M’ha interessat molt la polèmica desencadenada per Beth davant la portada i entrevista que li han publicat a Enderrock.
Pel que sembla, aquesta revista musical catalana no ha fet gairebé referència al moment i treballs actuals de la cantant, que s’ha vist malament reflectida en aquest apartat, mentre la publicació ha incidit –segons ella– en el període d’Operación Triunfo i la seva pas pel Festival d’Eurovisió del 2003. En tot cas, que parla més del passat de l’artista que de la seva carrera actual.
Com és difícil que un mitjà de comunicació pugui alterar o modificar alguna cosa ja imprès, la cantant catalana ha expressat el seu malestar en el seu bloc personal. Em sembla molt bé: és la seva plataforma d’expressió. En el seu diari, titulat com el seu últim disc, Segueix-me el fil, Beth explica diverses coses.

Ara resumeixo algunes.

«Vaig a entrar a un concurs televisiu amb 20 anys. Ara en tinc 29. Han passat 9 anys, i he fet tantíssimes coses! Però al número de gener d’aquesta revista s’empenyen en recordar coses de fa 9 anys! És molt heavy (…)
Tenia il·lusió d’explicar a la gent coses sobre el meu disc, del qual l’única cosa que consta a l’entrevista és el títol i el productor. Res més (…)
Sembla ser que hi ha gent que pensa que presentar un programa com Buscant La Trinca i fer un bon disc són dos conceptes que no poden anar de la mà. Ah! i ser mediàtic també resulta que té una connotació negativa que no acabo d’entendre (…) Surto als mitjans, sí, em guanyo la vida fent de presentadora, d’actriu i de cantant. I? A mi, que Segueix-me el fil sigui un disc que no agradi massa a la gent d’Enderrock, em sembla fantàstic, en serio. Però que en una entrevista no parlin absolutament res del disc i no plasmin el que jo tinc ganes d’explicar, i s’empenyin una i una altra vegada en parlar del passat… em sembla lleig. Em vaig posar molt trista. Mo m’ho esperava.»

Complicat, no creieu? El cas de la Beth podria recordar a aquell famós cas de Francisco Umbral reclamant a la Mercedes Milá parlar del seu llibre La década roja, però crec que és una cosa diferent. No tinc ni idea què ha passat a Enderrock ni per què un personatge se sent maltractat quan li han donat una portada. Però part d’una autocrítica: el periodista no sempre té la raó, encara que ens entossudim a pensar-ho. Atenció, que aquesta situació no és habitual … però passa algunes vegades.
De vegades escrivim un article amb la major honestedat possible, pensant que fem un favor a qui surt en les nostres pàgines … i ens sorprèn la resposta de l’altre, en desacord amb el nostre punt de vista. De fet, cada vegada més abunden les peticions de personatges que demanen veure l’escrit pel periodista abans de la publicació. Les nostres preguntes i interessos poden no coincidir amb les de l’entrevistat i aquest reclama el seu dret a revisar les seves respostes. Quan això es trasllada al terreny de la política, tot es complica encara més, perquè poques vegades és una trobada amable i prima la mordent.
En el terreny de la cultura i els espectacles sempre pots arribar a un punt d’acord perquè la trobada sigui satisfactori per ambdues parts. És això dolent? Jo crec que no. És el lector el que surt guanyant, perquè el personatge es mostra més disposat a obrir-se i explicar més coses.

Annex del 18 de gener:
Rebo una bona clatellada de l’Aritz, que agraeixo i comparteixo a mitges (veure el comentari).
Afegeixo, a més, l’enllaç i comentari del bloc d’en Roger Palà, autor de l’entrevista a Beth a l’Enderrock, on diu:

«El nostre objectiu és fer bons continguts, no fer entrevistes a gust de l’entrevistat. Així ho hem fet amb Beth, a l’igual que ho fem amb tots els artistes. Lamentem la reacció de la cantant, però creiem què els continguts publicats per l’Enderrock de gener reflecteixen fidelment l’entrevista realitzada i són d’interés informatiu per als nostres lectors.»