El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoria: Periodisme (Pàgina 5 de 5)

Desitjos i esperances

Arriba el cap d’any i hi ha un munts de coses que valoraries a l’hora de fer balanç.
És evident que lo polític i lo social hi són, com aquest vídeo de Greenpeace que resumeix un any de lluites mediambientals, necessàries per a què els nostres fills i néts continuïn vivint en un planeta millor quan nosaltres ja no estiguem embrutant-lo.
Però tot això, la prepotència desmesurada del PP, l’augment del desig independentista a Catalunya, l’aparició d’opcions polítiques com Podem i Guanyem, ja apareixen als diaris i informatius.
Això és lo ‘macro’ enfront de la vida quotidiana: el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat, una malaltia que ens limita, l’atur que ens tenalla o, si tens la sort de tenir treball, l’excés de feina que t’imposen per a no ser acomiadat.
Però davant tot això, posem un punt d’optimisme: gaudir de l’amor dels que estimem, recuperar la salut, aconseguir una feina, aprofitar al màxim les hores lliures, compartir l’esperança en què tindrem, més aviat que tard, una societat més justa…
Bon any 2015, amics.

Crítiques de cinema

Arran de l’emissió a Telecinco de la pel·lícula ‘ Lo imposible ‘, de J.A. Bayona (aquí teniu el meu comentari a El Periódico), l’amic Gabriel Jaraba va obrir un tema sobre gustos de cinema en el seu mur del Facebook.
Jo ho aprofito per aprofundir en el tema de la crítica de cinema, perquè estaria bé recordar que es tracta d’un gènere de ‘opinió’ en què s’incorporen ‘elements informatius’.
Recordo (i sé que alguns amics i col·legues podrien començar a apedregar-me) haver ‘patejat’ amb mitja platea del teatre donostiarra Victòria Eugenia, durant la clausura del Festival de Sant Sebastià de 1986, la pel·lícula ‘Vellut blau’ de David Lynch!
Tal com ho sentiu … I unes setmanes més tard va guanyar al Festival de Sitges.
Mentre jo me la carregava a la meva crònica de Donosti, el meu company Àlex Barnet l’elevava a categoria d’obra mestra a Sitges.
No és contradictori: simples punts de vista, això sí, raonats.
Tota pel·lícula mereix un segon visionat. I més quan sabem l’esforç humà i econòmic que hi ha al darrere.
Com deia J.A. Bayona quan va rebre el seu segon Goya, necessitem pel·lícules grans, mitjanes i petites… i suport de tots per tirar-les endavant.

Rodatges

Des que era molt jovenet, m’agradava acostar-me als llocs on havia rodatges de cinema i tafanejar, quan em deixaven, entre cables, focus i càmeres. Encara ara, quan veig un grup de gent rodant, em sòl apropar per preguntar. Moltes vegades és publicitat, algunes, televisió, i les menys, cinema.

Un altre lloc que m’encanta visitar són els platós. Saber que aquelles parets de tramoia, de cartró-pedra, seran «de veritat ‘en pantalla té la seva màgia. Durant molts anys (i encara, quan puc) he visitat els platós on es roden pel·lícules, sèries i programes, per parlar amb els qui transformen aquesta aparença en la ‘realitat’ de la ficció.

Els decorats de ‘Gavilanes‘, sèrie que dirigia l’amic Jesús Font, representaven una gran hisenda entre oliveres.

Una ruta a peu per les vacances

Avui se m’acaba el període de descans anual que anomenem vacances d’estiu. Grrr.
Sí, amics, fa ràbia, oi?
Doncs res, per a qui les comencen o per als que acceptin un suggeriment a dur a terme qualsevol dia de descans, us suggereixo una miniescapada al Prepirineu i fer una etapa del Camí dels Bons Homes.

És una caminada de diverses hores (nosaltres vam trigar vuit) per recórrer els 24 quilòmetres que separen el poble de Gòsol del de Bagà, al nord de la província de Barcelona.
Us suggereixo bon calçat, força aigua, gorra o barret i protecció solar. A primera hora feia fresqueta i no ens va sobrar el jersei. Però una vegada has fet la pujada i arribes al pla, arriba una perllongada baixada amb una calor que suar per tots els porus.
La ruta, amb la part posterior de Pedraforca a la dreta i la serra del Cadí a l’esquerra és molt bonica i tranquil·la.

L’alegre balena riojana

Es diuen Funky Whale Games i es presenten com «un grup de desenvolupadors de jocs indie» que fan jocs per a telèfons, tauletes i ulleres (les Google Glass, és clar), amb «un munt d’idees creatives i un veritable amor pels jocs» . I també fan jocs a mida.

No són d’EUA ni del Regne Unit, sinó de la Rioja, aquí al costat, i presentaran aquests dies al Gamelab de Barcelona (dies 25, 26 i 27 de juny) Bee Invasion, un nou joc per a les famoses ulleretes. Sembla molt ingenu i senzill, però aplaudeixo la iniciativa d’aquests joves … i us asseguro que hi ha molts més com ells.

En aquest enllaç de Emprenderioja.es podeu trobar una entrevista amb l’Antonio Rabanera, , un dels tres socis de l’empresa, juntament amb Carlos Cabezón i David Moyano.

