Ja saben vostès, amables lectors, que els periodistes acostumem a no ser protagonistes, sinó a donar protagonisme a unes altres persones que s’ho mereixen, per la raó que sigui.
Però aquesta vegada m’ha tocat, sóc la víctima, dit això amb tot l’humor del mon …
M’ho havien dit molts amics, i fins i tot el meu fill: a Barcelona hi ha lladres. Com encara no ho havia experimentat, doncs no sabia què se sent perquè, després de més de 30 anys en aquesta ciutat, no havia patit ni una estrebada.
Al contrari, un dia vaig agafar la mà a un lladregot que l’havia ficat a la butxaca d’uns pantalons aliens.
Però ahir em va tocar a mi… i no sabeu la cara de babau que vaig posar.
M’han robat la moto, davant de casa meva. I no era res de l’altre món: un scooter de 125cc.
No, no ha estat la grua, senyors. Va ser el primer que vaig pensar, però no: l’havia aparcat la mar de bé, a l’espai reservat per a les motos. Això ja li ho vaig dir al mosso d’esquadra que em va prendre ahir declaració.
(Incís: encara que la poli es disfressi d’un altre color, les esperes de les víctimes continuen sent llargues en una interminable cua per a explicar les seves desgràcies a l’agent de torn.)
Segons sembla hi ha dues o tres bandes que s’emporten les motos en furgonetes cap a un altre país, sobretot del nord d’Àfrica.
Doncs això: que si veuen una moto Yamaha Cignus X de color gris amb pantalla davantera i matrícula 8470FVJ, és la meva.
L’esperança és l’últim que es perd.