Casualitats

El meu amic Jordi A. m’ha retret que el meu anterior article semblava un part de guerra. I la meva cosina Sole m’ha recordat que en aquests dies també hi ha hagut moments molt agradables.
Em quedo amb aquest últim episodi, que podria semblar de ficció, però no ho és.
Segur que tots heu pensat que els típics trobades casuals de les pel·lícules són pura imaginació dels guionistes. Doncs aquest que us explico ara, és real.
De tant en tant, la meva noia i jo fem una passejadeta per la Gran Via de Barcelona fins a la renovada plaça de Las Arenas, al costat de la plaça d’Espanya.
La setmana passada, hores abans del primer dels dos xàfecs que han inundat la capital catalana, en arribar al costat d’un dels restaurants del centre comercial, vam veure dues parelles que s’acostaven i ens miraven amb certa curiositat. A més, somreien.
D’entrada, vaig pensar que els havia de xocar que un home de cinquanta anys amb cabells blancs fora abraçat a la seva parella.
Però no: eren les meves cosines Soledat i Encarnació, amb els seus respectius marits. Feia anys que no les veia i, casualitats grates de la vida, havien vingut uns dies de vacances a Barcelona. S’allotjaven en un hotel pròxim, però no és fàcil trobar-se amb algú en una ciutat de milió i mig d’habitants i milers de turistes.
Va ser un instant ple d’emoció i d’afecte, amb una bona estona d’explicacions mútues i una cita per sopar junts al cap d’un parell de dies, que va prolongar el moment.
En els meus dies de joventut, allunyar-se de la família era gairebé una obligació. En l’actualitat, retrobar-se amb ella és un feliç símptoma de seny.