Ja que estem ficats en els dies de Carnaval, si mirem cap al cinema veurem que l’oferta de films més o menys ambientats en aquestes festes és àmplia: de ‘La kermesse heroica‘ (1935), de Jacques Feyder, al famós ‘Orfeo negro‘ (1959), de Marcel Camus. Partint de l’obra del gran Vinicius de Moraes, amb música d’Antonio Carlos Jobim i Luiz Bonfá, aquesta última es va emportar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

I també fan servir el tema en el seu argument des de la còmica ‘Carnaval al tròpic‘ (1942), de Cantinflas, fins a la intriga de ‘Domingo de Carnaval‘ (1945), d’Edgar Neville. I d’ ‘Easy Rider‘ (1969), de Dennis Hopper, al ‘Martes de carnaval‘ (1991), de Fernando Bauluz i Pedro Carvajal, entre molts altres films.

Roger Moore també va passar per un carnavalesc Nova Orleans, a la seva primera aventura com 007, ‘Viu i deixa morir’ (1973), però d’aquest actor us en parlaré a la propera entrada d’aquest bloc, ja que ara som a Venècia. Per desgràcia, no hi ha excessius títols rodats a la ciutat dels canals durant aquesta celebració, si bé els diferents ‘Casanova’ s’emporten el palmell. Us ho explico ara.

Comencem per ‘Carnival‘ (1921), que pot considerar-se la primera pel·lícula rodada íntegrament a Venècia i ambientada parcialment als Carnavals. És un film mut anglès, dirigit per Harley Knoles i protagonitzat per Matheson Lang, Hilda Bayley i Ivor Novello. Durant una funció de l”Otel·lo’ de Shakespeare, un actor sospita que la seva dona té una aventura i planeja assassinar-la. Deu anys més tard es va rodar un remake, però ja no a la ciutat italiana.

El 1928 es va estrenar ‘El carnaval de Venecia‘, pel·lícula també muda, dirigida per Mario Almirante. Es tracta d’una història romàntica entre un jove nord-americà (Malcom Tod) i una joveneta (Maria Jacobini) que resultarà ser filla d’un duc venecià, de cognom Morosin (acabat en ‘n’).

Curiosament, la família Morosini (amb una ‘i’ final) ha donat diversos dux i governants a la República veneciana. Aquest duc del film va ser interpretat per Bonaventura Ibáñez, que també participaria com a aristòcrata a ‘L’edat d’or’ de Luis Buñuel. La periodista Carla Ibáñez va fer un teaser sobre l’actor barceloní, titulat ‘Buenaventura Ibáñez, un recuerdo sin voz’, com a part del seu treball de final de Grau en Comunicació Audiovisual, a la Universitat Nebrija de Madrid.

No va ser fins una dècada més tard quan es va rodar ‘Il carnevale di Venezia‘ (1939), també en blanc i negre, però ja com a pel·lícula sonora i pertanyent, a més, al gènere de la comèdia musical. Dirigida per Giuseppe Adami i Giacomo Gentilomo, amb Cesco Baseggio i Toti Dal Monte, tenia una trama molt tòpica: una antiga estrella de l’òpera i un director d’orquestra intenten convertir la seva filla en una bona cantant, alhora que aquesta s’enamora d’un jove comte.

Però si hi ha un personatge al qual li van ni pintats els carnestoltes, aquest és Casanova, com ja us vaig explicar en una entrada anterior: tant el ‘Casanova’ del 1927, d’Aleksandr Volkov, com l’excessiu ‘Casanova’ de Federico Fellini del 1976 (aquest rodat en estudi, íntegrament, sense trepitjar la ciutat dels canals) i el ‘Casanova’ de Lasse Hallström, amb Heath Ledger, del 2005, aprofiten els balls de disfresses per a les seves trames. Properament us explicaré més coses d’aquest darrer film, que de moment podeu llegir al meu llibre ‘Venècia de cine’, i també sobre altres ‘Casanova’ que he descobert recentment. N’hi ha un munt!