El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoria: Periodisme (Pàgina 2 de 5)

Lluís Segura, novel·lista romàntic

Lluís Segura (Barcelona, ​​1973) és un cineasta sorgit de l’ESCAC, la prestigiosa Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. En ella va ser professor de direcció i guió durant sis anys, i va coordinar i va produir dos dels primers films col·lectius dels seus alumnes, la simpàtica ‘Puzzled love’ (2011) i ‘Els innocents’ (2013), de el gènere de terror.

El que se sap menys és que Segura pertany a la primera promoció de centre, la mateixa en què es van formar JA Bayona, Kike Maíllo, Roser Aguilar i Guillem Morales, entre d’altres. Amb els dos primers va col·laborar en els guions dels seus curtmetratges ‘Les meves vacances’ i ‘L’home esponja’, de JA, i ‘Els gossos de Pavlov’, de Kike. Director de diversos curts i un llargmetratge, realitzador d’anuncis publicitaris i guionista d’altres treballs, fa un parell d’anys va escriure un divertit ‘Diccionari sexual suprem’. Ara s’estrena a la literatura de ficció amb ‘Contagiats d’amor‘, una novel·la “romàntica i canalla en temps de la covid-19”, com assegura a la portada.

– Director de cinema ficat a escriptor. Quin canvi!
– No, no. Jo faig el que sempre he fet: explicar històries. I pots fer-ho amb imatges o amb un text. I si sabés fer-ho d’una altra manera, amb altres arts, ho faria. Si sabés fer teatre, ho faria amb una obra de teatre, per exemple. M’agrada anar canviant, perquè m’avorreixo molt ràpid. Sempre estic escrivint guions, de manera que aquí tampoc hi ha molta diferència.

– I una història ‘romàntica i canalla!
– És que volia explicar alguna cosa ràpid. Havia d’actuar amb urgència, perquè no em donava temps a convertir-lo en alguna cosa audiovisual.

– Ho diu, perquè la centra en una convivència durant els dos mesos de confinament.
– Sí. La història d’amor que es desenvolupa entre un solter empedreït i una dona per culpa de l’estat d’alarma. I el que, en principi, era una relació ocasional es transforma en una altra cosa.

– Utilitza el ganxo de ‘basat en fets reals’.
– La novel·la està dins de l’apartat de ‘ficció biogràfica’ d’Amazon. Unir biografia i ficció sembla un contrasentit, però és així. El llibre està basat en el que ens ha passat a la meva parella i a mi durant aquests mesos, cosa de la qual jo anava prenent notes cada dia. Els esdeveniments van fer que l’estada de la meva noia s’allargués setmanes quan en principi només havia de passar la nit a casa. Fets dramàtics i complicats, males notícies que ens han anat unint més. Una cosa que també et mostra com són les persones realment. I a la fi, el que era un rotllo d’una nit es converteix en moltes nits més, coneixes més a la persona i et vas enamorant … o no. Si els lectors compren la novel·la, ja ho veuran [riu].

– On es pot trobar la novel·la?
– A Amazon, tant en el seu format digital com en paper. En el primer cas, la novel·la costa 2,99 € i en el segon, 10,38 €. Ara està d’oferta, és a dir, que s’animin els lectors, perquè aviat hauré de pujar una mica el preu.

– Com l’ha editat?
– Doncs me l’he autoeditat, perquè les editorials estaven una mica reticents a fer-ho. Amb una amiga, Esther Fernández, que em va ajudar a publicar el meu anterior llibre, ‘Diccionari Sexual Suprem’, hem creat un segell, Le Book, i ens hem llançat a la piscina per autoeditar llibres. Jo ja tinc tres més en marxa i hi ha amics que s’han interessat en la idea perquè publiquem els seus.

– Esther Fernández? Procedent també de l’ESCAC, com vostè?
– Sí. Ella va estudiar a l’ESCAC i m’ha ajudat en la producció de diversos curts meus. És molt creativa i fa moltes coses.

– Vostè també és director de cinema i guionista. Com ho porta?
– El cinema el tinc una mica deixat de la mà de déu. He preferit posar-me a escriure, perquè amb tot aquest aturada de virus i m’he dedicat molt a l’escriptura. Ja tinc preparades tres o quatre històries que es convertiran en llibres, alguns més avançats que altres, però que van a sortir ja.

– I que es poden transformar en una pel·lícula o en una sèrie, perquè aquest ‘Contagiat d’amor’ té tot per ser un guió de cinema o de tele.
– Sí, sí. Aquests llibres són molt susceptibles de convertir-se en una pel · li o una sèrie. Tant de bo.

– Diu que té el cinema una mica abandonat, però vostè, que va estar involucrat en els primers guions dels curts de JA Bayona, segueix sent un dels seus assessors.
– He estat l’assessor creatiu d’un parell de pel·lícules de JA, si. De ‘Un monstre em ve a veure’ i de ‘Jurassic World: El regne caigut’.

– En què consistia la seva feina?
– És com un ajudant de direcció, però abans de l’rodatge. Assessores també sobre el guió i també sobre el muntatge posterior. És com una mà en la qual es recolza el director per no estar sol en la preparació d’una pel·lícula i / o en la postproducció de la mateixa.

– I a l’última?
– A ‘El senyor dels anells’ no he col·laborat. Era un encàrrec d’Amazon, va començar a rodar, van haver per per la pandèmia i fa una setmana han tornat a reiniciar el rodatge.

– Vostè va dirigir dos curts, ‘Doroteah’ (1999) i ‘Nena!’ (2008) abans de debutar en el llargmetratge, amb ‘El club dels bons infidels’ (2017).
– En efecte. La podeu veure a Netflix.

– Hi va haver crítiques que la van titllar de “masclista”.
– Cadascú pot interpretar el que vulgui d’una obra, però no és masclista. A l’inrevés. Critica als homes d’una manera divertida i còmica. Exposa les seves debilitats, pors i defectes, i això no crec que es pugui definir com masclista. Va ser mal vista de manera injusta. A l’equip hi havia moltes dones i agradar a moltes espectadores. En cap moment la meva intenció era fer una pel·lícula masclista sinó ensenyar a tothom que, de vegades, els homes tenim actituds ridícules i cal canviar-les. En la pel·lícula, els homes són inicialment d’una manera i acaben d’una altra manera; han evolucionat com a persones. Era una pel·lícula sobre la infidelitat masculina? Sí, però no era masclista. Era un tema complicat i em vaig ficar en un embolic. Però jo necessito pel·lícules que toquin temes difícils.

Algun projecte nou?
– Vaig escriure el guió d’un curtmetratge anomenat ‘Beef’, dirigit per Ingride Santos, que ha tingut un munt de guardons nacionals i fins i tot va guanyar el premi a millor curt d’prestigiós Festival de Cinema de Miami. Amb la seva realitzadora estem escrivint la versió llargmetratge de la història, una trama molt realista sobre una adolescent que vol triomfar en la música trap.

– ¿I alguna pel·lícula pròpia al cap?
– Tinc moltes al cap, però ara vaig a escriure aquests llibres i després intentaré que es converteixin en pel·lícules. Aixecar projectes cinematogràfics avui dia és molt complex. I he descobert que escriure un llibre és igual de difícil però molt més ràpid … I molt més barat, i més assequible. Això em permet anar traient idees d’aquesta espècie d’embut de projectes que tinc en el meu cervell, perquè si no serien coses que no trauria mai. Són pel·lícules en format llibre. I com sol dir que el llibre sempre és millor que la pel·lícula, aquí ja tenen el llibre.

– L’amor (o el terror o el crim) en els temps del coronavirus.
– Crec que cal fer art, cinema, llibres, sobre el que estem vivint, la pandèmia i tot el que ens està passant. Hi ha poques coses i cal fer molt, perquè del que passa només sabem el que diuen els polítics, els metges i els periodistes. Ara mateix, de virus i la pandèmia tenim informació d’aquest calibre. Però, i de l’amor? On ho hem après abans? En els llibres, en les pel·lícules, al teatre. I ara? Ens falta el punt de vista artístic i hauríem de fer més coses sobre aquest tema. Em poso a veure pel·lícules i està tot desactualitzat. I jo necessito que s’actualitzi tot. Ja sé que s’estan rodant coses, però necessito que hi hagi més. Per exemple, veus ‘Febre de dissabte nit’ i la discoteca abarrotada i penses, ‘però què fa tota aquesta gent ballant en sense mascareta !!

Fotògraf i rocker ‘on the road’

Fa gairebé 40 anys que Ferran Sendra (Barcelona, 1958) retrata estrelles del rock en concert. Ara ha volgut publicar un llibre de fotografies, titulat ‘Rocks on the Road‘, on ens descobreix pobles, detalls i paisatges d’Estats Units i el Regne Unit que han inspirat grans cançons d’aquest estil de música i portades icòniques de discos de grups com ara Pink Floyd, Eagles, Led Zeppelin, Deep Purple o Guns N’Roses.

En el llibre podem veure llocs com la Promised Land, el Cadillac Ranch i les Badlans de Bruce Springsteen; el Mississipí de Johnny Winter; el Memphis de B.B. King; el Nashville de Johnny Cash; la Nova York de Bob Dylan; la Califòrnia dels Eagles; els deserts de Mojave i Death Valley dels U2; les carreteres de Texas dels ZZ Top; els carrerons que van inspirar els Clash, a David Bowie i Lou Reed, i fins tot la presó d’Illinois dels Blues Brothers.

A més del vídeo que resumeix l’esperit de l’obra, Ferran ens ha respost a algunes preguntes sobre la seva triple afició (fotografia, rock i viatges ) pels amics de Nosolocine.net (on s’ha publicat originalment aquest texte) i ens mostra algunes de les imatges que il·lustren el seu llibre.

– Quan vas començar a fer fotos de concerts i perquè?
– Fa tant, que no recordo si primer va ser fer fotos i després anar a concerts, o a l’inrevés. Tot va començar cap el 1976. Vaig entrar al diari ‘Avui’ amb 17 anys començant primer a teletips i després a compaginació. No hi havia ni fotògrafs ni secció de fotografía, pero amb Jordi Garcia-Soler vaig començar a anar i publicar fotos dels concerts de l’època, bàsicament cobríem els de la Nova Cançó, pero ja vaig veure que els concerts de rock internacional que portava Gay & Company eren els que a mi m’interesaven, perquè era el que jo escoltava. Aquelles primeres actuacions de Lou Reed, Iggy Pop i Eric Clapton, entre altres, encara les recordo.

– De quines fotos de músics estàs més content?
– És difícil triar fotos perquè de les que estic més content no són les més bones. Les fotos que vaig fer del primer concert de Lou Reed al Palau d’Esports de Barcelona no valen res, pero amb tenir una foto d’aquella nit ja en tinc prou. Les fotos dels grans del rock ja desapareguts els hi tinc un carinyo especial, les de Frank Zappa, Rory Gallagher, Jerry Garcia, Bo Diddley, Pete Seeger… la llista es llarga.

– Com vas tenir l’idea de viatjar als llocs del rock?
– Tot ve d’un viatge a Londres el 1980. Al veure la Battersea Station de la portada ‘Animals’ de Pink Floyd. Vaig fer aquella foto i vaig començar a buscar llocs i paisatges relacionats amb els artistes i bandes que m’agraden. Peró no m´he limitat a les portades. Dels videoclips, documentals o biografies en treus molta informació. Al llibre hi ha coses tant diferents com la portada ‘Hotel California’ dels Eagles a Los Angeles, l’estàtua de Willie Nelson a Austin (Texas), les ‘Badlands’ de Bruce Springsteen a Dakota, la tomba de Jim Morrison a París o les cases dels quatre Beatles a Liverpool. De fet no es un llibre de portades de discos (encara que n´hi ha més de 50), ni de fotos de concerts. Les fotos de concerts son la base que fa que tot tingui sentit però no son el més important.

– Com vas planificar els viatges?
– Tinc una llibreta on m’he anat apuntant totes les localitzacions que he anat trobant, quant en tinc unes quantes de Chicago per exemple, hi vaig i miro de fer-les, a vegades amb un sol viatge no ho trobes tot. Nova York es un cas apart, allò no t’ho acabes mai. Això s’ha fet molt a poc a poc. Pràcticament totes les localitzacions són a Anglaterra i als Estats Units.

– Quines imatges destacaries?
– M’agraden les que poden pertanyer a més d’un disc o a una cançó, aquestes que no tenen una referencia concreta i clara, que es poden associar a moltes cançons: imatges del Mississippi, de Tennessee, els paisatges inhòspits de la Gran América, aquelles carreteres inacabables, deserts, cotxes, trens…

– I per acabar, veig que tens grans col·laboracions en els textos.
– Era important que els textos reflectisin l’esperit que jo volia donar a tot plegat, i necessitava gent que entenguès el projecte des del primer moment, amics amb els que he treballat i passat moltes hores. Manel Fuentes, David Castillo, Jordi Vidal i Jordi Bianciotto em coneixen bé, han captat el que volia ensenyar, i ho han clavat. Les seves introduccions ajuden molt a entendre el que jo he volgut explicar amb imatges.

Marianne Sägebrecht, Percy Adlon i els 35 anys de ‘Sugarbaby’

L’altre dia, remenant i tirant bona part d’antic material de premsa que tenia arraconat a la casa de la vila vaig descobrir el referit a ‘Sugarbaby’ (1985), la pel·lícula que va reunir per primera vegada a director alemany Percy Adlon ia la simpàtica i pleneta actriu Marianne Sägebrecht, que va complir 75 anys a l’agost. La pel·lícula, un curiós conte de fades romàntic modern, es va estrenar a casa nostra fa ara 35 anys.

Nascuda a Starnberg (Alemanya), ella provenia de el món de l’cabaret i de el cafè-teatre, mentre que Adlon (Munic, 85 anys) era coetani de directors alemanys tan famosos com Herzog, Fassbinder i Wenders, però mai es va alinear amb cap d’ells . Procedent d’una família d’hotelers, no hi havia assistit a cap escola de cinema, sinó que va començar com a actor i després va ser realitzador de nombrosos documentals per la tele.

En els anys 70 va conèixer a una jove productora que seria la seva esposa, Eleonore (79 anys) i amb la que va fundar el 1978 una companyia amb la qual realitzaria diversos telefilms i el seu primer llarg de ficció, Céleste (1981), sobre una serventa de Marcel Proust que es veuria al Festival de Cannes.

Però, de fet, va ser la feliç confluència de Adlon i Sägebrecht la qual donaria lloc a una reeixida i fugaç trilogia que va llançar a l’escena internacional a tots dos. El director va explicar al seu dia que ‘Sugarbaby’ va néixer de dues imatges relacionades amb la seva actriu: un dia la va veure surant en una piscina amb la seva enorme humanitat, i va decidir que seria l’obertura de l’film; i una nit la va veure ballant animadament un rock en una discoteca, i va convertir l’escena en el colofó ​​de la història.

Entre mig, una simpàtica trama: la oronda empleada d’una funerària s’enamora d’un bonic maquinista de metro, interpretat per Eisi Gulp (Munic, 64 anys), un actor de carrer, ballarí i artista de circ. Tots dos eren debutants en el món de cinema. Aprofitant-se de que la rossa, elegant i flaca dona de l’home s’ha d’absentar uns dies, la sensual i sexi Marianne planeja una seducció en tota regla i aconsegueix portar-se a el noi al llit.

La comèdia es va portar l’Espiga de Plata de l’Festival de Valladolid de 1985 i es va estrenar al Cinema Casablanca de Barcelona de la mà de l’Cercle A, empresa especialitzada exhibir pel·lícules en versió original, subtitulades, i que tenia com a programadors a Jaume Figueras i Àlex Gorina, dos grans de la crònica i la crítica cinematogràfica.

Desconec si es pot veure en alguna plataforma de pagament, actualment. Hi ha una versió pujada a Youtube amb subtítols en portuguès i un parell de tràilers en alemany.

Però el millor de ‘Sugarbaby’ va ser que va propiciar la següent pel·lícula de l’tàndem Adlon-Sägebrecht, un parell d’anys més tard: ‘Out of Rosenheim’ (1987) que va ser afortunadament rebatejada com ‘Bagdad Café‘, que seria tot un èxit internacional , en part gràcies a l’enganxosa cançó ‘Calling You‘, interpretada per Jevetta Steele. Els lectors poden veure la pel·lícula a Filmin.

La història, coescrita per Adlon i la seva dona Eleonore, narra l’odissea d’Jasmin (Sägebrecht), una infeliç i gruixuda senyora alemanya, el indesitjable marit deixa tirada al costat d’un motel i gasolinera situats en un paratge desèrtic de l’oest mitjà dels EUA. Per poder pagar-se l’estada, Jasmin s’ofereix a treballar per Brenda (CCH Pounder), la malhumorada propietària de el lloc, a la qual a poc a poc s’anirà guanyant amb la seva afabilitat. A el mateix temps, descobreix l’amor en Rudi, un madur artista allotjat al motel, interpretat genialment pel gran Jack Palance, en un paper romàntic gens habitual en aquest actor.

El Cercle A de Figueres i Gorina va aconseguir que la pel·lícula s’estrenés al Cinema Casablanca, de nou en VOSE, amb presència de l’actriu protagonista. L’èxit va ser tal, que la comèdia es va mantenir en cartell any i mig. De rebot, el curt que s’exhibia abans, ‘Potser no sigui massa tard’, dirigit per qui signa aquestes línies, va aconseguir la loteria de mantenir-se aquest mateix període de temps, sent el curtmetratge més vist en la història de les sales de cinema catalanes .

Posteriorment, ‘Bagdad Café’ es va convertir en 1990 en una sèrie de televisió interpretada per Whoopi Goldberg i Jean Stapleton, i dirigida inicialment per l’efectiu Paul Bogart. Però no va tenir tanta sort, malgrat les seves estrelles. Els va fallar el guió i la gràcia de l’film original.

Però com no hi ha dos sense tres, Adlon va tornar a comptar amb Sägebrecht per a ‘Rosalie va de compres’ (1988), una crítica a la febre de l’consum desaforat en forma de sàtira, que va resultar fallida. Ambientada en un poblet d’Arkansas, l’actriu interpreta una alemanya casada amb un americà (Brad Davis), mare de família nombrosa i obstinada a viure un tren de vida i de compres que duraran fins que la targeta de crèdit tingui fons.

Va ser l’última vegada que van col·laborar actriu i director, que després es van distanciar. Ella va començar a aparèixer com a secundària en algunes pel·lícules de Hollywood, com ‘President per accident’ (1988), de Paul Mazursky, i ‘La guerra d

i els Rose ‘(1989), de Danny DeVito, però no va voler quedar-se a EUA. Va preferir tornar a Europa per rodar ‘Marta i jo’ (1991), de Jirí Weiss, i fins i tot la patata fregida de ‘La vida làctia’ (1992), a les ordres de Juan Estelrich Jr., un horror malgrat comptar amb intèrprets com Mickey Rooney, Emma Suárez, Jack Taylor i Feodor Atkine.

Des de llavors, Marianne ja no abandonaria el continent europeu i intervindria en films tan dispars com ‘L’ogre’ (1996), de Volker Schlöndorff; ‘Cors enfrontats’ (1998), de Jeroen Krabbé; ‘Astèrix i Obèlix contra Cèsar (1999), de Claude Zidi, seguida de diverses sèries, minisèries i films per a televisió com’ Lilalu im Schepperland ‘i les pel·lícules infantils’ Pettersson i Findus ‘, on és la veïna del primer protagonista. També ha estat la decidida cuinera de la saga ‘Marga Engel’ i una secundària habitual de l’policíaca ‘Soko München’. L’actriu no ha parat de treballar, ha rebut diversos premis al seu país natal, però no ha tornat a tenir el protagonisme ni l’èxit de ‘Bagdad Café’.

