Fernando Cebrián
Llegeixo amb retard la notícia de la mort de l’actor Fernando Cebrián, mort el passat dia 31, als 79 anys.
Estava a punt de tirar l’exemplar del dijous, 5, del diari El País quan, desprès de fixar la mirada sobre una foto de la Romy Schneider, situada a la pàgina 38, vaig arribar a l’obituari de la pàgina 39, que signava l’Ada del Moral.
Aquesta, directora de la revista Actores de la Unió d’Actores i redactora de la revista Leer, el retrata de la manera següent:
«Luchador infatigable, progresista, inteligente, cultivado, desinteresado, justo, ecuánime, amoroso, con el refinamiento de las almas delicadas y una educación profunda nacida de la buena pasta y el interés hacia el ser humano, digno hasta el final y ya para siempre, así era Fernando Cebrián, un hombre que nació bueno y eligió continuar siéndolo.»
Probablement hi haurà molta gent que desconegui qui era aquest artista. No m’estendré molt, perquè en aquests enllaços de Culturalia, Teatralnet y CineyTeatro es poden trobar algunes pistes sobre l’intèrpret, com la que esmenta las que ha escrit el Burgomaestre en el molt apreciable bloc Lady Filstrup:
«De serena y digna apostura, fue un actor de matiz grave y solemne, pero sin afectación, poseedor de una dicción cristalina y, además, de la misma nobleza natural y sencilla que exhibió, en sus mejores momentos, un estelar Gary Cooper, pues como el ídolo hollywoodiense supo hacer de su integridad moral, un espectáculo»
M’importa més compartir amb vosaltres alguns records personals, com el que tinc d’aquest actor com a intèrpret de nombroses obres d’Estudio 1 de TVE i del seu personatge d’alcalde a Crónicas de un pueblo, i el fet que fos el tio carnal de la meva bona amiga i periodista Maite Cebrián.
Amb aquesta havia jo parlat diverses vegades d’aquella ferida de la nostra història que encara continua sent l’exili republicà. Perquè Fernando, com el pare de la Maite i les seves altres oncles, es va veure obligat a fugir a França al costat de l’àvia de la meva amiga.
Un record que Fernando plasmaría anys més tard en el seu llibre Recordatorio de mi primera incomunión, escrit fa 10 anys i injustament oblidat en alguna prestatgeria.
Fa poc, per circumstàncies doloroses de la vida, vaig compartir hospital amb una germana i una altra neboda d’aquest gran actor, excel·lents persones. Per casualitat també, no fa massa en vaig recuperar la imatge en uns Estudio 1 que vaig trobar a la biblioteca, un inoblidable Hamlet amb ell fent de l’oncle del protagonista, un joveníssim Gutiérrez Caba.
Aquests personatges mereixerien un record més explícit per part dels mitjans, sempre hem tingut uns grans actors amb unes vides d’allò més impressionants i poc conegudes. Ignorava que fos autor d’aquest llibre, que buscaré.