Els nois de Polònia van passar ahir a la nit del curt al llarg, dels gags gravats al directe.
Va ser un programa especial sobre les eleccions, irregular, amb alts i baixos i moments mancats de ritme, salvats per alguns números enllaunats.
Però, com sempre, en Toni Soler i el seu equip ens van delectar amb un parell de detalls sublims.
Un: la petició, amb samarreta i pàgina web inclosa (SaveAcebes.org) que Rajoy i el PP no defenestrin a Acebes, perquè el polític és petroli per als guionistes del programa i un dels personatges clau de l’actor Bruno Oro.
I dos: l’apoteòsic final, amb cançó i coreografia a l’estil dels Village People.
Són impagables.
Categoría: General (Página 2 de 41)
He de confessar que he perdut una petita aposta amb un company de treball; una setmana de cafès, no s’espantin.
Va ser més llest que jo. Jo vaig apostar que TVE utilitzaria algun artifici per evitar que Rodolfo Chikilicuatre fos el representant espanyol a Eurovisió; i ell, que Baila el Chiki chiki seria la cançó guanyadora de dissabte a la nit. A la vista està la meva miopia sobre això.
I a més a més, TVE acabarà per fer bossa amb l’invent: està aconseguint una bona audiència i ha tornat, potser sense voler, a posar en boca de tots el nom d’un festival obsolet.
ZP: 169. Rajoy: 153.
M’alegro que aquest país prefereixi el vermell al blau…
encara que sigui un roig una mica descolorit.
El dia de l’assassinat de Isaías Carrasco en Mondragón, a mans d’un pirat d’ETA, només se m’ocorre la frase del títol: contra bales, vots.
Una amiga m’ha descobert un curiós espai web, Vídeos Educativos.
Es presenten així: «Som un portal des del que es pot descarregar o visualitzar material educatiu de manera legal i gratuïta. Amb això es converteix en una plataforma de suport a la labor docent que realitzen cada dia mestres, professors, pares i tutors. A més, és un punt de trobada entre docents, en el que poder intercanviar experiències, i un lloc per donar a conèixer els treballs d’innovació en tècniques educatives que s’estiguin realitzant.»
Un bon lloc perquè els pares s’inspirin a l’hora d’explicar als seus fills alguns temes espinosos, com per exemple el fet de fer l’amor.
Tornem-hi amb el cara a cara, el segon debat electoral entre els líders del Partit Popular, Mariano Rajoy, i del Partit Socialista, José Luis Rodríguez Zapatero.
Com sempre, en el transcurs d’aquests quatre anys, mentides contra tarannà. Radicalisme conservador contra seny socialista. Tots dos van repetir els mateixos esquemes, arguments, paraules, desqualificacions…
Fins i tot van repetir el comiat: Rajoy, allò de la nena (què pesat!), i ZP, un (mig forçat) somriure final i això de «Buenas noches y buena suerte» que només entenen els entesos, els qui han vist la pel·lícula de George Clooney.
Vist des de fora, sense mirar el fons del que deien, Rajoy va tornar a ser més convincent en la forma i l’actitud que en ZP. A en Bambi li falta mala llet.
Mira por donde, arreglando algunos errores del anterior escrito, descubro el blog de Jordi Évole.
El famoso Follonero dice: «Yo no quería tener un blog. Pero Buenafuente se ha empeñado en que me lo haga. Dice que es importante para mi programa. Le he hecho caso, porque hasta ahora le he ido haciendo caso y no me ha ido mal.»
Bienvenido sea.
Esperemos que lo mantenga, una vez pasada la euforia del Salvados por la campaña…
Un parell de notes polítiques d’aquest diumenge, a només set dies de les eleccions.
Una. Jordi Évole, més conegut com el Follonero, ens ha alegrat la (gairebé sempre avorrida) campanya electoral amb el seu descarat i divertit programa de La Sexta.
Dos. A un espavilat del PP asturià se li ha ocorregut la brillant idea d’utilitzar una cançó de Manu Chao per llençar merda el PSOE d’aquesta regió.
Temps endarrere a un publicista se li va caure el pèl per usar sense permís l'»avui pot ser un gran dia» de Joan Manuel Serrat.
Com la cançó deia que «En la gran fira de la mentida, el teu ets el rei, el rei d’un dia. En la gran fira de la mentida, jo vaig ser el cec, el que no sabia…», amb això de voler ser tan moderns, potser algun pepero es va baixar la cançó en mp3 d’internet sense saber qui era aquest tal Chao.
Però ara, Manu, avisa a la seva web que «des d’aquí volem informar que La Radiolina i Manu Chao estan en contra que cap partit polític utilitzi la seva imatge/música/obra/treball per als fins que siguin…»
En tot cas, «i ja que estem, des d’aquestes línies faig una crida que anem tod@s a votar diumenge per qualsevol partit que no sigui el Partit Popular i evitar així el pitjor que ens pugui passar a tod@s aquests pròxims cinc anys».