Al seu director li va passar tres quarts del mateix. Percy Adlon va optar per la via de cinema independent i els documentals. Després del relatiu fracàs de ‘Rosalie va de compres’ va filmar ‘Salmonberries’ (1991), una curiosa història d’amor protagonizda per K.D. Lang. La trama, centrada en la peripècia d’una jove esquimal, òrfena i andrògina que treballa com a miner a Alaska, va ser coescrita per Adlon i el seu fill Felix. La cantant canadenca li va demanar a Adlon que li escrivís un guió a la seva mida, després que el realitzador la dirigís en el videoclip de ‘So in love’.

Posteriorment, ‘Younger and Younger’ (1993), ‘Hawaiian Gardens’ (2001) i ‘Mahler auf der Couch’ (2010), han estat els seus posteriors films de ficció més notables. La tercera, codirigida amb el seu fill Felix, ha estat el seu últim treball. Des de fa anys viu retirat amb la seva dona a Califòrnia.

Pel que fa a Felix Adlon, aquest és més conegut per ser l’exmarit de Pamela Adlon, la còmica que ha escrit i interpreta la sèrie ‘Better Things’, on encarna una dona madura i divorciada que viu lliurada a l’educació de les seves tres filles mentre intenta seguir endavant amb la seva carrera d’actriu. Com a la mateixa vida.

Enyorança de les Illes Feroe

Fa tres anys que vaig estar a les Illes Fèroe i dos que vaig publicar la primera guia en castellà d’aquest petit país autònom, dependent de Dinamarca, a l’editorial Ecos Travel Books. En plena enyorança, vull rescatar un reportatge que vaig fer per a l’edició espanyola de National Geographic Viajes, i que resumeix en 14 ítems l’essencial d’aquest arxipèlag salvatge.

El més complicat del cas és que les Fèroe han aconseguit ser les primeres sense casos de covid-19, però per aquest mateix motiu estan sent summament restrictives a l’hora de tornar a acollir turistes. Des del 15 de juny han obert la mà als viatgers de Dinamarca, Groenlàndia, Islàndia, Noruega i Alemanya sense necessitat de quarantena. I a partir del 27 de juny s’ampliarà a la resta de països europeus de l’espai Schengen, excepte Suècia i Portugal (ara mateix n’ignoro la raó).

La veritat és que els visitants de les Fèroe hauran de portar un justificant d’estar lliures de covid-19 o fer-se una prova a l’aeroport, segons ha decidit el Govern d’aquest petit arxipèlag. Una cosa que serà gratuïta fins al 10 de juliol i de pagament a partir d’aquest dia: 390 corones daneses (una mica més de 50 euros). Poca broma!

Tornant al tema. Que la meva enyorança per les Fèroe m’ha fet repescar el que vaig publicar en el seu dia a National Geographic. Aquí en teniu el text.

UNA INDEPENDÈNCIA ADDICTIVA
Les 18 illes rocoses de les Fèroe s’escampen en l’immens Atlàntic Nord, a mig camí entre Islàndia i Noruega, i a uns 250 km per sobre d’Escòcia. La roca fosca delata l’origen d’aquest arxipèlag de passat volcànic, que va sorgir de la carena submarina que va d’Islàndia a les escoceses illes Shetland. Encara pertanyen al Regne de Dinamarca, des de 1948 gaudeixen d’una gran autonomia política i econòmica: no formen part de la Unió Europea Dinamarca, sí-, té moneda pròpia i la seva selecció de futbol juga tornejos internacionals.

CADA COP MÉS A PROP
Fins no fa gaire, per volar a les Fèroe s’havia de passar per Copenhaguen, però des de fa un parell d’anys s’ha obert una ruta setmanal, de maig a setembre, des de Barcelona amb Atlantic Airways a l’aeroport a l’illa de Vágar. També s’arriba en ferri des de Dinamarca amb la línia que passa per Tórshavn, la capital feroesa, i continua cap a Islàndia.

SALVATGE I IMPREDICTIBLE
Encara bastant desconegudes pel turisme, les Fèroe són un paradís per als amants de la natura i les aus marines. El primer que sorprèn al viatger que aterra a les Fèroe és la seva naturalesa intacta. Penya-segats tallats a pic, prats verds que entapissen muntanyes i el mar omnipresent -es diu que un mai està a més de 5 km de la costa-. Exposades al vent, aquestes illes d’origen volcànic no tenen ni un arbre a la vista, i plou una mitjana de 210 dies a l’any, sent els mesos estiuencs els més assolellats. Precisament el temps canviant aconsella per a les excursions portar capes de roba i un calçat còmode i impermeable.

TERRA D’OVELLES
El nom danès de l’arxipèlag, Føroyar ( «illes dels bens»), està plenament justificat ja que en les seves illes hi habiten 50.000 habitants i 80.000 bens. Aprofitant la mobilitat de les ovelles, recentment se’n van equipar algunes amb càmeres per crear un mapa de l’arxipèlag.

UNA COQUETA CAPITAL
Un 40% dels feroesos resideixen a la ciutat de Tórshavn i els seus voltants, a l’illa Streymoy. La capital de l’arxipèlag és una de les més petites d’Europa, per aquest motiu és perfecta per visitar-la a peu, passa-hi un parell de dies o convertir-la en la base per recórrer l’arxipèlag ja que en la resta d’illes la xarxa hotelera és molt escassa.

UN PORT ‘MOGUDET’
La tranquil·litat que es respira als carrers de Tórshavn contradiu el significat del seu nom «port de Thor», el déu del tro. Passejar per la península de Tinganes per veure les seves cases negres amb teulades d’herba, els edificis històrics de parets vermelles i la catedral de fusta blanca, i menjar en un restaurant del port és un pla perfecte. També apuntar-se a algun esdeveniment cultural. Perquè a Tórshavn hi floreix la vida artística, especialment la musical, amb una orquestra simfònica, deu bandes, desenes de corals i una vintena de grups de rock i pop.

UN POBLE AMB ESTRELLA… MICHELIN
Al voltant de la capital es poden realitzar moltes excursions. Una molt senzilla és a Kirkjubøur, un poblet al sud que va ser seu episcopal durant l’Edat Mitjana i avui és el lloc històric més important de les Fèroe, amb les dues esglésies més visitades. Potser per això també aquí hi ha el restaurant Koks, l’únic amb estrella Michelin de l’arxipèlag i bressol de la renovada cuina escandinava.

UNA HISTÒRIA DE PIONERS
Es creu que els primers que van poblar aquestes illes van ser ermitans que van arribar acompanyats d’ovelles i cabres des de les illes Shetland i les Orcades. Un parell de segles més tard s’hi van instal·lar famílies que fugien de la tirania del rei Harald I de Noruega. Es van assentar amb paciència i tenacitat en els prats i ports naturals a l’abric dels fiords. A l’actualitat, la majoria de feroesos es dediquen a treballs relacionats amb la pesca, base de la seva economia.

UN ROAD TRIP INESPERAT
En les últimes dècades les principals illes han quedat unides mitjançant carreteres amb ponts i túnels: un connecta Streymoy, on hi ha la capital, amb la de Vágar, seu de l’aeroport, ambdues separades per només 46 km; un altre túnel comunica les illes del nord de Borðoy, Viðoy i Eysturoy.

PENYA-SEGATS I ORNITOLOGIA
De tota manera, les distàncies a les Fèroe són sempre curtes, i només s’allarguen els desplaçaments quan cal prendre un ferri. És important saber-ho si es vol visitar l’illa de Mykines, a l’oest de l’arxipèlag, un paradís per als aficionats a l’ornitologia, només accessible en vaixell o en helicòpter amb bon temps; o qualsevol illa de sud, com Suðuroy, on els penya-segats també acullen milers d’aus. Convé disposar d’un dia sencer per a visitar-les.

LA TERRA DELS FIORDS
Cap al nord, el punt més septentrional de les Fèroe per carretera és Viðareiði, a l’illa Viðoy. Allà un breu ascens per la muntanya Villingadalsfjall permet contemplar una de les panoràmiques més extraordinàries d’aquesta destinació, amb fiords d’enorme bellesa i fàcils de recórrer per estretes carreteres.

LA ‘FOTOGÈNIA’ DE SAKSUN
Des d’aquest extrem de les Fèroe, traçant un arc de retorn per la costa, sorgeixen altres etapes imprescindibles. Gjógv, amb un portet natural on es practiquen esports aquàtics; Eidi, per admirar els penyals de Risin i Kellingin; la cala de Tjørnuvík, encaixada entre un mar brau i muntanyes que miren cap al Gegant i la Bruixa, com diuen als esmentats illots d’Eidi; la badia de Saksun, un recés de pau entre turons verds i un sorral que sol aparèixer en pel·lícules i anuncis, pel qual passejar a la baixamar; i Vestmana, d’on parteixen embarcacions per veure impressionants penya-segats, coves marines i els milers d’ocells que hi nien.

L’EMBRUIX DE DRANGARNIR
Enfront de la costa oest de l’illa de Vágar emergeixen els penyals de Tindhólmur i Gáshólmur, coneguts com les roques de Drangarnir.

LES CASCADES D’INSTAGRAM
Aprofundir en la illa de Vágar permet contemplar les dues cascades més fotografiades de l’arxipèlag. La de Gasádalur se situa al final de la carretera que connecta el llogaret de Sørvágur i la de Bour, un excel·lent mirador sobre tres illots que emergeixen entre la costa i l’illa de Mykines. I la cascada de Bøsdalafossur, la caiguda a la mar únicament es pot veure després de la caminada que voreja el llac Sørvágsvatn, el més gran de les illes, molt a prop ja de l’aeroport. Una bona excursió com a comiat de les Fèroe.

Lobsang Rampa, lama reencarnat o ‘mentida’ literària?

Aquest matí, mentre intentava ordenar la meva biblioteca per enèsima vegada, he descobert algun llibre repetit. No són molts, la veritat.
‘El tercer ull’, de T. Lobsang Rampa, és un d’ells. Li faig una foto i l’hi comento a la meva dona.

-Mira, tinc aquest llibre de Lobsang Rampa, comprat el 1979, i el mateix, de 1999.

Qui és aquest senyor?

-No saps qui és Lobsang Rampa? Impossible … Si va ser el tipus més famós en els anys 70 a l’hora de divulgar històries d’espiritualitat budista escrivint una sèrie de novel·les en les que es feia passar per un lama tibetà fugit a occident després de la invasió xinesa de Tibet.

-Ah. Val.

La frase, dita així, sense més interès, mentre torna la vista a les pàgines del diari, em fa una mica de ràbia i m’obliga a buscar més informació sobre el tema per defensar el seu interès.

Tot d’una veig que el prestigiós diari britànic ‘The Guardian’ va publicar fa una setmana un article signat per David Bramwell, i titulat ‘El lama tibetà que era realment un lampista de Devon‘.

En resum, el que explica el reportatge i també altres fonts és que ‘The Third Eye’ va ser un llibre publicat per Secker & Warburg per primera vegada al novembre de 1956, després que el manuscrit fos rebutjat per altres editorials que no es fiaven de qui deia ser un monjo tibetà anomenat Tuesday ( ‘dimarts’) Lobsang Rampa.
El famós expedicionari austríac Heinrich Harrer, autor de ‘Set anys al Tibet’ (1952) (adaptat a l’cinema per Jean-Jacques Annaud i amb Brad Pitt com a protagonista), va pagar a un detectiu perquè investigués qui era Rampa i va descobrir que es tractava de Cyril Henry Hoskin (1910-1981), el fill d’un lampista britànic de Plympton (Devonshire), que no va arribar a acabar l’escola secundària. La notícia es va publicar a la premsa, però en lloc de desmentir-ho, quan se li va preguntar a l’interessat, Hoskin no va negar ser Hoskin, però va explicar que el seu cos havia estat ocupat per l’esperit d’un lama anomenat precisament Lobsang Rampa. Anem, que s’havia reencarnat en ell.

La família de l’interessat assegura que l’avi de Hoskins va ser enginyer cap de les obres hidràuliques de Plympton, que els seus pares van tenir un negoci d’electricitat i que ell va ser un nen feble, malalt de tuberculosi. Per aquesta raó, diuen, no va ser apte per al servei militar i va passar molt temps aturat. Tenia ja més de 40 anys quan es ‘va destapar’ com a escriptor.

¿I de què anava el llibre? La història, escrita en forma d’autobiografia, comença al Tibet durant el regnat de l’13è Dalai Lama, quan Rampa és un nen, fill d’un membre de govern. Al llarg de les pàgines, escriu de com creix, estudia i aprèn tant les bases de l’budisme com una sèrie d’habilitats extrasensorials, especialment a partir de la ‘inserció’ d’un tercer ull en el seu front, que li permet veure aures humanes i saber com són en realitat les persones amb les que tracta.

És evident que en aquesta època, després de la Segona Guerra Mundial, els ensenyaments de el budisme i el seu ideal pacifista començaven a calar en occident.

A el marge de la imatge folklòrica dels monjos amb túniques de color safrà i els cranis rasurats, el budisme té uns 400 milions de fidels a tot el món, especialment des de l’Índia i el sud-est asiàtic fins a la Xina i el Japó. Una de les seves branques més conegudes és la de l’budisme tibetà, famosa gràcies a la figura de l’Dalai Lama, que tant predicament té entre gent famosa, amb l’actor Richard Gere a al front.

I sembla més que probable que els ensenyaments de Siddharta Gautama, més conegut com Buda, influïssin en el primitiu cristianisme, atès que el nepalès va viure quatre o cinc segles abans que Jesucrist (i evito aquí qualsevol element relatiu a la divinitat de el segon).

Els anys 50 i 60 van ser molt receptius als ensenyaments de les filosofies orientals, que van calar a fons en el moviment hippy, per exemple. En aquesta tessitura, ¿què més donava que Rampa fos un impostor o no, quan el que comptava era el que la gent volia llegir?

Avui dia podríem definir-lo com literatura d’autoficció i ens quedaríem tan tranquils. I els seus lectors, encantats, van seguir les seves peripècies en diversos llibres més: ‘El metge de Lhasa’ (1959), ‘Història de Rampa’ (1960), ‘La caverna dels avantpassats’ (1963), ‘La túnica safrà’ ( 1966) i ‘El ermità’ (1971). A aquests se sumen altres textos en què Rampa barrejava elements religiosos, clarividència i fenòmens paranormals. Hi va haver, un, ‘La meva vida amb el lama’ (1964), de què va assegurar li havia dictat telepàticament seva gata siamesa. En total, va escriure 19 llibres.

Malgrat l’èxit popular, la premsa britànica no va deixar de acusar-lo de ser un farsant, el que va fer que l’escriptor es mudés amb la seva esposa, Sant Ra’ab, primer a Irlanda, després a l’Uruguai i, a final dels anys 1960, a Canadà, on va obtenir la ciutadania canadenca el 1973. Rampa va morir en Calgary el 25 de gener de 1981. Tenia 70 anys.

Tant si va ser un lama fals com si no, els seus llibres van influir en animar altres moltes persones a estudiar i divulgar de forma seriosa i apassionada el budisme tibetà, les filosofies orientals i altres formes d’espiritualitat. Recordo una recent xerrada amb Francesc Miralles, un dels nostres escriptors més versats en el tema, en què va comentar: “És que la gent volia creure en l’existència de Lobsang Rampa no d’Henry Hoskin. Per això li van seguir comprant llibres “.

Potser perquè encara ens fascina el personatge ‘The Guardian’ va publicar l’article de David Bramwell i potser per això escric jo aquestes línies. Ah … I gairebé 40 anys després de la seva mort, un lloc web manté la flama viva de el personatge ‘en 36 idiomes!

Amb posterioritat a la publicació de l’article original, el meu amic Gabriel Jaraba, expert en el tema, em va comentar un parell de frases, que voldria afegir. Són aquestes:

“Mentre Lobsang Rampa escrivia les seves imaginacions, ja era àmpliament coneguda la figura d’Alexandra David-Neel, la gran viatgera francesa que va ser la pionera en el descobriment occidental de l’Tibet, que va aprendre el més central i autèntic de l’budisme tibetà de fonts originals, ja que conèixer a la XIII Dalai Lama al monestir de Kalimpong, ¡el 1912! Al seu torn, un alemany, Ernst Lothar Hoffmann, recorrent Àsia des de Sri Lanka fins Tibet, als anys 30, es va convertir en un lama autèntic, conegut com Lama Anagarika Govinda, per transmissió autèntica rebuda del seu mestre Tom Geshe Rimpoché. I en els anys 50, el primer nord-americà a ser ordenat monjo tibetà va ser Bob Thurman, pare de l’actriu Uma Thurman i prestigiós professor de la universitat de Columbia, conegut com Robert A. Thurman, a qui he tingut l’honor de conèixer ».

«A més, recomano vivament l’obra de Anagarika Govinda ‘El camí dels núvols blancs’, recentment reeditada per Atalanta, que mostra els avatars d’una recerca espiritual autèntica darrere de l’budisme tibetà”.

Només puc agrair-li a Gabriel, un cop més, els seus coneixements i amabilitat.

Els ‘cameos’ d’Alfred Hitchcock

Aquests dies el meu admirat Alfred Hitchcock està sent homenatjat per activa i per passiva arran de l’40è aniversari de la seva mort, ja que el mag de l’suspens va morir el 29 d’abril de 1980. Fins nostre amic i crític ferotge Carlos Boyero li va dedicar un ampli article a El País, titulat “tan gros, tan retorçat, tan genial”.

Però buscant altres coses que no fossin les tòpiques referències als seus conegudes manies o al seu llegat, immens i indubtable, he trobat un vídeo a YouTube que mostra els ‘cameos’ (breus aparicions sense frase) que solia efectuar en les seves pel·lícules. I jo, que comparteixo data d’aniversari amb don Alfredo, prefereixo recordar-li més per aquests centelleigs d’humor. Aquest text el vaig publicar originalment en Notodocine.

S’explica que, molt a l’inici de la seva carrera, quan les produccions eren tan barates que no hi havia diners per pagar a la figuració, Hitchcock es va col·locar com a tal a ‘The Lodger’ (1927), també coneguda com ‘L’enemic de les rosses ‘. Aquí, apareixia d’esquenes, en la redacció d’un diari i mirant pel balcó.

Sens dubte, a el realitzador li va començar a agafar gustet l’assumpte i a usar-lo com una mena de signatura quotidiana dels seus films, cosa que va fer ja habitualment des de 1937 i amb una única excepció: ‘La posada de Jamaica’ (1939). En total, apareix en 40 de les seves pel·lícules, i en un parell d’elles en forma d’una fotografia dins de quadre: ‘Nàufrags’ (1944) i ‘Crim perfecte’ (1954).

Per no cansar-vos amb la llista completa, algunes de les aparicions que més m’agraden són aquestes:

A ‘Blackmail’ (‘La noia de Londres’, 1929) va llegint un llibre al metro quan una criatura li enfonsa el barret a la cara i ell s’aixeca amb el propòsit de renyar-lo.

>A ‘Innocència i joventut’ (1937), és un fotògraf que intenta fer una foto a la sortida d’un judici amb la càmera sobre la seva panxa, sense aconseguir-ho.

>A ‘Alarma a l’exprés’ (1938), es passeja vestit amb un abric negre, fumant un cigarret, a l’Estació Victòria.

>A ‘Rebeca’ (1940), està esperant davant d’una cabina a que George Sanders acaba de de parlar per telèfon, mentre els observa un policia.

>A ‘L’ombra d’un dubte’ (1943), està jugant a cartes.

>A ‘El procés Paradine’ (1947), es baixa d’un vagó de tren a l’estació Cumberland amb l’estoig d’un violoncel a la mà.

