Va haver una època que Pink Floyd era el més del rock simfònic i vaig col·leccionar els seus discos fins a The Wall, quan els poderosos egos d’en Roger Waters i en David Gilmour van entrar en col·lisió. Fins i tot vaig arribar a estar en el concert de Sarrià en l’any de l’àvia. És l’edat, senyors.
Per això, quan l’altre dia en Waters va tocar a Barcelona, vaig recordar una de les peces clau del disc The Dark Side of the Moon.
Era Time, temps. I aquesta part que diu: «Home, home again. / I like to be here when I can / And when I menja home cold and tired / Its good to warm my bones beside the fire» (A casa, a casa una altra vegada. M’agrada estar aquí quan puc. I quan vinc a casa gelat i cansat, és bo escalfar-se els ossos al costat del foc»).
Nostàlgia, pura nostàlgia… i això que Waters la va escriure fa ja 35 anys.
Coi, s’hem va passar. Quina ràbia … em ves agradat molt escoltar-lo. Soc un seguidor de Pink Floyd, per mi el millor grup de rock simfònic del segle XX.El Mur, amb els anys, es convertirà amb un opera tant coneguda i tan clàssica com la que més.Espero que algun any els integrants del grup tornin tocar junts. Sembla difícil, però si ho ha fet The Police per que no ells.Tot i que per separat son igual de bons, el so és inconfusible. És Pink Floyd.