El despertador sona a les 5 del demà, però no importa: hem descansat vuit horetes d’una tirada.
És diumenge, 13 de juliol, i començem a no saber en quin dia vivim. Són vacances.
Després de la dutxa, l’esmorzar. En l’oferta apareix l’esmorzar típic, que inclou l’anomenat gallopinto (arròs amb frijolitos negres), del que fugim ja que menjar aquesta bomba energètica pot ser sinònim de no passar per un lavabo en tot el circuit.
La idea més racional passa per seguir una dieta sense excessos i amb fruita sempre que puguem. Hi ha qui es torna boig amb els bufets lliures i acaba amb uns quants quilos i colesterol de més.
A les 6 tot el món està a l’espera de ser distribuït en diversos autobusos amb destinació a Tortuguero, primera parada del tour. El repartiment es fa en funció de l’hotel de destí. A nosaltres ens toca el Turtle Beach Lodge. Hem contractat la classe més senzilla, la turista. Els que han pagat superior van a un altre hotel i en un altre autocar.
Els guies
Al nostre hi pugen dos guies. Un es diu Ray, té un aire a lo Capità Tan intel·lectual, sense salacof i amb barba i bigoti de tres dies. L’altra es diu Ethel i té trets indígenes. Ell es presenta com naturalista de carrera, no para de parlar i sembla el cap; ella es mostra més callada i sembla l’empleada, encara que demostra similars coneixements. Més tard ens informen que cadascú d’ells tindrà al seu càrrec un sub-grup d’unes 20 o 25 persones.
Sortint de San José i Ray, micròfon en mà, explica tot l’explicable sobre naturalesa, fauna i flora del país. Com passem pel Parc Nacional Braulio Carrillo, no hi ha ni cap ocell o animalot que Ray deixi d’assenyalar, mostrar i detallar.
Parades tècniques
Atès que l’arribada a Tortuguero està prevista per a les 2 o les 3 de la tarda, amb dinar inclós, al cap d’unes tres hores de ruta, cap a les 9 del demà, fem una parada tècnica en un restaurant de carretera on ens fan tornar a esmorzar. És un punt que servirà d’encontre també per a la ruta de tornada del parc natural. No té res especial, però el dinar és correcte i hi ha un petit papallonari als jardins interiors.
Les parades tècniques solen servir perquè conductors i guies mengin gratis mentre el passatge menja i paga, o compra alguna ximpleria a la botigueta de records.
Plataners i altres bestioles
Al cap de poc temps de reprendre la marxa, el bus deixa l’asfalt i s’endinsa per un camí de terra, flanquejat de plantes bananeres i algunes factories dedicades a la seva recol·lecció. La pista està plena de sotracs, que ja no deixarem fins a arribar al nostre destí, i travessa alguns pobles, amb cases petites i pobres, enreixades, però obertes de bat a bat, amb algunes persones al seu interior, estirades en hamaques. Veiem moltes gallines, que corren pels jardins.
Al passar davant d’una casa, el guia demana al xofer que es pari i ens assenyala un arbre, ple d’escarabats gegants . Al costat hi ha un nen parat. En Ray li fa senyes perquè s’acosti i el nen, amb un exemplar a les seves mans, puja al vehicle i ens mostra l’animal, entre mostres de sorpresa i admiració. La cuca no fa res; només mou lleugerament les seves potes a la mà dreta del nen; a l’esquerra va rebent algunes monedes i caramels dels viatgers.
El port de Caño Blanco
Finalment arribem al port de Caño Blanco, un lloc amagat a la desembocadura del riu Reventazón, des d’on salpen les barques amb destinació a Tortuguero. És un laberint de canals d’aigua dolça que s’allarguen durant quilòmetres i quilòmetres.
Ens distribueixen en dues barques d’allò més rústic i una tercera es fa càrrec de les maletes, que prèviament hem anat passant al barquer en cadena.
Aquest, un jove negre, arrenca abans que nosaltres. Poc després ens el trobem aturat al mig canal. Ha començat a plovisquejar i el noi ha parat amb la intenció de tapar l’equipatge. Però resulta que el gran plàstic amb el qual sol tapar les maletes ha quedat a sota de tot. Intenta moure-les una a una per treure’l quan arriba la nostra guia, Ethel, que després d’uns moments de dubte li diu que millor que arrenqui i vagi cap a l’hotel com més aviat millor. Gràcies al cel, la pluja és feble i intermitent, perquè l’excursió fluvial s’allargarà un parell d’hores i les maletes no semblen fetes per flotar.