>A ‘Estranys en un tren’ (1951), l’instrument és més gran: puja a el tren de què descendeix Farley Granger amb l’estoig d’un contrabaix.

>A ‘La finestra indiscreta’ (1954), al pis de l’pianista, donant corda a un rellotge.

>A ‘Atrapa a un lladre’ (1955), seu a l’autobús a la banda de Cary Grant.

>A ‘Vertigo’ (1958), vestit amb vestit gris, porta una espècie de banya a les mans.

>A ‘Perseguit per la mort’ (1959), intenta agafar l’autobús, que se li escapa.

>A ‘Els ocells’ (1963), surt d’una botiga d’animals amb els seus propis gossos.

>A ‘Cortina esquinçada’ (1966), sosté un nadó sobre un genoll, assegut al vestíbul de l’Hotel d’Angleterre, i el canvia d’un genoll a l’altra.

>A ‘Topaz’ (1969), està a l’aeroport, on li sentin en una cadira de rodes, de la qual s’aixeca sol.

>A ‘Frenesí’ (1972), amb un barret fort al cap, és un dels curiosos que s’observa un cadàver al riu Tàmesi.

Aquí us he citat unes quantes aparicions del genial director anglès, però si voleu veure la llista completa, podeu trobar-la en aquest enllaç de la Viquipèdia (en anglès), que a més a més permet consultar per anys i també veure en quin minut de la pel·lícula passa.

Parlant de les Fèroe a la SER

Els col·legues de el programa ‘Tot és comèdia’, de la Cadena SER a Catalunya, amb la seva directora, Rosa Badia, i el seu segon, Claudio Matas, a el front, em van convidar el diumenge 19 d’abril a parlar de les Illes Fèroe en l’apartat de viatges del programa, que porta José Antonio Ponseti.

El motiu era doble: és un país que ha aconseguit controlar molt bé la pandèmia ia més, com a destí viatger no és molt habitual. Com de moment sóc l’únic que ha escrit una guia en castellà sobre aquestes illes, ja que va ser un plaer parlar amb ells. Aquí us deixo el que vam dir.

Dotze sèries juvenils per veure en família (o no)

Obres de ficció que es poden gaudir a Internet, gratuïtament o en plataformes de pagament, per alleujar el confinament. Aquest article es va publicar originalment al Catalunya Plural.

En aquests dies de reclusió forçada a casa, molts joves (i les seves famílies) consumeixen més material audiovisual que mai. Les dades de consum en streaming han augmentat i l’oferta s’ha multiplicat. A la tele convencional, hi ha una divisió bastant clara entre el públic adult i l’infantil, que té al seu abast canals en obert com el Super3, Clan, Boing o Disney Channel.

Pel que fa a les opcions de pagament, gairebé totes les plataformes compten amb seccions adequades, com Filmin (l’única espanyola), que inclou apartats com ‘Educa i cinema’ i ‘ Infància i adolescència‘ on triar. Més complicat és el que puguin veure els nois i noies situats en la franja d’edat situada entre la preadolescència i l’adolescència. Aquí oferim una petita selecció de sèries amb les que poden identificar-se, a el mateix temps que ajudaran a educar i entretenir.

Començarem amb mitja dotzena de ficcions per a la tele que es poden veure gratuïtament a la carta en l’actualitat, per exemple, en les cadenes públiques TV3, Betevé i RTVE, en els arxius és bo aprofundir, perquè contenen veritables joies.

Polseres Vermelles

Bon moment per recuperar aquesta sèrie d’Albert Espinosa i Pau Freixas, amb un grapat de fantàstics joves actors i plena de valors. Narra la vida de diversos nens i adolescents malalts de càncer, ingressats en un hospital.

Pots veure-la aquí

Merlí

La millor producció sobre noies i nois d’un institut, creada per Héctor Lozano, amb direcció d’Eduard Cortés i Francesc Orella, al capdavant d’un repartiment sensacional. Descriu amb humor i realisme els problemes, penes, amors (hetero i homosexuals) i vida quotidiana d’aquests joves, usant a un professor de Filosofia com a referent i generador de el pensament crític.

Pots veure-la en català original aquí 
O doblada al castellà 

Oh My Goig

Molt abans que altres cadenes i plataformes, la productora catalana Camille Zonca trencava estereotips sobre la salut afectiva i sexual dels joves en Betevé, combinant ficció, pedagogia i debat entre joves. Va obtenir el Premi de l’Observatori contra l’Homofòbia 2017. Els seus episodis de 20 minuts es fan curts.

Pots veure-la aquí

Drama

La ficció bilingüe de Playz, de TVE Catalunya, creada per Dani Amor, dirigida per Ginesta Guindal i protagonitzada per Elisabet Casanovas (una de les mejoes actrius de Merlí) i altres joves actors catalans (diversos, també procedents d’aquella sèrie). Explica amb humor el cas d’una noia de vint anys amb treball precari, que es queda embarassada.

Pots veure-la aquí

Boca Norte

Una altra ficció de Playz, dirigida per Dani de l’Ordre i Elena Trapé (tots dos, de l’ESCAC) i amb Begoña Vargas i David Solans (actor de Merlí). Una nena pija acaba en un barri humil i acudeix a un centre cívic on s’integra en un grup de trap, excusa perfecta per tractar temes com el xoc de cultures, les xarxes socials, el feminisme, la bisexualitat…

Pots veure-la aquí

Al Salir de Clase

A Tele 5, emesa entre 1997 i 2002, amb actors com Elsa Pataky, Alejo Sauras, Pilar López de Ayala i Hugo Silva, la seva acció se situava en un institut de Madrid.

Pots veure-la aquí

Compañeros

Emesa en Antena 3, des de 1998 fins a 2002, narrava la vida d’estudiants i profes d’un col·legi madrileny, amb actors com Eva Santolaria, Antonio Hortelano i David Janer.

Pots veure-la aquí

Física o Química

A Antena 3: emesa des de 2008 fins al 2011, situava l’acció en L’institut privat madrileny, comptava amb actors com Andrea Dur, Úrsula Corberó, Maxi Iglesias, Angy Fernández i Javier Calvo, un dels ‘Javis’.

Pots veure-la aquí

I ara mitja dotzena de sèries més, que es poden trobar en plataformes de pagament.

Sex Education

Una de les comèdies més entretingudes i intel·ligents sobre adolescents i sexe, amb elements dramàtics i de crítica social, però en clau d’humor. Es va estrenar el 2019 i consta, de moment, d’un parell de temporades, en Netflix

Pots veure-la aquí

Skins

Una de les sèries britàniques més populars; ambientada en un institut de Bristol parla de la vida d’un grup d’adolescents i els seus problemes. Es va estrenar el 2007 i consta de set temporades, que es poden veure a Netflix

Pots veure-la aquí

Dawson’s Creek

Ambientada en una ciutat fictícia dels EUA, narra les peripècies d’un grup d’amics de l’institut, les seves aventures, amors i conflictes socials. Va ser la primera sèrie que va incloure un petó entre dos nois. Es va estrenar el 1998 i va durar sis temporades, que es poden veure a Amazon Prime Video.

Pots veure-la aquí

La vida de Gortimer Gibbon en Normal Street

Simpàtica sèrie familiar sobre un xaval adolescent i els seus dos millors amics, que viuen en el típic barri residencial nord-americà. Es va estrenar el 2015 i consta de dues temporades, que es poden veure a Amazon Prime Video.

Pots veure-la aquí

Skam

Una sèrie noruega sobre els problemes i sentiments d’un grup d’adolescents d’una escola situada en un districte ric d’Oslo, i que incideix en temes com l’amistat, feminisme, sexualitat, diversitat, assetjament, bullying i trastorns alimentaris. Es va estrenar el 2015, consta de quatre temporades i pot veure a Movistar +

Pots veure-la aquí

On My Block

És la sèrie interracial de el moment en EUA. Ambientada en un barri de centre de Los Angeles, narra la vida, relacions i amors de quatre amics adolescents (blanc, llatí, afrollatina i afroamericà) quan comencen l’educació secundària. Es pot veure en Netflix.

Pots veure-la aquí

Història d’un curt

Aquesta és la història d’un curtmetratge titulat ‘Potser no sigui massa tard’, de què es compleixen 30 anys de la seva exhibició en cinemes de Barcelona. El va rodar l’autor d’aquest bloc i qui signa aquestes línies. El text s’ha publicat originalment en Nosolocine.net

Aquest matí, l’amic José López Pérez m’ha parat una emboscada, aprofitant l’assumpte est de l’confinament: “Per què no ens escrius el del teu curtmetratge?” ¡Cels! És que no sé ni on tinc una còpia, maleïda sigui, li asseguro.

Però Jose, que de tant en tant em demana veure el curt en qüestió, insisteix: “Sí, home. El que recordis de l’rodatge i els actors i tal i tal “.

Em deixa amb l’embolic al cap i començo a rebuscar entre vells papers i arxivadors. La major part de l’material utilitzat està a la casa de la vila, on fins i tot guardo una còpia en Betamax i una altra en VHS, més alguns fullets … En algun lloc conservo un CD o un DVD, però ves a saber. Una còpia en 35 mm està guardada en els soterranis de la Filmoteca, i suposo que TV-3 ha de conservar una altra còpia, que al seu dia va usar per emetre’l per televisió.

Tot d’una, entre els cinc o sis discos durs en què guardo coses (fotos i arxius, moltes vegades repetits), trobo una carpeta amb algunes fotos i retalls de premsa escanejats. I quina sorpresa: fa 30 anys el meu curt ‘Potser no sigui massa tard’ s’acomiadava de l’Cinema Casablanca de Barcelona, ​​després d’haver estat 15 mesos en cartell, tot un rècord! Tampoc us vull enganyar: la qual va estar tot aquest temps era la pel·lícula de la que el meu curt era un simple teloner, però això us ho explico després. Em poso doncs a rebuscar en la memòria per escriure aquesta petita història.

Des que tinc ús de raó m’ha fascinat el cinema. I recordo les sessions matinals a Portugalete (Biscaia), el meu poble, i les passades dobles en cinemes de Barcelona quan vaig venir a estudiar Periodisme amb 20 anys.

Durant aquesta dècada, a més d’acabar la carrera i treballar de periodista, vaig ser estudiant cursos de cinema on i com podia. La trobada amb un bon amic, Armand Rodríguez, fotògraf i laboratorista, ens va portar a plantejar-nos escriure un guió d’un curtmetratge, un dels pocs mètodes que, a mitjans dels anys 80, tenien els joves cinèfils de passar a la indústria. Encara faltaven uns quants anys perquè nasqués l’ESCAC.

Entre aquells aspirants coetanis era Jesús Font, que rodava ‘Per molts anys’, un curt amb Ramoncín, i Javier Arazola, que feia el mateix amb ‘Un assassinat’. Javier estaria després en el meu equip, com a ajudant de direcció.

A el cap de diverses setmanes de donar voltes a el guió, ens vam posar a la tasca de buscar diners per rodar-ho. La història era senzilla, i incloïa un flash back, un retorn a l’passat dels protagonistes que podia encarir la producció: 1 guionista de quaranta anys, casat i amb filles, rep la trucada inesperada d’una dona divorciada, que va ser el seu amor de joventut, encara que ella mai ho sabés. Tenia un cert to nostàlgic i romàntic, tenyit amb un lleuger toc d’humor.

Amb l’ajuda desinteressada de molta gent, especialment Norberto Rebecchi (1949-1994), crític del diari que va assumir la direcció artística, vam posar en peu un equip tècnic amb professionals com Mitxel Casado (fotografia), Mamen Boué (producció), Fina Sensada ( script), Joan Benet (càmera) i Jordi Puig (muntatge), entre d’altres.

Vaig demanar consell al meu company Gonçal Pérez de Olaguer, crític teatral d’El Periódico, que em va suggerir diversos noms. Després d’alguns contactes, vam escollir a Mercè Managuerra i Jaume Sorribas com a protagonistes adults. Tots dos van ser absolutament amables: no només no van voler cobrar res sinó que van acceptar anar a un parell d’assajos abans de l’rodatge i a utilitzar el seu propi vestuari.

Per elegir els protagonistes quan eren uns joves estudiants i als seus amics, havíem posat un cartell demanant actors a l’Institut de Teatre i en algunes acadèmies d’interpretació privades. Vam fer unes proves de selecció a la casa de Norberto a la qual van acudir unes 60 noies i nois.

Finalment, vam escollir als quals es veuen en la fotografia de grup: Núria Badia i Marc Cases eren els ‘protas’, mentre els avui ben coneguts Àgata Roca i Jordi Mollà eren els seus amics. Si els seus papers s’haguessin invertit potser el curt també seria diferent. En aquell moment jo no vaig saber veure les seves possibilitats, tot i que Jordi ja prometia en el seu paper de murri.

I al costat d’ells, alguns actors que encara veig de tant en tant, com Sergi Calleja, Pepa Lavilla, Emilià Carrilla, Maria Tresaco, Lamin Cham, Marc Montserrat i Robert Govern, fins a completar el repartiment de 19 intèrprets, més unes 30 nenes de l’ col·legi de l’Sagrat Cor de Sarrià, que ens va cedir el pati de l’escola. Entre les petites, Laia Rodríguez, filla menor del meu coguionista.

Jaume Figueras i Àlex Gorina, magnífics periodistes de cinema i programadors de el llegendari Cercle A, ens van cedir amablement el seu despatx. Un xiringuito de la platja de Castelldefels seria, a més, escenari i zona de càtering.

Tot va estar a punt per als primers mesos de 1988. Comptàvem amb l’ajuda promesa d’un conegut director i productor, que aquells dies també anava a filmar un llargmetratge. Ell ho faria entre setmana i ens prestaria una càmera i cues de negatiu per poder rodar el curtmetratge en cap de setmana, que és quan tothom podia currar gratis a la peli.

I de cop i volta, cinc dies abans de començar, el productor es va despenjar. Un drama. Què fer? Paràvem tot, quan tot estava a punt per al dissabte següent. Amb la meva dona vam decidir fondre els estalvis i tirar endavant.

Vam rodar hores i hores durant dos caps de setmana, amb algunes dificultats afegides en exteriors: un dia de sol esplèndid la primera jornada i totalment ennuvolat la següent. Director de fotografia i càmera van ajustar filtres perquè no es notés.

Els actors van estar sensacionals, i els nois van aguantar el fred d’un matí assolellat d’hivern a l’escena en què juguen un partidet de futbol a la platja.

Van passar setmanes des del rodatge, muntatge de negatiu amb la veterana Mercè Casas i deixar-ho tot a punt per poder presentar el curt al festival de referència, el d’Alcalà de Henares, i després a Barcelona i fins i tot en una secció molt alternativa de Sant Sebastià. No vaig obtenir cap premi. Mecachis.

Tocava intentar estrenar la pel·lícula i vaig acudir de nou a l’mestre Jaume Figueres. Em va facilitar un buit a finals de desembre, per acompanyar un dels dos llargmetratges que s’anaven a estrenar per Nadal al Casablanca, llegendari cinema d’art i assaig dels Jardinets de Gràcia.

Entre els dos títols, em va caure bé el de Marianne Sägebrecht, una actriu alemanya grassoneta, de qui havia vist una comèdia prèvia, titulada ‘Sugarbaby’ (1985), de el mateix director, Percy Adlon. I vaig apostar per aquell nou film d’aquesta parella: Bagdad Cafe (1987).

El 21 de desembre de 1988 es va estrenar aquesta pel·lícula que, més tard, arribaria a ser un seguit als EUA sense Marianne ni el gran Jack Palance, que també intervenia, però amb la coprotagonista negra, CCH Pounder. La comèdia va tenir tant èxit, que va aguantar ni més ni menys que 15 mesos en cartell (cosa impensable en l’actualitat). La van retirar de cartell amb tots els honors el 18 de març de 1990, fa ara 30 anys. I el meu curtmetratge, va aguantar amb ella.

Més tard vaig aconseguir que TV-3 la emetés un parell de vegades. No em vaig fer ric, però vaig poder cobrir la meitat dels deutes generats, però no vaig seguir en el cinema. Vaig continuar fent el el que, crec, millor sabia fer: periodisme. I escriure de cinema quan em deixaven.

The end.

Entrevista amb Francesc Miralles

Coautor de ‘Ikigai’, un dels llibres més llegit dins i fora d’Espanya, Francesc Miralles ha escrit nombrosos assajos i obres de ficció, és músic i col·laborador habitual en temes de psicologia i espiritualitat en el diari ‘El País’ i en Ràdio 4. La seva última i recent novel·la és ‘La biblioteca de la Lluna’.

Nascut a Barcelona, el 1968, Francesc Miralles és des de fa dues dècades un prolífic escriptor de novel·la infantil i juvenil (algunes, premiades) i també d’adults, amb creixent fama en el terreny de la no ficció centrada en l’espiritualitat i l’autoajuda . La trobada es produeix una tarda d’inici d’hivern en una petita teteria de barri de Gràcia, on xerrem fins que el mòbil li recorda que té una cita més important: recollir el seu fill de la seva classe de música. Aquesta entrevista es va publicar originalment al diari digital Catalunya Plural.

-Vostè és un escriptor d’èxit, però diu que la seva vida acadèmica va ser un fracàs.
-Sí. Va ser molt dolenta, fins als 17 anys. Suspenia molt, quatre assignatures per trimestre o així. Era molt despistat, vivia en altres mons, no sabia què volia fer amb la meva vida.

-Era un xaval problemàtic?
-No. Potser una mica nihilista. Estava en ambients del punk. M’agradava anar als concerts amb els amics i escoltar aquest tipus de música. No tenia interès per res en especial, només música i pel·lícules… No pensava en altres coses.

-Quan va canviar vostè?
-Vaig fer un esforç per passar la selectivitat, no sé com, i vaig entrar a la universitat. Primer, en Periodisme. No em va agradar, vaig estar tres mesos i vaig deixar d’estudiar, fins a l’any següent, que vaig entrar en Filologia Anglesa. Mentrestant, vaig estar treballant de cambrer en un bar del Barri Gòtic.

-I la seva família, s’ho prenia amb calma?
-Bé, és que jo volia treballar i amb aquests diners, anar-me de viatge. Ens anàvem d’interrail a veure altres països. Però és que el bar on treballava era molt interessant, amb un ambient bohemi. Allà hi havia un pianista que va ser qui em va ensenyar a tocar.

-Vostè ha tingut un parell de grups de música (Hotel Guru, Nikosia). Alguna influència familiar en aquesta afició?
-No, encara que el meu pare sempre estava escoltant música i tenia milers de llibres a casa. A mi em va portar a la música l’eclosió de les bandes juvenils i l’aparició de Ràdio Pica a Gràcia, una emissora que oferia música alternativa. Érem com una tribu. Tocàvem música, traduíem lletres, gravàvem cassets, fèiem fanzins…

-Em parlava de Filologia anglesa, però vostè es va llicenciar en alemanya.
-Sí. Vaig començar anglesa a l’Autònoma (UAB), amb alemany com a assignatura. Allà em va influir molt una professora d’alemany, Anna Rossell, que em va donar confiança i em va fer ser més responsable. Per això em vaig passar a germàniques en el segon cicle, a la Central (UB), on hi havia poca gent, un ambient més íntim i relació més propera amb els professors.

-El alemany tenia futur…
-Sí. Quan vaig acabar la carrera, ja tenia diversos treballs: com a traductor, com a professor … Hi havia molta demanda i no hi havia problema per trobar feina.

-Després va fer un Màster d’Edició.
-Quan acabes Filologia pots ser traductor, professor d’idiomes o editor. Jo vaig fer aquest postgrau per ficar-me una mica més en el món editorial. Encara no ho havia acabat i ja tenia diversos treballs de traduir llibres. De alemany havia pocs traductors, però també traduïa molt de l’anglès.

