This website uses cookies to improve your experience. We\'ll assume you\'re ok with this, but you can opt-out if you wish. Read More
Categoria: Fotografia
La idea era viatjar fins a Lleó per a una trobada familiar, però amb una parada pel camí. I quin millor lloc que Santo Domingo de Silos, on vam passar un parell de dies, vam visitar el monestir i vam sentir el cant gregorià dels monjos.
A més, vam anar al convent de Sant Francesc, a un quilòmetre del poble. Fa un any, per aquestes dates, un incendi brutal va arribar a les portes d’aquest monestir, ara reconvertit en hostatgeria.
D’aquell terrible desastre, un grup d’artistes i fotògrafs va voler plasmar una exposició, que es va inaugurar el 3 d’agost. Nosaltres ens vam trobar, hores abans, amb dos d’ells, l’Eva Alonso i el Fernando Mayoral, donant els últims tocs a la mostra. Les fotos, magnífiques, penjaven de les branques d’arbres cremats.
Com a regal de Nadal, us reprodueixo aquí el text d’un petit reportatge que he publicat aquest mes de desembre a l’edició espanyola de la revista ‘Viajes’ de ‘National Geographic‘ sobre les nombroses illes que poblen la llacuna veneciana, amb Murano i Burano com a visites habituals de qualsevol turista.
En realitat, el text que veieu imprès al pdf és una mica més curt, per raons d’espai, que el que vaig enviar al seu dia a la redacció d’aquesta coneguda publicació, editada per RBA. Per això, us deixo el meu original a continuació, amb algunes de les fotos que vaig fer a la meva última visita a Venècia.
Continua llegint
Torno a recórrer al meu admirat Cees Nooteboom per parlar-vos d’una altra de les aficions venecianes que també comparteixo amb ell: admirar i, moltes vegades fotografiar, els centenars, milers de lleons que hi ha a Venècia. Diu l’escriptor al seu magnífic llibre‘Venecia. El león, la ciudad y el agua‘ (El Ojo del Tiempo. Editorial Siruela. 2020):
“Al llarg dels anys, he aconseguit fer-me amb una bona col·lecció de fotografies; les diferències entre uns lleons i altres són molt notòries. Si ens fixem bé, el de la Piazzetta fa cara de vell enutjat sobre una ampla collaret babilònic (…) El del Museo Storico Navale és de fusta daurada; a més de subjectar una espasa a la pota dreta, porta una corona al cap”.
I prossegueix: “Els meus favorits són els del mur de l’Ospedale, al costat de la Basílica dei Santi Giovanni e Paolo i els dels grans reis afligits que custodien l’Arsenale (…) El dia que Venècia se submergeixi a les aigües, tots els lleons de la ciutat alçaran el vol com un esquadró letal, giraran per última vegada al voltant del campanile emetent el rugit de cent bombarders i, a continuació, desapareixeran sobrevolant la llacuna com un poderós eclipsi solar, mentre la ciutat s’enfonsa darrere d’ells”.
Avui hauria d’estar passejant per Venècia, però per motius diversos que no us puc explicar per ara, finalment no he pogut viatjar a la ciutat dels canals. Per compensar-vos i, alhora, tenir menys nostàlgia, us vull mostrar una sèrie d’imatges venecianes que no havia publicat anteriorment.
Són detalls que he anat trobant durant les meves passejades per la ciutat italiana i que em venia de gust ensenyar-vos-les ara perquè les pugueu apreciar. Des del gondoler que ajuda una noia a pujar a la barca a la patadeta que dóna un altre col·lega seu per redreçar la góndola després d’un gir.
Continua llegint
No només hi ha pedres, monuments i estàtues a la ciutat dels canals. Un dels meus plaers quan viatjo a Venècia és passejar pels seus jardins, gaudir dels verds que esclaten a la primavera, aixoplugar-me sota les copes dels seus arbres a l’estiu i trepitjar el mantell de fulles grogues a la tardor.
Com que no hi ha jardins a Venècia? Li vaig respondre així a un amic amant dels museus i de l’art amagat a les esglésies venecianes, però molt despistat pel que fa a flors, plantes i arbres. Per fer-li veure que la cosa no venia d’una moda actual, li vaig ensenyar aquest paràgraf de l’extraordinària guia escrita als anys 60 del segle passat per Jan Morris, de qui ja en vaig parlar aquí.
Continua llegint
Tomàs Pladevall (Sabadell, 1946) és un reconegut director de fotografia que ha rodat més de 60 llargmetratges i diversos centenars de produccions audiovisuals (telefilms, documentals, curtmetratges, anuncis), que acaba de ser guardonat amb el Premi Gaudí d’Honor, de la Acadèmia del Cinema Català, primer que s’atorga a un tècnic com ell. Jubilat des del 2011, continua col·laborant amb la Filmoteca de Catalunya. Fa uns anys, amb motiu d’un llibre que jo estava preparant, li vaig fer una llarguíssima entrevista a casa de Roda de Ter, que val la pena rescatar. Una versió més reduïda la vaig publicar el divendres 11 de març a Nosolocine.net.
— Tomàs, ets dels pocs cineastes catalans que van anar a la llegendària Escola Oficial de Cinematografia (EOC). Com va ser això? Què et va portar a ingressar-hi?
—Jo vaig començar a fer cinema perquè el meu pare es va comprar una càmera quan tenia 8 anys. Ell pertanyia a un grup d’Amics del Cinema de Sabadell, que ja als anys 30 rodaven en 9,5mm (encara tinc algun material). Quan va tenir uns dinerets, es va comprar un equip de 8mm i va començar a rodar pel·lícules familiars, bàsicament documentals sobre Sabadell i, a l’estiu, filmava a Sant Llorenç de Morunys. De vegades em deixava agafar la càmera i fer algun pla. Em fa molta gràcia, perquè aquest material, que jo tinc dipositat a la Filmoteca, aguanta perfectament el pas del temps, perquè era Kodachrome i manté molt bé el color. D?això fa 50 anys. No sé si el digital aguantarà tant de temps.
—Però prèviament havies estudiat enginyeria tècnica…
— Com que la meva família venia del ram tèxtil, em portava cap a Terrassa, cap a la carrera de pèrit tèxtil, però no la vaig acabar per dues assignatures. Després vaig passar a l’Escola Massana, on vaig fer dos anys de disseny, i després havia de fer la mili i ho vaig deixar tot. Quan vaig tornar, hi havia Francesc Bellmunt i amb tots aquells que havien començat a fer cinema els caps de setmana i que ja es començaven a espavilar. Era l?època del cinema underground a Barcelona. I jo ja els ajudava en alguna de les pel·lícules. Amb ells hi havia un operador anomenat Manuel Esteban (1941-2015), que havia rodat amb Pere Portabella, sobretot, i feia pel·lícules amb tota aquella gent. Doncs aquest noi em va dir que hi havia una escola de cinema a Madrid, que estava molt bé perquè tenia molts mitjans. Així que vaig buscar informació, me’n vaig anar a Madrid i em van dir, estigues atent perquè aquí hi ha cua per entrar. Només ingressa un 4% o un 5% dels que hi volen entrar.
