Entre els llibres que tenia previstos llegir aquestes vacances estava De què parlo quan parlo de córrer, de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949), l’autor de Tòquio Blues, una de les novel.les més citades en els últims 20 anys.

M’el va deixar un amic que també és corredor, un maratonià de més de 50 anys, com jo mateix, encara que a mi mai m’ha passat pel cap ficar-me al embolic de córrer. Com a molt, pujo a una bici i pedaleig una estona, un parell d’hores, màxim…
No tenia molt clar a què em anava a enfrontar en obrir les primeres pàgines de l’obra, però aviat em va atrapar la seva prosa autobiogràfica, on el córrer és una activitat física, real i dolorosa:

«En arribar al quilòmetre 37, qualsevol cosa em resulta tremendament desagradable. Ja estic fart de tot. No vull córrer més», escriu.

Però el llibre, de 150 pàgines, també és una metàfora vital i del fet d’escriure. I aquí és on em identifico, una vegada més, amb el senyor Murakami.

«No sóc una persona gaire competitiva. Penso que perdre és inevitable. No hi ha ningú que pugui guanyar sempre. La vida és una autopista en què no pots pas circular tota l’estona pel carril més ràpid», admet.

A la xarxa podeu trobar nombrós material i crítiques sobre l’escriptor. Aquests són alguns enllaços.