M’alegra que les mobilitzacions d’ahir (en algunes parts, avui) de milers de ciutadans de tot el món demanant que acabi la massacre contra el poble palestí fossin més i millor anunciades que les de dies anteriors, en que només érem quatre gats.
Segueixo pensant que el gran perill d’aquest altre holocaust (malgrat que aquesta paraula s’associa a una època i circumstàncies determinades, què altre cosa és el que estan fent els israelians cap els palestins?) és l’odi, l’inacabable odi de les víctimes i els descendents de les víctimes cap a l’opressor i els països que li donen suport.
Manuel Vicent ho explica de meravella a la seva columna d’avui al diari El País:
«Cuando termine la matanza actual, el odio sucio que quede en el aire será el arma de más largo alcance en esta guerra perpetua entre Israel y Palestina. El tiempo no cuenta. Tarde o temprano estos niños de Gaza destrozados en las escuelas, los heridos rematados por bombas de racimo en los propios hospitales, las casas y mezquitas destruidas con decenas de muertos cada día fermentando bajo los cascotes, trabajo ejecutado a la perfección por el ejército israelí, uno de los más poderosos del mundo, no harán sino ahondar el pozo negro en el que se van a sepultar todos, las víctimas y los verdugos, los vencedores y los vencidos.»
La Plataforma Aturem la Guerra i les Associacions d’Ajuda al Poble Palestí són dos excel·lents formes de seguir informats del que succeeix i de les iniciativias solidàries sobre aquest tema que val la pena consultar.
