica a visitar-la, encara que potser la seva forma de travessar la Piazza San Marco és la més divertida que s’hagi vist mai al cinema. El que potser tampoc sabeu és que teòricament va visitar Venècia abans, ficat a la pell d’un altre heroi de ficció. Seguiu llegint, que us ho explico.
Ja que estem ficats en els dies de Carnaval, si mirem cap al cinema veurem que l’oferta de films més o menys ambientats en aquestes festes és àmplia: de ‘La kermesse heroica‘ (1935), de Jacques Feyder, al famós ‘Orfeo negro‘ (1959), de Marcel Camus. Partint de l’obra del gran Vinicius de Moraes, amb música d’Antonio Carlos Jobim i Luiz Bonfá, aquesta última es va emportar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera.
I també fan servir el tema en el seu argument des de la còmica ‘Carnaval al tròpic‘ (1942), de Cantinflas, fins a la intriga de ‘Domingo de Carnaval‘ (1945), d’Edgar Neville. I d’ ‘Easy Rider‘ (1969), de Dennis Hopper, al ‘Martes de carnaval‘ (1991), de Fernando Bauluz i Pedro Carvajal, entre molts altres films.
Quan parlem de les festes de Carnestoltes és inevitable prendre com a referència les de Venècia, si bé aquest any tornarà a ser una mica diferent a causa de la pandèmia i les limitacions que les autoritats sanitàries italianes estan aplicant. Cap viatger ha d’oblidar el passaport còvid i la mascareta si vol accedir a l’interior de locals, restaurants, teatres i museus. Això sí: el cobreboques pot fer joc amb les disfresses.
La festa començarà aquest dissabte, 12 de febrer, i finalitzarà el dimarts 1 de març, amb presència d’artistes de carrer, pallassos, malabaristes i acròbates als carrers i places de la ciutat dels canals, però no hi haurà cita multitudinària a la Piazza San Marc. En aquesta ocasió es trobaran a faltar algunes de les activitats que més fama han donat al Carnaval venecià. Si hi aneu, reviseu el tema sanitari aquí, i si no viatgeu ara, podreu veure’l per Internet.
Així, amb aquest breu sobrenom (senzillament “per Pep”) es presenta Josep Lluís Penadès (Barcelona, 1972), un home de ràdio, tele, documentals i, ara, viatges i menjar, que ha aconseguit reconvertir-se malgrat la crisi, la pandèmia i totes les dificultats daquests temps. Un viatge que arriba ara a YouTube i TikTok, ni més ni menys.
Vaig conèixer el Pep a través de les xarxes. Crec recordar que mitjançant Facebook, aquest lloc que, diuen, acabarà abandonant Europa i les nostres vides –vinga, marxi’s, senyor Zuckerberg, marxi’s! I no insisteixi–, cap a l’any 2015. Però la nostra primera trobada física es va deure a ‘El tercer ull‘, el famós llibre de Lobsang Rampa, en plena pandèmia.
Portades de les versions castellana i catalana de la guía.
Sóc un col·leccionista de llibres i pel·lícules de Venècia, com haureu pogut deduir i llegir en una entrada anterior: ‘El llibre, el llibreter i el convidat‘. Però, per descomptat, no estic tan boig ni sobrat de diners per gastar entre 100 i 250 euros en una guia de viatges del 2008 que algú en pretén cobrar. Aquests són els preus que acabo de veure a les webs de La Casa del Libro i d’Amazon per la titulada ‘Passejos per Venècia amb Guido Brunetti’ (2008), en castellà.
És clar que posar el famós comissari de policia de Donna Leon a la portada com a reclam per als seus seguidors pot influir perquè algun aprofitat vulgui treure profit d’un títol esgotat en castellà. Sobretot si ets aficionat a aquesta saga policial i si la novel·lista mateixa escriu el pròleg a la seva autora, Toni Sepeda.
Fernando Trueba i Óscar Ladoire, l’any 1981 (foto cedida pels autors en 1982).
He de reconèixer una afinitat personal cap a Fernando Trueba. El cineasta, que acaba de fer 67 anys, prepara el rodatge d’una nova pel·lícula animada amb el seu amic Javier Mariscal, amb qui va parir la premiada ‘Chico y Rita‘, una de les històries més boniques i tristes que ha donat a llum el cinema d´animació a Espanya.
Però aquesta simpatia que tinc cap a Trueba no és d’ara, ni prové del fet que sigui un director amb una carrera de 18 títols a l’esquena, ni que guanyés l’Oscar (el segon espanyol, després del de Garci) per la magnifica ‘Belle Époque‘ (1993) ni per la recent i estupenda ‘L’oblit que serem’ (2021). Ve de l’any 1982. Us ho explico.
Cookies are small text files that can be used by websites to make a user\'s experience more efficient. The law states that we can store cookies on your device if they are strictly necessary for the operation of this site. For all other types of cookies we need your permission. This site uses different types of cookies. Some cookies are placed by third party services that appear on our pages.
Necessary cookies help make a website usable by enabling basic functions like page navigation and access to secure areas of the website. The website cannot function properly without these cookies.
Marketing cookies are used to track visitors across websites. The intention is to display ads that are relevant and engaging for the individual user and thereby more valuable for publishers and third party advertisers.
Preference cookies enable a website to remember information that changes the way the website behaves or looks, like your preferred language or the region that you are in.
