Categoria: Periodisme (Pàgina 3 de 5)

L’heroi de Mauthausen

novembre 24, 2018 / TC / 0 Comentaris

Una novel·la gràfica i una pel·lícula han coincidit a rescatar de l’oblit a un heroi: Francesc Boix, el fotògraf català que va aconseguir robar milers de negatius als nazis i l’únic espanyol que va declarar contra ells en els judicis de Nuremberg, mostrant les fotos dels horrors del camp d’extermini de Mauthausen.

“Tenim a Espanya i a Catalunya un heroi desconegut, que va aconseguir una gesta que molt poca gent hagués aconseguit, robar uns negatius als nazis, comprometedors per a ells, i després denunciar-los i fer-los caure davant de la justícia”. Aquest heroi es deia Francesc Boix. Així ho retrata Alfred Pérez Fargas, coguionista de la pel·lícula ‘El fotógrafo de Mauthausen’, acabada d’estrenar, dirigida per Mar Targarona i amb Mario Casas com a protagonista. “Va ser un rebel valent”, com el defineix Salva Rubio, guionista d’un còmic previ que té el mateix títol.

Francesc, Francisco, Franz o François Boix, segons l’idioma en què li deien, va néixer a Barcelona l’any 1920. Jove inquiet, d’ideologia comunista, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, branca juvenil del PSUC. Amant de la fotografia, en esclatar la guerra civil va ser reporter gràfic de la revista ‘Juliol’ i durant l’any 1938 va combatre amb l’Exèrcit republicà al front d’Aragó.

Derrotats per l’Exèrcit franquista, els supervivents de la seva companyia van passar a França el febrer de 1939. Boix i molts altres companys van ser internats en camps de refugiats i, més tard, integrats en l’Exèrcit francès. El maig de 1940, juntament amb molts altres compatriotes, va ser fet presoner pels alemanys, que acaben d’envair França. A principis de 1941, després de passar per un altre camp de presoners, va ser enviat a Mauthausen, un camp de concentració situat a Àustria, on hi va haver més de 8.000 espanyols internats. Van sobreviure només menys de la tercera part.

En realitat, Mauthausen-Gusen va ser el nom d’un complex de quatre subcamps situats en aquestes dues petites localitats austríaques, que els nazis van aixecar al costat d’unes pedreres de la zona, i on empresonaven en condicions infrahumanes als seus enemics des de l’any 1938. Aquests presos eren utilitzats com a mà d’obra barata, tractats com esclaus, humiliats, castigats, maltractats i assassinats de diferents maneres, com explica el còmic de Salva Rubio, que inclou una impressionant documentació addicional en la seva part final.

Francesc Boix es va integrar aviat en una organització clandestina de presos que li va proporcionar un treball de confiança en el laboratori fotogràfic del camp. Juntament amb els seus companys, va aconseguir amagar milers de negatius que mostraven la realitat de Mauthausen: centenars de morts, moltes d’elles camuflades com suïcidis, i la presència d’alts càrrecs nazis al lloc.

Precisament el testimoni de Boix, el 1946, davant del Tribunal Internacional de Nuremberg, durant els judicis contra criminals de guerra nazis, va permetre condemnar a alguns d’ells, com Ernst Kaltenbrunner i Albert Speer. Durant la seva declaració van poder veure algunes de les fotos que, amb l’ajuda d’altres presoners, havia aconseguit amagar de la destrucció.

Simpàtic, sempre somrient i amb un posat de seductor cap a les noies que es posaven a l’abast del seu objectiu, Francesc Boix seria considerat un heroi en qualsevol país normal. Però la seva situació després de l’alliberament no va ser fàcil: els comunistes russos no es fiaven dels supervivents espanyols de l’Holocaust i tornar a Espanya era impossible, en ple franquisme. Així que el jove fotògraf es va quedar a viure a França, on va poder exercir de reporter gràfic per a publicacions pròximes al Partit Comunista, com ‘L’Humanité’. Però Boix moriria jove, un mes abans de complir 31 anys, possiblement a causa d’una tuberculosi contreta a Mauthausen.

Cronològicament, el còmic amb guió de Salva Rubio, dibuixos de Pedro J. Colombo i color d’Aintzane Landa (aquí un vídeo de su ‘making of’), va néixer abans que la pel·lícula de Mario Casas i té el seu origen també en un llibre escrit per Benito Bermejo fa 16 anys. Bermejo, guionista, escriptor i historiador, va ser qui va desemmascarar el 2005 a Enric Marco, un impostor que va ser president de l’associació de deportats de Mathausen sense haver-ho estat

Bermejo va ser qui va efectuar la investigació històrica i el guió de l’excel·lent documental sobre el tema ‘Francisco Boix, un fotògraf a l’infern’ (2000), dirigit per Llorenç Soler i amb la veu de Pepe Sacristán com a narrador, que va estar nominat als Emmy.

Luego, con todo el material recopilado, escribió el libro ‘El fotógrafo de Mauthausen’, que RBA editó en el año 2002. En el 2015, al publicarse una nueva y más amplia versión del texto, titulada ‘El fotógrafo del horror. La historia de Francisco Boix y las fotos robadas a los SS de Mauthausen’, la historia tuvo una mayor repercusión y propició tanto la traducción de la novela gráfica como la película que acaba de estrenarse.

Després, amb tot el material recopilat, va escriure el llibre ‘El fotògraf de Mauthausen’, que RBA va editar l’any 2002. El 2015, en publicar-una nova i més àmplia versió del text, titulada ‘El fotògraf de l’horror. La història de Francisco Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen ‘, la història va tenir una major repercussió i va propiciar tant la traducció de la novel·la gràfica com la pel·lícula que acaba d’estrenar-se.

Traducció, perquè el còmic es va editar abans a Bèlgica que a Espanya. I és que el guió de Salva Rubio és previ. Aquest jove escriptor i guionista madrileny, que acaba de complir els 40 i va treballar de llibreter per mantenir-se mentre estudiava Història de l’Art i Guió de Cinema, es va interessar en Francesc Boix al publicar-se el text de Bermejo.

“Quan vaig descobrir la història d’aquest home, vaig pensar que, si algun dia podia, voldria explicar-la i la transformaria en guió de cinema. A partir de l’any 2007 vaig portar la idea a diverses productores, que van ser molt receptives. Però va arribar la crisi, i fer una pel·lícula tan cara es va convertir en una cosa pràcticament impossible. Així que vaig canviar de pla: si no podia fer la història en cinema, la faria en còmic”.

“Vaig fer un dossier amb l’argument i un estudi de personatges bastant complet. Com saps, a Espanya no es pot viure del còmic, així que vaig anar me’n a Bèlgica i vaig presentar la història a l’editorial De Lombard, una de les especialitzades en aquests temes. Els va agradar molt la idea i em van dir que busqués un dibuixant. Vaig buscar un, que va ser Pedro J. Colombo, que m’agradava molt. L’editor va donar llum verda al llibre i tirem endavant. Això va ser el 2011”, afegeix Ros. Però una novel·la gràfica porta el seu temps, i la primera edició a De Lombard va ser l’any 2017, mentre que a Espanya, Norma Editorial l’ha publicat en aquest 2018.

Per a Rubio, “Francesc Boix va ser un rebel i un valent. El que va fer, en el context que ho va fer, va ser extremadament perillós i molt arriscat. Per la posició que tenia en el camp de Mauthausen, al laboratori fotogràfic, la seva vida no corria perill immediat. Era un pres de confiança que podia haver salvat la vida sense haver fet res. Però ficar-se en aquesta aventura de robar aquelles fotos li podia haver costat la vida, a ell i a altres presos”.

No menys llarg ha estat el procés que ha culminat amb la recent estrena de la pel·lícula ‘El fotògraf de Mauthausen’ (2018), dirigida per Mar Targarona, amb Mario Casas com a protagonista, i que ha rebut bones crítiques.

