Aquests dies s’ha celebrat el Festival de San Sebastián. Potser per això m’he recordat de Woody Allen, de qui TVE ha emès el seu ‘Rifkin´s Festival‘, simpàtic però fluixet film amb Wallace Shawn al capdavant del repartiment. També m’ha fet pensar en el director novaiorquès una entrevista a ‘La Vanguardia’ en la qual avançava la seva possible retirada del cinema després de la cinta que està rodant a París, la 50ª de la seva carrera. Cosa que el seu representant ha negat més tard.
Les tres coses (la meva enyorada Donosti, la pel·lícula i la citada entrevista) m’han fet pensar que encara no havia escrit res en aquest bloc sobre ‘Tots diuen I love you‘ (1996), el film que Woody Allen va rodar parcialment a Venècia . Ficat en la seva habitual doble feina de realitzador i actor, com a intèrpret assumia un dels seus típics personatges, una mica neuròtics, que lligava… amb Julia Roberts!
Al marge del fet que Woody pugui seduir un bellezón com Julia, la gran originalitat de la pel·lícula és ser un musical que ret homenatge als grans films del gènere, especialment als protagonitzats per Fred Astaire i Ginger Rogers, però també homenatja Stanley Donen i fins i tot als Germans Marx.
La banda sonora de Dick Hyman és sensacional i diverses de les cançons, entre elles la inicial, les va interpretar un jove Edward Norton, que també va recrear la coneguda ‘My baby just care for me‘, popularitzada per Nina Simone.
La trama la protagonitzen una sèrie de personatges lligats per llaços familiars les relacions dels quals explica veu en off DJ (Natasha Lyonne), la filla adolescent de Joe Berlin (el mateix Woody Allen) i de Steffi (Goldie Hawn). Aquesta és una dona adinerada, dedicada a les causes socials i casada en segones núpcies amb l’advocat Bob Dandridge (Alan Alda).
Alhora, Steffi i Bob són pares d’un parell de bessones, germanastres de DJ, amb les quals aquesta es porta bé. Bob, a més a més, té dos fills d’un matrimoni anterior: un noi molt conservador i una noia que estava a punt de casar-se de trets llargs i que potser no arribarà al casament perquè s’ha enamorat d’un delinqüent.
Joe és un escriptor de segona fila que viu a París. Sense sort en les relacions amoroses, li acaba de deixar la seva última nòvia. Des que es va divorciar ha tingut innombrables i fugaços idil·lis. En el fons segueix força penjat de Steffi i manté una excel·lent relació tant amb ella com amb el seu marit.
I aquí entra a escena Venècia. Cap al minut 27, DJ explica que està acostumada a dividir els estius: “Juliol, amb la mare, a Nova York, i l’agost, amb el pare, a Europa. Solia ser París, però aquesta vegada em va portar a Venècia”. I afegeix: “Jo només sé que, pel que fa a ciutats romàntiques, Venècia és on hi ha els nois més guapos i que no saben tenir les mans quietes. Genial!”.
Així, la primera imatge de la ciutat és un capvespre al Gran Canal. Una motora deixa Woody Allen i Natasha Lyonne al moll de la terrassa d’un hotel situat al costat del Traghetto i el Campo Santa Maria del Giglio. Al fons, entre els pilons blaus que s’enfonsen a l’aigua, s’hi observa la Punta della Dogana.
L’hotel és el Gritti Palace de la cadena Marriott, que ocupa l’antic Palazzo Pisani Gritti, un edifici del segle XIV reconvertit durant el segle XX en un establiment de luxe per on han passat des de John Ruskin fins a Ernest Hemingway. Sol albergar artistes i famosos de tota mena, tant durant la Biennal d’Art Contemporani com durant el Festival de Cinema de Venècia.
Al seu interior es conserven alguns elements originals del passat, com els sostres de fusta i el terra de l’entrada, així com alguns miralls i llums de vidre de Murano del segle XVIII. Tant el seu restaurant com el seu bar donen al Gran Canal i la seva terrassa és la mateixa on es va filmar la pel·lícula. Els preus de les habitacions més barates ronden els 2.000 € la nit i d’aquí cap amunt.