— I com ho vas aconseguir?
— Hi vaig anar i vaig parlar amb un que havia fet el curs anterior, un tal Paniagua, que era fill del famós director de fotografia Cecilio Paniagua (1911-1979). Li vaig preguntar com funcionava i em va dir que tingués cura, perquè el que preguntaven més als exàmens d’ingrés era sobre fotografia. Així que em vaig dedicar durant tot un any a treballar a un laboratori professional de fotografia i estudiar molt. Jo ja era un bon aficionat, però em vaig preparar bé, de manera que en anar a l’examen ho vaig aprovar. Va ser llavors quan em vaig trobar que, com que era una escola que demanava un títol universitari per poder entrar, vaig haver d’aprovar el peritatge tèxtil que tenia penjat a corre-cuita. La veritat és que no sé com ho vaig fer.
— Crec que vas ser dels darrers alumnes abans del seu tancament…
—Em vaig titular l’any 1972 i va tancar el 1975 o així. Jo encara vaig agafar un moment bo, quan encara ni es parlava de la Facultat [de Ciències de la Informació] aquella audiovisual, que encara no existia. I és clar, l’EOC, per bé o per mal, era una escola franquista. Primer, que era gratuïta. T’havies de pagar el viatge a Madrid. Jo cada cap de setmana o cada 15 dies anava i venia. No vaig fer mai vida a Madrid. Per això pràcticament no he treballat mai a Madrid. Només vaig fer dues pel·lícules allà, una amb Jose Luis Borau i una altra amb Carles Mira.
— Vas fer ‘Leo’ (2000) amb Borau, però quina era la de Mira?
— Una cosa molt estranya que es deia ‘El rei del mambo’ (1989). Tot l?equip era de Madrid, menys ell i jo, que érem valencià i català.
—Parlaves de l’EOC…
— L’escola era com un reducte. No hi havia censura allà dins. I estem parlant de finals dels anys 60 i primers 70, molt abans que hi hagués una certa obertura. Però a canvi de no haver-hi censura, tot el que s’hi feia es quedava a dins, tancat en aquelles parets. I això t’estimulava molt, perquè allò que tu rodaves sabies que només ho veuries tu, els professors i els companys, perquè era un material que no sortia i que fins fa relativament poc no s’havia pogut veure fora. Ara els estudiants, quan roden un metro, ja volen penjar-lo a internet i ensenyar-lo com si ja fos la seva obra mestra. I jo crec que això no és gaire didàctic. Gasten més energia a ensenyar-ho i fer-ho córrer que a crear-ho.
— Recordes els professors i companys que tenies en aquella època?
—Era una escola amb més professors que estudiants. Al meu curs érem sis, un d’ells Juan Ruiz Anchía, que va acabar per anar-se’n a Hollywood i s’hi ha quedat. També hi havia un forense de la Policia que hi era per aprendre a filmar. El professor titular era Pepe Aguayo, que llavors estava rodant ‘Tristana’ i ens va convidar al rodatge. I això va estar molt bé. Vam veure Buñuel rodant. Als de segon els saludava. Com que jo estava a primer, ens quedàvem en un raconet i podies veure el rodatge.
— ‘Tristana’, ni més ni menys!
— I recordo una imatge molt bonica d’aquell rodatge. Com que la protagonitzava Catherine Deneuve, per allà caminava François Truffaut de visita. I la imatge és Truffaut pels passadissos de l’estudi, amb la seva gavardina al vent, amunt i avall. Com que la vida fa moltes voltes, un dels treballs que he fet no fa gaire per a la Filmoteca ha estat una tirada de còpies noves de ‘Tristana’. Així que em vaig haver de posar al lloc d’Aguayo i retalonar la pel·lícula pensant com ell, amb la seva mentalitat, que era un oncle molt clàssic. Impressiona tenir entre les mans un negatiu d’algú que has apreciat. Encara que, quan jo era jove, el menyspreava una mica, perquè es feia el modern posant un focus aquí i allà.
— Hi vas fer moltes pràctiques?
—Sí. Et donaven molta autonomia. Hi anaves al matí i presentaves una pràctica, per poc que estengués el plantejament, te la deixaven fer. Et donaven pel·lícula, càmera, elèctrics, tot… ho tenies tot. A banda de cada any fèiem cinc o sis curts, que era molt.
—Això estava molt bé, en aquella època…
— Rodàvem en 16mm, en 35mm, en blanc i negre, en color. Pràctiques en vaig fer moltes amb Pilar Miró, per exemple, sobretot curts.
— Hi havia directors que ja us agafaven com a operadors de fotografia mentre estaven estudiant allà, en aquell moment…
— No. Aleshores, a l’EOC acabaven de fer una neteja de comunistes, allò típic… Va ser l’època de JJ [Juan José] Baena com a director. Van aprofitar que hi va haver una època de vagues per fer fora tothom. O sigui que al meu curs, en direcció només va quedar un noi de les Canàries i jo. Vaja, que vaig estar sol. No hi havia ningú més…
— Vaja, vaja…
—Sí. I jo no parava de fer coses. Moltes pràctiques i em va anar molt bé. L’escola era molt bona. Eren tres anys. El primer any feies d’ajudant de càmera, el segon de càmera i el tercer adreça de fotografia. I hi havia un professor molt bo. Diguem que Aguayo era un pràctic. Aprenies més amb ell al bar que a la classe, perquè el punyeter no volia explicar els seus mètodes de treball. I, és clar, no hi ha res pitjor que un professor que no vol explicar els secrets. Era lèpoca del secretisme. I veies a molts així: venien a classe per treure’s un dinerillo, però feien pilotes fora.
— I al bar…
—Li enganxaves i li preguntaves, a veure, què és un arc? Com es treballa amb un arc?
— Els llums d’arc?
— Sí, sí, les que s’utilitzaven a les primeres èpoques del cinema. Et deia que hi havia alguns professors que havia fet les primeres pel·lícules d’un cinema més modern, com Luis Enrique Torán (1929–2003), que havia fotografiat ‘Nou cartas a Berta’, de Basilio Martín Patino (1965). Era molt bo i explicava molt bé. Era molt didàctic i aprenies molt, mètode. Per mi, va ser el meu referent.
—I quan vas acabar…
— Vaig acabar el 1972 i vaig tenir la sort que Francesc Bellmunt va fer la seva primera pel·li en solitari, ‘Robin Hood mai mor’ (1975), després d’haver fet un ‘sketch’ a ‘Pastel de sang’ (1971). Era aquesta una pel·li on hi havia quatre directors [Jaime Chávarri, Emilio Martínez Lázaro, Josep Maria Vallès i Bellmunt], en què jo havia entrat com a foquista. Però a mig rodatge em vaig autocomiar, perquè no m’entenia amb el director de fotografia, que era Cuadrado.
—Com? El famós Luis Cuadrado (1934-1980)?