-Com va connectar amb les editorials?
-A l’inici, per anuncis. A l’Institut Goethe algú va posar un avís en què algú necessitava un traductor d’alemany i m’en vaig presentar. A la fi, vaig acabar a l’Editorial Oceà, on vaig traduir molt i hi vaig ser editor.

-En què consistia la seva feina?
-Portàvem llibres de psicologia, espiritualitat i creixement personal. Vaig arribar a dirigir diverses col·leccions, com una de divulgació, ‘El lector de…’, per a joves, que servia per a introduir-los en la vida i obra d’autors com Kafka, Herman Hesse, Proust… També llibres d’autoajuda, recopilacions d’aforismes… Allà vaig estar uns quants anys i va ser el meu primer contacte amb aquests temes. Traductor, corrector, triant llibres i, després, escrivint sota pseudònim.

-Com?
-Els meus primers contractes van ser per escriure llibres amb pseudònim sobre aquests temes. Treball editorial pur i dur. Escollies un nom, prenies com a referència diversos llibres sobre un tema i escrivies un de nou. Ho vaig fer molt sovint. No es diferencia molt de la feina periodística. La qüestió és que el refregit estigui ben fet.

-Per aquesta època, se’n va anar a l’Índia.
-A mi m’agradava el que feia, però no el treball en aquella oficina. Si hi hagués hagut un ambient amable, hagués seguit. Però n’hi havia guerres i intrigues que em deprimien. Un dia vaig presentar la dimissió, i amb els diners que tenia, vaig comprar un bitllet a l’Índia per estar un mes i mig amb la meva xicota de llavors. Viatjàvem en trens, dormíem en pensions i allà vaig escriure la meva primera novel·la, infantil, ‘Perdut a Bombai’.

-Escribía en castellà o en català?
-En català, tot i que no ho escrivia massa bé. Vaig comprar una llibreta a unes criatures i un bolígraf i vaig començar a apuntar les coses que anava veient en forma de l’aventura d’un nen que es perd a l’Índia. El relat el vaig presentar al premi Vaixell de Vapor. ‘Perdut a Bombai’ no va guanyar el premi, però al jurat li va fer gràcia. Van dir a l’editorial que els havia agradat i que, si corregia el català i quatre coses més, ho veien publicable. Vaig fer el que em demanaven, la vaig reescriure i vaig pagar a una amiga de Filologia catalana perquè em fes una correcció. La vaig portar a l’editorial i es va publicar. Va ser la primera novel·la signada amb el meu nom.

-Però després sí que li van premiar.
-Sí, un any després, el 2001. Vaig presentar la meva segona novel·la, ‘Un haiku per a l’Alícia’, a el Premi Gran Angular de literatura juvenil de l’editorial Cruïlla, i el vaig guanyar.

-Com és el seu procés d’escriptura?
-Llavors escrivia a mà, en una llibreta, i amb una estilogràfica. I després ho passava a l’ordinador. Escrivia al menjador, unes tres hores a el dia, i necessitava dos o tres mesos per al primer manuscrit. Després, un mes més per passar-lo a l’ordinador i fer les primeres correccions. Això ho vaig fer amb aquelles dues primeres novel·les i ‘El llibre de l’hivern’. Era una mica romàntic voler fer-ho d’aquesta manera. Després vaig començar a escriure directament a l’ordinador.

-Per què va començar escrivint per a joves?
-Per diversos motius. Primer, perquè és més fàcil que et publiquin, quan comences. Les editorials d’infantil i juvenil són més obertes i si arribes a captar el registre, com funciona aquest tipus de literatura, i aconsegueixes que et publiquin, ja que tens moltes escoles i nens que et llegeixen. I després vas a visitar-los, amb la qual cosa la cosa té una altra alegria. En canvi, les editorials per a adults tenen un elenc d’autors molt assentats. La literatura catalana d’aleshores tendia a ser molt culta, amb autors molt literaris, amb arguments molt avorrits, que no tenien res a veure amb el meu món. I eren cercles molt tancats, un món difícil d’entrar. Tot i així, vaig arribar a publicar un parell de llibres, ‘El somni d’occident’ i ‘Cafè Balcànic’.

-Però, ¿és més fàcil escriure per a nens?
-És un gènere que has de dominar. Per a mi era molt fàcil escriure en infantil i juvenil, perquè jo tenia una mentalitat molt adolescent encara. Anava i segueixo anant a concerts de rock, he anat de viatge a llocs de motxillers, que són molt joves i amb els que estic acostumat a parlar. Per a mi no era difícil ficar-me al cap d’un personatge de 17 anys. Igual és difícil per a un profe que ha canviat i ja no se’n recorda de com era de jove, però jo he seguit fent aquesta vida.

-En moltes de les seves novel·les s’inclouen temes filosòfics.
-Potser es degui a la meva anterior feina com a editor de temes d’espiritualitat oriental, autors japonesos, filosofia índia, religions de l’món. Tot això està present en la meva obra, si.

-Des de ‘Pulsacions’, amb Javier Ruescas, té vostè un munt de col·laboracions amb altres escriptors.
-Sí, moltes: amb Care Santos, Joan Bruna i Sonia Fernández-Vidal, una amb cada un. Amb Àlex Rovira, vuit, i amb Héctor García, portem ja 4, des de ‘Ikigai’ (2016) [un super-èxit internacional, publicat en 42 idiomes].

-Com treballen vostès?
-Cada coautoria és diferent. En algunes, un escriu i l’altre aporta les idees, com amb Àlex Rovira. Amb Care Santos, un va escriure la primera part de la novel·la i l’altre la segona. Amb Héctor, anem fent un capítol cada un. Com viu al Japó, fem cites a través de Skype a les 8 del matí. Però després de les correccions i els anys, ja no recordes qui ha escrit què.

-Ha fet de ‘negre’ per a altres autors?
-Sí. I amb molt de gust, eh. M’encanta. Normalment fas de negre de persones que saben molt sobre un tema. I és més: a alguns autors els agradaria posar-te en coberta, i és l’editor o tu mateix qui et negues i dius ‘aquest és el teu llibre’. He fet de negre de gent molt interessant, com la mèdium Marilyn Rossner. Va ser molt interessant. Veia a una persona amb un ofici d’alguna cosa que no hauries pensat veure de prop i que convius dia a dia amb ella. Ets com un periodista: escrius d’alguna cosa del que en principi no sabies res; transmets el que aquesta persona explica.

-Algun autor més?
-Molta gent. Jesús Calleja, per exemple. Vaig anar a casa seva per gravar la seva vida durant tres dies i explicar-la en un llibre que va publicar Planeta.

-Va estar bé?
-Normalment, quan fas aquest tipus de treball, et tracten molt bé. Sempre hi ha excepcions, però en general, la gent és molt amable. Calleja ho va ser. El que passa és que després, en els agraïments, va posar una llista de 150 persones i jo ni sortia. Però, vaja, a mi tant me fa.

-És una feina que es paga bé?
-Depèn de la importància de l’autor, de la dificultat i el temps. Si t’ho encarrega una editorial professional, gran, si. Et surt a compte en funció de les setmanes o mesos que hagis de destinar a fer això. Si perds molt de temps, no.

-Últimamentté molt èxit amb una literatura propera a la d’autoajuda.
-Com et deia, ja havia escrit d’aquests temes amb pseudònim. I el primer amb el meu nom va ser ‘El zen de l’empresa: solucions senzilles per a un món complicat’, que molt poca gent coneix. Li vaig afegir el nom d’un coautor japonès que no existeix, Yuki Ojiro, no sé ben bé per què. I ara els que he fet amb Àlex Rovira.

-Però, per què aquest tipus de literatura i no un altre?
-Potser perquè és el que el meu entorn professional em demanava més. I és del que entenia més, després de 10 anys de traductor, corrector i editor d’aquest tipus de temes. És més fàcil que pugui escriure sobre autoajuda que sobre García Lorca, no? Per això escric un cop a el mes a la secció de Psicologia del diari ‘El País’ i el mateix a la revista ‘Ment sana’. També tinc un programa de mitja hora a la setmana a Ràdio 4. Com veus, tot del que escrivia i el meu món professional era aquest. I en aquest mercat, hi ha molt pocs especialistes. Hi ha molta gent que escriu de ‘coaching’, però gent que sàpiga realment de creixement personal, hi ha molt poca gent.

-Vaja, que vostè viu més de l’autoajuda.
-Home, és que de la ficció és molt difícil viure, això segur. D’una novel·la, el normal és vendre mil exemplars, i no vius d’això. I l’autoajuda és un tipus de llibre que és més fàcil que t’ho tradueixin i vendre més. Si tu fas un llibre de no ficció d’un tema nou i té interès, potser t’ho tradueixin a altres idiomes. I actualment es ven més no-ficció que ficció ..

-És el cas de l’superèxit de ‘Ikigai’?
-Sí. És el meu fort. Que no vol dir que sigui el que m’agrada més, perquè igual m’agrada més escriure una novel·la. ‘Ikigai’ té una part de treball periodístic. Vam anar a Ogimi, a nord d’Okinawa, on es concentren les persones més longeves de la planeta. Havien estat dos grups de recerca abans de nosaltres, uns metges, per estudiar alimentació i forma de vida, i uns sociòlegs, per elaborar estadístiques. Però cap amb la idea del que nosaltres volíem fer: entrevistar tots aquells ancians i preguntar-los pel seu propòsit vital, érem els primers. Així vam tenir informació molt fresca per fer aquest llibre, que mai pensem seria un supervendes.

-No m’ho puc creure…
-El vam fer per als fans de Japó, pensant que es quedaria en aquest àmbit, sol. Però després va tenir molt èxit perquè es dóna una visió positiva de la vellesa, que es pot arribar a ser ancià amb plena activitat i motivació. També hi ha molt interès pel concepte de l’ ‘ikigai’ [la raó de ser, el propòsit vital] a les empreses i al món de l’educació. L’èxit no va arribar de cop, sinó que es va anar posant de moda en un país, i després en un altre, i en un altre: ara, a Índia, a on aniré al gener a alguns festivals literaris ia signar llibres, i abans a Turquia, Holanda i altres llocs.

-Curiosament, el seu últim llibre és la novel·la ‘La biblioteca de la Lluna’.
-Bé, aquí vaig fer el que em va donar la gana. El vaig escriure perquè volia. Tenia moltes ganes de fer una novel·la d’aquest tipus, però ningú em va encarregar res ni tenia cap contracte. Sempre m’havia agradat molt el tema de la Lluna i em divertia molt escriure aquesta aventura. No tenia intenció comercial.

-A mi, el que em sembla, com en altres novel·les, és que és terriblement romàntica.
-Pot ser. La novel·la potser si. La qual cosa no vol dir que jo ho sigui en la meva vida quotidiana. Però sí m’agrada introduir tocs romàntics, pel tipus de diàleg i les situacions que es produeixen.

-Però, a el mateix temps, els seus personatges són bastant solitaris.
-Això és molt propi de les novel·les, en general. Si et fixes per exemple en autors com Paul Auster o Haruki Murakami, els seus protagonistes són homes sols. La soledat dóna molt de joc. El lector es posa en el lloc d’aquesta persona i li és més fàcil acompanyar-la. Gairebé et diria que la solitud és una premissa per fer una novel·la.

-Per cert… ha escrit tres ‘best-sellers’ d’intriga, amb aroma d”El codi Da Vinci’ (2006), protagonitzades per un periodista.
-Fins a aquella època, les lletres catalanes eren d’alta literatura. No s’havia fet un llibre com aquest, tipus Dan Brown. Martí Gironell i altres autors similars encara no havien escrit els èxits pels quals se’ls coneix. Hi havia algunes novel·les policíaques, però ningú s’havia atrevit a fer un ‘thriller’ tipus James Bond, en català. I, de fet, el llibre va estar sis o set mesos en les llistes de més venuts. Va agradar a molta gent, i per mi va ser un divertimento.

-Deu reconèixer que els periodistes no som com el seu personatge.
-Ni com Tintín, tampoc. Per això estan les novel·les, perquè passin coses que no ocorren en la realitat.

La volta al món de cinema d’en Sergi Ramis

A la secció dedicada als viatges cinèfils que vaig publicant al web de Nosolocine.net no vaig poder deixar de comentar un llibre que porta precisament per títol ‘Viatges de cinema‘ i, com a subtítol, ‘La volta a el món en gairebé 80 pel·lícules.

Encara que no sigui un llibre de rabiosa actualitat (data de 2011, fa vuit anys) el seu contingut segueix sent molt vàlid. A més, la possibilitat de trobar algun exemplar a Amazon i en altres botigues digitals, em porta a parlar d’ell mateix, per l’interès que crec pot suscitar i donada la desaparició de l’editorial Raima, que el va publicar en el seu moment.

D’entrada, les 260 pàgines dedicades a 76 pel·lícules i mig centenar de països dels cinc continents parlen de l’esforç de l’autor: Sergi Ramis, periodista viatger i amant de el cinema, que ha col·laborat en nombroses publicacions de primer ordre ( ‘El País’, ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’, ‘National Geographic’) i ha estat director de les revistes ‘Altaïr’ i ‘El món dels Pirineus’). Actualment és co-editor de Ecos Travel Books.

Explica Ramis a la presentació del seu text que, veient a John Wayne “lacear rinoceronts per la sabana africana”, va saber que voldria viatjar i que sempre li agradaria el cinema. Per això, en aquesta tornada a el món en 76 pel·lícules viatja “des de la sabana africana i el desert australià, fins a les interminables planes americanes, les muntanyes de l’Himàlaia i les paradisíaques platges polinèsies”, diu.

Afegeix Ramis a la contraportada que aquests films i viatges són “trobades [literaris] amb Cary Grant, Ava Gardner, Robert Redford, Marilyn Monroe, John Wayne, Ingrid Bergman, Peter O’Toole, Humphrey Bogart, Sigourney Weaver, Marlon Tou, Jeanne Moreau, Clint Eastwood … en els millors escenaris de la planeta “.

Ah … també apareix la Costa Blava francesa de ‘Atrapa a un lladre’, el film d’Alfred Hitchcock, un títol indirectament d’actualitat gràcies a la sèrie homònima de Paramount Channel, dirigida per Pablo Vásquez. Es tracta d’una ficció que compta amb guió de Jordi Calafí i Javier Olivares (el creador de ‘El Ministeri de l’Temps) a partir de l’film original de Hitchcock, amb Pablo Echarri i l’encantadora Alexandra Jiménez com a protagonistes.

Que aquest llibre compti amb el pròleg de Sebastián Álvaro, el creador de la sèrie documental ‘A l’filo de lo impossible’, ho avala encara més. Però el seu autor insisteix: “Aquest no és un llibre de cinema. És un llibre d’un viatger aficionat a el cinema “. Avisats quedem.

Sense estendre més, perquè el possible lector pugui assaborir-lo, diré que aquest itinerari de cinema l’obre ‘El bosc animat’ i Galícia, segueix amb ‘Jamón, jamón’ i Aragó, i circula per les ‘Carreteres secundàries’ de la Costa Brava , abans de penetrar a França i prosseguir per Anglaterra, Irlanda i una desena de països europeus més.

Àfrica i la hitchockiana ‘L’home que sabia massa’ tanquen aquesta aventura, que inclou detalls de cada pel·lícula i breus requadres informatius sobre els llocs on es van rodar les mateixes, així com detalls útils de com viatjar als mateixos.

Viatges de cinema: el castell de Loarre

L’amic José López Pérez celebra aquests dies els vuit anys de Nosolocine.net, un espai que va molt més enllà del bloc personal per ser una web en la qual JLP ha donat cabuda a un ampli equip que li fa costat. De la seva enorme capacitat de seducció donen fe un grapat de professionals que col·laboren amb ell quan bonament poden, com Miguel Fernando Ruiz de Villalobos, Oti Rodríguez Marchante, Jordi Izquierdo i Natxo Torres Zenarrutzabeitia, entre molts altres.

JLP ha tingut el generós gest de convidar-me a sumar-me a aquesta llista de mestres de la crònica i la crítica de cinema, en una secció que uneix dos dels meus plaers: els viatges i el cinema.

I per començar, res millor que un monument que vaig visitar aquest estiu, de camí cap al Pirineu d’Osca. Un edifici històric que ha estat escenari de diverses pel·lícules i alguna que una altra sèrie de televisió: el Castell de Loarre.

Situat a uns 300 quilòmetres de Barcelona i a només 36 de la capital d’Osca, el Castell de Loarre és la fortalesa romànica més ben conservada d’Europa.

Construïda al segle XI per ordre del rei Sancho III, sobre un promontori rocós que dominava la plana de l’anomenada Hoya d’Huesca, ocupada llavors pels àrabs, la ràpida retirada dels musulmans de la zona va fer que no patís danys estructurals. La capella, la Torre de la Reina, el pati d’armes i la Torre de l’Homenatge es mantenen perfectament en peu.

Abandonada la seva faceta militar, el castell va incorporar a la fi del segle XI una ampliació monàstica, en la qual destaca l’església de Sant Pere. El recinte emmurallat data del segle XIII i consta de diversos torrasses semicirculars i un quadrat, proper a la imponent porta d’entrada.

El fet que l’edificació es mantingui gairebé com era en els seus orígens va ser la raó principal que va portar a Ridley Scott a escollir-lo com a escenari de la seva pel·lícula a ‘El Regne del cel’ (2005), protagonitzada per Orlando Bloom, Eva Green, Liam Neeson i Jeremy Irons, entre d’altres. El film narra la peripècia d’un jove ferrer que se suma a les Croades del segle XII. Molts veïns del poble de Loarre van participar en la producció com a figurants.

https://youtu.be/GyxMloDxQ3s

Però molt abans, ja l’any 1982, Antonio José Betancor també va rodar algunes escenes de la seva pel·lícula ‘Crònica de l’alba: Valentina‘, basada en la novel·la de Ramón José Sender i protagonitzada per un joveníssim Jorge Sanz. Narra el primer amor d’un nen de 10 anys per una nena de la seva edat (Paloma Gómez), davant els ulls comprensius del capellà del poble (el gran Anthony Quinn).

El 1993, TV-3 i la productora Ovideo van aprofitar també la majestuositat del lloc per gravar diverses escenes de la minisèrie històrica ‘Arnau. En tres episodis d’una hora i mitja, la producció, dirigida per Lluís Maria Güell i amb premiat guió de Doc Comparato i Xesc Barceló, va posar en imatges la llegenda catalana del Comte Arnau amb un repartiment d’altura, encapçalat per Pere Arquillué, Sílvia Munt i Carme Elias, i amb Fernando Rey, Imanol Arias i Ariadna Gil també en l’elenc.

De la mateixa manera, el 2006, un any després que Scott i el seu equip estiguessin a Loarre, la guionista i directora espanyola Inés París va filmar part de la seva pel·lícula ‘Miguel i William’, amb Juan Luis Galiardo, Will Kemp i Elena Anaya al capdavant del repartiment. Aquesta última és la fascinant dona que uneix en la ficció els talents de Cervantes i Shakespeare a l’escriptura d’una improbable obra teatral comú. En aquesta ocasió també van actuar com a extres mig centenar de veïns de la localitat.

Aquest excel·lent estat de conservació fa que recórrer el castell sigui tota una experiència per als amants de l’edat mitjana. Les muralles, la cripta de santa Quitèria i l’església del castell, amb la seva bonica cúpula, són algunes de les parts excepcionals. És molt recomanable efectuar la visita amb els guies del monument.

L’horari actual és de 10.00 a 19.00 hores i l’entrada costa 5,50 euros (nens petits, gratuït) i 7 euros si s’opta per la visita guiada. Podeu veure aquesta informació al web del monument.

