L’altre dia vaig estar veient Samanta Villar a 21 días…Fins ara, aquesta periodista s’havia ficat entre pit i esquena 21 días viviendo en una chabola, 21 días sin papeles i 21 días entre cartones. Eren activitats de la presentadora ficada en ambients de pobresa, que sempre dóna molt de joc i més audiència. Pobre gent aquests pobres, no?
També s’ha passat 21 días sin comer i 21 días machacando mi cuerpo, dues excel·lents formes de perdre pes i posar-se en forma.
I aquells 21 días fumando porros ja va ser una altra cosa. Treia fum …. o era una cortina de fum, vaja.
El que us deia: vaig estar veient 21 días… de lujo. Em va semblar una pantomima. Com aquell reina per un dia del franquisme. A quina conclusió volia arribar Samanta? A que en aquests temps de crisi segueix havent gent rica i molt rica a la qual no l’afecta la crisi? I què li importa això a l’espectador? Si no està a l’atur, és probable que tampoc pugui ficar-se en aquest ambient … si no és que li toqui la Loteria.
Fer periodisme és una altra cosa. Samanta fa teatre, fa espectacle i en algunes ocasions, del bo. Quan acaben aquests 21 dies, es treu de sobre el personatge i a una altra cosa. I atenció, que el pròxim programa és en una mina. Sebastiao Salgado ha baixat moltes vegades a una mina, però ell no és miner: és fotògraf. El millor.
Com diu avui el mestre Ferran Monegal:

«Si aquest programa pretenia retratar i experimentar de veritat el que és el luxe, més que enviar Samanta a fer posturetes teatrals, muntada artificialment en iots i joieries, el que haurien d’haver fet, senzillament, és seguir 21 dies la Lomana. Hauria estat un exercici més autèntic i definitiu.»