Visc a Barcelona des de fa més de 30 anys. En tot aquest temps he patit alguns contratemps amb els lladres. El major, el robatori de la meva moto, davant de casa meva, fa any i mig. Però no havia tingut ocasió de patir, en la carn d’un familiar molt proper, l’acció dels carteristes.
Ja no parlo del metro, on en una ocasió, al costat de la meva dona, vam evitar que plomessin a una parella d’argentins.
Ni de l’autobús o centres comercials, com el nou de Las Arenas, on també vam allunyar un xoriço de la bossa d’uns japonesos amb nens.
Tampoc parlo de la plaça de Catalunya, les Rambles o de zones de grans aglomeracions urbanes.
No, no. En aquesta ocasió va ser en una zona tranquil·la de l’Eixample, al costat de casa meva, a les 6 de la tarda, un dia sense gaire gent al carrer.
Fa uns anys li va passar a un veí, quan sortia de La Caixa. El truc típic de tirar-li unes gotetes d’aigua amb un esprai i la frase «té vostè una taca de cagada de colom al cap … ja li netejo jo, no es preocupi». I en efecte, l’element li va netejar els estalvis que portava a la butxaca. Netament. El meu veí fins i tot li va donar les gràcies per la seva ajuda. No es va adonar fins que va anar a pagar el pa, una estoneta després.
Amb el meu familiar no van usar ni aquest truc. Anava amb diverses bosses per reciclar i una motxilleta a l’esquena. Mig centenar de metres després de sortir de casa, una veïna li va dir: «Li acaben de robar, senyora. Eren tres. Un d’ells, una nena amb uns pantalons de color rosa».
El meu familiar va arrencar a córrer instintivament, però… cap a on? I cap a qui? Només havia notat una ombra, com una presència. Instintivament s’havia escorat cap a la paret i després cap als cotxes aparcats al costat de la vorera. Però no es va adonar de res. Fins que va rebuscar en la seva motxilla: la cremallera central estava oberta i hi faltava el moneder.
La cartera de pell no hi era. Ni els diners per pagar el dentista (anava cap la seva consulta), ni el carnet d’identitat, el de conduir, les targetes del banc, les fotos de les filles…
Va renegar, va trucar a la infermera de l’odontòleg per dir que arribaria uns minuts tard i em va trucar per telèfon.
Més tard vam anar a comissaria a denunciar el robatori. Tres hores d’espera després i davant uns quants turistes plomats vaig començar a comprendre l’existència de tantes webs que adverteixen de la presència de carteristes a Barcelona i per què una ciutat tan bonica com aquesta té tan mala fama entre els ciutadans que ens visiten.
Llàstima. No són delictes violents. Fins i tot pots asombrarte de l’habilitat d’aquesta gent per furgar en els teus calçotets sense que t’assabentis.
Però causen una gran intranquil·litat.