Continuo amb el relat del viatge que vam fer a Costa Rica fa deu anys. El text d’avui correspon al dia 15 de juliol de 2008. Va ser una jornada de trànsit, d’aquelles que se’t fan pesades, perquè pràcticament no surts de l’autocar on viatges.
Com us deia, va ser un dia llarg i feixuc. Va començar cap a les 7 del matí a l’hotel de Tortuguero i havia sortit el sol després d’una nit espectacular. La pluja no va deixar de caure amb força i contínuament durant hores i hores.
En arribar a Caño Blanco, el port des d’on havíem accedit al Turtle Beach Lodge, ens esperava un autocar amb un nou guia, anomenat Germán Meza, tot un veterà a punt de jubilar-se. Era l’encarregat d’entretenir-nos mentre fèiem el trajecte fins al volcà Arenal, el nostre proper destí.
Els 170 quilòmetres que ens separaven del Parc Nacional del volcà, a tocar del poble de La Fortuna, a la província d’Alajuela, es va allargar durant més de quatre hores, amb algunes parades ‘tècniques’, inclosa una per dinar.
Entremig passem al costat d’una de les moltes factories bananeres on es preparen les bananes que després es distribueixen per tot el món. A la història del país apareix també la companyia Unit Fruit dels EUA, responsable de tants desgavells econòmics, socials i polítics a Centre i Sud-amèrica.
La primera parada va ser a mig centenar de quilòmetres del punt de partida, en una àrea de servei anomenat Servicentro Santa Clara, al municipi de Guápiles, per prendre un refresc al baret de la benzinera. La segona, al mig de la carretera que ens portava cap a Arenal, per descobrir un peresós en un arbre.
Aquest animal, que és un dels símbols de Costa Rica, pot semblar un mico, per la manera com es mou i que sempre està pujat als arbres. Però no és un primat, sinó que es troben emparentats amb els óssos formiguers i, més llunyanament, amb els armadets, segons explica la Viquipèdia.
A primera hora de la tarda ja estàvem deixant els nostres trastos en un dels bungalous de l’hotel Las Cabañitas, a un parell de quilòmetres de La Fortuna, la població més propera al Parc Nacional Arenal, el cim del qual vam veure cobert per una mena de boirina, sense saber si eren núvols o vapor que sortia del volcà.
L’autocar ens va acostar després al poble, on vam passejar una estona pel (més aviat escàs) centre, on només destacava una església no gaire antiga. La resta d’edificis es distribuïen al llarg de la carretera que travessava el municipi, bàsicament botigues i restaurants.
Després de passejar unes hores per la localitat, veure l’església, descobrir la presència d’un arbre anomenat ylang-ylang (conegut per la seva agradable aroma i les seves múltiples propietats, entre elles la de ser antiinflamatori) en una plaça i agafar alguna cosa en un baret, vam tornar cap a l’hotel, tenint a l’horitzó la imponent presència del volcà Arenal, que emetia un sord rumor i la cimera del qual apareixia envoltada de núvols.
Deixa un comentari