— Sí. El mateix. Però ell i la seva càmera, que era Teo Escamilla, es van dedicar a putejar-me. Era el típic de l’època, que ara ho entenc: es van posar molt nerviosos perquè a mi em van posar com a foquista i anava bé el rodatge. Anava bé i jo era bon foquista, però era un primerenc i per a ells era un intrús.
— Ai, l’època dels meritoriatges…
— Sí. A Cuadrado l’admiro fotogràficament, però m’havia fet alguna putada molt forta durant el rodatge, fins que em van fer saltar i vaig dir adéu. Com que era una pel·li d’esquetxos, vam rodar el primer esquetx i ja no vaig poder més… Em feien la vida impossible. Era molt típic de l’època i sobretot de Teo Escamilla, que era un paio que tenia molt mala fama…
—Sí. N’havia sentit a parlar.
—Era molt bo, sí. Com Quadrat, però tenien una ètica nefasta. Enganxant crits i parlant per telèfon amb el laboratori davant de tot l’equip i dient que portava un foquista primerenc i que volia veure el copió, que no es refiava. Una ètica nefasta.
— Hi ha grans professionals que són molt males persones, en aquesta professió i en d’altres.
—No hi té res a veure. Quadrat era un oncle que jo admirava i admiro, perquè va ser dels primers que va fer una fotografia valenta i moderna a Madrid. Aquí, a Barcelona, també, perquè la fotografia europea va entrar abans per Barcelona que no pas per Madrid. Quadrat era un cas especial.
— Teo Escamilla (1940-1997) va morir amb 57 anys.
—Sí, sí. D’un atac de cor a Cuba. Havia tingut abans un accident i havia canviat molt. Ja no tenia aquella mala llet que gastava normalment… S’havia tornat més suau.
— Deies que havies estat foquista amb Bellmunt…
— Quan jo vaig acabar l’EOC vaig fer cinema underground aquí, algun documental… Malvivia fent cosetes. També era l’època en què Televisió Espanyola contractava gent del cine per fer reforços o alguna cosa especial. També vaig començar a fer cinema industrial. Això ara ja no existeix, però m’anava salvant. Fins que als dos anys d’acabar l’escola, el 1975, Bellmunt va fer el primer llarg. Ho va produir Josep Anton Pérez Giner (1934-2018), un oncle excel·lent. Hem estat molt amics.
— A la professió li anomenaven ‘L’Innombrable’, per allò que tenia mala sort.
—I ell ho acceptava. Era un productor que, com molts altres, tancaven una productora que deixava deutes i n’obria una altra. En aquell moment em va donar confiança. Un altre podria haver dit que no. I Bellmunt el podia haver forçat a portar un director de fotografia veterà, perquè era una cinta d’encàrrec. Però com aquella pel·li va anar bé, aquell mateix any en vaig fer dues més, com ‘La maledicció de la bèstia’, dirigida per Miguel Iglesias i amb Paul Naschy d’home llop.
— Un bon començament!
—Vaig fer tres o quatre pel·lícules que em van anar molt bé, perquè els equips eren de gent que sabia, molt clàssica i tot el que vulguis, però superprofessionals. Fèiem una pel·li en tres setmanes i havies d’espavilar-te. Aprenies a anar molt ràpid.
— Crec que vas tenir problemes amb el Sindicat Vertical.
—És que jo mai no havia estat meritori ni res, que era la forma habitual en aquella època que et donessin el carnet de director de fotografia per poder exercir. I és que quan vaig acabar l’EOC al sindicat no m’ho volien donar. Jo hi vaig arribar i vaig dir que portava el meu títol i anava a buscar el carnet. Però em van fer un imprès i em van dir que posés totes les pel·lícules que havia fet com a meritori. Jo els insistia que venia d?una escola de cinema, que tenia un títol de director de fotografia que, a més, em donava dret a ensenyar.
—Es van negar?
— “Ah! No, no, això no pot ser”. Em van dir. I vaig quedar acollonit. Vaig començar a moure’m. Vaig acudir a Aurelio G. Larraya, que era el vocal de càmeres. I és clar, no van tenir més remei que donar-me el carnet. I el dia que el vaig anar a buscar, el president del Sindicat, que gairebé no m’ho donava, em va deixar anar: “aquí tens el carnet, però això no vol dir que treballis”. Eren un grup de fills de puta, que es van dedicar a perseguir-me. És clar, és que jo facilitava que la gent pogués treballar. Com Jaume Peracaula, a qui no deixaven treballar perquè venia de televisió.
— I el 1976 vas conèixer Bigas Luna.
—Vaig fer el seu primer llargmetratge, Tatuatge, potser la primera pel·lícula una mica moderna llavors.
— L’adaptació de la novel·la de Manolo Vázquez Montalbán.
— I el 1977 vaig fer la primera pel·lícula en català, La fosca història de la cosina Montse, de Jordi Cadena [a partir de la novel·la de Juan Marsé]. Vaig seguir treballant amb Bellmunt, tot i que després vam partir peres. Era difícil. Però bé, hi havia una amistat entre nosaltres que per una sèrie de circumstàncies personals es va trencar. Però bé, vaig seguir treballant amb tots ells.
—Amb Bellmunt havies rodat molt.
— N’havia fet moltes: ‘Canet Rock’ (1975), ‘La Nova Cançó’ (1975), ‘La Torna’ (1977), ‘L’Orgia’ (1978), ‘Salut i força al canut’ (1979), ‘El vicari d’Olot’ (1980), ‘La batalla del porro’ (1981)…
— Des del 2010 ja no fas llargmetratges. Què em pots explicar de les teves darreres pel·lícules?
— L’última que vaig fer va ser ‘El gènere femení’ (2010), amb Carles Benpar, que era una pel·lícula molt senzilla. I abans, ‘Viatge màgic a l’Àfrica’ (2009), de Jordi Llompart, que vam fer al famós 3-D. Una pel·li de gairebé tres mesos, molt rica, amb moltes situacions tant de llum com de càmera. I abans, “El silenci abans de Bach” (2007), amb Pere Portabella, amb seqüències molt maques.
— Portabella et deixava màniga ampla?
— Sí, sí. En fotografia, sempre. M’entenia bé amb ell. A ell el preocupaven més els moviments de càmera que no pas la il·luminació. Aquests moviments en buit que tant li agraden, en què la càmera es mou sola. Jo em dedicava a polir-lo, a descobrir-li coses divertides, que no és el mateix fer servir un gran angular de 25mm que un 32mm.
— I hi ha diferència?
—És clar. Li ho ensenyava i quan ho veia deia “Estupend!”. Un 25mm és com “veure” i un 32mm és com “mirar”.
— Filosofia de la imatge…
— Amb un 25mm ho veus tot. Però si hi poses un 32mm, ja no ho veus tot. La càmera pren més intencionalitat. Has d’anar més amb compte en enquadrar: la càmera ja busca.
— Hi va haver un moment en què vas començar a col·laborar amb joves directors, com Manuel Huerga i José Luis Guerín.
