El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: julio 2008

Fotos, fotos, fotos…

Albert PuntíEn la bogeria d’abans de les vacances, quan preparava el material d’un viatge, anava al Fotoprix del costat per a comprar 6, 10 o 20 rotllos de negatiu fotogràfic o de diapositives. Ara faig el mateix, però a la botiga d’informàtica més pròxima i en format de targeta digital.
Així que he comprat una SD de 2 gb per a la cambra del telèfon i una de 8 gb per a la rèflex digital, no vagi a ser que després em penedeixi.
Tot això ve perquè el meu amic Lo Vilot m’envia avui unes imatges d’Albert Puntí Culla, un fotògraf osonenc (Torelló, Barcelona, 1953), autor del que ell denomina paisatges ciber-romàntics, que m’han recordat el final de la pel·lícula El planeta dels simis. Visitin el seu web, que es diu Idolatria.net, i ho comprovaran.

Fotos, fotos, fotos…

Albert PuntíEn la locura prevacacional, cuando uno preparaba el material para viajar, antes corrías al Fotoprix de al lado para comprar 6, 10 o 20 rollos de negativo fotográfico o de diapositivas. Ahora haces lo mismo, pero en la tienda de informática más próxima y en formato de tarjeta digital.
Así que he comprado una memoria SD de 2 gigas para la cámara del teléfono y una de 8 gigas para la réflex digital, no vaya a ser que luego me arrepienta…
Seguir leyendo

TV-3, el Barça, Laporta i tot la resta

Aquest diumenge vaig creure ser l’únic (o gairebé) que pensava en la desmesura que una televisió pública obrís el seu informatiu amb les votacions sobre una moció de censura en un club de futbol.
És clar que el club en qüestió era el Barça, i el vot, contra el seu actual president, Joan Laporta.
Però la desmesura va seguir amb un programa especial que es va allargar hores, menyspreant –com és habitual– a tots aquells espectadors que ni els agrada el futbol ni són seguidors d’aquest club.
Vaig pensar que era l’únic, però ahir vaig llegir (això sí, cap al final, gairebé com de passada) la colleja que Ferran Monegal els pegava als responsables del canal.
Deia així el mestre Monegal, a El Periódico: «Hores i hores al Camp Nou intentant omplir el més absolut no-res, ja que el resultat de la moció no es va saber fins a altes hores de la nit. I després, a omplir una altra vegada una llarga espera fins que Laporta es va dignar a corporeïtzar-se. El president del Barça, o de qualsevol altra empresa privada, té tot el dret a presentar-se davant els mitjans quan li plagui. El que és més discutible és si la gran TV pública d’un país s’ha de paralitzar, suspendre programes, i fer que els seus nois s’inventin el que puguin, per omplir hores de buit total.»

De Flickr a un llibre

portada del libro

Lo Vilot, un bon amic, excel·lent fotògraf no professional i gran aficionat a internet i a això que en diem web 2.0 usa el Flickr, com fem molts milions de persones.
Flickr és l’espai gratuït més conegut per emmagatzemar i compartir fotografies digitals.
Hi ha molts més llocs per fer-ho, com ara Favshare, Pikeo, Zooomr o Panoramio, sense comptar amb molts  fotodiaris que corren per la xarxa.
Un bon dia, una tal Letícia Féres li va deixar una nota en una de les entrades del seu diari. Li demanava si es podia posar en contacte amb l’editorial brasilera UFMG (Universidade Federal de Minas Gerais, en Belo Horizonte, Brasil). Estaven interessats a utilitzar una foto seva penjada en Flickr per usar-la com a portada d’un llibre.
Intrigat, en principi, i entusiasmat, després, el meu amic va acceptar la proposta amb tota generositat: només va demanar un parell d’exemplars a canvi.
La portada és la que acompanya a aquestes línies i el llibre ja està en màquines.
La foto original, presa a l’interior de l’Arc de Triomf a París, la podeu veure en aquest enllaç.

El cantautor de dretes

Com era d’esperar, el mestre Ferran Monegal , en El Periódico, mossega amb carinyo el programa de l’Empar Moliner i amics.
¡Ah! Ho fa amb l’element més polític de l’espai: el intitulat cantautor de dretes Ramón Muñoz.Podeu llegir el text sencer aquí, però em quedo amb dues perles:
– «És com si Labordeta i Paco Ibáñez s’haguessin trastocat de cop i es posessin a cantar pels descosits el cèlebre tema Amo a Laura
– «No estem davant d’una jaimitada. Ni d’una gamberrada. Ni d’una reducció a l’absurd de la realitat. Estem davant un exercici que exigeix, això sí, complicitat».

El cantautor de derechas

Como era de esperar, el maestro Ferran Monegal, en El Periódico, muerde con cariño al programa de Empar Moliner y amigos.
¡Ah! Y lo hace con el elemento más político del espacio: el cantautor de derechas Ramón Muñoz.
Aunque podéis leer el artículo entero aquí, me quedo con dos perlas:
— «Es como si Labordeta y Paco Ibáñez se hubiesen de pronto trastocado y rompieran a cantar, como descosidos, el célebre tema Amo a Laura
— «No estamos ante una jaimitada. Tampoco una gamberrada. Ni una reducción al absurdo de la realidad. Estamos ante un ejercicio que exige, eso sí, complicidad…»

Héroes cotidianos

Anoche vi el nuevo programa de TV-3 Héroes cotidianos.
Es un espacio que parte de una estructura similar al de un Informe semanal, de TVE-1, por poner un ejemplo. O sea, que sale su directora y alma mater, la escritora y articulista Empar Moliner, y presenta una serie de reportajes, que luego se emiten.
La diferencia: no son sino parodias algunos de los tópicos y prejuicios de la sociedad catalana actual, a los que el equipo del programa da la vuelta hasta un cierto desenlace tan lógico como absurdo.
Yo me he reído con ellos: un bareto de toda la vida que decide transformarse en restaurante gay; lecciones de correción linguïstico-gastronómicas; un cantautor de derechas; y un puñado de monjes que quieren tallar las caras de los presidentes de la Generalitat en la montaña de Montserrat…
Pero es un humor tan especial, como el del codirector, Juan Carlos Ortega, que tengo mis dudas de que se entienda fuera de Catalunya… e incluso dentro.

Herois quotidians

Ahir a la nit vaig veure el nou programa de TV-3 Herois quotidians.
És un espai que part d’una estructura similar al d’un Informe setmanal, de TVE-1, per posar un exemple. És a dir, que surt la seva directora i alma mater, l’escriptora i articulista Empar Moliner, i presenta una sèrie de reportatges, que després s’emeten.
La diferència: no són sinó paròdies alguns dels tòpics i prejudicis de la societat catalana actual, als quals l’equip del programa dóna la volta fins a un cert desenllaç tan lògic com absurd.
Jo m’he rigut amb ells: un bareto de tota la vida que decideix transformar-se en restaurant gai; lliçons de correción linguïstico-gastronòmiques; un cantautor de dretes; i un grapat de monjos que volen tallar les cares dels presidents de la Generalitat a la muntanya de Montserrat…
Però és un humor tan especial, com el del codirector, Juan Carlos Ortega, que tinc els meus dubtes que s’entengui fora de Catalunya… i fins i tot a dins.

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