Va ser Alfred Pérez Fargas, coguionista juntament amb Roger Danès de telefilms com ‘Jo, Ramon Llull’, ’13 dies d’octubre ‘,’ l’últim ball de Carmen Amaya ‘i la mini sèrie’ Carta a Eva ‘, que va saber de l’existència del personatge a partir d’una notícia a la televisió i “unes fotos de la guerra civil i la història de Francesc Boix”. Es va sentir interessat, va parlar amb el seu amic Danès i van començar a investigar.

“Era un filó del qual no s’havia parlat molt. Hi havia el documental de Llorenç Soler i el llibre de Benet Bermejo, que és la bíblia del tema. Però poc més. Si haguéssim estat a Hollywood, ja s’hauria fet una trilogia sobre el personatge. Li presentem la idea a Mar Targarona, a qui havíem conegut al Festival de Sitges. La idea li va encantar i vam començar a tirar milles”.

“El fet que fos militant comunista el va ajudar, perquè allà dins els membres del partit van muntar una trama per poder sobreviure. A la pel·lícula, nosaltres l’hem presentat com a cap del comando que va robar els negatius, però evidentment va ser una tasca col·lectiva. Però això també va tenir les seves conseqüències, perquè en acabar la guerra, el partit comunista de Stalin els va considerar uns traïdors. De fet, les fotografies no les volia ningú. Boix les va intentar col·locar i no se les va publicar ningú”.

La diferència principal entre pel·lícula i còmic és que la primera se centra en l’estada de Boix al camp d’extermini, mentre que el còmic abasta un temps més llarg, des de la seva joventut fins poc temps abans de la seva mort. La novel·la gràfica, a més, incorpora com a companys de Boix a personatges de ficció, per evitar especular amb el que van fer o no els altres presos reals de Mauthausen i dels que no hi ha tants detalls.

Tant Pérez Fargas com Ros van anar a visitar el camp d’extermini. El primer recorda haver-ho fet al febrer, en la mateixa època en què va entrar Boix i altres espanyols: “És molt impactant, fantasmagòric. Hi havia boira, neu, feia fred. És impressionant. Jo vaig sortir malalt. És un tema que m’ha marcat, que m’ha afectat molt”. I Rubio reafirma una idea comuna a tots dos: “Que aquesta història faci que ningú oblidi el que va passar; les històries que no s’expliquen, moren”.

Nota: Aquest texte s’ha publicat inicialment a la RevistaXQ, de la Fundació Periodisme Plural.

Ignacio Martínez de Pisón

juliol 20, 2018 / TC / 0 Comentaris

Fa uns dies, la Fundació Periodisme Plural, i més en concret el seu responsable, Josep Carles Rius, em va convidar a escriure al web de Catalunya Plural de tant en tant. És una col·laboració altruista que he iniciat amb aquesta entrevista a l’escriptor Ignacio Martínez de Pisón, amb qui vaig parlat de la magnífica sèrie ‘El día de mañana‘ (Movistar Plus), basada en la seva novel·la homònima.

Estrenada enmig del Mundial de Futbol a Movistar +, la minisèrie ‘El día de mañana’ s’ha guanyat, sense massa publicitat, el fervor de la crítica i, en menor mesura, d’un públic cada vegada més diversificat. Dirigida per Mariano Barroso a partir d’un guió escrit per Alejandro Hernández i basat en la novel·la homònima de Ignacio Martínez de Pisón, la ficció narra la vida i miracles d’un xaval de poble que arriba a Barcelona a mitjans dels anys 60 acompanyat de la seva mare malalta. Les seves relacions, especialment amb una jove i un inspector de policia, així com amb diversos membres de la burgesia catalana i l’ultradreta durant la Transició, retraten un personatge que és molt més que el xivato al que li redueixen algunes sinopsi. El magnífic repartiment d’actors està format per Oriol Pla i Aura Garrido.

He anat a la biblioteca del meu barri i no queden exemplars de ‘El día de mañana’.

No em digui!

He hagut de apuntar-me a una llista d’espera. Li confesso també que he intentat mirar si hi havia alguna manera de llegir-lo a Internet.

Ja, ja sé que hi ha webs pirates on apareixen els meus llibres.

No es cregui. Estan tancant moltes. Només he vist un fragment del seu llibre a un lloc. Però ha estat més fàcil: la novel·la està a la venda en la majoria de llibreries digitals i a un preu raonable.

Encara sort. Ja estic acostumat a rebre alertes digitals sobre el tema.

Tornem a ‘El día de mañana’, si li sembla. Heu vist la sèrie?

Sí, sí, és clar.

I què li sembla?

Jo crec que han construït una bona història, que té ritme, que els personatges funcionen, mantenen la seva complexitat. A vegades et cauen malament i de vegades et cauen bé, però sempre t’interessen…

Tenint en compte la seva experiència prèvia ( ‘Carreteras secundarias’, ‘Las 13 rosas’, ‘Chico & Rita’), per què no ha participat en el guió de la sèrie?

Quan em van contactar els productors Fernando Bovaira i Guillem Vidal-Folch, jo estava amb altres històries i ni em vaig proposar jo ni em van proposar ells redactar el guió. A més, quan em van dir que tenien a Mariano Barroso i que el guionista era Alejandro Hernández, no vaig tenir dubtes. És un escriptor cubà que porta ja temps a Espanya i que ja havia fet amb Barroso ‘Todas las mujeres’. També ha escrit ‘Caníbal’ i ha adaptat la novel·la de Javier Cercas ‘El autor’. No el conec personalment, però pel que he vist és un molt bon professional. El mèrit que la sèrie funcioni és que el guió està molt ben construït.

Creu que han respectat l’esperit de la seva novel·la?

Jo no parlaria tant de respectar-la, sinó que han fet seva la història. Algunes de les trames les han suprimit, perquè no cabien, i altres les han modificat i enriquit, perquè era necessari tenir dos fils narratius forts. I ho han aconseguit a través de la relació de Justo Gil amb la noia, Carme Román, i amb el policia, Mateo Moreno. En la novel·la són moltes les persones que parlen i que, a la vegada que expliquen les seves vides, estan explicant la història d’aquest que mai parla, que és en Justo. És una visió plural amb moltes perspectives sobre el personatge. En la sèrie han hagut de reduir-les a una perspectiva central. Però han aconseguit treure d’una novel·la bastant escampada dos fils narratius centrals que se segueixen molt bé. Jo crec que és un guió fantàstic.

Tornant a la novel·la, quin és el seu origen?

Encara que la novel·la la vaig publicar el 2012, jo ja tenia abans al cap explicar alguna cosa sobre la Brigada Político Social (BPS) des del punt de vista policial. Hi ha molts llibres de persones que van ser torturades per [comissari Antonio Juan] Creix i la seva gent a la Via Laietana [seu de la Prefectura Superior de Policia, a Barcelona] o per policies de la Puerta del Sol, a Madrid. Em faltava el punt de vista d’aquesta altra gent. A través de Pere Costa em vaig posar en contacte amb Xavier Vinader i aquest em va facilitar el contacte d’un policia jubilat de la BPS, que va ser qui em va explicar com eren les coses a Via Laietana els anys 60. Això era el que m’interessava, perquè ningú d’aquesta brigada t’explicarà obertament tot el que van fer. Aquest home, que vivia a Múrcia, i al que vaig veure diverses vegades i vaig parlar després molt per telèfon, em va ajudar molt.

Què li va explicar aquest policia?

Que a partir de 1968, quan Creix va ser destinat al País Basc, després de l’assassinat de Melitón Manzanas, i aquí –segons aquesta font que jo tenia– la cosa es va suavitzar una mica. I encara que seguia havent maltractaments, la repressió sembla que no era va ser fort com els anys previs. Però bé, ell m’explicava algunes coses que demostren que el respecte cap a l’ésser humà era mínim o nul.

