Acaben d’arribar a les meves mans un parell de primeres novel·les en català escrites per periodistes que m’han cridat l’atenció.
La primera és Autòdrom, d’Octavi Botana, programador cultural a la FNAC, que debuta amb aquesta obra il·lustrada per l’Isidre Monés i pulcrament editada per La Galera en el seu segell Narrativa Singular. L’he començat a mirar i ja m’ha atrapat des de la seva insòlit prefaci en positiu i en negatiu. Comença així:
«Aquesta història no és certa, però tots els llocs que s’hi descriuen han existit / Aquesta història és veritable, però els llocs que s’hi descriuen no han existit mai «.
I una frase:
«Viure és reomplir constantment un recipient foradat».
La segona és Les causes perdudes, de Xevi Sala, director adjunt del diari El Punt, que també debuta en la ficció amb aquesta obra, centrada en un cas més actual, un mestre és el principal sospitós de la desaparició d’una alumna, però amb la marginació i la intolerància de rerefons.
En aquest cas, l’interès s’ha augmentat quan he vist que el llibre és finalista del Premi Prudenci Bertrana de Novel.
M’ha agradat també la seva dedicatòria:
«A dues persones a qui hauria agradat veure aquesta novel·la publicada: al meu pare, Benet, i al meu sogre, Xavier».
No sé si tindré temps de llegir-les abans de la invasió literària que s’acosta amb Sant Jordi, però ho intentaré.
Ho dic perquè no fa gaire també vaig començar a llegir el Diari d’un progre desconcertat, d’Iu Forn, però com vaig començar a veure’m perillosament retratat en ella, la tinc encara a la tauleta de nit, esperant torn. Ho sento, Iu.
La setmana passada es va fer a la Farinera, la seu d’El Punt a Girona, la presentació de la novel·la de l’amic Xevi Sala. El mestre de cerimònies, el disseccionador modèlic del llibre, va ser l’escriptor Antoni Puigvert i la seva descripció de la trama (que té per escenari el barri de la Font de la Polvora, aquella altra Girona marginal i amagada, res a veure amb la Girona de postal que tothom coneix), i la seva enumeració dels personatges (tots ficticis excepte l’advocat Tià Salellas, l’amic enyorat i tristament desaparegut), em van fer venir moltes ganes de devorar la novel·la. La tinc aquí al costat, a punt de començar-la.