El meu fill, estudiant de cinema, em diu moltes vegades que la gran qualitat de bona part de les sèries de televisió nord-americanes procedeix dels seus guionistes, d’aquests escriptors que broden la rèplica enginyosa del doctor House, les aventures increïbles de Perdidos o les peripècies de còmic d’Herois, per exemple.
Doncs aquests senyors s’han posat en vaga, perquè ja estan farts de veure’s menyspreats per la indústria de l’espectacle.
Ahir mateix, Montserrat Domínguez, deia el següent a l’ADN: «Apagada a Hollywood: els guionistes han tancat els seus portàtils i han deixat els llapisos sobre la taula. En 1988 van estar cinc mesos de vaga: la indústria va patir pèrdues de 500 milions de dòlars. Actors i presentadors s’han solidaritzat; saben que sense ells no són ningú (…) Sense ells, no hi ha ficció possible, ni anàlisi càustic de la realitat: són els autèntics cuiners».
Si en una pel·lícula de cinema les coses semblen –només semblen– una mica més clares, en el de les sèries de televisió, qui és més autor? El productor que paga el producte? El director d’un parell d’episodis?