— Guerín em va venir a buscar per fer ‘Tren d’ombres’ (1997) perquè prèviament havia fet ‘Gaudí’ (1989), de Huerga, amb qui tinc una relació estupenda. Amb Guerín ens vam entendre molt bé, tot i que després em va deixar de banda en un altre moment d’una manera una mica lletja. Jo havia de fer la fotografia d”En construcción’ (2001), ja l’estàvem preparant i m’havia passat el guió quan, un dia que vaig anar a la productora, em van dir que no faria la fotografia, que Guerín volia un director de fotografia francès [Álex Gaultier]. Em vaig quedar de pedra. No va tenir el valor de trucar-me i dir-m’ho. No em va dir res.
— Vaja, això va ser lleig, sí.
—I ho sento perquè ens vam entendre de meravella. Ara estudio una cosa molt divertida, que són les parelles professionals de realitzadors i directors de fotografia. I veus que passa de tot entre ells. El treball conjunt de Bernardo Bertolucci i Vittorio Storaro, per exemple, fins que van partir peres i no saps per què. O Woody Allen i Gordon Willis, que van fer junts des de ‘Annie Hall’ (1977) fins a ‘La rosa porpra del Caire’ (1985). Però tenia molt mal caràcter. Una persona que va estar en un dels seus rodatges em va dir que, per exemple, Allen deia de fer un travelling i Willis el corregia i deia de fer-ho en dos plans. Els directors de fotografia nord-americans solien estrènyer molt el realitzador i quan Allen va descobrir que els europeus eren molt més dúctils i que anaven més a favor seu va començar a agafar operadors europeus. I des de llavors és un tastaolletes. És un oncle molt rar. Ha treballat amb un munt de directors de fotografia diferents.
—I Javier Aguirresarobe? Van fer junts ‘Vicky Cristina Barcelona’ (2008).
— Javier i jo som molt amics i quan va acabar la pel·lícula li vaig preguntar com havia anat. “Bé. Però m’ha vingut a dir que no m’agafarà mai més”, em va respondre. I així va ser. L’any següent, a ‘Si la cosa funciona’, va utilitzar un altre operador. Per a ‘Blue Jasmine’ (2013) el va tornar a trucar, però després en va agafar un altre. El que hem dit: un tataolletes. I crec que Almodóvar també ho és.
—Vols dir el nostre famós Pedro Almódovar?
— És que Almodóvar agafa directors de fotografia molt bons, però que ho fan fatal a les seves pel·lícules. José Luis Alcaine és qui més hi ha treballat, però la seva pitjor fotografia és la que fa quan treballa amb Almodovar. Li va passar a Rodrigo Prieto, l’operador habitual amb Alejandro González Iñárritu, que va fer ‘Les abraçades trencades’ (2009) i la seva fotografia no valia res, a part que no tenia res a veure amb el seu estil.
—Home, potser és perquè aquests directors, Almodóvar i Allen, marquen molt el seu propi estil.
—Suposo que marquen molt i tenen un mal gust impressionant. Mal gust i un criteri estrany. Però això també passa amb molts altres operadors. Mira Sven Nykvist, que és un dels cinc directors de fotografia que m’han impressionat més. Doncs les tres pel·lícules que ha fet amb Woody Allen la seva fotografia no val res. Potser són realitzadors que piquen tant que ells van com acollonits. Potser no els deixen treballar al seu aire.
— A tu també t’ha passat?
— També. Hi ha gent que et deixa treballar i una altra que no. Jo feia una pel·lícula amb Pere Portabella i sabies que hi hauria criatura. Hi ha directors que t’estimulen i d’altres, en canvi, et frenen. Carles Benpar n’és un i des del mateix moment que et contracta. Si li deies que et pagava poc, et deia clarament que, si no volies treballar així, se’n buscava un altre, més barat.
— Potser és un director on prima l’autoria.
— Uf. Autoria. El cinema és un treball d’equip i si l’equip no us ajuda i no us segueix…
— Amb qui més t’has entès mejor?
— Amb José Luis Borau, per exemple. Vaig aprendre amb ell coses molt maques. Volia que la càmera es mogués només quan es moguessin els actors. Si no es mou l’actor, la càmera no es mou. Però a nivell d’il·luminació, no es ficava res a la meva feina.
— I a quina pel·lícula creus que has aportat més?
—Potser a ‘Tren d’ombres’, que era un rodatge molt obert. De fet, no hi havia cap guió.
—Comercialment?
— Res. Zero. Però, curiosament, quan Borau va veure ‘Tren d’ombres’ i em va dir que volia la meva fotografia. I cada matí, al rodatge de ‘Leo’ (2000), Borau feia broma: “Escolta, Tomàs, la fotografia de ‘Leo’ és tan bona com la de ‘Tren d’ombres’? I jo li responia: “És clar, José Luis. No hi té res a veure, però és bona”.
— També has estat professor de fotografia. Com vas arribar a l’ensenyament?
— Em van trucar molt al principi i m’agradava, potser pel fet de venir de l’EOC. Estic convençut que la gent ha de passar per una escola. Hi ha qui aprèn l’ofici de manera pràctica, seguint l’escalofon, però l’escola és bona per a tothom. Sistematitzes l’ensenyament. T’ajuden a seguir un mètode. Jo no els pegava una pallissa teòrica, sinó que anava directament a allò teòric-pràctic, que sabessin per què fas alguna cosa o i, sobretot, quines alternatives hi ha.
— I explicaves allò de filmar com a tal o com a director famós?
— Per descomptat. Una de les classes que més he donat és el que anomenem preproducció, on hi ha l’apartat dels referents visuals, pictòrics o fotogràfics. Això ho vaig treballar molt a fons. Tinc una col·lecció de 600 reproduccions de quadres, ordenats cronològicament per estils i amb referències i informació de directors de fotografia o realitzadors que han pres aquestes imatges com a referència per als seus treballs.
—Que interessant!
— Ara dedico diverses hores al dia, a l’ordinador, a polir tots aquests temes.
[Bona part de tota aquesta documentació la va cedir Tomàs Pladevall a la Filmoteca de Catalunya, on continua col·laborant.]
—Em deies que vas aprendre molt a l’escola, però què creus que has aportat els teus alumnes?
—No ho sé. He procurat aportar varietat, que hi hagués sempre molta informació i no coartar mai la imaginació de ningú. Ensenyar-los tècniques i diferents maneres de plantejar-se una situació. Els faig veure la diferència si posem un objectiu o un altre, una il·luminació o una altra. Els estimul. Als meus exàmens, per exemple, que eren difícils, però jo els deixava tenir tota la informació que volguessin, que poguessin consultar. Que sabessin buscar.
— Has impartit classes a diferents acadèmies i escoles de cinema.
—Sí. M’he diversificat molt. A l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), i abans d’haver-hi aquesta, a Sant Josep de Calasanç quan era una Formació Professional. A la Universitat Pompeu Fabra, a la IDEP (Escola de Moda, Disseny Gràfic i Fotografia), a Bande à Part… I també em demanen que faci conferències, per exemple a Valladolid. Però pateixo molt, perquè m’agrada preparar-me a fons i anar-me’n actualitzant.
