Em pregunto de què li serveix a ETA matar una persona d’un tir al cap, quan sap que la brutalitat del seu crim no troba ja cap eco entre els bascos.
Descansi en pau l’Ignacio Uria.
Etiqueta: ETA
Me pregunto de qué le sirve ETA matar a una persona de un tiro en la cabeza, cuando sabe que la brutalidad de su crimen no encuentra ya ningún eco entre los vascos.
Descanse en paz Ignacio Uria.
Com moltes altres persones, avui lamento una mort evitable, la d’aquest brigada de l’Exèrcit assassinat amb un cotxe bomba a Santoña.
Una mort inútil per a qui la porta a terme, perquè no guanyarà res; útil per a qui la gestiona, perquè els donarà rèdits polítics; absurda per a la majoria de nosaltres i dolorosíssima per a la seva família.
Como otras muchas personas, hoy lamento una muerte evitable, la de ese brigada del Ejército asesinado con un coche bomba en Santoña.
Una muerte inútil para quien la comete, porque no ganará nada; útil para quien la gestiona, porque les dará réditos políticos; absurda para la mayoría de nosotros y dolorosísima para su familia.
Un guàrdia civil, Juan Manuel Piñuel Villalón, ha estat mort a Legutiano (Àlaba).
Aquesta vegada ha estat un cotxe bomba, naturalment d’ETA. Una altra vegada…
Quan s’adonaran que no serveix de res, que així no ajuden al poble basc?
Un guardia civil, Juan Manuel Piñuel Villalón, ha sido asesinado en Legutiano (Álava).
Esta vez ha sido un coche bomba, naturalmente de ETA. Otra vez.
¿Cuándo se darán cuenta de que no sirve de nada, de que así no ayudan al pueblo vasco?
El dia de l’assassinat de Isaías Carrasco en Mondragón, a mans d’un pirat d’ETA, només se m’ocorre la frase del títol: contra bales, vots.
En el día del asesinato de Isaías Carrasco en Mondragón, a manos de un pirado de ETA, sólo se me ocurre la frase del título: contra balas, votos.
ETA torna a la càrrega. Una vegada més, l’esperança sembla esvair-se.
Els grans partits no són aliens a aquesta frustració: el PSOE, situat en un Govern incapaç d’agafar el toro de la negociació per les banyes; i el PP, amo i senyor de la crispació, que tan bons rèdits electorals li acaba de proporcionar i que espera augmentar.
Quan aprendrem a parlar? Dialogar no és només cosa d’un.
Sembla mentida, però ja fa tres anys de l’11-M, del trist 11 de març del 2004, quan van morir 191 persones i unes 2.000 van resultar ferides a causa d’un atemptat islamista.
Tres anys en els quals el partit que governava llavors no només no ha fet cap gest cap als qui van patir el cop terrorista, sinò que segueix capficat en tacar el record de les víctimes i utilitzar el fantasma d’un altre terrorisme per alliçonar les seves gents i treure-les al carrer.
És la manipulació contínua, l’ús i abús de símbols que haurien de ser comuns i que ara només tenen un color, un blavós que recorda massa el dels últims anys del franquisme.
Potser no recorden quanta gent va sortir al carrer per protestar contra la guerra de l’Iraq, contra la matança de l’11-M…
Com els pot estranyar que un familiar de les víctimes tregui un cartell com el de la fotografia?
Fins quan seguiran enganyant i fent mal?
Potser fins que les urnes els tornin a situar allà on els van posar fa ja tres anys.
Fins i tot per al cas d’aquest senyor, les accions del qual en el passat avorreixo, l’article 15 de la nostra Constitució diu el següent:
«Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Resta abolida la pena de mort…»
Senyors jutges: segur que han abolit la pena de mort?
Aquesta foto de J.L. Pino (Efe), publicada avui en gairebé tots els diaris, mostra l’inici del judici contra dos presumptes membres d’ETA, Asier Arzallus (esquerra) i Iker Olabarrieta, a l’Audiència Nacional.
Són els suposats autors de l’atemptat perpetrat el 19 de febrer de 2002, en Sestao, contra el jove dirigent socialista basc Eduardo Madina.
El que em sorprèn, igual que a d’altres judicis similars, és el seu somriure.
Un amic m’ha explicat que és un riure nerviós: «Els fiquen a una gàbia com si fossin una atracció de fira… En aquestes condicions no m’extranya gens que no demanin perdó ni a Deu».
Quan li he dit que jo no crec possible que el procés de pau iniciat al País Basc arribi a bon port sense que aquests nois (i molts d’altres) esborrin el somriure de les seves cares quan estan davant les seves víctimes, que és una questió necessària per a que aquestes últimes puguin iniciar el camí de l’oblit i del perdó, el meu amic m’ha respost: «Potser, però això no té relació amb el procés de pau, sinò amb un posterior procés de reconciliació nacional».