Recorda alguna anècdota en especial?

Recordo una història que vaig ficar a la novel·la i a la sèrie surt una mica canviada: com fan desaparèixer un cadàver al Garraf. Em va explicar que hi havia una manifestació contra la guerra del Vietnam a prop del Consolat Nord-americà i que estava prenent alguna cosa en un bar. Quan va sortir, va xocar contra un manifestant, i a aquest li van caure unes octavetes que portava ocultes. Total, que el va detenir, el va portar a Via Laietana, el va emmanillar a un radiador i va tornar a sortir de direcció per vigilar la manifestació. Quan va tornar, al cap d’un parell d’hores, es va trobar amb que el noi s’havia mort. Com no havien parlat amb ell, ningú sabia qui era, no sabien si era espanyol o estranger, i no portava documentació, ja que van decidir despatxar el cadàver per un penya-segat del Garraf. I per allà han d’estar encara els seus ossos. Potser era cert el que deia: que començaven a suavitzar les coses, ja no estava Creix. I probablement s’ensumaven que s’estava acostant un canvi a Espanya. Però, al mateix temps, seguien comportant-se com la policia d’una dictadura.

A la novel·la, el protagonista, Justo Gil, surt més malparat que a la sèrie…

La història d’en Justo és la d’un tio que es degrada moralment des del moment en què s’ofereix a fer de confident, perquè una cosa és comerciar amb objectes i una altra, fer-ho amb les persones que l’envolten. L’únic objectiu de cada amistat que té és vendre-la a la policia. I el que aconsegueix la sèrie és que el tipus et caigui bé encara que sàpigues que les coses que fa estan malament. En la novel·la, en canvi, no necessàriament es produeix aquesta identificació i hi ha moments en què detestem al personatge.

En Justo reacciona així perquè prèviament l’han maltractat?

Ell en el fons creu que els mèrits que fa li poden obrir camí. I el que estem veient és que estem en una Espanya on els mèrits no t’obren cap porta. El noi a qui coneix i que és fill d’un empresari franquista aquest sí que té totes les portes obertes. Però ell, que ve d’un poblet aragonès, amb una mare malalta a sobre, ell serà qui rebi totes les hòsties. A més també té una visió molt mercantilista de la vida que, en cert moment, traspassa una barrera moral: passa de vendre productes per catàleg a vendre als seus amics i a les persones que t’envolten. I, a més, a la policia, en una dictadura, on les informacions afecten gent que estan exercint el que ara són drets, però que en aquella època eren delictes i eren perseguits.

Què opina de l’actor que l’interpreta?

Oriol Pla ho fa molt bé. És molt bon actor. El personatge està molt ben construït. Han aconseguit donar-li molts matisos i complexitat, i ell els capta i els expressa molt bé. I té la complicitat de l’espectador, que s’identifica amb ell tot i saber que les coses li van a anar malament.

En la dècada que esdevé la trama, es veu com es passa de la dictadura a una democràcia incipient.

I l’inici d’un antifranquisme que va començar a sacsejar les consciències a partir del Procés de Burgos, el 1970. Estem parlant que encara li queden cinc anys de vida a Francisco Franco, però que seran molt durs i de gran regressió, precisament perquè comença a haver-hi una major organització obrera i estudiantil. Per això, el règim, que en aparença pretenia fer un esforç aperturista, es bunqueritza i es protegeix molt més. La qual cosa és realment cridaner, perquè si en els anys 60 hi havia hagut poques condemnes a mort, en canvi, en els últims anys de Franco hi ha un rebrot violent i comença a haver-hi moltes més i culminen el 1975 quan maten cinc activistes només uns mesos abans de la mort del dictador.

La novel·la acaba gairebé amb la legalització del Partit Comunista.

Una mica més tard, en l’època en què la ultradreta era molt fort a Barcelona, quan van posar la bomba a ‘El Papus’ [setembre de 1977].

Els primers anys de la Transició…

Sí, una època, i sempre s’ha dit i crec que és veritat, en la qual des Govern Civil s’encoratjaven aquestes activitats. I una part d’aquest terrorisme i activisme de la ultradreta estava protegit o afavorit per la policia, com a forma de contraatacar i fer front a l’activisme revolucionari, d’esquerres. Aquest terrorisme ultra gaudia de certa protecció, com em va donar a entendre Xavier Vinader. No sé si saps que Vinader va arribar a tenir un carnet de Fuerza Nueva per colar-se a la reunions d’aquell grup, a les quals acudien policies. Al principi, quan encara no era molt conegut, es colava a tot arreu. Després va haver de marxar per evitar que li empresonessin per aquells reportatges de ‘Interviú’. Més endavant, a la Policia ja no li va interessar protegir aquesta gent, va tancar l’aixeta i aquí es van acabar els atemptats d’ultradreta.

De fet, el personatge de Mateo Bruno acaba sortint-se de la policia, muntant un bar i al PSOE…

És que pertany a aquest grup de policies que no tenen ideologia, que igual treballen per al Règim de Franco que per al partit que governi a la democràcia. Ells treballen per a l’Estat, amb submissió al poder, que en un moment donat és una dictadura i després una democràcia, amb Martín Villa i després amb Felipe González. No tenen ideologia, però tampoc escrúpols… En efecte: si han de estomacar en nom de la dictadura, ho fan, i si han de fer-ho en el de la democràcia, també.

Però això també passa amb els Mossos, que el 15-M van desallotjar els indignats de la plaça de Catalunya…

Van fer el que els digués el conseller de torn. Si els ordena desallotjar la plaça de Catalunya, l’evacuen, és clar.

Veu vostè algun paral·lelisme entre la situació actual i la que esdevé en la novel·la i la sèrie?

Encara que ens sembli que aquests moments són molt convulsos, i la tardor passada ens semblés molt calent, cal tenir una mica de memòria per recordar com de convulsos eren els anys posteriors a la mort de Franco. Realment hi havia morts en les manifestacions, hi havia molta violència, hi havia la sensació que en qualsevol moment els militars podien, com de fet van intentar l’any 1981, tornar a prendre el timó de la situació. En aquells moments, el terrorisme, de diferents signes, matava centenars de persones cada any. Ens hem acomodat en una realitat tan confortable, com és la de la democràcia i la Unió Europea, que ja ens hem oblidat de com d’agitats i convulsos van ser els anys de la Transició. Moria molta gent i les manifestacions i la repressió eren molt dures, i la tortura seguia existint durant molt temps en els calabossos. I les condicions dels presos a les presons eren terrorífiques. Per això, qualsevol paral·lelisme és sempre forçat, perquè les circumstàncies són molt diferents.

Com viu un escriptor com vostè, que escriu en castellà, en aquesta societat que prima tant als autors en català?

La societat catalana sap que té un patrimoni bestial en la llengua i la literatura castellanes i crec ningú en el seu seny renunciarà a això. Caldria ser molt fanàtic per renunciar a aquesta altra part que és molt enriquidora. Seria absurd. És cert, d’altra banda, que hi ha una ultraprotecció del català que fa que els escriptors en castellà doncs estiguem una mica ‘marginats’… vaja, que no tinguem la protecció que tenen els altres. Tampoc és que em sembli malament: l’obligació de les autoritats d’aquí és protegir aquesta cultura, que és més feble.

Dóna suport vostè aquestes polítiques proteccionistes?