—I has tingut alumnes que ara són molt bons. Alguns, fins i tot, també són professors com tu eres.
—Tens Jordi Bransuela, que potser no té gaire experiència com a director de fotografia, però jo l’he portat com a ajudant de càmera durant set anys. Coneix molt bé el plató, ha treballat amb una altra gent i té molta experiència, perquè ha treballat amb diversos directors de fotografia, cosa que no he fet jo, per exemple. Li he passat molt material per a les classes. Tenim molt bona relació.
[Bransuela va estudiar a la primera promoció de l’ESCAC, la mateixa de JA Baiona, Kike Maillo, Roser Aguilar, Oscar Faura, Albert Pascual i Jaume Martí].
— Pots citar-ne algun més?
— Bona part dels professors que hi ha ara també han estat alumnes meus. N’hi ha algun que no el veia futur, com Eduard Grau. El veia a la classe el veia i no donava ni un duro. Pensava “aquest paio no li interessa res del que li explico”. I després veus el resultat i, carai, sí que s’interessava!
“Viatjar és barat si no et planteges dormir en hotels de quatre o cinc estrelles”, diu aquest muntanyenc i autor de documentals, pare de Kilian Jornet, que estrena canal a Youtube
Eduard Jornet va néixer la vigília de la nit de Nadal de 1951, a Badalona, perquè el seu pare, que era d’Aitona (Segrià), va començar a treballar a Ferrocarrils de Catalunya. Ell va ser el primer de la seva família en convertir-se en muntanyenc, una afició que va convertir en professió i que el seu fill Kilian ha seguit i elevat a nivell de mite esportiu. Aquesta entrevista es va publicar originalment al Catalunya Plural.
– D’on li ve aquesta afició a la muntanya?
– De l’escoltisme. Del grup d’escoltes de la Floresta, que era on vivíem. Si em preguntes quan vaig començar a prioritzar l’afició a la muntanya sobre altres coses, va ser cap als 17 anys. I als 25 vaig trencar del tot amb Barcelona i m’en vaig anar a viure a un refugi, al Mallafré de Sant Maurici.
– Va deixar els estudis? La feina?
– No, no. Vaig estudiar el batxillerat i sóc serigrafista d’ofici des dels 14 anys. A través de la meva padrina, que era molt amiga de l’Ángel Camacho, que feia els cartells de cinema de Barcelona, vaig aconseguir entrar a treballar a la secció de serigrafia dels seus tallers. També vaig fer una diplomatura en Màrqueting, però ho vaig deixar per la muntanya. Evidentment, aquests estudis m’han servit per a tot el que he fet després, en els refugis i com a pister-socorrista a La Molina.
– Això de ser encarregat d’un refugi s’aconsegueix fàcilment?
– No. No t’ho donaven així com així. Et parlo ara de l’any 1977 i jo vaig sol·licitar gestionar un refugi a la delegació catalana de la Federació Espanyola de Muntanya. Vaig haver de demostrar al comitè encarregat d’aquestes concessions que jo coneixia la muntanya, que havia fet travesses pel Pirineu, que havia pujat a diverses cimeres… I em van donar la gestió de l’Ernest Mallafré, el refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici .
– No li feia por la solitud?
– Gens. Tot i que sóc una persona molt sociable, m’agrada estar sol i caminar per la muntanya sol sense cap problema.
– Vostè és guia de muntanya des de 1978, però també pot tenir un accident si va sol…
– Has d’assumir la part de risc que tens, però has de controlar molt bé on vas, com vas i de quina manera. Has de conèixer bé el terreny.
– I no és millor anar acompanyat?
– Sí, sí. És millor anar amb algú. Ho aconsello sempre.
– A inicis dels anys 80 va trobar a la seva parella, Núria Burgada, que va decidir acompanyar-lo…
– Ella també venia del món de la muntanya i vam coincidir a La Molina. Vam estar uns quants anys junts i vam tenir als nostres fills, Kilian i Naila.
– Si el pare és músic, el fill és ballador, diuen…
– No, no. Nosaltres els vam donar a triar què volien ser. Kilian va escollir la muntanya, com a professional, i Naila va decidir ser fisioterapeuta, però també vinculada a la muntanya, perquè a ella també li agrada, i escala, fa parapent… No s’ho inculquem, sinó que va sortir d’una forma natural. De petits anàvem a la muntanya i fins on arribaran. No era qüestió de fer cim perquè sí, perquè calia arribar-hi, sinó que hi anem i si arribem a dalt, doncs molt bé, i si no, no passa res. No els vam forçar mai a continuar.
– No li fa por cada aventura de Kilian?
– És clar que em preocupa, com a vostè si el seu fill surt de nit i ha de conduir per una carretera que no coneix per anar a una discoteca. La qüestió és conèixer els teus límits i conèixer el terreny que trepitges. I en esports de risc, cal saber prendre la decisió correcta en el moment crític. No passa res per no arribar al cim. L’important és el nostre esforç per intentar-ho.
– Com porta no poder veure a Kilian, a Emelie i a la seva néta, amb això de la pandèmia?
– És dur, perquè havia d’haver anat a Noruega al març, quan va començar tot, i tal com estan les coses no sé quan podré veure’ls …
– Tornem a la seva faceta de fotògraf i documentalista. Quan li va entrar el cuquet?
– És una afició que em ve de les meves primeres excursions pel Pirineu amb tres amics ‘escoltes’ més. Havia de tenir 16 o 17 anys quan preparem una travessia des de Setcases cap a La Molina i després cap a Berga. I li vaig demanar a la meva mare una càmera molt senzilla, amb la qual vaig fer les meves primeres fotos en blanc i negre.
– Aquelles d’estil Werlisa o reflex tipus Praktica?
– No recordo. Era molt senzilla, de plàstic, tipus Instamatic de Kodak o Agfa. Amb el temps, en cada sortida, portava una càmera, que cada vegada va ser sent més bona. La primera vegada que vam anar a Benasc, el meu germà em va deixar una Yashica!
– Em parlava de l’origen de la seva afició…
– Com li deia, quan vaig començar com serigrafista feia el revelat de les fotografies. I l’encarregat, a més, era aficionat a la fotografia i al cinema, i això em va ajudar. Més tard, un any que anàvem a estar de vacances a Benasque, vaig llogar una càmera de cinema de 8 mm i vaig fer una primera pel·lícula, que no em va sortir molt bé, amb veladures i tal. Però em va agradar tant, que em vaig comprar una d’aquelles de tres objectius, que em va servir per filmar una excursió als Alps i la pujada a el Mont Blanc.
– Quina edat tenia en aquesta ascensió?
– 20 anys.
– Era molt jove …
– Sí. En aquella època érem així. A la colla de Sant Cugat hi havia tres xavals amb 17 o 18 anys. I vam pujar tots junts. Doncs el que et deia, que em vaig aficionar a el cinema, i de l’8mm vaig passar a l’Super 8mm, amb una Sanyo. I també una empalmat, per tallar i muntar plans. En realitat era més fotografia que cinema. No tenia gaire idea.