El tema del dia per a molts és el debat d’ahir a la nit entre Zapatero i Rajoy.
Jo també vaig veure l’encreuament de monòlegs. El mateix estira-i-arronsa de tota la legislatura, la insistència del president del PP d’enverinar l’opinió pública amb un seguit de mitges veritats i la resposta pacient, res crispada, del líder del PSOE. No sóc imparcial.
El problema és que hi ha qui pensa que una resposta tranquil·la és una mostra de debilitat. Prefereixen la batussa, el cos a cos.
Les enquestes parlen de lleugera victòria del candidat socialista, però els mitjans conservadors apunten, evidentment, cap al popular.
Els cara a cara són importants sempre que pensem que la democràcia no és el bipartidisme que ens imposen de manera insistent. Hi ha altres debats, altres opcions, altres alternatives.
I és gràcies a elles que podem influir en aquests dos grans partits, condemnats a ser Govern i oposició.
Un Oscar per a Javier Bardem, sí senyor! Felicitats!
Sense ser el seu millor paper, ha aconseguit una gran composició a No es país para viejos.
Per cert: chapeau pels nois (o noies) de la Wikipedia. Minuts després d’aconseguir l’Oscar, ja ho havien escrit a la página del actor.
Després d’una reunió, ahir a la tarda, 45 professionals de tots els sectors del cinema català van acordar fundar la Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Catalanes.
L’acte va estar encapçalat per l’actor, director i guionista Joel Joan, actual president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, i va comptar amb la presència de pesos pesants de la indústria, com els productors Jaume Ferrús, Julio Fernández, Jaume Rouras i Marta Esteban, així com actors tan coneguts com a Sergi López, Abel Folk i Clara Segura.
Benvinguda sigui la iniciativa.
Esperem que serveixi per augmentar la quantitat i qualitat de la nostra cinematografia.
En estos tiempos de excesos e ignorancias musicales, el programa Sputnik de TV-3 viene hoy a aclararnos un poco las ideas sobre el rock, sus orígenes, historia e evolución.
Lo hace en siete capítulos, mediante de una producción de la BBC titulada Las siete edades del rock, fechadas entre 1963 y la actualidad.
Así, el primer capítulo habla Del blues al rock (1963-1970), y el de la próxima semana, Del renacimiento del rock a inicios de los años 60, con los Beatles, los Kinks, los Rolling Stones y los Who.
Más adelante vendrá el rock de The Velvet Underground, David Bowie, Pink Floyd, Roxy Music…y así hasta Oasis, Blur, Suede o Franz Ferdinand. Y todo ello aderezado de entrevistas y material de archivo.
Ehlers-Danlos. Acabo de ver este extraño nombre en una nota de TV-3 que hace referencia al programa Entre línies de esta noche (23.20 horas).
Es un trabajo de Oriol Fernández y Núria Peraire sobre enfermedades raras: hay miles de ellas, contabilizadas por la Organización Mundial de la Salud. En España se han reunido en la Feder.
Una de las afecciones que citan en el reportaje es el Síndrome de Ehlers-Danlos (SED), también llamado hiperlaxitud, que cuenta con una asociación, la Asedh, integrada por enfermos, familiares y amigos.
Sin adentrarme mucho en su mundo, reproduzo una frase de su web, incluida en la definición de la enfermedad: «El SED es la base de la enorme movilidad de los llamados hombres de goma y de los contorsionistas, y posiblemente también de la excepcional agilidad y virtuosismo del violinista Paganini.»
¡Qué sorpresa! Siempre había mirado con curiosidad a estos artistas. Ahora mi admiración hacia ellos es aún mayor.
Fa més d’un any que sóc client de l’empresa Ya.com, amb la qual utilitzo el servei d’ADSL. Fins ara, llevat de petites incidències, ha funcionat correctament, encara que la velocitat contractada mai ha estat la real.
Un bon dia vaig decidir aconsellar a un bon amic que s’ho instal·lés. Això va passar fa uns pocs, molt pocs mesos.
De sobte, el 13 de gener, el telèfon del meu amic va deixar de funcionar i, lògicament, l’ADSL, també.
Com semblava que l’incidència era de Telefónica, després de trucar al 1002, un parell de dies més tard, no sense abans tornar a insistir en l’existència de l’avaria, va quedar restablerta la connexió de veu, no així la d’internet, gestionada per Ya.com.
Amb diverses trucades diàries, fins que es va cansar, al servei d’atenció al client de Ya.com, aquest famós 902.902.902 que has de pagar a mitges, encara que la culpa sigui d’ells, el meu amic era informat, amb absoluta amabilitat i nul·la solució, que l’empresa estava realitzant una migració en les seves línies i que fins que no s’hagués realitzat tal operació, no podria connectar-se a internet.
D’això fa més d’un mes.
