Fa temps que mantinc una amistosa relació amb aquest actoràs anomenat Josep Maria Pou, per qui sento una admiració que té molt de professional, però que inclou un component personal molt important.
Em passa només amb algunes de les persones que he entrevistat a la meva vida i que, per diversos motius, segueixen lligats al meu treball periodístic d’una manera indirecta.
Pou és un d’ells. Vaig parlar amb ell per primera vegada fa 25 anys, quan va tornar a Catalunya. Va ser la primera entrevista llarga que li dedicava la premsa catalana després de 20 anys de treball a Madrid.
Aquest dissabte vam anar a veure en l’obra Truca un inspector, un clàssic de J.B. Priestley, escrita el 1945, que-crec-no s’havia representat mai en català.
En castellà, en canvi, s’ha vist a Espanya des de 1952 fins fa tres o quatre anys, amb José Luis Pellicena, Concha Cuetos i Paco Valladares en el repartiment, passant per un d’aquells magnífics Estudio 1 de TVE que a molts nens ens van descobrir el món del teatre, el 1973, amb Ana Mariscal, Narcís Ibáñez Menta i Manuel Galiana, en l’elenc.
L’obra està ambientada a inicis del segle XX, quan una adinerada família britànica celebra el compromís de la seva filla amb un altre ric hereu de l’alta societat. A la meitat del sopar, es presenta un inspector de policia que els anuncia el suïcidi d’una pobra noia en el qual tots ells estan involucrats d’una o altra forma.
Sobre la peça, podeu llegir més coses a la Wikipedia, per exemple.
El Teatre Goya de Barcelona estava aquest dissabte abarrotat. No quedaven entrades i el públic va gaudir de valent amb una peça que és una complexa i perfecta obra de rellotgeria, les peces van encaixant un per un fins configurar un retrat descarnat dels poderosos i de la seva relació amb els humils. No han canviat gaire les coses en un segle, i Pou ha sabut treure petroli d’una estructura que podria semblar antiga, però que sap a actualitat.
En el seu personatge de inspectyor, Pou sembla un home cansat quan apareix en escena … és el cansament de qui està acostumat a les injustícies socials per part dels rics, però que no es resigna a treure’ls els colors, a fer-los fora a cara-sense passar-se, perquè en això li va el lloc de funcionari públic-les desgràcies que ells mateixos provoquen per activa o per passiva. La platea els acomiada, a ell i als seus companys, cada dia amb un llarg i unànime aplaudiment. S’ho mereixen.