Des d’un punt de vista estrictament cultural, em sembla bé que es doni suport a la literatura i el cinema en català, perquè han d’existir i, a més, perquè s’estan fent coses molt bones. No hi ha hagut un moment tan bo del cinema en català com ara. I el mateix passa amb la literatura en català, on diverses generacions d’autors en català conviuen i escriuen bons llibres. I al final, en definitiva, aquest suport està molt bé. El que passa és que a vegades aquest suport s’ha polititzat i sembla com si, a canvi d’aquest suport, a aquests autors se’ls hagués demanat una lleialtat a una certa idea, al ‘Procés’ o al que sigui.

Sortirem del carreró polític actual?

Jo crec que sí. Hem tingut molta sort amb aquesta estranya jugada de Pedro Sánchez que, crec, va tranquil·litzar bastant les coses. Espero que ni Puigdemont ni Torra vagin a bunqueritzar. La societat està desitjant que les coses s’arreglin. Hem viscut amb gran tensió aquests últims mesos, però s’ha de recordar que no hi ha hagut cap mort, cap esclat de violència. No hi ha hagut grans ferides que no es puguin cicatritzar. La societat està desitjant tranquil·litat. Quan una revolució funciona, ho fa perquè les coses estan molt malament, perquè la gent de mor de fam, perquè hi ha una opressió molt seriosa. Les revolucions les protagonitzen gent desesperada i jo crec que ara no hi ha tanta gent desesperada a Catalunya. Vivim en un estat de dret i en un dels nuclis més pròspers de la Unió Europea.

Radio Gaga visita la Casa dels Xuklis

maig 9, 2018 / TC / 0 Comentaris

Un dels joves protagonistes del ‘Radio Gaga’ de dijous, 10.

La meva última entrevista per al suplement ‘TeleTodo’ de ‘El Periódico’ va ser amb Manuel Burque i Quique Peinado, copresentadors de ‘Ràdio Gaga’, un programa de televisió de la cadena #0 de Movistar+, en la qual xerren amb persones anònimes. Ho fan amb sensibilitat, però sense sensibleria, a bord d’una petita caravana amb la qual viatgen d’un lloc a un altre i que s’instal·len a on hi hagi un col·lectiu al qual val la pena retratar.

‘TeleTodo’ del 21 d’abril, amb Manuel Burque i Quique Peinado a la portada.

Aquest dijous, 10 de maig, a les 22.00 hores, planten el seu original ràdio a l’exterior de la Casa dels Xuklis de l’Afanoc, a la Vall d’Hebron de Barcelona, on s’allotgen familiars de nens amb càncer.

Aquesta semana, @manuelburque y @quiquepeinado visiten ‘La casa de los Xuklis’ a Barcelona #RadioGaga #YoVeoRadioGaga pic.twitter.com/mpBZcdHxco

— #0 de Movistar+ (@cero)

Sobre aquest programa els vaig preguntar en la conversa que vaig tenir amb ells. Això és el que em van explicar.

Manuel Burque: “És el programa més dolorós que hem fet. Era increïble veure com els nens estaven millor que els pares. El dolor punyent real és dels pares. Els nens tenen un patiment físic, d’esgotament, però on tu empatizabas i paties més era amb els pares. i tot i així crec que el programa destaca pel positiu i constructiu que és el seu enfocament. per a totes les famílies que venien a parlar amb nosaltres, i que estan enmig d’un procés d’aquest estil, per a ells el objectiu principal era que altres pares que es trobin amb aquest problema tinguin informació i camins de seguir, perquè tots ells deien: “Quan a mi em va passar vaig caure en un pou i no sabia què fer. Jo els vull donar eines a altres pares que es vegin en la situació que jo em vaig veure “. l’objectiu sempre és sempre constructiu, educatiu i d’ajudar, en general. Per això ens donaven les entrevistes”.

Quique Peinado amb un dels nens entrevistats.

Quique Peinado: “A mi és un programa que em va desmuntar i que em va costar molt fer-ho per coses meves personals, per familiars que han patit càncer i perquè tinc dos nens petits. Va ser molt difícil. Però aquestes persones que es veuen en aquesta situació és una gent amb una força tal que, quan tu no has passat per alguna cosa així, només pots admirar”.

Acaba una etapa

abril 30, 2018 / TC / 0 Comentaris

D’esquerra a dreta, Josep Carles Rius, un servidor, Mariángel Alcázar, Àngels Gallardo, Enric González, Assumpta Sòria i Josep Maria Huertas, redactor en cap de les seccions de Gran Barcelona i Societat. La imatge correspon a la redacció d’El Periódico, al carrer Urgell, el 1984.

És vigília de l’1 de maig, un dia molt apropiat per deixar constància aquí d’aquest punt ia part.
En efecte: després de 36 anys deixo El Periódico de Catalunya.
En estar inclòs dins de l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) que ha portat a terme el diari, em toca passar a la reserva…
Una situació en la que desitjo fer coses que feia temps que no podia: llegir, anar al cinema, veure una obra de teatre, escoltar un concert, exposicions…
El ritme actual impost pels nostres directius s’acosta bastant al esclavisme i a la meva edat jo no donava per a més.

L’amiga Elisenda Pons va fotografiar la secció d’El Dia al Dia, de la qual vaig ser cap. Era l’any 2003 i hi sóc flanquejat per la Blanca Espacio i la Júlia Barrio (dreta), amb el José Expósito de blanc (esquerra). Els dos últims van ser dels millors becaris que vaig tenir l’honor d’ensenyar, i José encara segueix al diari.

Però els joves tampoc ho tenen gens fàcil. En part, també per ells, per aquests nois i noies que han estat els meus becaris i ara hi treballen, he decidit fer aquest pas a un costat …
Això no vol dir que deixi el periodisme, ni de bon tros, ni l’escriptura, a la qual m’agradaria dedicar-me sense les urgències que imposen actualment les empreses periodístiques.

Aquí, al costat del col·lega Félix Flores, de la Vanguardia, xerrant amb Steven Spielberg, a l’Alhambra de Granada, el 1988, preparant ‘Indiana Jones 3’. Un reportatge i una entrevista que, potser, hagués estat impossible si no hagués treballat per a ‘El Periódico’.

Tinc diversos llibres en ment, i una guia de viatges que vaig acabar fa uns dies i que us presentaré molt aviat.
Ull: no donarà un euro, com no em dóna la meva Venecia de cine’, però he gaudit escrivint-la, i això em satisfà.

Per ara descarto tornar a enrolar enlloc, encara que és probable que doni un cop de mà a gent maca que ho necessita. Voluntariat, senzillament.
Als companys que han marxat al mateix temps els desitjo el millor, i als que es queden al diari, tota la sort del món. La necessitaran. Jo seguiré llegint-los, perquè és el millor que té ‘El Periodico’: la seva gent.

Albert Bertran va captar aquesta afectuosa imatge meva en el comiat d’Antonio Franco, el maig del 2006, quan el va substituir Rafael Nadal. Dos directors que sí trepitjaven la Redacció.

Us deixo algunes fotos: la primera, a dalt, correspon a l’any 1984 i en ella apareixen companys de primera hora i el meu primer cap, mentor i mestre: Josep Maria Huertas Claveria. I li cito com el meu primer cap, perquè ho va ser en el diari Tele/eXprés, el 1979. En ‘El Periódico’ la meva primera cap va ser la Margarita Rivière. Tots dos ja no són entre nosaltres i de tots dos enyoro les seves (molt diferents) formes de fer periodisme i d’exercir èticament la professió.

Van ser els meus mestres.

Professionals així falten ara a les redaccions.