He cercat a la xarxa altres clients com el meu amic, i n’he trobat d’altres, tan indignats com ell.
Per exemple, en aquest fòrum n’hi ha persones com el Javier, absolutament cabrejades.
Aquest fet vergonyós no troba eco en cap costat.
Què succeeix? És que els milions d’euros que l’empresa està destinant a publicitat en tots els mitjans està tapant la boca als periodistes? Una col·lega em deia: «Però per quines us poseu en embolics. Passeu-vos a Telefónica». El seny del consell no ha d’evitar la recerca de la solució per als enganyats.
I l’Administració? ¿Qué mesures presa per protegir aquests clients? El que passa no deixa de ser una estafa. És cert que Ya.com promet tornar les quotes cobrades mentre hagi durat la incidència, però el fet cert és que per ara no ofereix el servei que sí estan pagant els seus clients, virtualment lligats i emmordassats.
Pas pel passadís de la Secretària General de Joventut, al carrer de Calàbria, 147 (arriba fins a Rocafort, entre Aragó i Consell de Cent), a Barcelona.
En una taula, al costat de recepció, hi ha un pilot de fullets.
N’agafo un: ElPep.info i LaClara.info.
Entro dins del primer: «Els continguts d’aquest web estan pensats per a joves a partir dels 14 anys. Hi trobaràs informació i respostes sobre drogues i sexualitat. Cada fitxa conté informació, propostes per actuar i materials especialitzats en pdf. Les informacions i els suggeriments que fa són orientatius i generals, i no poden tenir en compte les particularitats de cadascú o cadascuna de nosaltres».
I miro també la portada del segon, que diu el mateix, però referit a joves a partir dels 16 anys.
Les dues iniciatives són realment interessants. Us animo a donar un cop d’ull… i com diuen els seus creadors, a copiar i difondre el que hi expliquen.
Un grupo de alumnos de la asignatura de Historia del Periodismo de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) acaba de crear un espacio web que recoge, en forma de lista, los artículos publicados por el veterano periodista catalán Josep Pernau a lo largo de medio siglo.
Los estudiantes han buscado y localizado los artículos que Pernau publicó en cinco grandes diarios (Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Mundo Diario, Tele/eXprés i El Periódico) y una revista (Destino) y los han catalogado.
Un trabajo de hemeroteca que merece el aplauso y que viene a sumarse a una labor en la que la UPF está realizando una gran labor: el trabajo documental, que en la parcela cinematográfica ya está dando un fruto excelente. Ahora, por ejemplo, dentro de la parcela de Periodismo , se estátrabajando en el estudio de los escritos de Josep Maria Huertas Clavería, recientemente fallecido.
La única pega que he encontrado en esta es la ausencia de los textos de Pernau, colgados en internet de forma íntegra, para qué todo el mundo pueda gozar de ellos.
Es una pequeña y extraña iglesia semiescondida…
A diferencia de otras iglesias, si te acercas a ésta por carretera, llegas pronto…
Pero si intentas hacerlo por el bosque, el camino se hace muy largo.
En això del cinema n’hi ha moltes pàgines web de professionals i bitàcoles d’aficionats al cinema.
Una de les més veteranes és la del col·lectiu Catacric, de crítics catalans, que mantenen la flama de la ironia cinèfila des de fa 19 anys.
A punt que es coneguin els premis Goya, de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, els Catacric acaben de fer públic els seus anti-premis YoGa.
La brújula dorada i Oviedo Express, en les categories de pitjor pel·lícula estrangera i espanyola, encapçalen una llista en la qual no falten dues actrius ben maques, Nicole Kidman i Aitana Sánchez Gijón, i dos actors ben lletjos, Nicolas Cage i Fernando Tejero.
La llista completa, en Catacric.org.
Hoy y mañana se celebran en Granollers las jornadas de la Catosfera, en las que se pretende reflexionar sobre el universo de los blogs y las webs en catalán.
Se ha apuntado mucha gente, las inscripciones se han cerrado con casi 300 participantes y otros tantos se han quedado fuera por razones de aforo, pero algunos sitios permitirán seguir las diferentes ponencias y mesas redondas en diferido, como el del organizador del evento, Marc Vidal.
Como es lógico, en las jornadas faltarán muchos bloggeros que llevan años enredando –como yo mismo, que fui uno de los primeros autores en postear al mismo tiempo en castellano y en catalán– de misma forma en que siempre hay ausencias en cualquier lista que se elabora sobre el tema. Sólo es cuestión de publicitarse bien.
El amigo Benjamí Villoslada, que participa mañana en las citadas jornadas con un coloquio, lo expresaba con humor en la entrada Mira mamá, salgo en otro ránking!: «Si me lo creyera, sería la leche».
Era tarde y el hombre, un pescador, arreglaba los aparejos de su barca…
La toma era en color, pero la imaginé en blanco y negro… y aquí está.