– Bé, com tots els aficionats quan vam començar …
– Feia meus primers passos i, fins i tot, vaig gravar una de les classes de la meva dona, la Núria, que estudiava Magisteri, i va incloure la pel·lícula en el seu treball de fi de carrera. Però em faltava alguna cosa. Veia els documentals de Jordi Pons i tenien una forma molt atractiva d’explicar una història. I vaig saber que necessitava aprendre una mica més.
– De quin any parla, més o menys?
– Cap a 1993 i 1994. Un dia vaig veure un anunci de Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i vaig decidir a apuntar-me a uns cursos de muntatge i fotografia.
– Es va apuntar a una escola de cinema amb 40 anys?
– I per què no? Havíem deixat la Molina i m’havien donat la gestió de l’refugi de Cap de Rec. I al CECC vaig conèixer a professors fantàstics, com el muntador Manel Almiñana, amb el vaig col·laborar després en diversos curtmetratges, i el director de fotografia Gerard Gormezano. I José Luis Guerín ens va donar alguna classe de direcció. A partir d’aquí vaig fer diversos curtmetratges més en super 8 mm i també em vaig embolicar amb una càmera de 16 mm.
– Aquests són paraules majors …
– Sí. Vaig fer un parell de coses, ‘La Vall de la Llosa’ i ‘La processar de Meranges’, però el 16mm era carísmo i ho vaig deixar. Vaig tornar a la fotografia analògica i pel que fa aparèixer la digital em vaig passar a ella. Després vaig començar amb el vídeo digital. Així he rodat en HD ‘La Gran Volta al Toubkal’, ‘Aladaglar’, ‘Muntanyes de Llum’ i ‘La casa dels Esperits, 238 km en solitari en territori Mapuche ‘, sobre el volcà Rukapillan, a Xile. També he col·laborat en alguns dels documentals de Kilian, com ‘El comptador de llacs’ [que es pot veure a TV-3 a la carta].
– A més d’efectuar grans voltes a la Cerdanya (amb llibre inclòs), al Toubkal africà i al Rukapillan xilè, ara està acabant un altre documental.
– Jo gravo petits documentals que em serveixen per a il·lustrar les conferències que dono per tot el món. Però aquest és un projecte molt xulo: la gran volta al Mongun-Taiga, un massís muntanyenc a la zona oriental de Sibèria, tocant a Mongòlia. Vaig estar vivint allà diversos mesos, abans de la pandèmia. Ja tinc un primer muntatge i només em falten algunes veus i detalls.
– Per què Sibèria?
– És que vam anar amb una idea doble: la ruta al voltant de l’Mongun-Taiga en si, en què també van participar un grup d’excursionistes catalans, i un projecte d’una amiga, Anna Panchischeva, per elaborar formatge a partir de llet de iac. Quan ho vam explicar, els va semblar molt interessant a la gent d’allà i, fins i tot, a les autoritats locals, que ens van ajudar amb els dos temes.
– Podrem veure el documental en alguna tele?
– No crec. Estic molt desencantat amb les televisions. No les veig interessades en el que jo faig. Ara mateix, en Filmin està ‘Amazigh’, un treball que vaig codirigir amb Alicia Almiñana, al Marroc, sobre dos joves berbers que es preparen per participar per primera vegada en una cursa ultra trail. Si alguna cadena o alguna plataforma vol emetre el de Sibèria, bé. Si no, es podrà veure en el meu canal de Youtube.
– A Youtube!
– Sí, sí. Uns amics ho estan preparant perquè es puguin veure tots els meus documentals en un canal propi de Youtube, probablement vinculat a la meva pàgina web: EduardJornet.com
– Encara que vostè està jubilat com a guia de muntanya, no para de viatjar per serralades de tot el món descobrint nous llocs. I, a més a més, col·labora amb la Fundació Itinerarium, una entitat que compleix ara 10 anys.
– Col·laboro en el disseny dels seus Circuits Inclusius, uns itineraris que poden ser recorreguts per totes les persones, incloses aquelles les capacitats físiques o intel·lectuals estiguin minvades. Són unes rutes senyalitzades de forma permanent en diferents ciutats i pobles. El primer va ser a Llívia i ja hi ha més de 40 a tot Catalunya, Madrid, Venècia, Xile i els Estats Units. El proper, abans de final d’any, serà a Tiana.
– Vaja, que no s’està quiet. I segur què té algun projecte més al cap.
– Teníem previst haver anat aquest any a Oceania, a fer la gran volta al Tarawera, un volcà actiu a Nova Zelanda, però la pandèmia ho ha parat tot.
– Donat que viatja contínuament, com ho fa per viure fora diversos mesos sense arruïnar-se?
– Viatjar és barat si no et planteges anar a dormir a hotels de quatre o cinc estrelles. Mira, jo tinc un pressupost de 900 euros a el mes i sé que no em puc passar. Hi ha jornades que estic de ruta i dormo en una tenda, a la muntanya, i no tinc cap despesa. Així, un altre dia puc baixar a la ciutat més propera i quedar-me en un hotelet on dutxar-me. A més, sempre hi ha amics que t’acullen a casa i et deixen un llit on dormir.
Fa gairebé 40 anys que Ferran Sendra (Barcelona, 1958) retrata estrelles del rock en concert. Ara ha volgut publicar un llibre de fotografies, titulat ‘Rocks on the Road‘, on ens descobreix pobles, detalls i paisatges d’Estats Units i el Regne Unit que han inspirat grans cançons d’aquest estil de música i portades icòniques de discos de grups com ara Pink Floyd, Eagles, Led Zeppelin, Deep Purple o Guns N’Roses.
En el llibre podem veure llocs com la Promised Land, el Cadillac Ranch i les Badlans de Bruce Springsteen; el Mississipí de Johnny Winter; el Memphis de B.B. King; el Nashville de Johnny Cash; la Nova York de Bob Dylan; la Califòrnia dels Eagles; els deserts de Mojave i Death Valley dels U2; les carreteres de Texas dels ZZ Top; els carrerons que van inspirar els Clash, a David Bowie i Lou Reed, i fins tot la presó d’Illinois dels Blues Brothers.
A més del vídeo que resumeix l’esperit de l’obra, Ferran ens ha respost a algunes preguntes sobre la seva triple afició (fotografia, rock i viatges ) pels amics de Nosolocine.net (on s’ha publicat originalment aquest texte) i ens mostra algunes de les imatges que il·lustren el seu llibre.
– Quan vas començar a fer fotos de concerts i perquè?
– Fa tant, que no recordo si primer va ser fer fotos i després anar a concerts, o a l’inrevés. Tot va començar cap el 1976. Vaig entrar al diari ‘Avui’ amb 17 anys començant primer a teletips i després a compaginació. No hi havia ni fotògrafs ni secció de fotografía, pero amb Jordi Garcia-Soler vaig començar a anar i publicar fotos dels concerts de l’època, bàsicament cobríem els de la Nova Cançó, pero ja vaig veure que els concerts de rock internacional que portava Gay & Company eren els que a mi m’interesaven, perquè era el que jo escoltava. Aquelles primeres actuacions de Lou Reed, Iggy Pop i Eric Clapton, entre altres, encara les recordo.
