Després de resistir durant dies, amb el cap ple de crítiques negatives per tot arreu, per fi he anat a veure Avatar, la pel·lícula de James Cameron.
D’entrada, em van fer mal els nou euros que vaig pagar per veure-la amb les famoses ulleres 3-D, però no hi havia més remei.

Per als qui encara no sàpiguen de què parlo, els diré que la trama d’aquest film es situa en el futur, l’any 2.154, quan els humans han descobert un valuós mineral en un remot planeta, anomenat Pandora, que supliria la manca de recursos energètics a la Terra. Però el jaciment principal es troba just a sota del territori d’uns nadius, els navis, que evidentment no volen marxar de casa seva. Lògicament, sempre hi ha un tàndem empresari-militarista que decideix actuar per les braves.
Com es pot veure, res original en aparença: qualsevol western ens recorda el mateix, amb els cowboys fent fora de les seves terres als indis a trets.
L’últim que havia llegit sobre el tema no era massa encoratjador: Àngel Quintana feia una assenyada reflexió sobre «3-D: el cine de atracciones y el público modelo«, al suplement Cultura/s de La Vanguardia, amb aquests dos titulars:

«Per què mentre les pantalles exhibeixen el 3-D no paren de sorgir pel lícules de petit format que mostren un clar desig de captura de la realitat?
El retorn a les sales del format 3-D, i Avatar és la seva última gran aposta, significa, més enllà dels canvis tecnològics, l’últim intent de la indústria del cinema per consolidar un públic.»

Albert Serra, Vicente José Benet i Andrés Hispano completaven les signatures dels altres tres articles.
Entre que el film s’ha convertit en el més taquiller del cinema a Espanya i que ahir mateix arribaven a la redaccions la (cosa estúpida) notícia que «Avatar causa depressions i pensaments suïcides entre els seus seguidors«, la tendència és a dir pestes de la pel·li.
Doncs no, amics, no serà el meu cas.
Avatar té un argument mil vegades vist, en efecte; un guió que afusella idees de molts guions i que redueix gairebé a l infantilisme les idees d’ecologia i bondat, sí, d’acord; i és gairebé, gairebé, com una de les atraccions de Eurodisney o Futuroscope…
Però quan em vaig posar aquelles gafotas i vaig ficar en la història, a l’increïble univers que ha parit James Cameron i el seu equip, vaig tornar a ser un espectador més, vaig deixar aparcat el més crític que hi ha a la meva ànima de cinèfil i vaig gaudir com un nan a aquesta atracció de fira que segueix sent el cinema.