Ferran Monegal

desembre 18, 2017 / TC / 0 Comentaris

Ferran Monegal retratat a La Rambla per Julio Carbó (EL PERIÓDICO)

Des de fa molts anys, admiro la ironia que desenvolupa el meu company (i no obstant amic) Ferran Monegal des de fa gairebé 25 anys a ‘El Periodico‘.
Em divertia molt aquest personatge de vellet rondinaire que s’ha fabricat al llarg dels anys i que va consolidar en el seu programa de Betevé ‘Telemonegal’.
Més d’una vegada vaig assistir al seu plató per poder xerrar amb personatges als quals ell convidava i aconseguia entrevistar abans que jo, noi de premsa. Coses de la tele: primer les càmeres, després els micròfons i finalment els periodistes del paper.
Quan edito les seves columnes, li col·loco bé els accents, que ell escampa amb anàrquica generositat. I estima la forma de ficar el dit a moltes nafres amb humor i ironia en els seus articles per al diari.
No agrada a tothom, perquè l’home té el seu caràcter, però jo li aprecio i per això em vaig alegrar que aparegués un parell de vegades a ‘La Sexta noche’, programa que ha acabat fitxant-lo.
Convertir les nostres converses en aquesta entrevista ha estat més plaer que feina. Aquí us deixo l’enllaç a la notícia en el diari i el text pla. La foto és del meu amic Julio Carbó.

Cinc anys després d’haver de tancar el seu programa a Barcelona Televisió (Betevé), el periodista i crític de tele Ferran Monegal torna a la petita pantalla per fer «crítica de tele des de la tele». Des d’aquest dissabte, i un parell de vegades al mes, un ressuscitat ‘Telemonegal’, més polític, apareixerà com una secció dins del programa ‘La Sexta noche’ (La Sexta, cap a les 22.30) amb el títol de ‘Monegal sin filtro’. I el seu últim convidat de llavors, Xavier Sardà, serà qui li donarà la benvinguda aquest dissabte (aquí, l’instant de la trobada).

Expliqui, expliqui. ¿Com és que l’ha fitxat La Sexta? A l’octubre, em van demanar intervenir dos dissabtes [els dies 7 i 28] per parlar de la situació de les televisions a Catalunya i Espanya, i vaig tenir una molt bona resposta de l’audiència. Els va agradar com va quedar, i m’han demanat que hi torni un parell de vegades al mes.

¿Per quant temps? De moment, vuit intervencions al llarg de quatre mesos. Tant La Sexta com jo estem oberts a seguir, segons com vagi la cosa. Aquest mes de desembre hi seré aquest dissabte, dia 16, i el pròxim, dia 23.

¿És com ressuscitar Telemonegal? En certa forma faré una espècie de Telemonegal, el programa que vaig fer durant 10 anys a BTV i que em vaig veure obligat a tancar en fa cinc, però més inclinat a com toquen el tema polític les diferents televisions.

¿Es va veure obligat a tancar-lo? Telemonegal era el programa líder de la cadena municipal. Però des que va entrar Xavier Trias a l’alcaldia l’espai no interessava, entre altres coses, perquè temien que fes ombra a TV-3. No s’atrevien a tancar-lo, però m’anaven arraconant, em van canviar de dia, van treure el públic (al qual no pagàvem, que hi anava gratuïtament) i vaig decidir marxar. Així que vaig aprofitar que es complien 10 anys per tancar-lo. Com deia Alfonso Guerra, més val girar full que no que te’l girin.

¿A qui molestava, vostè? És que la meva manera de mirar la televisió és molt incòmoda. Un programa sobre tele, en un món tan endogàmic com el dels periodistes de televisió, molesta. No interessa una reflexió crítica sobre la televisió que s’està fent ara.

Sobretot, a Catalunya… Donada la meva interpretació de com està treballant TV-3 i la megafonia de la parròquia independentista, des del punt de vista televisiu se m’han tancat les portes a Catalunya. Tinc sort que EL PERIÓDICO publica la meva columna diària: vaig començar el 1993 i aviat compliré 25 anys, i no m’han tocat mai ni una coma. I també d’estar en el programa de Júlia Otero a Onda Cero, on col·laboro diàriament des de fa 11 anys.

¿De què anirà ‘Monegal sin filtros’? D’analitzar des del punt de vista televisiu quines notícies obren els informatius, què silencien, què manipulen… Una reflexió sobre la nostra pròpia feina. Una cosa que no agrada aquí ni a fora. És una cosa que cap directiu de tele accepta. Menys a La Sexta, que ha acceptat les meves condicions sense límits. Aquesta cadena és l’única que s’ha convertit en un referent informatiu i la que a nivell de tot Espanya ha donat visibilitat a tot el conflicte del procés. I últimament s’acosta a TV-3 en les audiències de Catalunya. Si abans la tendència era posar els informatius de TVE-1 com a exemple, ara la referència és La Sexta. I he de dir que hi ha sintonia tant amb Antonio García Ferreras, director de la cadena i artífex del meu fitxatge, com amb César González Antón, cap d’informatius, i amb Eva Cabrero, la directora de La Sexta noche.

¿I podrà criticar La Sexta? És clar. El meu serà un espai de 30 o 35 minuts, dins d’un programa consolidat, com és La Sexta noche. I em donen tota la llibertat. A més, la meva relació amb Iñaki López, el presentador, és excel·lent: hi ha feeling. Jo explicaré la meva mirada sobre com tracten la política les diferents cadenes públiques i privades, incloses les autonòmiques. I no només TV-3, sinó, per exemple, Canal Sur i com està tocant el tema dels ERO.

Una Colombia diferent

setembre 26, 2017 / TC / 0 Comentaris

TRAILER JERICO from COMPACTO.coop on Vimeo.

Tinc alguns amics colombians, com l’escriptor Mauricio Bernal, un dels millors periodistes d’El Periódico, que em fan recordar que Colòmbia és molt més que ‘Narcos’ (realitat, pel·lícules i Netflix).
Un exemple és aquest premiado documental de Catalina Mesa, que no troba acomodament per a ser vist a les nostres pantalles.
Una pena. D’aquí, que Aritz Cirbián i el seu equip de Compacto, juntament amb Verkami, s’hagin proposat oferir a qui vulgui veure-ho fer una petita aportació.
Ve a ser com pagar l’entrada o el DVD per anticipat per gaudir de la pel·lícula després, alhora que trobes un cop de mà als seus autors. O com ells ho expliquen millor:
“Col·laborant amb el projecte no només ens ajudes a volar més lluny i poder exhibir aquesta joia documental, també pots aconseguir un bon nombre de recompenses i ajudar a la comunitat local de Jericó”.
Doncs aixó!

Col·laboradors necessaris

juny 25, 2017 / TC / 0 Comentaris

Els meus companys del Comitè d’Empresa de El Periodico acaben de recordar-nos un dels aspectes del quals més ens oblidem els que encara tenim la sort (i el privilegi, en aquests temps) de tenir una feina fixa: els col·laboradors.

No us explicaré batalletes, però quan vaig començar a treballar com a periodista, al segle passat, primer vaig fer suplències d’estiu mentre estudiava la carrera (un becari, però amb salari, que d’això es tractava).

Després, vaig escriure col·laboracions per a El Dominical del diari, gràcies a la meva estimada Margarita Rivière, i a la revista Fotogramas, gràcies al meu estimat Jorge de Cominges.

En aquella època, podia anar a entrevistar Juanmari Bandrés a Donosti prenent un tren de nit, xerrar amb ell pel matí i tornar a Barcelona en el tren de d’aquella mateixa jornada, per arribar a Barcelona l’endemà, transcriure la conversa i presentar-la, perquè es publiqués al cap d’una o dues setmanes. La peça es pagava llavors a 5.000 pessetes (30 euros actuals), dels quals calia descomptar el viatge i el menjar, que pujaven a més de la meitat.
Això ho avançava jo, i la resta es cobrava al cap d’un mes i mig o dos mesos.

Aquesta situació no ha variat, sinó que més aviat ha empitjorat per als col·laboradors del nostre diari, però també d’altres mitjans. Autònoms n’hi ha molts, però crec que aquests es porten el palmell. I tot, perquè els (ens) agrada la nostra feina fins al límit de, de vegades, passar (gairebé literalment) gana. Ja dic que no us vull explicar batalletes.