– De quines fotos de músics estàs més content?
– És difícil triar fotos perquè de les que estic més content no són les més bones. Les fotos que vaig fer del primer concert de Lou Reed al Palau d’Esports de Barcelona no valen res, pero amb tenir una foto d’aquella nit ja en tinc prou. Les fotos dels grans del rock ja desapareguts els hi tinc un carinyo especial, les de Frank Zappa, Rory Gallagher, Jerry Garcia, Bo Diddley, Pete Seeger… la llista es llarga.
– Com vas tenir l’idea de viatjar als llocs del rock?
– Tot ve d’un viatge a Londres el 1980. Al veure la Battersea Station de la portada ‘Animals’ de Pink Floyd. Vaig fer aquella foto i vaig començar a buscar llocs i paisatges relacionats amb els artistes i bandes que m’agraden. Peró no m´he limitat a les portades. Dels videoclips, documentals o biografies en treus molta informació. Al llibre hi ha coses tant diferents com la portada ‘Hotel California’ dels Eagles a Los Angeles, l’estàtua de Willie Nelson a Austin (Texas), les ‘Badlands’ de Bruce Springsteen a Dakota, la tomba de Jim Morrison a París o les cases dels quatre Beatles a Liverpool. De fet no es un llibre de portades de discos (encara que n´hi ha més de 50), ni de fotos de concerts. Les fotos de concerts son la base que fa que tot tingui sentit però no son el més important.
– Com vas planificar els viatges?
– Tinc una llibreta on m’he anat apuntant totes les localitzacions que he anat trobant, quant en tinc unes quantes de Chicago per exemple, hi vaig i miro de fer-les, a vegades amb un sol viatge no ho trobes tot. Nova York es un cas apart, allò no t’ho acabes mai. Això s’ha fet molt a poc a poc. Pràcticament totes les localitzacions són a Anglaterra i als Estats Units.
– Quines imatges destacaries?
– M’agraden les que poden pertanyer a més d’un disc o a una cançó, aquestes que no tenen una referencia concreta i clara, que es poden associar a moltes cançons: imatges del Mississippi, de Tennessee, els paisatges inhòspits de la Gran América, aquelles carreteres inacabables, deserts, cotxes, trens…
– I per acabar, veig que tens grans col·laboracions en els textos.
– Era important que els textos reflectisin l’esperit que jo volia donar a tot plegat, i necessitava gent que entenguès el projecte des del primer moment, amics amb els que he treballat i passat moltes hores. Manel Fuentes, David Castillo, Jordi Vidal i Jordi Bianciotto em coneixen bé, han captat el que volia ensenyar, i ho han clavat. Les seves introduccions ajuden molt a entendre el que jo he volgut explicar amb imatges.
Una novel·la gràfica i una pel·lícula han coincidit a rescatar de l’oblit a un heroi: Francesc Boix, el fotògraf català que va aconseguir robar milers de negatius als nazis i l’únic espanyol que va declarar contra ells en els judicis de Nuremberg, mostrant les fotos dels horrors del camp d’extermini de Mauthausen.
“Tenim a Espanya i a Catalunya un heroi desconegut, que va aconseguir una gesta que molt poca gent hagués aconseguit, robar uns negatius als nazis, comprometedors per a ells, i després denunciar-los i fer-los caure davant de la justícia”. Aquest heroi es deia Francesc Boix. Així ho retrata Alfred Pérez Fargas, coguionista de la pel·lícula ‘El fotógrafo de Mauthausen’, acabada d’estrenar, dirigida per Mar Targarona i amb Mario Casas com a protagonista. “Va ser un rebel valent”, com el defineix Salva Rubio, guionista d’un còmic previ que té el mateix títol.
Francesc, Francisco, Franz o François Boix, segons l’idioma en què li deien, va néixer a Barcelona l’any 1920. Jove inquiet, d’ideologia comunista, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, branca juvenil del PSUC. Amant de la fotografia, en esclatar la guerra civil va ser reporter gràfic de la revista ‘Juliol’ i durant l’any 1938 va combatre amb l’Exèrcit republicà al front d’Aragó.
Derrotats per l’Exèrcit franquista, els supervivents de la seva companyia van passar a França el febrer de 1939. Boix i molts altres companys van ser internats en camps de refugiats i, més tard, integrats en l’Exèrcit francès. El maig de 1940, juntament amb molts altres compatriotes, va ser fet presoner pels alemanys, que acaben d’envair França. A principis de 1941, després de passar per un altre camp de presoners, va ser enviat a Mauthausen, un camp de concentració situat a Àustria, on hi va haver més de 8.000 espanyols internats. Van sobreviure només menys de la tercera part.
En realitat, Mauthausen-Gusen va ser el nom d’un complex de quatre subcamps situats en aquestes dues petites localitats austríaques, que els nazis van aixecar al costat d’unes pedreres de la zona, i on empresonaven en condicions infrahumanes als seus enemics des de l’any 1938. Aquests presos eren utilitzats com a mà d’obra barata, tractats com esclaus, humiliats, castigats, maltractats i assassinats de diferents maneres, com explica el còmic de Salva Rubio, que inclou una impressionant documentació addicional en la seva part final.
Francesc Boix es va integrar aviat en una organització clandestina de presos que li va proporcionar un treball de confiança en el laboratori fotogràfic del camp. Juntament amb els seus companys, va aconseguir amagar milers de negatius que mostraven la realitat de Mauthausen: centenars de morts, moltes d’elles camuflades com suïcidis, i la presència d’alts càrrecs nazis al lloc.
Precisament el testimoni de Boix, el 1946, davant del Tribunal Internacional de Nuremberg, durant els judicis contra criminals de guerra nazis, va permetre condemnar a alguns d’ells, com Ernst Kaltenbrunner i Albert Speer. Durant la seva declaració van poder veure algunes de les fotos que, amb l’ajuda d’altres presoners, havia aconseguit amagar de la destrucció.
Simpàtic, sempre somrient i amb un posat de seductor cap a les noies que es posaven a l’abast del seu objectiu, Francesc Boix seria considerat un heroi en qualsevol país normal. Però la seva situació després de l’alliberament no va ser fàcil: els comunistes russos no es fiaven dels supervivents espanyols de l’Holocaust i tornar a Espanya era impossible, en ple franquisme. Així que el jove fotògraf es va quedar a viure a França, on va poder exercir de reporter gràfic per a publicacions pròximes al Partit Comunista, com ‘L’Humanité’. Però Boix moriria jove, un mes abans de complir 31 anys, possiblement a causa d’una tuberculosi contreta a Mauthausen.
