Categoria: Periodisme (Pàgina 5 de 5)

Arriba el cap d’any i hi ha un munts de coses que valoraries a l’hora de fer balanç.
És evident que lo polític i lo social hi són, com aquest vídeo de Greenpeace que resumeix un any de lluites mediambientals, necessàries per a què els nostres fills i néts continuïn vivint en un planeta millor quan nosaltres ja no estiguem embrutant-lo.
Però tot això, la prepotència desmesurada del PP, l’augment del desig independentista a Catalunya, l’aparició d’opcions polítiques com Podem i Guanyem, ja apareixen als diaris i informatius.
Això és lo ‘macro’ enfront de la vida quotidiana: el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat, una malaltia que ens limita, l’atur que ens tenalla o, si tens la sort de tenir treball, l’excés de feina que t’imposen per a no ser acomiadat.
Però davant tot això, posem un punt d’optimisme: gaudir de l’amor dels que estimem, recuperar la salut, aconseguir una feina, aprofitar al màxim les hores lliures, compartir l’esperança en què tindrem, més aviat que tard, una societat més justa…
Bon any 2015, amics.

En el seu setè any, el març passat, la iniciativa de la fundació World Wide Fund for Nature (WWF) L’Hora del Planeta va trencar tots els rècords: més de 162 països i més de 7.000 ciutats.
El seu web és Earth Hour (a la barra inferior del vídeo, a la icona CC, podeu veure-ho amb subtítols)

Arran de l’emissió a Telecinco de la pel·lícula ‘ Lo imposible ‘, de J.A. Bayona (aquí teniu el meu comentari a El Periódico), l’amic Gabriel Jaraba va obrir un tema sobre gustos de cinema en el seu mur del Facebook.
Jo ho aprofito per aprofundir en el tema de la crítica de cinema, perquè estaria bé recordar que es tracta d’un gènere de ‘opinió’ en què s’incorporen ‘elements informatius’.
Recordo (i sé que alguns amics i col·legues podrien començar a apedregar-me) haver ‘patejat’ amb mitja platea del teatre donostiarra Victòria Eugenia, durant la clausura del Festival de Sant Sebastià de 1986, la pel·lícula ‘Vellut blau’ de David Lynch!
Tal com ho sentiu … I unes setmanes més tard va guanyar al Festival de Sitges.
Mentre jo me la carregava a la meva crònica de Donosti, el meu company Àlex Barnet l’elevava a categoria d’obra mestra a Sitges.
No és contradictori: simples punts de vista, això sí, raonats.
Tota pel·lícula mereix un segon visionat. I més quan sabem l’esforç humà i econòmic que hi ha al darrere.
Com deia J.A. Bayona quan va rebre el seu segon Goya, necessitem pel·lícules grans, mitjanes i petites… i suport de tots per tirar-les endavant.

Des que era molt jovenet, m’agradava acostar-me als llocs on havia rodatges de cinema i tafanejar, quan em deixaven, entre cables, focus i càmeres. Encara ara, quan veig un grup de gent rodant, em sòl apropar per preguntar. Moltes vegades és publicitat, algunes, televisió, i les menys, cinema.

Un altre lloc que m’encanta visitar són els platós. Saber que aquelles parets de tramoia, de cartró-pedra, seran «de veritat ‘en pantalla té la seva màgia. Durant molts anys (i encara, quan puc) he visitat els platós on es roden pel·lícules, sèries i programes, per parlar amb els qui transformen aquesta aparença en la ‘realitat’ de la ficció.

Els decorats de ‘Gavilanes‘, sèrie que dirigia l’amic Jesús Font, representaven una gran hisenda entre oliveres.

Avui se m’acaba el període de descans anual que anomenem vacances d’estiu. Grrr.
Sí, amics, fa ràbia, oi?
Doncs res, per a qui les comencen o per als que acceptin un suggeriment a dur a terme qualsevol dia de descans, us suggereixo una miniescapada al Prepirineu i fer una etapa del Camí dels Bons Homes.

És una caminada de diverses hores (nosaltres vam trigar vuit) per recórrer els 24 quilòmetres que separen el poble de Gòsol del de Bagà, al nord de la província de Barcelona.
Us suggereixo bon calçat, força aigua, gorra o barret i protecció solar. A primera hora feia fresqueta i no ens va sobrar el jersei. Però una vegada has fet la pujada i arribes al pla, arriba una perllongada baixada amb una calor que suar per tots els porus.
La ruta, amb la part posterior de Pedraforca a la dreta i la serra del Cadí a l’esquerra és molt bonica i tranquil·la.

En les últimes setmanes he anat a veure dos espectacles molt diferents, dels quals he sortit amb sentiments molt contradictoris.

Si hagués de dir-ho amb una primera frase, segurament seria injust: molt embolcall per a tan poca chicha.
Però la chicha, la carn, el contingut hi és. En cas contrari, aquests artistes no tindrien tants seguidors fidels que van a veure’ls una i altra vegada.

Sóc doncs excessivament crític? Potser. Potser espero més del que realment donen … o poden donar.
En el cas de l’espectacle de Joaquín Cortés, ‘Gitano’, dividit en dues parts, i que a la meva veïna de seient la entusiasmar, hi havia molt embolcall, gresca, la rotllana de cantaores, tocaores, balladores i mitja dotzena de ballarines que creuaven alades l’escenari. Però del protagonista, el gran Joaquín Cortés, molt poc. La cosa va canviar en la segona part, on el ballarí i bailaor va posar tota la carn i els seus zapateados a l’escenari.

En el xou del Mag Lari em va passar una cosa similar. A veure: els seus números són bons, indubtablement, i compta amb un ajudant que és bàsic en els trucs d’escapisme: el primer, d’entrada, per deixar-te amb la boca oberta, els dos de baguls del medi i la traca final.

Però no sé: abusa Lari del contacte amb el públic en un estil de certa presa de pèl que no m’acaba d’entusiasmar. És una fórmula que allarga i allarga el temps de l’espectacle fins arribar al final de l’escassa hora i mitja d’espectacle. En cert moment, ell mateix ho va dir en to autoparòdic.

Potser és que li he vist moltes vegades a la tele, a ‘El gran gran dictat’ de TV-3, i això el fa semblar repetitiu als meus ulls, però tal com està el pati de la competència, el xou del Mag Lari em va saber una mica vell. Necessita piles noves.