El blog del periodista Txerra Cirbian

Etiqueta: PSOE

Rosa Aguilar

José Luis Rodríguez pregunta a la ja exalcaldesa de Còrdova, a El Periódico de Catalunya:

–Al final s’ha complert aquest rum- rum que Rosa Aguilar se n’aniria al PSOE. ¿Què hi pot dir?
–Que jo no me n’he anat al PSOE. Jo m’he quedat, com una persona d’esquerres que sóc, amb els meus mateixos valors, principis i compromisos socials, amb la gent i amb els que més ho necessiten. Formo part del Govern andalús com a independent. No me n’he anat a un altre partit. Ningú m’ha demanat que ho faci. Griñán únicament em va demanar que formés part del seu Govern, ni tan sols em va dir que deixés d’estar a IU.

Si és així, esperem que l’entrada d’Aguilar serveixi perquè el PSOE doni un gir a l’esquerra, encara que sigui lleu.

Rosa Aguilar

José Luis Rodríguez pregunta a la ya exalcaldesa de Córdoba, en El Periódico de Catalunya:

–Al final se ha cumplido ese runrún de que Rosa Aguilar se iría al PSOE. ¿Qué puede decir?
–Que yo no me he ido al PSOE. Yo me he quedado, como una persona de izquierdas que soy, con mis mismos valores, principios y compromisos sociales, con la gente y con los que más lo necesitan. Estoy en el Gobierno andaluz como independiente. No me he ido a otro partido. Nadie me ha pedido que lo haga. Griñán solo me pidió que formara parte de su Gobierno, ni siquiera me dijo que dejara de estar en IU.

Si es así, esperemos que la entrada de Aguilar sirva para que el PSOE de un giro a la izquierda, aunque sea leve.

ZP

ZP: 169. Rajoy: 153.
M’alegro que aquest país prefereixi el vermell al blau…
encara que sigui un roig una mica descolorit.

Mala llet

Tornem-hi amb el cara a cara, el segon debat electoral entre els líders del Partit Popular, Mariano Rajoy, i del Partit Socialista, José Luis Rodríguez Zapatero.
Com sempre, en el transcurs d’aquests quatre anys, mentides contra tarannà. Radicalisme conservador contra seny socialista. Tots dos van repetir els mateixos esquemes, arguments, paraules, desqualificacions…
Fins i tot van repetir el comiat: Rajoy, allò de la nena (què pesat!), i ZP, un (mig forçat) somriure final i això de «Buenas noches y buena suerte» que només entenen els entesos, els qui han vist la pel·lícula de George Clooney.
Vist des de fora, sense mirar el fons del que deien, Rajoy va tornar a ser més convincent en la forma i l’actitud que en ZP. A en Bambi li falta mala llet.

Mala leche

Vamos de nuevo con el cara a cara, el segundo debate electoral entre los líderes del Partido Popular, Mariano Rajoy, y del Partido Socialista, José Luis Rodríguez Zapatero.
Como siempre, a lo largo de estos cuatro años, mentiras contra talante. Radicalismo conservador contra sosiego socialista. Ambos repitieron los mismos esquemas, argumentos, palabras, descalificaciones.
Incluso repitieron la despedida: Rajoy, lo de la niña (¡qué pesado!), y ZP, una (medio forzada) sonrisa final y ese «Buenas noches y buena suerte» que sólo entienden los entendidos, quienes han visto la película de George Clooney.
Visto desde fuera, sin atender al fondo de lo que decían, Rajoy volvió a ser más convincente en forma y actitud que ZP. A Bambi le falta mala leche.

Otros debates

El tema del día para muchos es el debate de anoche entre Zapatero y Rajoy.
Yo también vi el cruce de monólogos. El mismo tira y afloja de toda la legislatura, el empeño machacón del president del PP de envenenar a la opinión pública con una sarta de medias verdades y la respuesta paciente, nada crispada, del líder del PSOE. No soy imparcial.
El problema es que hay quien se piensa que una respuesta tranquila es una muestra de debilidad. Prefieren la bronca, el cuerpo a cuerpo.
Las encuestas hablan de ligera victoria del candidato socialista, pero los medios conservadores apuntan, cómo no, hacia el popular.
Los cara a cara son importantes siempre y cuando pensemos que la democracia no es el bipartidismo que nos imponen de forma machacona. Hay otros debates, otras opciones, otras alternativas.
Y es gracias a ellas como podemos influir en esos dos grandes partidos, condenados a ser Gobierno y oposición.

Altres debats

El tema del dia per a molts és el debat d’ahir a la nit entre Zapatero i Rajoy.
Jo també vaig veure l’encreuament de monòlegs. El mateix estira-i-arronsa de tota la legislatura, la insistència del president del PP d’enverinar l’opinió pública amb un seguit de mitges veritats i la resposta pacient, res crispada, del líder del PSOE. No sóc imparcial.
El problema és que hi ha qui pensa que una resposta tranquil·la és una mostra de debilitat. Prefereixen la batussa, el cos a cos.
Les enquestes parlen de lleugera victòria del candidat socialista, però els mitjans conservadors apunten, evidentment, cap al popular.
Els cara a cara són importants sempre que pensem que la democràcia no és el bipartidisme que ens imposen de manera insistent. Hi ha altres debats, altres opcions, altres alternatives.
I és gràcies a elles que podem influir en aquests dos grans partits, condemnats a ser Govern i oposició.

ETA, otra vez

ETA vuelve a la carga. Una vez más, la esperanza parece desvanecerse.
Los grandes partidos no son ajenos a esta frustración: el PSOE, situado en un Gobierno incapaz de coger el toro de la negociación por los cuernos; y el PP, amo y señor de la crispación, que tan buenos réditos electorales le acaba de proporcionar y que espera aumentar.
¿Cuándo aprenderemos a hablar? Dialogar no es sólo cosa de uno.

ETA, una altra vegada

ETA torna a la càrrega. Una vegada més, l’esperança sembla esvair-se.
Els grans partits no són aliens a aquesta frustració: el PSOE, situat en un Govern incapaç d’agafar el toro de la negociació per les banyes; i el PP, amo i senyor de la crispació, que tan bons rèdits electorals li acaba de proporcionar i que espera augmentar.
Quan aprendrem a parlar? Dialogar no és només cosa d’un.

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