Categoria: Periodisme (Pàgina 4 de 5)

Aquest dilluns, dia habitualment horrorós, per allò de tornar a la feina (i ho dic sent afortunat de tenir-ne), és especialment feliç per a mi, com a pare.
El meu fill, Aritz Cirbián, forma part de l’equip que ha tret endavant el que acaba de guanyar el premi Gaudí a la millor pel·lícula catalana del 2015.
El seu títol, ‘El camí més llarg per tornar a casa’, és també una metàfora del que ha costat fer aquesta petita cinta independent, en la qual ha treballat molta gent al llarg de molts mesos i en el finançament de la qual també han participat centenars de micromecenes.
En l’ enllaç de la gala emesa per TV-3, podeu veure el discurs de Sergi Pérez i de l’Aritz Cirbián, cap al minut 18 de la segona hora.
En aquest enllaç de Fotogramas odeu llegir una entrevista amb el director, Sergi Pérez.
I en aquest altre, de Jot Down, una anàlisi molt interessant del film.

Us volia explicar un parell de cosetes sobre l’article que vaig escriure aquest dijous a ‘El Periódico‘ sobre la sèrie de TVE ‘Cuéntame cómo pasó’, un capítol especial que homenatjava al popular concurs de l‘Un, dos, tres… responda otra vez’.
Tot va començar fa ja dies, quan ens va arribar al diari la informació de l’episodi, avançat per la cadena per als que escrivim en setmanaris. Ja tancada la publicació, el ‘TeleTodo’ d”El Periódico de Catalunya’, que coordino des de fa anys, em va arribar la invitació de poder-lo veure abans de la seva emissió, una oportunitat d’or.
Hi ha la vella reivindicació per part dels que parlem de tele de poder equiparar-nos als crítics i informadors de cinema en aquest aspecte: de la mateixa manera que ells poden veure en projeccions prèvies aquelles estrenes sobre les que han d’escriure o opinar, seria bo per a nosaltres tenir la possibilitat de veure les sèries que estan a punt d’estrenar-se a les televisions.
Algunes cadenes ja ho fan, sobretot quan a elles els hi interessa, però no és habitual.
Però tornem a la sèrie ‘Cuéntame …’ d’aquest dijous. Poder veure el capítol, gaudir-ne primer i analitzar-lo després em va permetre escriure més i millor sobre el tema.
No era qüestió d’explicar el contingut i desvetllar el seu final, aquest absurd pecat anomenat ‘spoiler’, sinó d’intentar transmetre l’emoció del propi episodi, parlar de l’època sense caure en una nostàlgia innecessària i contextualitzar la sèrie en el moment actual.
A mi em va agradar escriure de tot això i animar els lectors a gaudir-lo.
L’audiència sí que ha respost positivament.

Aquestes imatges les vam prendre fa just un any, quan estava preparant el llibre ‘Venècia de cinema‘.
Mostren aquest fenomen tan molest per als venecians i els turistes que són les marees altes extraordinàries.
En canvi, a mi m’agraden…
En una de les pel·lícules del llibre, l’encantadora i trista a un temps La pequeña Venecia (Shun Li y el poeta), hi apareix clarament el fenomen, que ara us explico.
L’acqua alta són les marees altes extraordinàries que afecten Venècia, Chioggia i altres zones de la llacuna en algunes èpoques de l’any, entre mitjans de la tardor i l’inici de la primavera.
Es considera acqua alta quan la marea supera els 90 centímetres per sobre del nivell normal. Poques vegades passa de 120 centímetres, però quan ho fa provoca danys gravíssims. Amb 135 centímetres, com en el 2004, s’inunda el 80% de la capital.
Les autoritats avisen de l’arribada de l’acqua alta al trencar l’alba mitjançant una alarma, una sirena que avisa de la crescuda. Efectuen cert nombre de tocs en funció de l’altura prevista per a la marea alta (100, 110, 120 centímetres i superiors).
Com a solució tradicional hi són unes passarel·les de fusta que permeten circular per sobre de l’aigua a les zones inundades. Els venecians surten de casa amb les botes d’aigua posades i els turistes solen optar per bosses de plàstic sobre les sabates. Rares vegades surten indemnes.

Com sabeu (i si no, podeu llegir-ho aquí, al costat, a la dreta) acabo de publicar ‘Venècia de cinema’. Des de fa dècades, sóc un assidu a aquesta ciutat, i des de la infantesa, a les sales de cinema. Ara, després de diversos mesos de preparació i escriptura, el doble plaer de viatjar i veure cinema ha pres forma de guia alternativa, diferent, plena de detallets per llegir, racons venecians a visitar i films a revisar.

No trobareu aquí pel·lícules d’estudi falsament ambientades a la ciutat dels canals, sinó escenaris reals on es van rodar les produccions més famoses que pugueu recordar, des de ‘Bogeries d’estiu’, portada del llibre i que ara compleix 60 anys, a ‘The tourist’, passant per ‘Senso’, ‘Mort a Venècia’, ‘Moonraker’, ‘Indiana Jones i l’última croada’, ‘Casino Royal’, ‘Retorn a Brideshead’ i moltes altres.

Tots són títols, fins als 36 en què finalment he volgut tancar la llista, estrenats a partir dels anys 50 del segle passat. Si us ve de gust veure com era aquesta capital italiana abans de la segona guerra mundial, podeu fer una ullada a ‘Venezia minori’, un documental rodat per Francesco Pasinetti en 1940 que es troba a internet (en aquest enllaç de Youtube).

Aquest llibre és una proposta d’itinerari per descobrir què queda en l’actualitat dels escenaris mostrats en les produccions més antigues i que hi ha de realitat en les imatges que mostren els films més actuals. No trobareu moltes descripcions de museus i monuments (per això estan les guies ‘normals’, però si us animeu a seguir-la, trobareu el plaer de descobrir una Venècia de pel·lícula.

I una confessió molt personal. Bogeries d’estiu és la pel·lícula que més ha influït en la meva a l’hora d’escriure aquest llibre. A finals dels anys 80, vaig rodar un curtmetratge en 35 mil·límetres titulat ‘Potser no sigui massa tard’. Era una pel·lícula romàntica de final desencantat, que a l’inici incloïa unes imatges precisament d’aquest film de David Lean. Era cap al minut 93. Després d’un dia preciós i haver estat asseguts a la Piazza San Marco, Katharine Hepburn li demana a Rossano Brazzi una última passejada per la ciutat i li diu que se’n va de Venècia, on ha passat els dies més feliços de la seva vida.

Cada vegada que deixo Venècia, encara tinc més ganes de tornar-hi.