Anem navegant per canals estrets i creuant-nos amb altres barques, fins a desembocar en un riu més ampli, amb cases disseminades en les ribes i bestiar que pastura en alguns prats. Però aviat aquestes ribes s’omplen d’una espessa vegetació que impedeix veure més enllà. Sembla impossible endinsar-se al seu interior.
Tortuguero
Al cap d’un bon estona arribem a Tortuguero. Ens desembarquen en el punt d’informació, en una punta de la llarga llengua de sorra que és la localitat. Ha començat a ploure amb més força i ens posem les capelines per passejar per l’únic carrer del poble, un camí enfangat amb algun tauló per eludir el fang i amb cases als dos costats al llarg d’un quilòmetre. De tant en tant, un magatzem que fa de supermercat, un bareto, una botiga de records o un jardinet amb escultures de ferro en forma d’animals trenca la monotonia.
Un rasta en bicicleta ens avança amb la salutació típica del país (“¡pura vida!”) i ens fa pensar en Jonás, el guapo indígena de la novel·la homònima de José María Mendiluce, que hem portat a l’equipatge per anar llegint.
A la platja, un tipus amb barret i aspecte indolent ven cocos en un xiringuito.
Hem quedat a l’altra punta de Tortuguero, en un altre embarcador, on les nostres barques ens tornen a recollir.
Suposem que els guies han optat per fer l’excursió al poble, inclosa al circuit i prevista per a un altre moment, abans de la menjada i evitar-se un anar-i-venir continu pels canals. De fet, quan tornem a pujar a les barques, encara ens falta més de mitja hora per arribar a l’hotel per canals que es van estrenyent a mesura que arribem al nostre destí.
El Turtle Beach Lodge
Un cartell arrodonit, penjat de la branca d’un arbre, indica el camí a l’hotel. Quan ens aturem al moll del complex, veiem que tot són casetes de fusta situades entre els canals i el mar.
Deixem els equipatges en els petits bungalows on dormirem, però… uau! A l’entrar veiem que les finestres són simples bastidors de fusta amb teles mosquiteres, sense una altra protecció. Fa tanta xafogor que potser és l’única manera de combatre la calor i la humitat, però l’absència de vidres ens inquieta un poc.
Entre la menjada i el sopar –un bufet gairebé idèntic, amb amanides molt limitades i on es repeteixen l’arròs, els fesols, el pollastre– passegem per una llarga platja que dóna a un embravit Mar Carib. La imatge que ofereix s’allunya de les idíl·liques postals que venen les agències de viatge (sol, sorra daurada i suaus onades): grans onades, amb una forta ressaca que s’intueix, i núvols amenaçadors sobre els nostres caps no inviten per a res a banyar-se. A més, els guies ens han explicat que la fauna marina de la zona no fa aconsellable el bany i l’avís sorgeix el seu efecte, encara que algun valent ho fa i assegura que l ‘aigua està calentona.
El Carib
Pensant-ho bé, potser sí hagi alguna cosa a la platja que recordi les famoses postals: l’espessa vegetació, sobretot palmeres i cocos, s’acosta fins a la sorra i deixa uns pocs metres fins a l’aigua per poder passejar per una sorra fosca, plena de troncs secs que el mar ha llançat a la costa. Els crits d ‘uns micos udolaires ens recorden que estem en plena selva. Aquesta nit els sentirem saltar a pocs metres de la nostra habitació.
L’amplitud i bellesa dels jardins que envolten els edificis centrals fan que siguem cauts amb els insectes. Per això aquí detallem un consell que oferim a tots els viatgers que vagin a aquesta mena de destins: abans de sortir a sopar, ruixem amb un aerosol (ho vam sentir per la capa d’ozó, però una picada és una picada) l’interior de l’habitació i deixem instal·lat un endoll anti-mosquits. I al tornar, abans d’encendre la llum, entrem amb rapidesa i després l’encenem. Posem alguna cosa a terra, taponant l’escletxa de separació entre la porta i el terra, i tenim assegurat un alt percentatge d’absència de picades nocturnes. Nosaltres ens salvem. Va haver-hi qui va aparèixer cosit de picades l’endemà.
Deja una respuesta