Un col·laborador pot anar tirant perquè li avança a l’empresa la seva propis viatges, àpats fora de casa i els seus treballs.
Gran part dels bons caps que hi ha al meu diari (sempre hi ha algun desgraciat que qüestiona el que guanya o deixa de guanyar un col·laborador) hem estat al seu costat quan havíem de gestionar el seu treball, però el problema s’ha aguditzat ara amb els responsables econòmics de l’empresa, que no només ens retallen el sou als treballadors fixos, sinó que retenen injustament més temps del que haurien de els pagaments als col·laboradors.

I ells no poden fer vaga, tot i que bona part dels continguts d’un diari com el nostre es deuen a l’esforç d’aquestes persones.

Amb això juguen aquests pocavergonyes que tenim a dalt.

L’hostalera pedagoga

març 13, 2017 / TC / 0 Comentaris

De tant en tant fugim de Barcelona unes hores, un parell de dies, per agafar alè i després tornar amb forces renovades a la vida quotidiana.
Aquest cop vam triar Móra d’Ebre com a punt intermedi d’aquesta àmplia zona on es va produir la tristament famosa Batalla de l’Ebre.
Vam escollir un hostal el nom del qual, 7 de Ribera, i la seva ubicació, a la agrobotiga (botiga de productes agrícoles de la zona) del poble ens va fer gràcia.

Va ser un encert. D’entrada, perquè les habitacions estan bé: són noves, senzilles i confortables, amb el mínim exigible i una wifi més que correcta.
Però el que més ens va agradar van ser les responsables de l’hotelet.
La primera a rebre’ns va ser Glòria, una de les filles de la propietària, a la amabilitat de la qual es va sumar una cosa fonamental per a un viatger: informació àmplia i útil sobre què veure i on menjar i sopar.

Un passeig entre presseguers en flor des de Móra fins a Miravet, el pas del riu a barcassa, i després la reserva de Sebes, a Flix, van ser indicacions precises, que seguim al peu de la lletra.
Vam conèixer a la tarda a la mare de Glòria, la propietària de l’hostal, Concepció Blasi , amb qui vam poder xerrar al matí, durant un fantàstic esmorzar.
La primera sorpresa va ser saber que era pedagoga, feina que compaginava amb el d’hostalera. I després, que botiga i hotel eren decisions derivades del seu ofici: fer pedagogia sobre les riqueses que hi ha a la zona, explicar als viatgers i als que entren a la seva botiga les meravelles dels productes agrícoles que ven i dels vins de Tarragona, Montsant i Priorat que té a les prestatgeries.
I també que muntar un hotelet així no hagués estat possible sense el suport del seu marit i cinc fills, raó per la qual va posar aquest nom: 7 de Ribera, una família de set persones de la comarca de la Ribera d’Ebre i també sed (que sona igual que set) de Ribera.

La grip i quatre veritats

gener 16, 2017 / TC / 0 Comentaris

Algunes veritats que he après aquests últims dies:

1. La grip dura una setmana; no t’entestis a pensar que et curaràs abans, o la cagarás.

2. Pots viure sense tele, ràdio, premsa i internet durant toooda aquesta setmana. No passa res. Si passa alguna cosa greu ja et li explicarà qui t’està cuidant (i aguantant).

3. Pots sobreviure sense les xarxes: ningú s’ha preocupat per la teva absència en elles, així que no cal teclejar les teves tos i mocs a Facebook, Instagram, Twitter …

4. Per a aquells moments en què la febre i el mal de cap et deixen en pau, un còmic o una novel·la, llegits en silenci, són mà de sant que et llisquen cap al somni reparador.

Per què ja no sóc suscriptor de ‘El País’

novembre 17, 2016 / TC / 0 Comentaris

Juan Luis Cebrián, Pedro Sánchez i Antonio Caño, a un acte organitzat per ‘El País’.

Dies enrere, el meu amic Andreu Farràs, col·lega de ‘El Periódico‘ y administrador del bloc ‘Paios‘, va veure que havia escrit un textet a Facebook en el qual feia referència al fet que acabava de cancel·lar la meva subscripció al diari El País, alguna cosa que milers d’altres lectors estaven fent aquests dies, i em va demanar que l’ampliés una mica més per donar-lo a conèixer de forma més pública. Això mateix que escric aquí és el que hi vaig publicar.

Feia temps que rumiava deixar de comprar el diari ‘El País‘, feia molt temps que ho volia fer, i al final m’he decidit: he cancel·lat la meva subscripció.

No ha estat una decisió fàcil: he estat lector d’aquest diari des del seu naixement, quan encara vivia al País Basc i ‘El País’ oferia una visió diferent de l’actualitat, en els anys encara negres de l’immediat postfranquisme.

Per a molts aspirants a periodistes, com jo ho era en aquell moment, ‘El País’ era un referent, el diari en el qual ens hagués agradat treballar. Durant anys, ser fitxat per ells era un somni recurrent. I si el periodista en qüestió, com era el meu cas, se sentia orientat cap a l’esquerra, més encara.

Després, cada un troba el seu lloc al món periodístic. En el meu cas, a ‘El Periódico‘, on, com a tot arreu, couen faves.

Però la qüestió és una altra. Com a lector habitual, com a subscriptor, jo seguia llegint ‘El País’. Vaig començar a tenir dubtes quan es va produir el primer acomiadament massiu de periodistes i col·laboradors crítics cap als canvis que s’estaven produint dins de la redacció.

Hi havia bons amics i excel·lents periodistes als que perdia, però vaig seguir comprant el diari. En altres parts vaig seguir llegint a Maruja Torres i Enric González, per citar només dos noms. Fa un parell d’anys em vaig passar al format digital, a través de Kiosko y Más (en un ‘pack’ amb la revista ‘Cinemanía‘, per cert). Les ofertes d’aquest tipus abunden, no són molt cares i resulten còmodes.

Però la progressiva deriva conservadora del diari m’estava posant dels nervis feia ja temps. El dels ‘papers de Panamà‘ i la reacció furibunda del grup Prisa cap als que van informar de la possible relació de Juan Luis Cebrián amb el tema (com la prohibició als seus periodistes de col·laborar amb La Sexta) ja em va semblar que era passar-se de castanyer fosc.

El posicionament posterior d’ ‘El País’ i la SER cap a les esquerres del PSOE i els atacs directes a Pedro Sánchez (a ‘Salvar al PSOE’, per exemple, i que obligaria a un comentari posterior de Lola Galán, defensora del lector), així com l’actitud cap al exsecretari general del PSOE (amb les idees del qual no combrego, per cert), ha estat l’excusa perfecta per deixar definitivament de comprar el diari de Cebrián.

I mira que em sap greu, perquè segueixo sent lector d’altres parts molt interessants d’aquest diari, on encara queda bona gent, grans professionals i alguns amics. Això sí, els editorials del seu director, Antonio Caño (que es va disculpar per carta amb els subscriptors!), els llegirà Rita, la bailaora. Editorials tan poc decents com la resposta a les denúncies de Sánchez, i titulat ‘Opiniones y presiones‘.

I com faré per llegir als col·legues que sí m’interessen? Doncs perquè resulta que els nostres diaris són gratuïts a internet. El que el lector paga cada matí al quiosc en paper o en digital, el pot trobar gratis a la web del mateix diari la nit anterior. Se suposa que algú (potser la publicitat?) Ho està pagant. L’avantatge és que llegeixo només el que vull. El mitjà, el diari, la ràdio o la tele, ha deixat d’interessar en el seu conjunt. Ara llegeixo aquí i allà. Ara bé, si la meva actitud és la general, tenen poc futur, crec. Veurem.

