Ha mort en Josep Maria Huertas Claveria, amic i mestre.
El títol de mestre el poden esgrimir molt pocs professionals del periodisme, entre d’altres coses perquè es necessita d’una generositat que a molts els hi falta a l’hora d’ensenyar a una altra persona, de transmetre allò que saben, amb noblesa i sense cap interès.
Huertas era d’aquest tipus.
El vaig conèixer a l’estiu del 1979, al diari Tele/eXpres. Jo era un jove estudiant de Periodisme de 22 anys que volia treballar com fos, fins i tot sense cobrar, i em vaig plantar a la redacció amb tal pretensió. Ell era el cap de la secció local i suposo que vaig ser tan insistent que, després de consultar-ho amb algú, va accedir finalment a tenir-me a prova durant 15 dies.
Crec recordar que la primera notícia que em va encarregar va ser un breu de 15 línies. Vaig tardar una bona estona a escriure-la i la hi vaig presentar tot content: em va fer quatre guixots i em va indicar els errors; la vaig haver de redactar tres o quatre vegades abans d’aconseguir la seva aprovació.
Al cap d’aquelles dues setmanes, que van ser tot un curs de redacció pràctica, en Huertas em va anunciar que l’empresa em contractava com a substitut per a l’estiu, “però cobrant; aquí ningú ha de treballar sense cobrar”, em va dir.
Al llarg dels anys l’he anat retrobant i sempre ha estat un referent ètic i personal per a mi i per a altres molts companys. Em sentia unit a ells en una espècie de col·lectiu espiritual, el dels anomenats “huertamaros”, un terme inventat potser per en Joan de Segarra, però que ens definia: aquells que el sentíem com amic i com a mestre.
Ara ens hem quedat una mica orfes.