Maruja Torres

En Diez veces siete (editorial Planeta), el seu últim llibre, Maruja Torres diu (a la pàgina 22, si busqueu la cita) algunes coses que qualsevol periodista (i molts altres treballadors) subscriuríam…, almenys els més veterans:

«Un, en primer lloc, treballa on pot, i no on vol. De vegades, si es té sort, estima el lloc on treballa, posem que en un 60 o 70 per cent. De vegades es baralla amb la circumstància en la qual li toca exercir la seva feina; en altres ocasions no aconsegueix agafar el son. Es fa el que es pot. En el millor dels casos es lluita per fer el que s’ha de fer.»

De Joaquín Cortés al Mag Lari

En les últimes setmanes he anat a veure dos espectacles molt diferents, dels quals he sortit amb sentiments molt contradictoris.

Si hagués de dir-ho amb una primera frase, segurament seria injust: molt embolcall per a tan poca chicha.
Però la chicha, la carn, el contingut hi és. En cas contrari, aquests artistes no tindrien tants seguidors fidels que van a veure’ls una i altra vegada.

Sóc doncs excessivament crític? Potser. Potser espero més del que realment donen … o poden donar.
En el cas de l’espectacle de Joaquín Cortés, ‘Gitano’, dividit en dues parts, i que a la meva veïna de seient la entusiasmar, hi havia molt embolcall, gresca, la rotllana de cantaores, tocaores, balladores i mitja dotzena de ballarines que creuaven alades l’escenari. Però del protagonista, el gran Joaquín Cortés, molt poc. La cosa va canviar en la segona part, on el ballarí i bailaor va posar tota la carn i els seus zapateados a l’escenari.

En el xou del Mag Lari em va passar una cosa similar. A veure: els seus números són bons, indubtablement, i compta amb un ajudant que és bàsic en els trucs d’escapisme: el primer, d’entrada, per deixar-te amb la boca oberta, els dos de baguls del medi i la traca final.

Però no sé: abusa Lari del contacte amb el públic en un estil de certa presa de pèl que no m’acaba d’entusiasmar. És una fórmula que allarga i allarga el temps de l’espectacle fins arribar al final de l’escassa hora i mitja d’espectacle. En cert moment, ell mateix ho va dir en to autoparòdic.

Potser és que li he vist moltes vegades a la tele, a ‘El gran gran dictat’ de TV-3, i això el fa semblar repetitiu als meus ulls, però tal com està el pati de la competència, el xou del Mag Lari em va saber una mica vell. Necessita piles noves.

García Márquez a Cuba

Gabo y Fernando Birri, en la escuela. / Foto de la revista ‘Chispa’.

Aquesta entrada del bloc no és per lloar al recentment desaparegut Gabriel García Márquez ni la seva literatura, sinó per recordar un moment de la meva vida en la qual el vaig conèixer, uns minuts, a l’Escuela Internacional de Cine y Televisión de San Antonio de los Baños, en Cuba.

La casualitat fa que la seva mort es produís el passat 17 d’abril i que jo publiqués a El Periódico de Catalunya la notícia d’aquella trobada el 19 d’abril de 1987, dos anys després que s’obrís l’escola, que ell mateix presidia i que dirigia el cineasta argentí Fernando Birri.

No el vaig poder treure més que unes paraules, ja que l’entrevista, si és que n’hi va haver-hi, es va concedir a un equip de TVE que també visitava el centre. I crec que ni així : l’escriptor, que acabava de complir 60 anys, preferia seguir xerrant amb els seus alumnes de l’assignatura de guió (que es titulava Cómo se cuenta un cuento) que amb uns periodistes.

No sabia Gabo que jo, en realitat, havia anat a Cuba per intentar estudiar cinema en aquella escola. Com ho faria Benito Zambrano uns anys després. No m’havia enviat el meu diari, sinó que jo mateix m’havia pagat el viatge i l’estada per fer un parell de reportatges que, d’entrada, ningú m’havia encarregat i que intentaria vendre al meu retorn a Barcelona.

Encara ara penso que m’encantaria haver assistit a les seves classes. Birri, en canvi, va ser un home encantador que va atendre a les meves preguntes, dubtes i curiositats.

Andreu Buenafuente, el 2009

Portada del ‘Teletodo’ amb l’entrevista original.

Andreu Buenafuente i Gran Wyoming són les estrelles que més tard s’han incorporat al nou curs televisiu. L’humor intel·ligent de ‘Buenafuente’ i d’ ‘El intermedio’ són l’aposta segura de La Sexta per a la seva franja nocturna.

A continuació reprodueixo el reportatge que vaig escriure i publicar originalment al suplement ‘Teletodo‘ d’ ‘El Periódico de Catalunya‘ el setembre de 2009. Explica la trobada que vaig mantenir amb l’Andreu, Berto Romero i la seva nova col·laboradora, Ana Morgade, una actriu a qui li encanta improvisar i que ha fet teatre, publicitat i televisió: ‘Con un par de bromas’, amb Javier Capitán, a TVE-1, i ‘Estas no son las noticias’, amb Quequé, a Cuatro.

Continua llegint
Entrades més recents »

© 2026 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