Entrevista amb Jaume Ripoll

Acabats de lliurar els premis Emmy, amb ‘Joc de Trons‘ com a millor sèrie dramàtica, no està de més reflexionar sobre el moment actual, en què gegants com Netflix, HBO i Amazon es disputen la tele de pagament via ‘streaming’. Per això parlem amb el mallorquí Jaume Ripoll (1977), cofundador i director de Filmin, la primera plataforma íntegrament espanyola de vídeo a la carta a través d’internet. És, a més, l’única que ofereix la possibilitat de veure tots els seus continguts en català. Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al Catalunya Plural.

A més de dirigir Filmin, crec que també imparteix classes de cinema a la prestigiosa ESCAC, on vostè va estudiar…
Bah… Unes poques hores, res més. Aquest any, donaré classes de producció i potser algun que un altre màster. Però deixeu-me dir-li que el cinema hauria d’estar en el batxillerat com a activitat curricular.

Expliqui, si us plau…
Avui en dia, qualsevol xaval amb un mòbil és capaç de crear coses fascinants. Tots estem sobreexposats a l’audiovisual, però no estaria gens malament que als joves se’ls ensenyés certs paràmetres, alguns fonaments i cultura base de l’audiovisual. Estaria bé que sàpiguen qui és Charles Chaplin, Orson Welles o Sidney Lumet, per exemple. Perquè el cinema t’obre altres camins i, fins ara, s’imparteix de forma extracurricular per professors voluntariosos que estimen el cinema. Ja sé que proposar ara això, amb el panorama electoral que tenim i la reforma educativa, pot semblar estúpid, perquè és una cosa de ciència ficció. Però, d’altra banda, com fem que aquestes noves generacions, acostumades al que visualment ràpid, puguin assaborir pel·lícules de tempo lent? Doncs com amb el menjar: s’han d’acostumar. La primera vegada que menges un espàrrec potser no t’agradi, però a la tercera o la sisena vegada penses que està deliciós. Aquesta tasca formativa s’ha de fer. La nostra obsessió és buscar nous públics, però sense dogmatitzar, perquè hi ha diferents gustos i ja decidiràs el que t’interessa o no. Com més àmplia i variada sigui la dieta cultural de l’ésser humà, millor serà.

I vostè, com va arribar a agradar-li el cinema?
En el meu cas va ser molt fàcil. Al meu pare sempre li va agradar molt el cinema. Amb 30 anys va ser programador de moltes sales de Mallorca i després va tenir diversos videoclubs i fins i tot una sala a Alaró, a l’interior de l’illa. I jo, des que tenia 6 o 7 anys, quan acabava les classes els divendres al poble i durant els caps de setmana, anava a les botigues i posava i treia les etiquetes de ‘llogada’ a cada pel·lícula. A casa meva teníem unes 3000 cintes en VHS. Lo nostre era parlar de cuina i de cinema. El meu pare va arribar, inclús, a participar en la creació d’un concurs de cinema a la televisió balear!

Sembla lògic que anés a estudiar a l’ESCAC.
Nooo. Gairebé va ser una tragèdia grega. Jo era un bon estudiant que no hi havia suspès mai. Quan estava estudiant primer d’Informàtica, que era una carrera amb molt de futur, un dia, de sobte, li vaig dir al meu pare que no m’agradava la informàtica, que no m’agradava aquella carrera i que volia estudiar cinema. Però, és clar, fa 23 anys, ningú estudiava cinema. Els meus pares pensaven que era una cosa que no tindria sortida, pensaven que era un capritx. “Però, que vols? Ser crític?”, em deien. A més, era una escola privada, que era molt cara. Al final, al cap d’insistir durant dies, la meva mare va acceptar.

I va anar a les Escoles Pies de Sarrià, on hi havia la primitiva ESCAC i hi era JA Bayona!
Jo sóc de la tercera promoció, i Jota, de la primera. A la meva hi eren el director de fotografia Arnau Valls (‘Eva’, ‘Anacleto’, ‘Superlópez’), la muntadora Elena Ruiz (‘El orfanato’, ‘Lo imposible’) i el director Javier Ruiz Caldera (‘Superlópez’, ‘Anacleto’, ‘Tres bodas de más’, ‘Promoción fantasma’), entre altra gent. Javi i jo vam fer alguns guions junts.

Quina branca va escollir?
Direcció. I tenia molt bones notes. Però, a meitat de tercer i a falta del treball de fi de carrera de quart, el meu pare va morir d’un infart i vaig d’haver de tornar a Mallorca d’un dia per l’altre, per fer-me càrrec de la seva feina: la representació de Manga Films a Balears i els diferents videoclubs que tenia. Així que estudiava a Barcelona i treballava a Mallorca. Vaig acabar els estudis, però el meu projecte de fi de carrera com a director no va ser triat entre els que s’havien de produir. Em van proposar fer-ho igualment, amb menys pressupost, però vaig dir que no. No tenia ganes de rodar i no ho he fet mai més.

Però sí que va fer coses els primers anys…
Hi havia fet alguns curts, una mica de publicitat i videoclips amb Pau Freixas i altra gent com a ajudant de direcció i en producció, però ja no vaig voler fer més cinema. Vaig rodar fins i tot un documental sobre Gil de Biedma amb testimonis molt interessants del cercle del poeta, com Ana Maria Moix, Fabià Estapé, Goytisolo, el majordom i la germana de Gil de Biedma. Llàstima que s’hagi perdut, perquè vam rodar en U-matic, un format de vídeo analògic de qualitat molt baixa. Va ser de les últimes coses que vaig rodar i, per sort, ho va poder veure el meu pare. Però ja no vaig tornar a dirigir. Vaig tornar a Mallorca a portar els negocis del meu pare, on vaig estar 5 o 6 anys.

Com va sorgir la idea de Filmin?
Jo treballava amb Juan Carlos Tous, que havia estat el meu cap a la divisió de vídeo i DVD de Manga Films quan jo era a Mallorca. El 2003, Tous va fundar la distribuïdora de cinema independent Cameo i, com que sabia que m’agradava i havia estudiat cinema, em va demanar que anés a la seva empresa per portar la web, el comerç electrònic, la revista electrònica… Jo vaig entrar al 2005 i hi he anat creixent, però des del principi vaig tenir molt clar que Cameo havia de ser, a més a més, una plataforma de cinema on line. De fet, la idea de Filmin neix a l’estiu del 2006. Era el moment.

Però tenia algun referent?
No. Cap. Però sabia que s’havia de fer. Existia DvdGo, que venien DVD per correu, però encara no havia arribat Amazon. Netflix, en aquell moment, encara no feia res (llogava DVD als EUA), i iTunes començava a llogar i vendre pel·lícules per Internet. La gent es baixava les pel·lícules de les webs pirates. Això era així. Sabíem que el camí a seguir era internet però havíem de trobar la forma de fer-ho. Havíem de combatre el pirateig d’una forma legal. De la mateixa manera que es va crear Cameo amb una mentalitat molt clara, la d’oferir cinema independent, que té el seu nínxol de mercat, aquesta va ser la idea amb Filmin. El cinema independent pot quedar diluït en una tele més generalista, però si ofereixes una plataforma dedicada en exclusiva a aquesta parcel·la, pots arribar a més públic i aquest pot escollir més títols. Aquesta era la funció que volíem aconseguir i implementar.

Va haver-hi problemes?
Quan vam començar els problemes eren clars: tecnològics, de mercat i de públic. El 2007, l’ample de banda, la capacitat de codificar pel·lícules i la usabilitat, en aquell moment, eren molt limitades. I tot això, amb ordinadors. No hi havia els dispositius d’ara. Els distribuïdors van ser molt atrevits i generosos a l’hora de cedir títols. I eren per llogar. Durant un parell d’anys només llogàvem pel·lícules: vam ser un videoclub on line i amb un catàleg encara curt. El tercer escull, el públic, que si podia veure gratis pel·lícules a internet, no les pagaria. Aquells dos anys van ser la prova de foc. Quan vam tenir a punt la tecnologia, ja teníem prou contingut. Era qüestió d’arribar al públic. I això va començar al maig de 2010, amb la tarifa plana. Aquest, per a mi, va ser el veritable naixement de Filmin.

Amb tot el que hi ha al mercat, cal Filmin?
És clar. Jo era un cinèfil adolescent que vaig tenir la sort que el meu pare tenia una videoteca impressionant, amb clàssics de tota mena. Per a un jove cinèfil actual és una benedicció poder tenir en Filmin des del més nou a clàssics com Pasolini, Visconti, Fellini, Bergman, Rohmer o Haneke. Aquesta funció que fem nosaltres és necessària, perquè s’ha de lluitar i conrear la diferència i el risc, i no oferir només pur entreteniment.

No li agrada l’entreteniment?
Sí, sí, estic molt a favor de l’entreteniment. Però també és important veure un altre tipus de cinema i dedicar esforç i diners perquè es mantingui i arribi a més públic.

Fa dies, deia a Twitter que “la combinació Filmin + Netflix + Amazon + HBO + Disney surt per uns 35 € al mes. Menys que si veus el futbol”.
Segur que el futbol surt més car que tots nosaltres junts. Les nostres tarifes no les hem pujat mai. De fet, l’hem baixat un cèntim. De 8€, que costava a l’inici, a 7,99 € que costa ara. Si calcules la inflació, doncs veuràs.

Que hi ha de diferent en Filmin?
Tot tipus de pel·lícules i sèries independents, bàsicament europees, però també algunes americanes. Aquest tipus de cinema que arrisca i inicia nous camins en la ficció i documental. I oferim diferents vies per a aquesta espècie de selva audiovisual contemporània: cinema europeu premiat; cinema clàssic; documentals de música, política o pintura; telesèries europees guardonades de qualitat, i producció infantil diferenciada.

Veu les altres plataformes?
Jo sóc usuari de totes. Pago totes. És clar que també ho faig per raons professionals.

I cal veure tot?
Per descomptat que no. Hem de diferenciar. I en algun moment hem de parar i decidir si el que veiem és per plaer o per aquesta falsa obligació de veure l’última sèrie del moment pel fet de mantenir una conversa al dia següent. Això és un error.

Ara, tothom parla de la sèrie ‘Txernòbil’.
Sí, però hi ha alternatives. En Filmin tenim una docuficció molt bona, ‘Veus de Txernòbil’, basada en el llibre de 1997 de la periodista i premi Nobel bielorussa Svetlana Aleksiévich.

Millor o pitjor que la sèrie d’HBO?
Són diferents, compatibles i complementàries. Una és una aproximació més artística i poètica i l’altre un documental de 80 minuts.

Hi ha un excés d’oferta?
És clar. La clau és saber gestionar l’abundància. Si no ho fem bé, estarem permanentment frustrats. Però aquest excés no ho corregiràs: hi és i no ho canviaràs. Quan arribes a casa, a la nit, has de pensar què vols veure sense sentir-te ofegat per l’excés.

A més de Filmin, HBO, Netflix, Prime Video, Rakuten, arribaran Disney i Apple, i les telefòniques ofereixen un munt de canals de pagament. Hi ha clients per a tanta oferta?
No hem tocat sostre i ens queda molt camí per recórrer. Estem molt lluny. Hi ha centenars de milers de persones que encara es poden subscriure a les plataformes, sobretot per dos motius: no té el dispositiu adequat (televisions, ordinadors, tauletes o mòbils desfasats) o no saben com fer-ho.

Diria que la tercera edat es connecta menys?
No, no. La gent de més de 65 anys cada vegada es connecta més. Perquè tenen televisions noves i més temps lliure. És el públic amb més potencial de creixement. A més, són persones que disposen de coneixements de cinema i televisió de molts anys i el mateix repesquen una sèrie antiga que veuen una pel·lícula actual.

Aguantaran totes aquestes companyies?
La inversió que estan assumint i aconseguint aquestes grans companyies és per quedar-se amb un gran percentatge de mercat, no un tros petit del pastís, perquè no arribaries a cobrir les despeses de producció. Ara hi ha una guerra molt clara per convertir-se en la plataforma hegemònica. I el que s’intueix que passarà, tard o d’hora, són fusions. En el món del cinema ja ha passat i en les plataformes ho veurem també aviat. Hi ha mercat, però no diners perquè cadascuna d’elles inverteixi 15.000 milions d’euros a l’any en producció i sigui rendible. Això no és possible.

Llavors, estem davant d’un boom o bluff?
No. Un bluff no serà. Si mires enrere, veus que el camí va per aquí. Et pots subscriure a diverses plataformes i pagues menys del que costava Canal + fa 20 anys.

I les telefòniques?
Hi ha teleoperadores que t’ofereixen paquets, com el que passa ara, i altres que t’ofereixen un accés a internet més econòmic, on tens una tarifa plana d’internet sense futbol ni sèries ni res, però on tu pagues allò que vols utilitzar. No hi ha marxa enrere.

Netflix està invertint moltíssim. Pot mantenir aquest ritme?
No només Netflix, sinó totes la resta de grans plataformes estan invertint molts diners en producció. I això ho celebro pels creadors, que poden rodar pel·lícules i sèries de gran qualitat. Però a cinc o sis anys vista, em sembla inviable. Qui serà la primera a parar? Això no ho sé.

Hi ha sèries més progressistes ara que abans?
No crec que sigui necessàriament així. Ho era el famós episodi ‘Isaac i Ismael’ de ‘L’ala oest de la Casa Blanca’, en què Aaron Sorkin, el seu creador, reflexionava sobre l’atemptat a les Torres Bessones. Són progressistes les sèries que tracten sobre homosexualitat? Penso a ‘Els joves’ i era una sèrie més arriscades que moltes de les d’ara. Ho era ‘Sí, ministre’ o la ‘House of cards’ original anglesa, que era molt més radical que la dels EUA, rodadad just després del relleu de Margaret Thatcher. Potser l’oferta actual sigui més àmplia, però no per això són més progressistes.

Quins títols recomanaria?
Un recent article del diari ‘The Guardian’ cita les -per ells– 100 millors sèries del segle XXI: ‘Los Soprano’, ‘The Wire’, ‘Mad Men’, ‘Breaking Bad’ i ‘Joc de Trons’ estan entre les 10 primeres. Però jo afegiria, per exemple, ‘Buffy, cazavampiros’ (1997-2003), una revolució a molts nivells quan va néixer i la llavor de tot el que fa la Marvel amb els seus superherois.

I de Filmin, en concret?
‘Inside number 9’ (2014), que també la citava ‘The Guardian’, una sèrie britànica molt brillant, gamberra, ocurrent, d’humor negre, amb episodis autoconclusius de 25 minuts, que tenen en comú que en cada un dels capítols passa alguna cosa amb el número 9. Van per la quarta temporada i estrenarem la cinquena al festival Serializados (divendres, 25 de setembre), amb col·loqui posterior a càrrec del seu co-creador, Steve Pemberton. També ‘The Virtues’, una minisèrie amb un nivell de qualitat tècnica, artística i dramàtica molt potent. I ‘Home Ground’, una ficció noruega que tracta el tema del futbol d’una manera molt diferent: la protagonista és la primera dona entrenadora d’un club masculí, amb tot el que això significa, i també el tema de l’homosexualitat en aquest esport i de la qual cosa gairebé ningú parla. Si aquesta sèrie estigués en una d’aquestes grans plataformes, ara mateix tothom n’estaria parlant.

Sant Salvador de les Espases

Fa alguns anys vaig conèixer Sant Salvador de les Espases gràcies a un bon amic periodista, Pere Mejías, pare del també col·lega Sergi Mejías, un as de la informació motard. Pere va ser una de les primeres persones que va rebre un trasplantament de cor a Barcelona, ​​el 1992. Uns mesos més tard, el gran Josep Maria Espinàs li entrevistaria al programa ‘Personal i intransferible’ de la televisió autonòmica catalana (podeu veure el vídeo a el ‘a la carta’ de TV-3). Per desgràcia, Pere va morir fa 10 anys, l’octubre del 2009.

Però tornem a l’excursió en si. El nom del lloc em va atreure des del moment en què Pere m’ho va proposar: una ermita dedicada a un sant, de nom Salvador, i amb Espases com a cognom, tenia la seva gràcia. Es troba en un escarpat cim, no molt alt (no arriba al 500 metres), situat al terme de municipi d’Esparreguera, però accessible també des d’Olesa de Montserrat, i davant per davant de les característiques muntanyes del santuari de la Moreneta i el cèlebre monestir català.

Recordava la ruta amb certa nostàlgia i, fa uns dies, vam decidir repetir l’excursió amb la meva dona, que no coneixia el lloc. Li havia donat tant la tabarra, que va acceptar acompanyar-me. Tenint en compte que la memòria falla i que els camins canvien, sobretot si han passat més de 20 anys de la caminada que jo recordava de grat, vaig optar per endur-me un GPS, ja viejillo, però que funciona bé, i baixar-me una ruta de Wikiloc, una excel·lent pàgina web on els propis usuaris pugen les caminades que realitzen i que es pot consultar de manera gratuïta. Hi ha una aplicació per a telèfons mòbils per menys de 10 euros a l’any, que et salva de més d’una dificultat.

El que passa és que, de vegades, no et baixes la ruta millor (aquesta), sinó la que et sembla millor (aquesta altra). Jo vaig optar per la segona, perquè seguia una altra anterior molt maca, i vam donar una volta enorme, perquè no em vaig fixar que incloïa una altra petita cim, el Puig Cendrós, en una excursió circular. Va ser maco, al final, però afegim un parell de quilòmetres més en ascens a les nostres cames, que ja no són tan joves com quan vaig pujar-hi amb el Pere.

Vam sortir de prop de l’antic balneari anomenat la Puda (per les seves aigües sulfuroses pudents), situat a l’altura del quilòmetre 7 de la carretera C-55 de Olesa de Montserrat a Monistrol. Vam seguir el sender i, sempre en ascens, vam veure amb sorpresa com l’ermita quedava per sota del nostre nivell. Ens havíem saltat un petit desviament, que ens hagués portat de dret a Sant Salvador, tot i que en forta pujada. Vam seguir el camí que ens marcava el gps i vam arribar al Pla de Fideuer. Des d’allà, vam iniciar un lleuger descens per darrere del coll de Sant Bernat fins arribar al coll de Bram i, des d’aquí, a les escales tallades en pedra que pugen fins al cim on és l’ermita.

La vista de les muntanyes de Montserrat, amb el monestir encaixat entre elles, és una postal magnífica. Valia la pena l’ascens i gaudir de la panoràmica. El descens, per l’altre costat de la muntanya, és més senzill que la pujada, però tampoc és un camí de roses. Cal usar bon calçat de muntanya, gorra i crema solar si surt un dia calorós, i portar aigua i alguna cosa per picar a l’ombra de l’ermita, perquè els vuit i escaig quilòmetres de recorregut es converteixen fàcilment en més de tres hores de caminada per a gent gran, com nosaltres.

Els ‘Robots de cinema’ de Jordi Ojeda

Jordi Ojeda, a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB.

Estem envoltats de robòtica i no ens en adonem“, explica aquest conegut enginyer català, expert en còmics, robòtica i ciència ficció. Aquí l’entrevistem per parlar d’éssers artificials, reals i imaginaris, arran de la recent publicació del llibre ‘Robots de cine. De Maria a Alita‘ (Diábolo Ediciones). Aquest texte ha estat publicat en primer lloc al diari digital Catalunya Plural.