Però tornem a la pel·lícula. Com que Joe està fet pols i no vol sortir de l’hotel, la seva filla, DJ, i ell acostumen a dinar o sopar en aquesta terrassa. I és allà on tots dos veuen passar la parella formada per Von Sidell (Julia Roberts), una bella historiadora d’Art, i el seu marit, Greg (Robert Knepper), un actor de segona fila amb qui la seva dona no és feliç, segons li diu la DJ al seu pare.
DJ li suggereix a Joe que surti a córrer al matí i es faci el trobadís, ja que Von també corre de bon matí. I així veiem a Joe amb pantalons curts i una samarreta verda de Snoopy que li queda gran. Espera veure passar la Von per seguir-la en un recorregut que passa pel Ponte Barbarigo, un conegut doble pont situat al costat de Santa Maria del Giglio.
Així, veiem Von creuar en diagonal el Campo Santo Stefano per davant de l’estàtua dedicada al gran poeta i lingüista Niccolò Tommaseo. Aquesta plaça és una de les més àmplies de la ciutat i està molt a prop del pont de l’Acadèmia, al districte de Sant Marc. S’hi ubiquen l’església de Santo Stefano, l’Església de Sant Vidal i els palaus Morosini, Loredan i Pisani.
Santo Stefano també acull les terrasses d’alguns cafès i restaurants, on solen reunir-se els estudiants del proper Conservatori Estatal de Música Benedetto Marcello, edifici que –segur recordareu– apareix també al final de ‘Casino Royale’. Les setmanes prèvies al Nadal, a la plaça s’hi instal·la un mercat ambulant d’objectes de regal i productes artesans.
Però seguim els nostres protagonistes. Després del Ponte Barbarigo, Von segueix corrent en un recorregut que passa pel Carrer Zaguri, Camp San Maurizio, Carrer dello Spezier i de nou Sant Stefano. A aquest darrer punt arriba un Joe més aviat despistat, però des d’un altre angle de la plaça, des del Campiello Pisani.
Així no és estrany que mentre a ella la vegem corrent per la Fondamenta Soranzo della Fornace i girar per la Cort dell’Abate, prop de la Basílica de la Salute, ell aparegui al Zattere, a mig quilòmetre d’allà, davant del canal de la Giudecca. Encara sort que al final tots dos gairebé xoquen en un lloc molt cinèfil: el Ponte San Cristoforo, escenari també de films com ara ‘Qui l’ha vist morir?’ i ‘Anònim venecià’, per exemple.
D’aquest xoc no en sorgeix cap trobada, però DJ li suggereix al seu pare que, atès que Von és una gran admiradora de Tintoretto, es faci l’entès en aquest pintor del Renaixement italià, i li dóna un catàleg de l’artista. I així Joe es presenta al museu on s’exposen els seus quadres, la Scuola Grande di San Rocco, on aconsegueix atraure l’atenció de la noia.
Així, poc després, veiem Julia Roberts i Woody Allen en un petit racó del Mercat de Rialto, una localització molt corrent, que el realitzador va saber treure-li suc: és just a la sortida de la parada del vaporetto número 1, on hi ha unes reixes metàl·liques, al costat mateix dels arcs de les parades de peix.
Després, la parella passeja entre les parades del mercat i s’acosten al Zattere, on uns turistes els demanen que els facin una foto i ella interpreta ‘All my life‘, un preciós foxtrot que va popularitzar al seu dia la gran Ella Fitzgerald.
El procés de seducció acaba unes hores més tard en una festa a la qual ha convidat un amic venecià de la seva filla, on també hi ha Von i el seu marit, que una vegada més no la fa gaire cas i desapareix, deixant finalment el camp lliure al nostre protagonista, que s’acaba fent petons amb la noia.
Un bonic i breu colofó romàntic per a l’episodi venecià del film.
Deixa un comentari