D’esquerra a dreta, Josep Carles Rius, un servidor, Mariángel Alcázar, Àngels Gallardo, Enric González, Assumpta Sòria i Josep Maria Huertas, redactor en cap de les seccions de Gran Barcelona i Societat. La imatge correspon a la redacció d’El Periódico, al carrer Urgell, el 1984.

És vigília de l’1 de maig, un dia molt apropiat per deixar constància aquí d’aquest punt ia part.
En efecte: després de 36 anys deixo El Periódico de Catalunya.
En estar inclòs dins de l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) que ha portat a terme el diari, em toca passar a la reserva…
Una situació en la que desitjo fer coses que feia temps que no podia: llegir, anar al cinema, veure una obra de teatre, escoltar un concert, exposicions…
El ritme actual impost pels nostres directius s’acosta bastant al esclavisme i a la meva edat jo no donava per a més.

L’amiga Elisenda Pons va fotografiar la secció d’El Dia al Dia, de la qual vaig ser cap. Era l’any 2003 i hi sóc flanquejat per la Blanca Espacio i la Júlia Barrio (dreta), amb el José Expósito de blanc (esquerra). Els dos últims van ser dels millors becaris que vaig tenir l’honor d’ensenyar, i José encara segueix al diari.

Però els joves tampoc ho tenen gens fàcil. En part, també per ells, per aquests nois i noies que han estat els meus becaris i ara hi treballen, he decidit fer aquest pas a un costat …
Això no vol dir que deixi el periodisme, ni de bon tros, ni l’escriptura, a la qual m’agradaria dedicar-me sense les urgències que imposen actualment les empreses periodístiques.

Aquí, al costat del col·lega Félix Flores, de la Vanguardia, xerrant amb Steven Spielberg, a l’Alhambra de Granada, el 1988, preparant ‘Indiana Jones 3’. Un reportatge i una entrevista que, potser, hagués estat impossible si no hagués treballat per a ‘El Periódico’.

Tinc diversos llibres en ment, i una guia de viatges que vaig acabar fa uns dies i que us presentaré molt aviat.
Ull: no donarà un euro, com no em dóna la meva Venecia de cine’, però he gaudit escrivint-la, i això em satisfà.

Per ara descarto tornar a enrolar enlloc, encara que és probable que doni un cop de mà a gent maca que ho necessita. Voluntariat, senzillament.
Als companys que han marxat al mateix temps els desitjo el millor, i als que es queden al diari, tota la sort del món. La necessitaran. Jo seguiré llegint-los, perquè és el millor que té ‘El Periodico’: la seva gent.

Albert Bertran va captar aquesta afectuosa imatge meva en el comiat d’Antonio Franco, el maig del 2006, quan el va substituir Rafael Nadal. Dos directors que sí trepitjaven la Redacció.

Us deixo algunes fotos: la primera, a dalt, correspon a l’any 1984 i en ella apareixen companys de primera hora i el meu primer cap, mentor i mestre: Josep Maria Huertas Claveria. I li cito com el meu primer cap, perquè ho va ser en el diari Tele/eXprés, el 1979. En ‘El Periódico’ la meva primera cap va ser la Margarita Rivière. Tots dos ja no són entre nosaltres i de tots dos enyoro les seves (molt diferents) formes de fer periodisme i d’exercir èticament la professió.

Van ser els meus mestres.

Professionals així falten ara a les redaccions.