Jordi Ojeda (Barcelona, 1966) és dels pocs especialistes en ciència ficció que sap realment de què parla i escriu: és enginyer industrial amb un Màster en Producció Automatitzada i Robòtica per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fa una dècada va crear l’empresa Rational Time, centrada en una cosa tan actual com l’organització del temps del treball, que manté en standby. Responsable des de fa anys del projecte ‘Còmic, Ciència i Tecnologia‘, en què fa servir la historieta com a instrument pedagògic i divulgatiu, també és professor del Departament d’Empresa de la Universitat de Barcelona i ha comissariat diverses exposicions, les més populars, al Saló Internacional del Còmic de Barcelona i al Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

-Vostè és una raresa: enginyer, expert en gestió del temps i ‘comiquer’ de pro. D’on surt?
-Jo vaig néixer a Barcelona, el 1966. Sóc fill d’emigrants andalusos. El meu pare era paleta i la meva mare, mestressa de casa. Pencaires que han treballat tota la vida perquè els seus fills poguessin estudiar i viure bé. De petit era molt bon estudiant i un dia vaig descobrir que existia la carrera d’Enginyeria Industrial, una formació que em permetia dedicar-me a gairebé qualsevol cosa.

-La va descobrir, així, sense més?
-M’agradava la ciència. De petit deia que volia ser físic. Quan estava a l’institut, donava classes particulars de Matemàtiques i Física a altres nois, fins i tot de classes superiors, la qual cosa suposava una petita font d’ingressos. Els professors van saber-ho i el meu profe de Física, amb el qual tenia una bona relació, em va proposar anar a uns seminaris nocturns que ell donava a la Universitat.

Jordi Ojeda és professor de la Facultat d’Economia de la UB.

-I això, amb només 15 o 16 anys?
-Sí, però encara que m’esforçava molt, no entenia res, perquè eren temes molt avançats: Física quàntica, Teoria de la Relativitat i similars. Un dia, aquest profe em va preguntar si m’ho estava passant bé. Li vaig respondre que m’estava costant molt seguir-lo, però que no es preocupés, perquè jo m’esforçaria, amb la idea de ser físic, com ell. I ell, que ja començava a ser amic meu, em va mirar i em va dir que moltes gràcies, però que ell no era físic, sinó enginyer industrial.

-Vaja, quin desengany!
-Sí. Gairebé em va deixar fet pols. Però em va explicar bé en què consistia la carrera i on estudiar-la, i vaig decidir que això era el que volia fer. L’Enginyeria Industrial de fa 30 anys et permetia formar-te per a moltes coses. Allà es donaven les Matemàtiques més difícils després d’Exactes, la Química més difícil després de Químiques i la Física més difícil després de Físiques. Et formaves de manera més generalista i et preparaves per a tot el que vindria després: jo vaig estudiar Informàtica amb cartolines perforades!

-Caram, què diu!
-Jo vaig entrar a la Universitat el 1984 i em vaig convertir en becari de l’Escola d’Enginyers el 1987, amb 20 anys. Anècdota: jo vaig ser qui va treure de les caixes i muntar els primers ordinadors personals que es van comprar a la Universitat Politècnica (UPC)! Ara pot semblar ridícul, però en aquell moment, gairebé ningú sabia el que era un ordinador. Fins i tot vam organitzar visites de professors per ensenyar-los què era un PC. Tinc correu electrònic des de 1988, un dels primers.

-Com van entrar els robots en la seva vida?
-En aquella època vaig assistir a un màster de robòtica que dirigia Gabriel Ferraté, que era el rector de la UPC. Llavors era l’Institut de Cibernètica, que després canviaria de nom. Era tot molt nou, amb els primers robots, les primeres computadores industrials… I com destacava molt, em van demanar que coordinés el màster l’any següent. Sóc enginyer, especialitzat en organització industrial. Per aquest motiu m’interessen els grans projectes d’aquesta parcel·la, l’automatització en general, més que la robòtica.

-Què llegia de petit?
-Sóc el tercer de quatre germans. La meva germana és un any més jove que jo però els meus germans són més grans: quan tenia 10 anys, ells ja eren uns joves de 18 i 23 anys. Per aquest motiu vaig créixer amb els còmics i llibres que llegien i amb la música que escoltaven, ens portaven al cinema… Així que tota la meva vida he vist, llegit i escoltat coses que no eren les pròpies de la meva edat. I de totes elles, a mi m’interessava molt la ciència ficció, no només la tecnològica, sinó la sociològica, la que reflexionava sobre societats del futur, d’escriptors com Aldous Huxley o HG Wells. Entre els 12 i els 15 anys, els divendres i dissabtes anava de ‘caça’ per les biblioteques de Barcelona a la recerca de llibres rars. Si em parlaven d’un llibre d’Isaac Asimov, per exemple, mirava quins altres llibres havia escrit i on els podia consultar.

Portada i contraportada del llibre.

-I la seva afició pels còmics?
-Com li deia, llegia molts còmics gràcies als meus germans, ja que no tenia diners per comprar-los. Especialment, gràcies a un d’ells, que es va casar molt jove, als 20 anys. Els seus sogres tenien un quiosc i durant molts anys ens passàvem la nit de divendres a dissabte llegint totes les novetats de la setmana. Això sí, a les 6 del matí, tornàvem a deixar tot el material ben col·locat i en perfecte estat.

-Quina sort!
-Doncs sí. Fins que vaig anar a la Universitat i ja no ho podia fer, perquè havia d’estudiar. Però jo, amb 18 anys, estava al dia de tots els còmics que es publicaven i venien als quioscos: recordo especialment el primer número de la revista ‘Totem’, perquè hi sortien en Corto Maltés d’Hugo Pratt, la Valentina de Guido Crepax, el millor de Moebius… Espectacular! I jo només tenia 11 anys!

-Llegia gratis, però no tenia còmics propis…
-No. Fins que vaig començar a treballar d’enginyer i vaig poder comprar els meus propis còmics i anar fent la meva biblioteca. Però aquestes lectures em van ajudar a tenir una cultura de la qual encara ara me n’aprofito. Quan vaig acabar la carrera, el 1990, vaig entrar a treballar a l’Institut Català de Tecnologia i vaig començar a encarregar-me especialment de projectes de formació i divulgació. M’interessava com podia explicar millor la ciència perquè la societat l’entengués millor. I el 1997 va sorgir el projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’, és a dir, divulgar la ciència i la tecnologia utilitzant com a instrument pedagògic les historietes.

-Què en pensaven els seus caps?
-En aquell moment, ningú tenia ni idea del que estava fent, perquè haurien pensat que em passava tot el dia llegint ‘Mortadelo i Filemón’. Dels 22 anys que porto en aquest projecte, excepte la meva família i amics, fa només set o vuit anys que ho saben els meus caps; quan vaig començar a sortir a la premsa, la ràdio i la tele.

-I l’han ajudat?
-Sempre m’he buscat la vida. A la UPC hi ha hagut gent que m’ha ajudat i caps que m’han posat totes les traves del món, que no sabien què són els còmics ni entenien la importància que poguessis captivar i animar a estudiar carreres científiques a la gent jove a partir de la lectura dels còmics. Fixa’t que, als anys 60, en plena guerra freda, el Govern dels EUA va demanar a les editorials que introduïssin motius científics i tecnològics a les historietes, sobretot en les dels superherois. Aquest va ser un dels motius pels quals Stan Lee va desenvolupar en Marvel personatges que eren científics. Així, Reed Richards, el líder dels Quatre Fantàstics, és un científic; Spiderman és estudiant de Química; IronMan és enginyer… Quan llegies que Hulk era un físic que investigava els raigs gamma, t’interessava saber què eren.

cof

-Pura miopia d’aquests caps seus…
-És no veure que la cultura popular, com són els còmics, enfocats a qualsevol edat, però especialment als joves, pot ajudar no només al fet que estudiïn ciències, sinó simplement per adquirir l’hàbit de la lectura. Jo corregeixo molts exàmens i veig que la gent no sap llegir, no sap escriure, no sap expressar-se. Tenen problemes de comprensió lectora.

-I vostè creu que la historieta pot ajudar?
-Per a mi, el còmic té quatre usos: com una lectura, un llibre de text, temàtic, històric, genèric; com a recurs pedagògic, que t’ajuda a explicar una lliçó; com a plataforma per a estudiar altres disciplines artístiques, i com a eina de comunicació, perquè un dibuix et permet transmetre o expressar emocions o sentiments.

-Tornem al projecte ‘Còmic, ciència i tecnologia’.
-Va sorgir el 1996 després d’una xerrada sobre el tema a càrrec de Francesc Solé Parellada, un catedràtic d’Economia que és un gran amant i col·leccionista de còmics, a la qual únicament vaig assistir jo. Solé, que havia estat professor meu, em va convidar a anar a casa seva per ensenyar-me els còmics que tenia. Vaig anar-hi i vaig al·lucinar amb la seva col·lecció. ¡Brutal! Jo li vaig proposar fer un llibre entre tots dos amb tota aquella documentació.

-No recordo un llibre seu així …
-No, no, espera. Com que allò era una feina colossal (anàvem amb fotocòpies, no hi havia ordinadors), vaig proposar-li canviar el projecte de llibre per quelcom més senzill, com una exposició. Així podíem convèncer a algunes institucions perquè ens ajudessin, com el Col·legi d’Enginyers Industrials, la UPC i l’Institut Català de Tecnologia. I al 1997 vam exposar a la UPC, en la que seria l’última mostra exhibida a la seva sala d’exposicions.

-D’aquesta exposició sí que me’n recordo!
-Sí, perquè a l’any següent, el 1998, va estar al Saló del Còmic, i va viatjar a set o vuit llocs més de Catalunya, gairebé sempre acompanyada d’una conferència que donava jo. I després, va estar a Pamplona, Logronyo, Madrid, Castelló, València… 25 llocs diferents fins a l’any 2006 o 2007.

-També ha organitzat altres mostres…
-Quan vam portar l’expo a Cantàbria, el 2006, entre els assistents s’hi trobava el cap de cultura del Port de Santander, i ens va proposar un projecte on expliquéssim la contribució dels ports al desenvolupament històric, econòmic i sociològic dels territoris i ciutats on n’hi havia. I aquest seria el germen de ‘Còmics a port’ i ‘Fars de paper’. Del 2007 al 2011 em vaig dedicar a aquest projecte, del qual van sortir exposicions, llibres, conferències, articles, congressos.

oznor

-I després van arribar els robots…
-En el 2011, Carles Santamaría, director del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, ​​em va demanar organitzar una gran exposició central sobre els robots en el món del còmic, que s’acabaria titulant ‘Robots en la seva tinta‘. Vaig acceptar amb la condició que el marc no fos únicament la historieta, perquè els robots en la ficció sorgeixen especialment de la literatura i s’han fet molt populars en el cinema i la televisió, però són residuals en el còmic. Vaig estar treballant en això tot un any i l’exposició es va inaugurar en la 30ena edició del saló, el 2012, any que va superar per primera vegada els 100.000 assistents. Va ser un espectacle, la major exposició sobre robòtica que s’havia fet a Espanya fins llavors.

-I va ser el germen de més exposicions sobre robots.
-Sí, arran de ‘Robots en la seva tinta’, vaig realitzar l’exposició ‘Robots de pel·lícula: de Maria a Eva’. Totes dues són el germen del meu llibre, al costat d’una tercera, pendent de muntatge, que s’exhibirà al Museu Nacional de Ciència i Tecnologia (MUNCYT) d’Alcobendas (Madrid) al llarg del 2020. És un projecte que vaig iniciar el 2017, però que té vuit anys d’investigació i feina al darrere, des del 2011, i que, en retardar-se la seva posada en marxa, m’ha permès traslladar el treball de recerca elaborat a aquest llibre.

-Tot sobre robots?
-En realitat, sobre l’ésser artificial. No em podia referir només a robots com R2D2 i C3PO, de ‘La guerra de les galàxies’, sinó que havia de parlar del tema de manera global. Per això, començo pels autòmats del segle XVIII i la literatura de ciència ficció i éssers artificials del segle XIX (la paraula androide s’inventa en una novel·la francesa). Ja al segle XX passo pel teatre, on es va inventar la paraula robot (encara que referida al ‘treball esclau’) en una obra de Karel Capek, el 1921, i el cinema, amb la Maria de ‘Metròpolis’, així com la literatura d’Isaac Asimov. Fins als anys 80 escric de robòtica de forma cronològica, però després parlo també de ciborgs, exosquelets, drons, la realitat augmentada…

-Per a vostè, quin és aquest primer ésser artificial?
-El que marca l’inici de la ciència ficció moderna és la criatura de Frankenstein el 1818, el primer robot biològic, perquè tal com apareix en la novel·la de Mary Shelley, es crea a partir de trossos de diversos cadàvers. Fixa’t que a ‘Avatar’ (2009), una pel·lícula tan interessant com taquillera, els cos blaus dels na’vi que fan servir els protagonistes no deixen de ser unes fundes amb el cervell d’aquests humans. En el fons, són robots biològics.

-Al seu llibre hi ha totes les pel·lícules del gènere?
-No. El llibre no és completista, sinó que destaco les pel·lícules que jo crec que són interessants per al lector amb un seguit d’excepcions: no surten molts títols orientals ni d’animació perquè és probable que escrigui una segona part sobre el cinema asiàtic i l’anime japonès. Com que no es tracta d’un encàrrec, faig servir un llenguatge divulgatiu per a tots els públics. I ho he dividit en molts capítols per facilitar la lectura i consulta posterior.

-En el llibre hi ha títols bons i d’altres, més regulars.
-És que no faig crítica de cinema, sinó que parlo de robots de pel·lícula. Podria estar tot un dia parlant de ‘2001’ (de fet, l’any passat vaig impartir un curs de 20 hores sobre aquesta pel·lícula de Kubrick), però en el llibre només parlo d’HAL.

-El pròleg el signa Kike Maíllo, el director de les pel·lícules ‘Eva’ i ‘Toro’.
-Quan Kike estava a punt d’estrenar ‘Eva’ al Festival de Sitges del 2011, jo era jurat en aquella edició. Ens coneixem i hem anat coincidint en diferents conferències i presentacions. Li vaig comentar que havia escrit el llibre, li vaig enviar el text i em va dir que li havia agradat molt i que no tenia cap problema en escriure’n el pròleg. Que ho hagi fet li dóna un punt de qualitat, que hagi confiat en mi. També va ser important per a l’editor i per a la promoció del llibre, és clar.

-Podem treure alguna conclusió del seu llibre?
-Que cada vegada més estem envoltats de robòtica i no ens en adonem. Mira el teu mòbil: funciona amb intel·ligència artificial. Per això, aquest no és només un llibre sobre robots al cinema, sinó una reflexió sobre tecnologia i el concepte de criatura artificial. Tot el nostre entorn, fins al nostre oci, té relació amb la robòtica. És fàcil imaginar que d’aquí a uns anys puguem fer una rèplica del nostre cervell i tenir una còpia de seguretat a internet. O podríem tenir una impressió en 3D del nostre cos, una funda, com a ‘Avatar’. Doncs potser això passi d’aquí a 20, 50 o 100 anys. I tot això, en la ficció, ja ho ha plasmat algú d’alguna manera, com Richard K. Morgan, a ‘Altered Carbon’ (2002) i Netflix ho ha convertit en una sèrie (2018).

Illes Fèroe, l’Ítaca del nord de Carles Puigdemont

Carles Puigdemont, durant la seva gira del mes d’octubre. | Foto: Viquipèdia

A la seva gira de fa uns mesos per diferents països, Carles Puigdemont va intervenir en una conferència internacional a les Illes Fèroe per a parlar de l’autodeterminació i del Procés, essent rebut per diverses autoritats feroeses que li van fer causa comuna. Potser per això, l’expresident va pensar en l’existència de certes similituds entre Catalunya i aquella Ítaca del nord, que també visitarà la selecció espanyola de futbol dins d’un mes. Aquest text va ser publicat originalment al diari digital Catalunya Plural.

L’octubre passat, l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont va visitar les Illes Fèroe, un arxipèlag perdut a l’oceà Atlàntic nord, a mig camí entre Noruega i Islàndia, que s’ha començat a posar de moda com a destinació turística. Es tracta d’un petit paradís verd format per 18 illes muntanyoses, amb molta herba però sense un arbre, on gaudeixen tant els senderistes com els amants de la natura i dels ocells marins. És un país autònom dins del Regne de Dinamarca.

D’aquestes ‘illes de les ovelles’ (traducció del seu nom, Føroyar o Færøerne, en danès), on gairebé hi ha més ovelles que persones, poc sabíem a Espanya fins fa poc, excepte per les golejades que els sol fer la selecció de futbol de tant en tant, i això que han tingut tècnics tan destacables com Allan Simonsen, a finals dels anys 90 i, actualment, Lars Olsen, un jugador que va guanyar l’Eurocopa 92 amb Dinamarca.

Føroyar o les illes dels xais. Aquí, a Klaksvík, segona ciutat de l’arxipèlag | Foto: Txerra Cirbián

El combinat de Luis Enrique, que torna a visitar l’arxipèlag on va ser autor del primer gol de la Roja en un xoc jugat el setembre de 1996 i en què els espanyols els van endossar un 2-6 als feroesos, té una cita el proper dia 7 de juny a partit classificatori per a l’Eurocopa 2020. Un bon moment per viatjar a aquestes illes, que tenen poc més de 50.000 habitants, dels quals gairebé un 40% resideix a l’àrea urbana de la capital, Tórshavn.

Encara bastant verge per al turisme de masses (com altres països nòrdics, no són gens barates i fan servir la corona danesa com a moneda), hi ha molt poques agències de viatges especialitzades en elles, com ara Boreal Travel i Tierras Polares, que acostumen a incloure-la al costat de Islàndia, Groenlàndia i Noruega, més de moda. Tampoc hi ha guies específiques en castellà, que les solen incloure dins de les dedicades als països nòrdics, dins l’apartat danès.

Doncs bé: aquest escenari una mica salvatge, ple de penya-segats i on el vent i la pluja campen al seu aire durant la major part de l’any, va ser l’escollit per Puigdemont per a la seva conferència, el passat mes d’octubre.

Hi havia estat convidat pel Partit Republicà (Tjóðveldi), una formació d’esquerres independentista que és la tercera força política del país, amb un 18.9% i 6 escons obtinguts en les eleccions generals de 2015. Forma part del Govern tripartit de coalició, juntament amb el Partit Socialdemòcrata (Javnaðarflokkurin, majoritari amb un 25.1% dels vots i 8 escons) i el partit Progressista (Framsókn, minoritari, amb un 7% i 2 diputats).

Això sí, Puigdemont va ser rebut pel viceprimer ministre de les illes, Høgni Hoydal, el titular d’Exteriors, Poul Michelsen, i el president del Parlament, Páll á Reynatúgvu, com mostra aquest tuit d’en Josep Lluís Alay.

Però, ¿és comparable la situació feroesa amb la de Catalunya? Aparentment no. El grau d’autonomia és enorme, però també hi ha una part de la població que pensa en la idea de ser independents de la mateixa manera que un ampli percentatge de catalans volen sortir d’Espanya. Ah!, i les Fèroe no pertanyen a la Unió Europea per desig propi: “Van decidir no entrar-hi, al contrari que Dinamarca, el 1973”, recorden. Cal no oblidar que la seva política pesquera, base de la seva economia, causa polèmica a causa, sobretot, a les periòdiques matances de balenes pilot que passen per les seves aigües. Una tradició que els feroesos es neguen a abandonar.

La població feroesa viu bé dins de Dinamarca i la seva autonomia és tan àmplia que únicament té uns poc límits: “Segons la Llei de Govern Local (1948) i la Llei de Transferència de Competències (2005), les autoritats de les Fèroe tenen les competències en gairebé totes les àrees que regulen el dia a dia dels ciutadans feroesos i tenen la possibilitat d’obtenir més competències progressivament quan ho desitgin, excepte en àrees com la gestió de l’Estat, ciutadania, la Cort Suprema, política exterior, de seguretat, de defensa i monetària “, expliquen des de l’ambaixada danesa a Madrid.