Gràcies, patró

novembre 4, 2016 / TC / 0 Comentaris

Aquest divendres s’estrena ‘Gràcies, patró‘, un documental que resulta molt més divertit i efectiu que els de Michael Moore, tant, que sembla una comèdia de ficció rodada per Ken Loach, si no fos perquè és real.
Us resumeixo l’argument: François Ruffin és un periodista que vol arribar a parlar amb l’empresari del luxe de França, Bernard Arnault per treure-li els colors. I ho fa de la manera més original: a través d’una parella de treballadors, acomiadats d’una de les moltes empreses del financer. El com ho aconsegueixen (o no), l’humor, ironia i conya que desprén la pel·lícula farà que passeu una gran estona, sense deixar de pensar en el rerefons del tema.

De moment, l’estrenen en aquests cinemes, tot i que aviat hi haurà més, segur:

* Barcelona – Cinemes Girona
* Barcelona – Balmes Multicines
* Girona – Cinema Truffaut
* Lleida – Espai Funatic
* Castelldefels – Cinemes Metropol

Jo crec que els nois de la premsa hauríem d’aprendre molt de les arts de seducció, informació i propaganda de Ruffin, director i també actor d’aquest film, a més de fundador i redactor en cap del periódic bimestral ‘Fakir‘.

10 pel·lícules que hauries de veure sobre Venècia

juny 14, 2016 / TC / 0 Comentaris

Aquí teniu les meves deu pel·lícules imprescindibles que hauríeu de veure abans de visitar Venècia o després d’haver-ho fet, si abans no vau tenir temps.Recordeu que totes les anècdotes i llocs els podeu trobar en el meu llibre ‘Venècia de cinema‘.

1. ‘Senso‘ (1954), el melodrama de Lucino Visconti, amb Alida Valli i Farley Granger.
2. ‘Locuras de verano‘ (1955), la comèdia romàntica de David Lean, amb Katharine Hepburn i Rossano Brazzi.
3. ‘Anónimo veneciano‘ (1970), el drama romàntic de Enrico Maria Salerno, amb Tony Musante i Florinda Bolkan.
4. ‘Muerte en Venecia‘ (1971), el drama homosexual de Lucino Visconti, amb Dirk Bogarde.
5. ‘Amenaza en la sombra‘ (1973), el terror psicològic de Nicolas Roeg, amb Donald Sutherland i Julie Christie.
6. ‘Moonraker‘ (1979), les aventures de James Bond en gòndola, de Lewis Gilbert, amb Roger Moore i Lois Chiles (o ‘Casino Royale‘, si prefereiu un altre 007)
7. ‘El placer de los extraños‘ (1990), el drama psicològic de Paul Schrader, amb Rupert Everett i Natasha Richardson.
8. ‘Todos dicen I love you‘ (1996), l’humor del tímid Woody Allen en pos de la bella Julia Roberts, tot corrent per la ciutat.
9. ‘Pan y tulipanes‘ (1999), la màgia cotidiana de Silvio Soldini, amb la meravellosa Licia Maglieta i l’ajustat Bruno Ganz.
10. ‘The tourist‘ (2010), de Florian Henckel von Donnersmarck, l’última de les grans superproduccions filmades casi íntegrament a la ciutat italiana, amb Johnny Depp i Angelina Jolie pasejant pel seus canals.

Sorra de platja sota les llambordes

juny 1, 2016 / TC / 0 Comentaris

Aquest passat cap de setmana viatjàvem en cotxe cap al Pirineu de Lleida.
Era un trajecte llarg i, després de buscar a la guantera, vam trobar un disc de Ismael Serrano, un cantant d’aquells que va heretar el bo dels millors cantautors espanyols i cubans.
Quan va sonar aquesta cançó, vaig pensar primer en els meus pares, però després vaig corregir el meu pensament cap a la meva generació, aquesta a la qual ara ja ens diuen “pares” i “avis”, què comptem, una i altra vegada, batalletes de lluites i somnis als nostres fills i néts.
Jo sóc dels que segueixo creient que hi ha sorra de platja sota les llambordes …

El documental de creació

maig 25, 2016 / TC / 0 Comentaris

Dimarts 24 vaig acudir a una taula rodona sobre ‘Les fronteres del documental‘, a la seu de la Filmoteca de Catalunya. Els ponents eren molt interessants: Mercedes Álvarez, Neus Ballús, Carles Bosch i Albert Solé, amb Jordi Balló com a moderador.Aquest últim és l’impulsor del Máster en Documental de Creación de la Universitat Pompeu Fabra.
El col·loqui s’emmarcava en unes jornades que la Filmoteca catalana dedica a Joaquim Jordà, mort fa 10 anys.

En el debat es va veure aviat l’existència de dos corrents bàsiques: una, procedent d’una base periodística, a la qual pertanyen tant Bosch com Solé, i una altra, més experimental, més propera a la realitat ficcionada o ficció amb base documental, defensada per Álvarez i Ballús.

Els seus propis treballs evidencien aquestes diferències: mentre el primer procedeix del reporterisme televisiu i és l’autor de l’excel·lent ‘Balseros‘,candidata al Goya i l’Oscar, i el segon va recuperar la figura del gran Jordi Solé Tura, el seu pare, a ‘Bucarest, la memòria perduda‘, que va guanyar el Goya i el Gaudí, el 2009; Ballús va guanyar el Gaudí amb ‘La plaga‘, y Álvarez, diversos premis amb ‘El cielo gira‘.

Els quatre convidats eren totalment diferents entre si. Així, Solé incidia, i molt en que escriu, produeix i roda amb la idea del públic al cap.
Al seu torn, Ballús apostava per l’atreviment formal i explicar com el seu film, ‘La plaga’, va ser millor acceptat com a ficció en nombrosos festivals normals que en certàmens específicament dedicats al documental.

Bosch es va mostrar lleugerament ofès pel fet que els seus documentals no entrin en la categoria de “creació” per Balló i la UPF: “Nosaltres ens hem partit el coco a ser creatius. Puc seguir sent periodista i creatiu”, va afirmar. I va incidir en la falta de llibertat actual: “Érem més lliures el 1984, quan fèiem el 30 minuts a TV-3, que ara”.
Balló es va defensar lloant la ruptura creativa que va suposar, per exemple, el reportatge en primera persona que Carles Bosch va realitzar a Txecoslovàquia, just durant la caiguda del Mur de Berlín.
Mercedes Álvarez va voler allunyar el documental-reportatge del de creació: “Una cosa és la informació i una altra el cinema; aquest aporta una altra concepció, transmet emocions; hi ha una seqüenciació. Els canvis, al cinema, provenen des del costat artesanal, de la experimentació “, va afirmar. “És la necessitat de llibertat de discurs, d’estar a la frontera, de trencar amb la forma”.

Evidentment, pel·lícules que han marcat fites del documental de creació, com ‘El sol del membrillo’, de Víctor Erice; ‘Innisfree’, de José Luis Guerín, i ‘Monas como la Becky’, de l’enyorat Joaquim Jordà van ser ampliament citats.
Un respectuós debat que, lògicament, no es va acabar en finalitzar el col·loqui.

