M’agrada aquest noi anomenat Juan Manuel Montilla, més conegut com el Langui.
Fa uns dies el vaig veure a Buenafuente i em va semblar valent i també bromista.
I avui li descriu així Víctor Amela, en una excel·lent entrevista –gairebé totes les seves ho són– al diari La Vanguardia.

«Arriba trontollant-se, amb caminar espasmòdic i mans recargolades i enganxades al cos, i traça una alambinada maniobra per deixar-se caure al sofà. La seva fragilitat física (el seu «cos enderroc», diu ell en una de les seves cançons) l’ha convertit en una persona forta. Demostra, una vegada més, que no importa el que et passa, sinó com vius el que et passa.»

Em vaig alegrar del Goya que li van donar, i avui també ho faig que pugui escriure i publicar la seva història en un llibre, titulat 16 esglaons abans d’anar-me’n al llit.
Li explica a Amela:

«He estat molt pesat amb el que em lusiona: sóc tenaç, mai em dono per vençut!

I Víctor li pregunta «Què és el triomf?».
La resposta, una altra vegada, és exemplar:

«A lluitar cada dia per el que et lusiona. Anima’t valorant el que tens, i lluita. I a mi no em diguis que no es pot.»

És clar que sí, Langui. No cal que ho digui Obama. Em refio més de tu. Podem!