Edifici del Govern feroés, a la capital, Torshavn. | Foto: Txerra Cirbián

Com es veu això des de l’arxipèlag? Un portaveu de l’Executiu feroès, que prefereix no ser citat directament, assegura: “Per la meva coneixença de la situació a Catalunya, no crec que la nostra situació política sigui comparable“.

I cita diversos aspectes de l’actual Constitució feroesa: “Des de 1948, les Illes Fèroe han assumit la responsabilitat legislativa i administrativa d’una àmplia gamma d’àrees, incloent la conservació i gestió dels recursos marins, la protecció del medi ambient, els recursos del subsòl, les relacions comercials externes, la política financera, la regulació empresarial, els impostos i duanes, l’energia, transports i comunicacions, la preparació per a emergències, la seguretat social, la cultura, l’educació i la investigació “.

Per a l’executiu danès segueix sent molt important mantenir la seva unió amb les Illes Fèroe i Groenlàndia. El primer ministre de Dinamarca, Lars Løkke Rasmussen, ho ha dit repetides vegades: “El nostre Govern promou una col·laboració moderna i constructiva on es pugui aprofundir encara més en temes d’interès mutu, respectant sempre la diversitat en les diferents parts del regne de Dinamarca. “

El primer ministre de Dinamarca, Lars Løkke Rasmussen.

Això sí, el Govern danès respecta el desig de tots dos de tenir les seves pròpies constitucions, però al mateix temps — subratllen les mateixes fonts– aquestes constitucions (inclòs el dret a una potencial independència) han de “cabre dins el marc del regne i no poden crear inseguretat sobre l’estatus constitucional de les Illes Fèroe i Groenlàndia” dins de Dinamarca.

Com es veu, la qüestió d’una possible independència també els preocupa: “És un tema que es decidiria pels pobles de les Illes Fèroe i Groenlàndia. L’Executiu danès respectaria aquesta decisió, però també la lamentaria. El nostre Govern respecta la visió de tenir un estat independent, però encara Dinamarca sigui un estat sobirà, cada vegada és més dependent del món que l’envolta i el Govern està convençut que Dinamarca, les Illes Fèroe i Groenlàndia, també en el futur, seran molt més forts junts que cadascun per separat “.

Imatge del port de Torshavn, capital de les Illes Fèroe. | Foto: Txerra Cirbián

Com gairebé sempre, i en això Catalunya no és una excepció, les relacions econòmiques entre el centre de poder, a Dinamarca, i la perifèria, les Illes Fèroe i Groenlàndia, marcaran les relacions. Com més diners flueixi des de la metròpoli (les quantitats destinades semblen haver disminuït) i millor sigui la situació en aquests territoris, menys pujaran les ànsies independentistes dels seus ciutadans.

La veritat és que el referèndum constitucional que estava previst per a l’any 2018 i que havia d’incloure la possibilitat de l’autodeterminació de les Illes Fèroe està ajornat ‘sine die’. “El Govern actual ha estat en el poder durant gairebé quatre anys i és el mateix Executiu que va voler celebrar el referèndum, però aquest s’ha anat posposant diverses vegades i s’ha retirat de la taula. Està previst que hi hagi noves eleccions generals al setembre d’aquest any, com a molt tard “, assenyalen. Com en el cas català i espanyol, els comicis dibuixaran el nou panorama.

Entrevista amb Rosa Ribas

Nascuda a El Prat de Llobregat, l’any 1963, i establerta a Frankfurt des de 1991, Rosa Ribas és una d’aquestes escriptores catalanes que escriu en castellà i que, sense fer soroll, s’ha llaurat una trajectòria novel·lística en la qual destaquen una tetralogia policíaca ambientada a Alemanya i una trilogia en la que els temes policial, periodístic i social cristal·litzen en la Barcelona dels anys 50. La qüestió de la identitat i de l’emigració són presents en tota la seva obra. També és columnista a El Periódico de Catalunya. Ara està a punt de publicar una nova obra i adaptar-ne una altra al cinema.

NOTA: Aquesta entrevista la vaig publicar recentment al diari digital Catalunya Plural. És un text més curt del que originalment havia previst. Ara l’he publicat de forma íntegra en la versió castellana d’aquesta mateixa entrada.

Què la va fer marxar a Alemanya?

Jo havia estudiat Hispàniques a la UB i, després de treballar en instituts a l’espera de fer oposicions i obtenir plaça fixa, em va sorgir l’oportunitat d’anar a Alemanya. Tenia allà una amiga, l’Eva, un filòloga alemanya i hispanista. Un dia em va presentar els seus pares que tenien una petita editorial especialitzada en teatre barroc espanyol, i també al seu germà, Klaus, que vivia a Frankfurt. I mira, ja porto 27 anys amb ell.

Amor a primera vista!

Absolutament. Però, és clar, és que, a més, és una família de hispanòfils total. El meu sogre, Kurt, que va morir fa 10 anys, era un gran coneixedor de l’obra de Calderón, havia editat els actes sacramentals complets. Ara és l’Eva qui porta l’editorial dels meus sogres, juntament amb el seu marit, que és espanyol, i hi publiquen edicions crítiques. I tots dos tenen un tercer germà, que viu a Bilbao, està casat amb una basca i parla euskera perfectament.

Com va començar a escriure novel·la?

Al meu sogre li agradava explicar històries mentre dinàvem. Un dia ens va explicar un descobriment que havia fet: un quadre de El Prado, la història és fascinant [es refereix a ‘Degollació de Sant Joan Baptista i banquet d’Herodes’]. Li vaig dir si podia usar-la i d’aquí va sortir ‘El pintor de Flandes’ (2006), una novel·la històrica que va ser el meu primer llibre publicat. Perquè jo n’havia escrit un altre, que no s’editarà mai, perquè és dolentíssim, tot i que va ser molt terapèutic

Expliqui, expliqui…

Sí. El vaig escriure mentre treballava al departament de Romàniques de la Universitat de Heilbronn, que era molt petit. Feia 10 anys que veia la mateixa gent i, de vegades, coneixes individus dels que penses que estaria bé que rodolessin per unes escales … L’alternativa va ser escriure una novel·la policíaca en la qual un professor que ve de visita de Barcelona es carrega a aquest tipus… I així, mig en conya, vaig començar a escriure aquesta història, que era molt dolenta, però que a mi em va servir per recordar-me que el que jo havia volgut ser sempre era ser escriptora.

Però vostè ja havia escrit abans?

Sempre havia escrit, però mai no m’havia atrevit a publicar res ni a ensenyar res. Vaig acabar aquesta novel·la i vaig veure que era capaç d’escriure una història de 300 pàgines. Però d’aquesta gran muntanya de papers, que no vaig publicar, naixeria la comissària Cornelia Weber-Tejedor, un personatge binacional, que parlés els dos idiomes per interactuar amb el protagonista espanyol.

Com va ser rebut ‘El pintor de Flandes’?

Va tenir una recepció limitada, però em va obrir les portes. A posteriori ha estat la meva novel·la amb més edicions, des de tapa dura fins a butxaca i quiosc.

En aquest llibre també hi ha lluites polítiques intestines

Era el paradigma de la lluita entre la vella política i la nova, la de la corrupció i les ‘martingales’ d’Olivares, enfront de la política més moderna del comte de Villamediana. Aquest pertanyia a la família Tassis, que dominava el correu a tot Europa i era el que manejava i tenia la informació, sabia tot el que passava i jugava aquesta amb això. I qui té la informació, té el control.

Com es definiria vostè com a escriptora?

Jo sóc autora de trama. M’agrada que passin coses. M’agrada la novel·la amb història. Una trama necessita una estructura, saber a on va, una corba dramàtica, arribar al lector, enganxar amb el més elemental de la narració, que és un què va passar. M’agraden els finals forts, personatges potents, encara que siguin menyspreables, com el Tom Ripley de Patricia Highsmith.

Com va néixer ‘Entre dues aigües’ (2007), la seva primera obra policíaca publicada?

Aquesta segona novel·la policíaca meva va néixer d’una imatge. Jo anava a l’autobús i vaig veure alguna cosa, com un cos, surant al Main, el riu que creua Frankfurt. Va ser llavors quan vaig imaginar la història i el nom de l’assassinat: Marcelino Soto, un espanyol que va emigrar a Alemanya als anys 60. I també les dues preguntes clau: qui el va matar i per què.

El tema de l’emigració, que a vostè tant l’atrau…

És que m’interessa molt el tema de la identitat. Jo he treballat a la Universitat amb molts nois fills d’emigrants. A Frankfurt som estrangers un terç de la població. I es donen les mescles més curioses que es poden trobar. Va ser llavors quan vaig pensar en repescar a la Cornelia, una comissaria filla d’alemany i espanyola que investiga qui va matar a un emigrant de la primera generació, dels que van fer el procés de l’emigració dura, la dels que van viatjar en els trens ‘borregueros’ de l’època i que mai s’han plantejat la qüestió de si són espanyols. Són els fills d’aquests últims, els que ja hi van néixer, els que es mouen entre dues cultures.

Ja porta quatre històries amb el personatge. Hi haurà alguna aventura més?

No de moment. Escriure sobre la Cornelia m’agrada molt, perquè és com tornar a estar casa. Ja la coneixes. Però com se m’acudeixen moltes coses i les novel·les de Cornelia ja les sé fer, prefereixo escriure alguna cosa nova.

Qui s’assemblaria més a vostè: Cornelia o la periodista Ana Martí, la protagonista de la seva trilogia dels anys 50?

En realitat, jo seria més ‘La detectiu miop ‘.

Ho diu per la seva miopia?

I per moltes coses més. Tots els personatges tenen alguna cosa de tu, però si em pregunten a qui més vull, és a aquesta boja d’Irene Ricart, la protagonista de ‘La detectiu miop’: és la que més s’assembla a mi. I sí, en efecte, tinc 25 diòptries a cada ull. Em van operar i porto unes lents intraoculars. Però no deixa de créixer, encara que sigui poc a poc.

Parli’ns d’aquesta novel·la, que aviat serà adaptada al cinema.

És una novel·la que vaig escriure amb una alegria com mai he escrit res abans. Va sortir dels meus quaderns, de coses que sempre anoto: un reportatge sobre una granja d’aranyes a Arizona; un altre sobre l’origen del vals vienès com a música nacional hawaiana… I un dia que vaig anar a l’oculista i em va dir que tenia una altra diòptria més, se’m va acudir la història d’aquesta detectiu privada que el seu marit, un Mosso d’Esquadra, i la seva filla de 10 anys han estat assassinats.

Una història de venjança.

M’agraden molt les històries de venjança. Vaig trobar, a més, una veu en primera persona, que no havia utilitzat altres vegades, i la trama va sortir sola: els casos i com els resol, la hipòtesi dels sis graus de separació…

Una obra policíaca molt atípica.

Tens tots els elements d’una novel·la negra, però l’important és la Irene, el seu procés, la seva bogeria, la seva miopia metafòrica. Jo diria que és una tragicomèdia malenconiosa, amb personatges molt absurds i, a la vegada, molt humans i tristos. Són personatges que viuen les seves obsessions que, si te’ls mires de prop, són molt rarets, uns frikis.

Com va començar la seva col·laboració amb Sabine Hoffman en la trilogia d’Ana Martí?

Jo ja havia escrit un parell de ‘Cornelias’ quan entre diversos vam fer un llibret-homenatge a una professora. Jo donava llavors un seminari sobre la gramàtica d’Antonio de Nebrija juntament amb Sabine Hoffman, un filòloga doctorada en francès i espanyol, i la vam escriure a aquesta amiga molt estimada un relat de ficció a quatre mans. Un conte amb el qual ens vam divertir molt i ens va portar a pensar en fer alguna cosa juntes. Jo portava molt de temps amb ganes d’escriure una novel·la on la filologia, el coneixement, la llengua i la literatura estiguessin en primer pla, i l’hi vaig comentar. Volíem que el protagonista fos dona i vam ajustar el període fins a arribar als anys 50, l’Espanya de Congrés Eucarístic, que em semblava l’època més interessant, la dels silencis, la de la joventut dels meus pares. Ens vam documentar, vam fer juntes l’esquema i ens vam repartir els capítols i personatges.

Quins, cadascuna?

Això no ho diem mai [somriu]. Miràvem imatges fins que trobàvem al personatge. Per deformació professional, gairebé totes les fotos eren d’escriptors. Cada tants capítols, ens els enviàvem. Cada una els llegia, revisava, corregia i l’hi tornava a l’altra. Un cop redactat el manuscrit complet, jo vaig traduir tots els capítols al castellà i Sabine, a l’alemany. Finalment, vam tenir una última fase de polit, on eliminàvem el rastre de l’altra: Sabine no existia com a escriptora en castellà i ella era l’única responsable de la versió alemanya.

Han de ser vostès un cas insòlit…

Sí. Som les úniques que treballem a quatre mans en dos idiomes. I l’única en novel·la policíaca, que és molt estructurada.

Després de fer debutar a Ana Martí com a periodista de La Vanguardia, a ‘El gran fred’, se l’emporta al Maestrat per escriure un reportatge per a ‘El Caso’.

‘Do de llengües‘ va funcionar molt bé i ràpidament es va plantejar fer una trilogia, i l’editorial ens va animar a fer-ho. No vam voler repetir la fórmula i ens emportem a l’Ana fora de Barcelona i la deixem sola en un poble perdut de Castelló. Els meus avis són d’allà, així que m’ho conec bé. La introdueixes en un cas totalment diferent i la fas servir com a única veu narradora, excepte els incisos d’un noi, una cosa així com el ximple del poble. Aquest era el repte.

Jo la veig gairebé com una novel·la de terror…

Sí. I em va agradar molt fer-ho. Les escenes on ella està sola en aquella casa, en aquell poble del qual no pot sortir, procedien d’una altra novel·la que al final no vaig escriure. La idea del poble aïllat és el terror, directament. Estàs tancat i no pots sortir. I ets la forastera, a la qual tots miren, perquè potser trencarà la lletja pau que tenen, en aquell poble d’estructura medieval, on segueix existint cert feudalisme …

Va tenir menys èxit la segona que la primera?

Amb perspectiva, per a mi la segona és la millor, literàriament. I si ens fiem de la recepció, dels comentaris crítics, és la més intensa, la millor de les tres, la més fosca, la més dura i terrible. La primera va sorprendre molt, per les dues dones, per la filologia. Va ser la introducció. La segona és la millor novel·la, la que té més crítiques positives. I ‘Blau marí‘, la tercera, és potser la que té un treball més dens estructuralment i és la més melancòlica, perquè s’acaba. També va rebre menys atenció.

S’han acabat les aventures d’Ana Martí?

Sí. És que vam dir sempre que era una trilogia. A la tercera és una periodista més experimentada i també una mica desil·lusionada. Ara seria una senyora de més de 80 anys. També he de dir que escriure a quatre mans és molt cansat.

A ‘Pensió Leonardo’ va canviar de nou d’època.

Si, als anys 60. La meva idea era reprendre històries familiars. Els meus avis van tenir una pensió al Prat, encara que jo no la vaig arribar a veure, que era punt d’arribada de molts emigrants que arribaven per treballar a La Seda, a la Paperera. Era una pensió només d’homes. I a sota hi havia la taverna. Sempre m’ha interessat el tema del desarrelat, el que es mou en una cultura aliena. És un continuum en totes les meves novel·les.

Ja ha acabat alguna altra novel·la?

És una història familiar, de les que m’agraden, en que també he inclòs una trama policial, però aquesta vegada en segon pla. No hi haurà morts, però sí misteris i secrets. Acabo de lliurar-la a l’editorial.

Com veu el moment actual, amb el creixent vot a la ultradreta?

Quan veig com està el pati, em recordo d’un article de Juan Goytisolo de fa molts anys, a El País ‘Qui t’ha vist i qui et veu!’, en el qual parlava sobre la nostra desmemòria. Hem estat un poble d’emigrants, i durant els pocs anys que vam ser rics, i érem els que decidíem, ens vam tornar tan fastigosos com els nous rics. Goytisolo parlava d’El Ejido, de la xenofòbia i el racisme. Després d’un temps en què això semblava oblidat, hem tornat a ser fastigosos i insolidaris. I això es fa conreant i regant la por de la gent a perdre les coses, a pensar que t’ho trauran tot, quan obliden el que ha significat per a molts el que ha estat l’emigració, que la gent no se’n va dels seus països ni per gust ni per fotre a ningú. Se’n van perquè estan molt malament.

Com els qui van emigrar a Alemanya…

Nosaltres ja hem passat això. Qui no té un parent que va haver d’emigrar a Alemanya, a França, a Suïssa… Sembla que no n’aprenem. I això ho veus fins i tot en els emigrants de primera generació. Som molt fàcils de suggestionar per la por. D’aquí l’auge de l’ultradreta. És el discurs que criminalitza els emigrants i que està guanyant adeptes cada dia que passa. I la gent és molt crèdula, perquè, en el fons, és un problema de manca de cultura. Si a això li sumes la crisi econòmica i la desinformació, la gent cau de quatre potes.

El ‘factor Campeones’: cinema, premis, reivindicacions i mancances

La gala dels Goya de dissabte, on les pel·lícules ‘El Reino’ i ‘Campeones’ van ser les grans triomfadores de la festa del cinema espanyol, així com el discurs de Jesús Vidal, premi al millor actor revelació, han posat en relleu l’existència d’un cinema diferent, compromès, inclusiu i divers. Però aquest cinema no ho hem descobert ara; fa temps que està cuinant-se.

El cinema a Espanya fa anys que realitza un cinema compromès, el que passa és que, a més d’estar ben fet, rep l’aplaudiment del públic i de la crítica, obté premis i reconeixements, i en algunes ocasions, aconsegueix ser distribuït i vist per públics de tot el món, un fenomen reservat fins fa poc Pedro Almodóvar, Fernando Trueba, Alejandro Amenàbar i uns pocs directors més.

Hi ha grans dosis de talent al nostre país. Mai com en aquestes últimes dècades hi ha hagut una generació de joves cineastes tan bé preparats. Fa una mica més de 20 anys que a Catalunya va néixer l’ESCAC, l’escola de cinema més prestigiosa d’Espanya, seguida de l’ECAM madrilenya, amb Juan Antonio Bayona com a principal referent d’aquesta generació, gran triomfador de la taquilla internacional amb el seu ‘Jurassic world: el reino caído‘.

I cal no oblidar els premiats autors sorgits del Màster de Documents-tal de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, entre els quals va destacar Jose Luis Guerín i, més recentment, Isaki Lacuesta, premiat al Festival de Sant Sebastià i en la gala els Gaudí, fa una setmana, tot i que va marxar sense guardó de Sevilla.

La creativitat i iniciativa dels nostres joves valors, a més, es concreten en projectes arriscats en l’àmbit polític i social. Així, al costat de la denúncia de la corrupció, com fa Rodrigo Sorogoyen a ‘El Reino’, i la posada en valor de la inclusió, cas dels ‘Campeones’ de Javier Fesser, cada dia més sorgeixen històries centrades en les minories, en la identitat de gènere, en les diferents formes d’estimar i ser, com ‘Carmen i Lola’, d’Arantxa Echeverría, on a la dificultat d’una relació lèsbica se suma l’entorn: una família gitana, un altre col·lectiu necessitat d’inclusió i normalització.

Problemes de finançament

Però és or tot el que llueix: El bon moment del nostre cinema i del sector audiovisual, en general, no pot amagar les seves mancances. La principal, la seva falta de finançament. Hi ha un grapat de bons productors en aquest país, que s’afanyen a buscar diners i s’han d’hipotecar (si és que tenen casa per fer-ho) per desenvolupar els seus projectes. Les coproduccions i l’associació de producte-ras de diferents països europeus són l’opció necessària per minimitzar riscos i obrir mercats.