Aritz, al ‘Variety’

maig 14, 2016 / TC / 0 Comentaris

M’arriba un missatget des de Cannes: “Fes un cop d’ull a aquest ‘link‘.”
L’enllaç en qüestió em porta cap a la imatge que esteu veient: “10 Talents To Watch In Spanish Cinema”.
Sí, sí, aquí hi ha els deu joves talents del cinema espanyol a vigilar, a tenir en compte.
I en segon lloc, estrictament en ordre alfabètic, Aritz Cirbián és un d’aquests 10, segons l’Emilio Mayorga, el corresponsal de la famosa revista Variety.
La llista sencera és aquesta:Eduardo Casanova, Aritz Cirbián, Mayi Gutiérrez Cobo, Laia Costa, Leticia Dolera, Irene Escolar, Belén Funes, Juanjo Giménez, Jose Luis Montesinos i Clara Roquet.
Pel que veig, només una altra noia i ell són del ram de la producció. ¡Uau!
Dono un salt d’alegria i començo a enviar l’enllaç als amics.
I obro una segona caixa de pitets…

Els 100 de ‘Caimán’

maig 6, 2016 / TC / 0 Comentaris

Fa només uns dies, al Festival de Màlaga, el professor i crític Carlos F. Hereu, director de la revista ‘Caiman’, presentava el número 100 de la publicació. Un número especial en què han publicat una enquesta sobre les cent millors pel·lícules de tots els temps del cinema espanyol.
Els participants en la mateixa han estat 350 periodistes de cinema, crítics, historiadors, professors universitaris, directors de festivals o hispanistes, entre d’altres especialistes. De la llista resultant han sorgit els títols, amb ‘Viridiana’, ‘L’esperit del rusc,’ El verdugo ‘,’ Plácido ‘i’ Arrebato, com les cinc primeres, les úniques que han rebut més de cent vots.
Entre aquestes cent millors, també hi ha 13 documentals i un telefilm mític, ‘La cabina’, d’Antonio Mercero, i només sis treballs dirigits per dones. Llàstima.
Els cinc directors més votats han estat Luis García Berlanga, Víctor Erice, Luis Buñuel, Pedro Almodóvar i Fernando Fernán-Gómez.
Fa un parell de mesos, Carles va tenir la gentilesa de convidar-me a participar en aquesta enquesta. I no puc per menys que felicitar-los per la iniciativa, per les seves cent números i per la seva valentia en seguir amb el projecte.

La meva proposta va ser aquesta:
Muerte de un ciclista (1955), de Juan Antonio Bardem.
El verdugo (1963), de Luis García Berlanga.
El espíritu de la colmena (1973), de Víctor Erice.
El sur (1983), de Víctor Erice.
El viaje a ninguna parte (1986), de Fernando Fernán Gómez.
¡Ay, Carmela! (1990), de Carlos Saura.
Belle Époque (1992), de Fernando Trueba.
Todo sobre mi madre (1999), de Pedro Almodóvar.
Los lunes al sol (2002), de Fernando León de Aranoa.
Pa negre (2010), de Agustí Villaronga.

Del paper a la tele

març 14, 2016 / TC / 0 Comentaris

La televisió sempre ha tingut molt més poder de difusió que la ràdio i aquesta, que la premsa de paper, tot i que la premsa escrita es porti la fama de perdurar en el temps i de tenir més influència. Uf.
Per exemple: el tema de la conciliació laboral i familiar ho hem tractat molts periodistes de premsa escrita. Va ser, per exemple, el primer número del Dominical, quan jo mateix coordinava aquest suplement ja extint i ara limitat a televisió. Curiosament, en aquell moment, interessava molt a un dels meus caps, pare recent. Uns anys enrere, quan jo ho era, més d’un cap et mirava malament quan jo volia conciliar i veure el meu fill petit abans d’anar a dormir. Quants individus preferien (i alguns prefereixen) allargar la jornada per arribar a casa quan els nens estan adormits!
Però al que anava: la repercussió del programa d’ahir a la nit de Jordi Évole, amb tres milions de persones veient ‘Salvados’, redueix el que era nostre abast en el paper a 20 vegades menys que l’impacte del seu programa: 20 vegades menys !
I no diguem l’entrevista d’Ana Pastor amb Edward Snowden, que va tenir gairebé dos milions enganxats a la pantalla veient La Sexta.
Per això està bé citar que també altres periodistes fan bones entrevistes, com aquesta altra, molt interessant, que ahir mateix publicava Marta Peirano a Eldiario.es.
També era de paper, encara que fos de tinta digital.

Escriptor prolífic

març 3, 2016 / TC / 0 Comentaris

Aquest matí m’ha arribat un nou missatge de José Luis Muñoz Jimeno, un escriptor que em sol enviar notícies referents a presentacions dels seus llibres, entrades en el seu interessant bloc…
El correu es titulava “compleixo 40 anys” i m’ha cridat l’atenció. Es refereix a la presentació, aquest dijous, 3 de març, d’Ascens i caiguda d’Humberto da Silva, la seva última novel·la, en una llibreria de Barcelona.
Repàs la seva biografia i veig que és una mica més gran que jo (ell és de 1951). I em dóna la sensació que aquests 40 són els llibres, que no anys, publicats durant la seva carrera literària, que crec va començar el 1985, amb el premi Tigre Juan i la novel·la ‘El cadàver sota el jardí’, que Xúquer li va publicar el 1987 .
En tot cas em sorprèn aquest autor, perquè jo sóc un mer mercenari de l’escriptura des de fa gairebé aquests mateixos anys, dins el periodisme: sé el que costa redactar una notícia, una crònica, una entrevista o un reportatge. I últimament, fins al que significa escriure un llibre.
Tot i que els tràilers dels seus llibres necessitin millorar, aquest Muñoz és un tipus a admirar, si.

Portades diferents per a públics diferents

febrer 25, 2016 / TC / 0 Comentaris

Aquest matí, al mur del meu Facebook, he col·locat aquest vídeo, que ofereix una actuació en solitari d’una parella d’artistes del Cirque du Soleil.
El text que acompanyava la imatge era el següent:

“Anya i Gael són dos artistes del Cirque du Soleil. Les seves acrobàcies, donada la seva agilitat, força i flexibilitat són absolutament fascinants. No obstant això, no podrien fer coses tan increïbles sense confiar l’un en l’altre”.

Després hi havia una referència al fet que és un vídeo produït per BuzzFeed en associació amb el Cirque du Soleil i la importància de la confiança en les nostres vides, atès que tots dos artistes confien l’un en l’altre per dur a terme el seu nombre.
La veritat és que tots dos es munten un nombre gimnàstic sensacional.
Però el que més m’interessava a mi, a més del vídeo, era el lloc on estava penjada la notícia, la seva ubicació, al costat d’una combinació d’altres informacions estranyes, útils i curioses, a la portada de la versió digital i en castellà del diari ‘San Francisco Globe‘.
Era a la versió llatina del ‘SF Globe‘. En canvi, fent una ullada a la versió en anglès (la .com), hi havia notables diferències pel que fa a la llatina: temes polítics, mediambientals, de cultura i espectacles més seriosos i amb menys curiositats.
Portades diferents per a públics que els seus responsables veuen de forma molt diferent.
Això sí, amb més clics més ingressos publicitaris.

Premis a les òperes primes del cinema català

febrer 19, 2016 / TC / 0 Comentaris

Ja sé que no sóc imparcial: no ho sóc ni en cinema ni en política ni en futbol ni …
Però em sorpresa de vegades que els meus companys no redactin ni un breu (i mira que en format digital és ben fàcil) sobre notícies com aquesta, que us apunto a sota.
La cosa és que el Col·legi de Directors de Cinema catalans ha premiat, com cada any, les millors òperes primes del 2015.
No hi ha tantes, certament, però aquí estan, són treballs nous que signifiquen molt per als seus creadors i equips.
I escriure d’això és una cosa tan senzilla com indicar que les pel·lícules de Sergi Pérez (llargmetratge), Alba Sotorra (documental) i Laura Jou Bonet (curtmetratge) han estat els guardonats, com han fet alguns mitjans digitals.
Potser m’equivoqui, però és una informació que no he vist en paper ni en els diaris generalistes catalans.
Segur que m’equivoco i que en algun lloc s’ha publicat.
Nota final: seria bo que els propis col·legiats posessin al dia la seva pàgina web, dit això amb tot l’afecte.