Cronològicament, el còmic amb guió de Salva Rubio, dibuixos de Pedro J. Colombo i color d’Aintzane Landa (aquí un vídeo de su ‘making of’), va néixer abans que la pel·lícula de Mario Casas i té el seu origen també en un llibre escrit per Benito Bermejo fa 16 anys. Bermejo, guionista, escriptor i historiador, va ser qui va desemmascarar el 2005 a Enric Marco, un impostor que va ser president de l’associació de deportats de Mathausen sense haver-ho estat
Bermejo va ser qui va efectuar la investigació històrica i el guió de l’excel·lent documental sobre el tema ‘Francisco Boix, un fotògraf a l’infern’ (2000), dirigit per Llorenç Soler i amb la veu de Pepe Sacristán com a narrador, que va estar nominat als Emmy.
Luego, con todo el material recopilado, escribió el libro ‘El fotógrafo de Mauthausen’, que RBA editó en el año 2002. En el 2015, al publicarse una nueva y más amplia versión del texto, titulada ‘El fotógrafo del horror. La historia de Francisco Boix y las fotos robadas a los SS de Mauthausen’, la historia tuvo una mayor repercusión y propició tanto la traducción de la novela gráfica como la película que acaba de estrenarse.
Després, amb tot el material recopilat, va escriure el llibre ‘El fotògraf de Mauthausen’, que RBA va editar l’any 2002. El 2015, en publicar-una nova i més àmplia versió del text, titulada ‘El fotògraf de l’horror. La història de Francisco Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen ‘, la història va tenir una major repercussió i va propiciar tant la traducció de la novel·la gràfica com la pel·lícula que acaba d’estrenar-se.
Traducció, perquè el còmic es va editar abans a Bèlgica que a Espanya. I és que el guió de Salva Rubio és previ. Aquest jove escriptor i guionista madrileny, que acaba de complir els 40 i va treballar de llibreter per mantenir-se mentre estudiava Història de l’Art i Guió de Cinema, es va interessar en Francesc Boix al publicar-se el text de Bermejo.
“Quan vaig descobrir la història d’aquest home, vaig pensar que, si algun dia podia, voldria explicar-la i la transformaria en guió de cinema. A partir de l’any 2007 vaig portar la idea a diverses productores, que van ser molt receptives. Però va arribar la crisi, i fer una pel·lícula tan cara es va convertir en una cosa pràcticament impossible. Així que vaig canviar de pla: si no podia fer la història en cinema, la faria en còmic”.
“Vaig fer un dossier amb l’argument i un estudi de personatges bastant complet. Com saps, a Espanya no es pot viure del còmic, així que vaig anar me’n a Bèlgica i vaig presentar la història a l’editorial De Lombard, una de les especialitzades en aquests temes. Els va agradar molt la idea i em van dir que busqués un dibuixant. Vaig buscar un, que va ser Pedro J. Colombo, que m’agradava molt. L’editor va donar llum verda al llibre i tirem endavant. Això va ser el 2011”, afegeix Ros. Però una novel·la gràfica porta el seu temps, i la primera edició a De Lombard va ser l’any 2017, mentre que a Espanya, Norma Editorial l’ha publicat en aquest 2018.
Per a Rubio, “Francesc Boix va ser un rebel i un valent. El que va fer, en el context que ho va fer, va ser extremadament perillós i molt arriscat. Per la posició que tenia en el camp de Mauthausen, al laboratori fotogràfic, la seva vida no corria perill immediat. Era un pres de confiança que podia haver salvat la vida sense haver fet res. Però ficar-se en aquesta aventura de robar aquelles fotos li podia haver costat la vida, a ell i a altres presos”.
No menys llarg ha estat el procés que ha culminat amb la recent estrena de la pel·lícula ‘El fotògraf de Mauthausen’ (2018), dirigida per Mar Targarona, amb Mario Casas com a protagonista, i que ha rebut bones crítiques.
Va ser Alfred Pérez Fargas, coguionista juntament amb Roger Danès de telefilms com ‘Jo, Ramon Llull’, ’13 dies d’octubre ‘,’ l’últim ball de Carmen Amaya ‘i la mini sèrie’ Carta a Eva ‘, que va saber de l’existència del personatge a partir d’una notícia a la televisió i “unes fotos de la guerra civil i la història de Francesc Boix”. Es va sentir interessat, va parlar amb el seu amic Danès i van començar a investigar.
“Era un filó del qual no s’havia parlat molt. Hi havia el documental de Llorenç Soler i el llibre de Benet Bermejo, que és la bíblia del tema. Però poc més. Si haguéssim estat a Hollywood, ja s’hauria fet una trilogia sobre el personatge. Li presentem la idea a Mar Targarona, a qui havíem conegut al Festival de Sitges. La idea li va encantar i vam començar a tirar milles”.
“El fet que fos militant comunista el va ajudar, perquè allà dins els membres del partit van muntar una trama per poder sobreviure. A la pel·lícula, nosaltres l’hem presentat com a cap del comando que va robar els negatius, però evidentment va ser una tasca col·lectiva. Però això també va tenir les seves conseqüències, perquè en acabar la guerra, el partit comunista de Stalin els va considerar uns traïdors. De fet, les fotografies no les volia ningú. Boix les va intentar col·locar i no se les va publicar ningú”.
La diferència principal entre pel·lícula i còmic és que la primera se centra en l’estada de Boix al camp d’extermini, mentre que el còmic abasta un temps més llarg, des de la seva joventut fins poc temps abans de la seva mort. La novel·la gràfica, a més, incorpora com a companys de Boix a personatges de ficció, per evitar especular amb el que van fer o no els altres presos reals de Mauthausen i dels que no hi ha tants detalls.
Tant Pérez Fargas com Ros van anar a visitar el camp d’extermini. El primer recorda haver-ho fet al febrer, en la mateixa època en què va entrar Boix i altres espanyols: “És molt impactant, fantasmagòric. Hi havia boira, neu, feia fred. És impressionant. Jo vaig sortir malalt. És un tema que m’ha marcat, que m’ha afectat molt”. I Rubio reafirma una idea comuna a tots dos: “Que aquesta història faci que ningú oblidi el que va passar; les històries que no s’expliquen, moren”.
Nota: Aquest texte s’ha publicat inicialment a la RevistaXQ, de la Fundació Periodisme Plural.
Com potser ja sabeu, Instagram és una xarxa social i, al mateix temps, aplicació per pujar fotos i vídeos a internet i compartir-la amb els amics i seguidors. Creada el 2010, els seus primers usuaris eren, sobretot, amants de la fotografia.
La idea inicial era fer la foto amb el mòbil i, un cop presa la imatge, se li aplicaven uns retocs mínims, publicar-la. Com si es tractés d’una Kodak Instamatic o un Polaroid. D’aquí, la forma quadrada d’aquelles imatges.
Sóc un nostàlgic dels inicis d’aquesta app i aquesta xarxa, que ara és un altaveu més de famosos de tota mena, que mostren els seus encants per delit dels seus fans. En tot cas, encara quedem aficionats que el que ens agrada és una bona foto, sense més.