A Catalunya, aixecar un projecte en català és dificilíssim. I si no es compta amb el suport de la televisió autonòmica, TV3, és una bogeria. La situació actual, amb l’allargada ombra de l’omnipresent ‘Procés’, no ajuda en absolut: les fílies polítiques beneficien a uns pocs (que es poden comptar amb els dits d’una mà) i deixen a la cuneta les idees de petites productores.

Fins ara, les televisions generalistes estatals han estat les encarregades d’aportar la major part del pressupost del cinema espanyol, però sense arriscar en excés: la rendibilitat en taquilla és un pas previ i imprescindible perquè la seva posterior emissió televisiva suposi els ingressos publicitaris amb els quals les cadenes es recuperen de l’aportat a aquests projectes. Com deia El País, dilluns, 4, al seu editorial , hi ha un efecte pervers: el poder de les televisions fa factibles certs títols i molt difícils de rodar els projectes independents.

Un cas feridor va ser, fa un parell d’anys, el de ‘El camí més Llarg per tornar a casa’, de Sergi Pérez. Premi Gaudí a la millor pel·lícula en català del 2016, va ser rodada per un valent equip sorgit de l’ESCAC i amb un planter d’excel·lents actors, però no va comptar amb cap suport previ de TV3 que, després, només va oferir un preu irrisori per la seva emissió per la pantalla petita. I això, malgrat el premi i les excel·lents crítiques rebudes.

L’arribada de Netflix, ha suposat una injecció econòmica important, especial-ment per a les ficcions seriades, tant les comprades per a la seva distribució internacional com les directament finançades. Però no siguem ingenus: Netflix es mou a la recerca de la rendibilitat. Si el producte ja va demostrar ser bo aquí, com va passar amb ‘La casa de papel’, en la seva emissió en obert per Antena 3, és bastant probable que la seva recepció fora també ho sigui. Si Netflix ha produït ‘Roma’, d’Alfonso Cuarón, i ha accedit a contracor a estrenar-la en cinemes, és perquè li ha suposat un prestigi afegit: un Lleó d’Or a Venècia, el Goya a Espanya i potser l’Oscar d’aquí a uns dies.

La fal·làcia de les subvencions

Una altra fal·làcia a desmuntar és que el nostre cinema viu de les subvencions. En efecte-to, existeixen, però el seu pes i quantia en una producció és molt menor de què el vulgui pensar. eldiario.es va demostrar que algunes empreses (automoció, remadaria, mineria, telecos) i partits polítics reben moltíssimes més ajudes que l’audiovisual. Un sector que dóna feina a unes 10.000 persones.

Mentre ja s’aplica la baixada de l’IVA, encara segueix pendent una llei de mecenatge que permeti desgravar les ajudes privades desinteressades.
Per aquesta raó, una gran majoria dels joves que comencen, ho fan en forma de cooperatives on ningú cobra un euro i mitjançant el que ara es diu crowfunding (microfinançament): el que abans es deia demanar diners a família-res i amics.

Per exemple, d’aquesta manera es va rodar ‘Classe valent’, culminació d’un projecte de fi de carrera dels joves Víctor Alonso Berbel, Jan Matheu i Borja Barrera Allué, dirigit pel primer, que un experiment sobre l’impacte del llenguatge en la societat i la introducció d’un terme apropiable per gairebé totes les formacions polítiques, amb entrevistes a una vintena d’experts de tot l’espectre polític. Encara estan esperant que alguna tele s’atreveixi a emetre-ho. Ni tan sols ho ha fet TV3 en el seu ‘Sense ficció’, on cap gairebé tot.

El triomf de ‘El Reino’ és diferent i no prové tan sols del fet de denunciar la corrupció política en el llevant espanyol i d’un partit que no s’anomena però que és clarament identificable. És un èxit cuinat des de baix: un guió exemplar, escrit a quatre mans per Sorogoyen i Isabel Peña, el seu co-guionista habitual des de ‘Stockholm’ i ‘Què déu ens perdoni’, amb una estructura d’intriga clàssica, una adreça exemplar, intèrprets magnífics i un muntatge trepidant, entre altres aspectes, han donat lloc a una pel·lícula hereva del cinema de Sidney J. Furie, Peter Yates, Costa Gavras oAndrew Davis. I tot això ho aprecia el públic.

Ja fa temps que la nostra societat intenta (i no sempre aconsegueix) acollir en el mercat laboral a discapacitats físics i psíquics, persones amb altres capacitats-tats o simplement ‘campions’, com deia Javier Fesser (un director ja premiat per la molt dura ‘Camino‘). Al cinema i a les sèries no hi ha molts exemples (em ve al cap ‘Jo també’ amb Pablo Pineda, actor protagonista amb síndrome de Down) i en l’audiovisual, projectes curiosos com el de ‘La empresa mas loca del mundo‘, apadrinada per la Fundació Itinerarium, en el si treballen persones amb altres capacitats, com Anna Vives, la jove Down la lletra ha donat lloc a una premiada tipografía. Però encara hi ha molta feina per fer.

‘Campions’ és només un petit pas més.

Miquel Porter i Moix, història del cinema català

Miquel Porter i Moix.
Un documental del Canal 33 coproduït per TV-3 analitza la vida i trajectòria de Miquel Porter i Moix, figura clau de la cultura catalana de l’últim terç del segle XX, un dels fundadors de la Nova Cançó i d’Els Setze Jutges, així com gran estudiós i divulgador del cinema català

Miquel Porter i Moix (1930-2004) va ser un dels primers catedràtics d’Història del Cinema de la Universitat espanyola, va propiciar la creació de la Filmoteca de Catalunya i va inspirar el naixement de la notable escola de cinema ESCAC. La pel·lícula ‘Miquel Porter i Moix: la república de la llibertat i el bon humor’, que el Canal 33 emet dissabte, dia 1 (22.15 hores), està dirigida per l’Anastasi Rinos, un notable muntador de Bigas Luna, Francesc Bellmunt, JA Salgot, Simó Fàbregas, Antonio Chavarrías, Eduard Cortés, Jesús Garay i altres coneguts realitzadors catalans.

“Per desgràcia, malgrat la seva importància, Miquel Porter i Moix és un personatge poc conegut. I no només per la gent jove, sinó també per moltes persones no tan joves “, explica el director del documental. D’aquí, que el film s’obri amb aquestes paraules: “La història està plena de fets i personatges que deixen empremta. Alguns, com els fonaments d’un edifici, queden soterrats. Però saber qui són és saber qui som”.

La família d’en Miquel Porter ha estat directament implicada en el projecte, ja que va ser la que va contactar amb el conegut productor Paco Poch i aquest, al seu torn, qui va fitxar Rinos. “Jo estava en ple muntatge d’un treball anterior, ‘Ana María Moix. Passió per la paraula‘ quan Poch em va explicar la idea. Amb la col·laboració de dos néts de Porter i Moix, Tariq Porter, com a coguionista i ajudant de direcció, i de Manuela Porter, com a narradora, veu en off i fil conductor de la pel·lícula, el documental intenta explicar qui va ser aquest polifacètic personatge.

Lluis Llach, al documental.

“Miquel Porter era un optimista hiperactiu en diverses àrees. En el món de l’escena catalana, inventant noves fórmules teatrals, com va ser el teatre viu, el d’improvisació. En el de la música, va crear, juntament amb una altra gent [Remei Margarit, Josep Maria Espinàs, Lluís Serraïma] el grup d’Els Setze Jutges i va impulsar la Nova Cançó “, afegeix Rinos. I d’això parlen en el documental l’esmentat Espinàs, Martí Llauradó, Quico Pi de la Serra i Lluís Llach. “Porter es va convertir en cantant o en actor, sense ser-ho. Simplement cantava i actuava”.

Un dels grans valors d’aquest audiovisual és comptar amb una llarga llista de personatges que parlen d’en Miquel Porter des de les diferents àrees, des dels seus inicis com a llibreter a la botiga familiar del seu pare, la Llibreria Porter; la seva passió pel cineclubisme i el col·leccionisme cinematogràfic, els materials del qual passarien a formar part de la Filmoteca de Catalunya, de la qual va ser artífex. La productora Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, els directors Agustí Villaronga i Rosa Vergés, i la historiadora Palmira González són testimonis que hi parlen de la seva passió pel cinema.

“Porter era un estudiós, un historiador. I un expert com pocs del cinema soviètic “, comenta el director del documental. I Vergés, per exemple, recorda sempre les projeccions de ‘El cuirassat Potemkin’ a la facultat. “Era un gran mestre -afegeix Rinos, que li recorda com professor seu a l’Escola Aixelà, juntament amb Pere Portabella i Romà Gubern.

“Va crear a la Universitat de Barcelona la càtedra d’Història del Cinema, dins d’Història de l’Art, una assignatura que existia en molt poques universitats espanyoles”. Aquesta passió per la docència, que havia exercit abans i ja més tard a la Universitat Catalana d’Estiu, el portaria a contactar amb Josep Maixenchs, a qui ajudaria a fundar les bases del que finalment seria l’ESCAC, la prestigiosa Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya.

Va ser en una època en què Porter, home inquiet, d’esquerres i catalanista, també va aportar el seu granet de sorra en la política catalana: va ser cap del Servei de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1977 i 1986, i inclús va ser diputat per Esquerra republicana de Catalunya (de 1982 a 1984). Vicenç Altaió, Miquel de Palol, Josep-Lluís Carod-Rovira i fins a 35 personatges parlen de totes les múltiples facetes del personatge.

I en el tram final, apareix el Miquel Porter més proper i íntim, gràcies a la presència de bona part de la seva família, especialment la seva germana Maria i els seus sis fills, que parlen de la mare i de la vida quotidiana del matrimoni. Un colofó emotiu per a un documental necessari.

L’heroi de Mauthausen

Una novel·la gràfica i una pel·lícula han coincidit a rescatar de l’oblit a un heroi: Francesc Boix, el fotògraf català que va aconseguir robar milers de negatius als nazis i l’únic espanyol que va declarar contra ells en els judicis de Nuremberg, mostrant les fotos dels horrors del camp d’extermini de Mauthausen.

“Tenim a Espanya i a Catalunya un heroi desconegut, que va aconseguir una gesta que molt poca gent hagués aconseguit, robar uns negatius als nazis, comprometedors per a ells, i després denunciar-los i fer-los caure davant de la justícia”. Aquest heroi es deia Francesc Boix. Així ho retrata Alfred Pérez Fargas, coguionista de la pel·lícula ‘El fotógrafo de Mauthausen’, acabada d’estrenar, dirigida per Mar Targarona i amb Mario Casas com a protagonista. “Va ser un rebel valent”, com el defineix Salva Rubio, guionista d’un còmic previ que té el mateix títol.

Francesc, Francisco, Franz o François Boix, segons l’idioma en què li deien, va néixer a Barcelona l’any 1920. Jove inquiet, d’ideologia comunista, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, branca juvenil del PSUC. Amant de la fotografia, en esclatar la guerra civil va ser reporter gràfic de la revista ‘Juliol’ i durant l’any 1938 va combatre amb l’Exèrcit republicà al front d’Aragó.

Derrotats per l’Exèrcit franquista, els supervivents de la seva companyia van passar a França el febrer de 1939. Boix i molts altres companys van ser internats en camps de refugiats i, més tard, integrats en l’Exèrcit francès. El maig de 1940, juntament amb molts altres compatriotes, va ser fet presoner pels alemanys, que acaben d’envair França. A principis de 1941, després de passar per un altre camp de presoners, va ser enviat a Mauthausen, un camp de concentració situat a Àustria, on hi va haver més de 8.000 espanyols internats. Van sobreviure només menys de la tercera part.

En realitat, Mauthausen-Gusen va ser el nom d’un complex de quatre subcamps situats en aquestes dues petites localitats austríaques, que els nazis van aixecar al costat d’unes pedreres de la zona, i on empresonaven en condicions infrahumanes als seus enemics des de l’any 1938. Aquests presos eren utilitzats com a mà d’obra barata, tractats com esclaus, humiliats, castigats, maltractats i assassinats de diferents maneres, com explica el còmic de Salva Rubio, que inclou una impressionant documentació addicional en la seva part final.

Francesc Boix es va integrar aviat en una organització clandestina de presos que li va proporcionar un treball de confiança en el laboratori fotogràfic del camp. Juntament amb els seus companys, va aconseguir amagar milers de negatius que mostraven la realitat de Mauthausen: centenars de morts, moltes d’elles camuflades com suïcidis, i la presència d’alts càrrecs nazis al lloc.

Precisament el testimoni de Boix, el 1946, davant del Tribunal Internacional de Nuremberg, durant els judicis contra criminals de guerra nazis, va permetre condemnar a alguns d’ells, com Ernst Kaltenbrunner i Albert Speer. Durant la seva declaració van poder veure algunes de les fotos que, amb l’ajuda d’altres presoners, havia aconseguit amagar de la destrucció.

Simpàtic, sempre somrient i amb un posat de seductor cap a les noies que es posaven a l’abast del seu objectiu, Francesc Boix seria considerat un heroi en qualsevol país normal. Però la seva situació després de l’alliberament no va ser fàcil: els comunistes russos no es fiaven dels supervivents espanyols de l’Holocaust i tornar a Espanya era impossible, en ple franquisme. Així que el jove fotògraf es va quedar a viure a França, on va poder exercir de reporter gràfic per a publicacions pròximes al Partit Comunista, com ‘L’Humanité’. Però Boix moriria jove, un mes abans de complir 31 anys, possiblement a causa d’una tuberculosi contreta a Mauthausen.

Cronològicament, el còmic amb guió de Salva Rubio, dibuixos de Pedro J. Colombo i color d’Aintzane Landa (aquí un vídeo de su ‘making of’), va néixer abans que la pel·lícula de Mario Casas i té el seu origen també en un llibre escrit per Benito Bermejo fa 16 anys. Bermejo, guionista, escriptor i historiador, va ser qui va desemmascarar el 2005 a Enric Marco, un impostor que va ser president de l’associació de deportats de Mathausen sense haver-ho estat

Bermejo va ser qui va efectuar la investigació històrica i el guió de l’excel·lent documental sobre el tema ‘Francisco Boix, un fotògraf a l’infern’ (2000), dirigit per Llorenç Soler i amb la veu de Pepe Sacristán com a narrador, que va estar nominat als Emmy.

Luego, con todo el material recopilado, escribió el libro ‘El fotógrafo de Mauthausen’, que RBA editó en el año 2002. En el 2015, al publicarse una nueva y más amplia versión del texto, titulada ‘El fotógrafo del horror. La historia de Francisco Boix y las fotos robadas a los SS de Mauthausen’, la historia tuvo una mayor repercusión y propició tanto la traducción de la novela gráfica como la película que acaba de estrenarse.

Després, amb tot el material recopilat, va escriure el llibre ‘El fotògraf de Mauthausen’, que RBA va editar l’any 2002. El 2015, en publicar-una nova i més àmplia versió del text, titulada ‘El fotògraf de l’horror. La història de Francisco Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen ‘, la història va tenir una major repercussió i va propiciar tant la traducció de la novel·la gràfica com la pel·lícula que acaba d’estrenar-se.

Traducció, perquè el còmic es va editar abans a Bèlgica que a Espanya. I és que el guió de Salva Rubio és previ. Aquest jove escriptor i guionista madrileny, que acaba de complir els 40 i va treballar de llibreter per mantenir-se mentre estudiava Història de l’Art i Guió de Cinema, es va interessar en Francesc Boix al publicar-se el text de Bermejo.

“Quan vaig descobrir la història d’aquest home, vaig pensar que, si algun dia podia, voldria explicar-la i la transformaria en guió de cinema. A partir de l’any 2007 vaig portar la idea a diverses productores, que van ser molt receptives. Però va arribar la crisi, i fer una pel·lícula tan cara es va convertir en una cosa pràcticament impossible. Així que vaig canviar de pla: si no podia fer la història en cinema, la faria en còmic”.

“Vaig fer un dossier amb l’argument i un estudi de personatges bastant complet. Com saps, a Espanya no es pot viure del còmic, així que vaig anar me’n a Bèlgica i vaig presentar la història a l’editorial De Lombard, una de les especialitzades en aquests temes. Els va agradar molt la idea i em van dir que busqués un dibuixant. Vaig buscar un, que va ser Pedro J. Colombo, que m’agradava molt. L’editor va donar llum verda al llibre i tirem endavant. Això va ser el 2011”, afegeix Ros. Però una novel·la gràfica porta el seu temps, i la primera edició a De Lombard va ser l’any 2017, mentre que a Espanya, Norma Editorial l’ha publicat en aquest 2018.

Per a Rubio, “Francesc Boix va ser un rebel i un valent. El que va fer, en el context que ho va fer, va ser extremadament perillós i molt arriscat. Per la posició que tenia en el camp de Mauthausen, al laboratori fotogràfic, la seva vida no corria perill immediat. Era un pres de confiança que podia haver salvat la vida sense haver fet res. Però ficar-se en aquesta aventura de robar aquelles fotos li podia haver costat la vida, a ell i a altres presos”.

No menys llarg ha estat el procés que ha culminat amb la recent estrena de la pel·lícula ‘El fotògraf de Mauthausen’ (2018), dirigida per Mar Targarona, amb Mario Casas com a protagonista, i que ha rebut bones crítiques.

Va ser Alfred Pérez Fargas, coguionista juntament amb Roger Danès de telefilms com ‘Jo, Ramon Llull’, ’13 dies d’octubre ‘,’ l’últim ball de Carmen Amaya ‘i la mini sèrie’ Carta a Eva ‘, que va saber de l’existència del personatge a partir d’una notícia a la televisió i “unes fotos de la guerra civil i la història de Francesc Boix”. Es va sentir interessat, va parlar amb el seu amic Danès i van començar a investigar.

“Era un filó del qual no s’havia parlat molt. Hi havia el documental de Llorenç Soler i el llibre de Benet Bermejo, que és la bíblia del tema. Però poc més. Si haguéssim estat a Hollywood, ja s’hauria fet una trilogia sobre el personatge. Li presentem la idea a Mar Targarona, a qui havíem conegut al Festival de Sitges. La idea li va encantar i vam començar a tirar milles”.

“El fet que fos militant comunista el va ajudar, perquè allà dins els membres del partit van muntar una trama per poder sobreviure. A la pel·lícula, nosaltres l’hem presentat com a cap del comando que va robar els negatius, però evidentment va ser una tasca col·lectiva. Però això també va tenir les seves conseqüències, perquè en acabar la guerra, el partit comunista de Stalin els va considerar uns traïdors. De fet, les fotografies no les volia ningú. Boix les va intentar col·locar i no se les va publicar ningú”.

La diferència principal entre pel·lícula i còmic és que la primera se centra en l’estada de Boix al camp d’extermini, mentre que el còmic abasta un temps més llarg, des de la seva joventut fins poc temps abans de la seva mort. La novel·la gràfica, a més, incorpora com a companys de Boix a personatges de ficció, per evitar especular amb el que van fer o no els altres presos reals de Mauthausen i dels que no hi ha tants detalls.

Tant Pérez Fargas com Ros van anar a visitar el camp d’extermini. El primer recorda haver-ho fet al febrer, en la mateixa època en què va entrar Boix i altres espanyols: “És molt impactant, fantasmagòric. Hi havia boira, neu, feia fred. És impressionant. Jo vaig sortir malalt. És un tema que m’ha marcat, que m’ha afectat molt”. I Rubio reafirma una idea comuna a tots dos: “Que aquesta història faci que ningú oblidi el que va passar; les històries que no s’expliquen, moren”.

Nota: Aquest texte s’ha publicat inicialment a la RevistaXQ, de la Fundació Periodisme Plural.

« Entrades més antigues Entrades més recents »

© 2024 Txerrad@s

Tema de Anders NorenAmunt ↑