Estrenada a Espanya amb el títol de ‘Dones a Venècia’ i a França amb el més potent ‘Guêpier pour trois abeilles’ (avisper per a tres abelles), el film anglès ‘The money pot’ (el pot dels diners) va ser l’última pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz, famós guionista i director de pel·lícules tan notables com ‘Eva al desnudo’, ‘La comtessa descalza’, ‘Cleopatra’ i ‘La huella’.
El realitzador nord-americà va decidir adaptar l’obra teatral ‘Il Volpone’, de Ben Jonson, en una comèdia amb elements d’intriga i humor negre, protagonitzada pel veterà Rex Harrison, al paper del milionari senyor Fox, i Cliff Robertson, com McFly, un actor que contracta per ajudar-lo a fer una broma macabra a tres de les seves antigues amants.
Fox les escriu, assegurant que s’està morint i les convida al palau venecià amb l’ambigua promesa que podran heretar la seva fortuna. Totes tres són les grans actrius Susan Hayward, Edie Adams i Capucine, a les quals se suma l’estupenda intèrpret britànica Maggie Smith, bellíssima en un dels seus primers papers per al cinema. Acabava d’obtenir una candidatura a l’Oscar com a millor actriu de repartiment per l’ ‘Otel·lo’ de Laurence Olivier i guanyaria la seva primera estatueta el 1969 com a protagonista d’ ‘Els millors anys de Miss Brodie’.
Tornem a la pel·lícula, a l’inici de la qual, Rex Harrison contempla en solitari l’obra ‘Il Volpone’ en una funció privada. Està en una llotja que sembla de La Fenice. Quan ha vist el que volia, aplaudeix els actors, surt de la llotja del teatre i, mentre apareixen els títols de crèdit, travessa diverses sales i es dirigeix cap a una porta lateral, per on surt a l’exterior i puja a una góndola.
En efecte, som a Venècia, de la qual el film mostrarà molt poques coses, ja que la major part es desenvolupa en escenaris interiors, filmats als famosos estudis romans de Cinecittà. Un d’aquests llocs es mostra a la següent escena, quan Cliff Robertson baixa d’una góndola en un moll que té dos lleons daurats al costat de les escales i es dirigeix cap a un luxós palauet. Es tracta del Palazzo Soranzo Van Axel, un important edifici d’estil gòtic tardà situat al barri de Cannaregio, no gaire lluny de l’església dels Miracoli.
El casalot està situat entre els canals Rio de la Panada i Rio de Ca’ Widmann. La seva façana i bonica porta de fusta de l’entrada es poden veure des de la Fondamenta de l’Erbe, a la qual s’accedeix des del Carrer de l’Erbe i, també, des del Carrer Castelli. Tot això a un pas de l’església de Santa Maria dei Miracoli, al ‘sestiere’ de Cannaregio. De propietat particular, el palauet va estar llogat durant anys al departament d’Educació de la regió del Vèneto. Ara, després d’una àmplia restauració, sembla destinat a convertir-se en hotel.
El Palazzo Soranzo Van Axel, també conegut com Ca’Soranzo, va ser construït entre els anys 1473 i 1479 per Nicolò Soranzo. Més tard, el palauet va passar a mans d’Alvise Venier, després, a les del bisbe Mateo Sanudo, i el 1628 a les de la família Van Axel, rics comerciants i aristòcrates flamencs. Tres segles més tard, el 1919, l’edifici va ser comprat pel baró i antiquari Dino Barozzi, parent de l’escriptor i periodista Paolo Barozzi, tota una eminència sobre la famosa Peggy Guggenheim i amic seu.
És gairebé l’únic escenari real venecià de la pel·lícula, ja que el director amb prou feines inclou alguna pinzellada més de la ciutat. Per exemple, cap al minut 50, Maggie Smith i Cliff Robertson passegen i parlen d’una claueta que ella porta al canell, la que obre la caixa de medicines de la seva senyora. Tot i la dificultat d’identificar-la en la foscor, estem al Campo dei Santi Giovanni e Paolo, al costat de la Basílica i la Scuola Grande de Sant Marco, seu de l’Ospedale venecià.
Per al rodatge de ‘Dones a Venècia’, el director artístic va afegir a aquesta localització unes plantes i uns típics lleons alats venecians al costat de les escales d’accés al moll. Un atrezzo de posar i treure, evidentment. Al contraplà en què Maggie Smith, en el seu paper de senyoreta de companyia de Susan Hayward, li reclama a aquests els diners per pagar al barquer de la motora que les ha traslladat fins allà, s’observa darrere seu el Ponte de le Erbe . En un altre pla apareix una motora-ambulància de l’època, atracada allà per traslladar el cos d’un dels personatges protagonistes que apareix mort a la pel·lícula.
Després, la parella surt de la plaça cap al carrer Barbaria delle Tole. Després de beure unes copes en un dels bars de San Marco, prenen una góndola que els acosta novament a Ca’ Soranzo. Sense esbudellar el final de la comèdia, direm que l’últim i divertit pla és un picat sobre dos personatges que caminen i mig discuteixen en una Piazza San Marco amb restes d’una marea alta.
Com a curiositat us diré que la quantitat que Susan Hayward paga pel viatge en taxi aquàtic era de 7.000 lires de l’època (1966), quantitat que Maggie Smith tradueix a 11 dòlars i 7 centaus, i que la Hayward redueix pel morro a 4 dòlars i 40 centaus de propina. La primera xifra seria uns 75 euros actuals i la segona, uns 30. Actualment, una motora des de l’aeroport a un hotel del centre de Venècia surt per uns 100 euros i la meitat si és des de l’estació de tren.
Deixa un comentari