No només hi ha pedres, monuments i estàtues a la ciutat dels canals. Un dels meus plaers quan viatjo a Venècia és passejar pels seus jardins, gaudir dels verds que esclaten a la primavera, aixoplugar-me sota les copes dels seus arbres a l’estiu i trepitjar el mantell de fulles grogues a la tardor.

Com que no hi ha jardins a Venècia? Li vaig respondre així a un amic amant dels museus i de l’art amagat a les esglésies venecianes, però molt despistat pel que fa a flors, plantes i arbres. Per fer-li veure que la cosa no venia d’una moda actual, li vaig ensenyar aquest paràgraf de l’extraordinària guia escrita als anys 60 del segle passat per Jan Morris, de qui ja en vaig parlar aquí.

“Els racons verds de Venècia tenen un encant recollit i captivador, encara que gairebé sempre els desmilloren algunes estàtues i gravats curiosos, els envaeixen els gats i els dignifiquen vells brolladors coberts de mala herba. A la Giudecca, antany l’illa jardí de Venècia, queden encara un parell de nodrits jardins florals que baixen cap a la llacuna, acomiadant una fragància penetrant que queda surant sobre l’aigua.

No cal anar a la Giudecca, al Lido, Burano, Torcello o Sant’Erasmo, per gaudir de bonics parcs i jardins. A Venècia mateixa hi ha dos grans pulmons que permeten als runners locals gaudir de l’esport a l’aire lliure: els jardins Napoleònics o de la Biennal i els de Santa Elena, tots dos situats al districte de Castello, a l’est de la ciutat.

L’origen dels primers data de l’any 1807. Napoleó va decretar que la ciutat de Venècia també havia d’estar equipada amb àrees verdes per a ús públic. El disseny dels jardins es deu a un tal Giannantonio Selva i les obres van durar quatre anys, del 1808 al 1812, després de demolir diverses esglésies i convents, les runes obtingudes dels quals van servir per consolidar el terreny on es van plantar “militarment centenars de pins”, deia Jan Morris.

Des de finals del segle XIX, a partir de la construcció del primer pavelló de la Biennal, el 1894, els jardins es van dividir en dues parts: la primera i més àmplia, destinada a la Biennal, i una altra, més petita, com a jardí públic. A mi, personalment, m’agrada passejar al llarg de la Riva (o si estic cansat, puc baixar-me a la parada de vaporetto Sant’ Elena) i recórrer el seu arbrat al llarg del Viale IV Novembre.

Els ginkgo biloba del Campo Marco Stringari.

Cap a la meitat d’aquesta avinguda, a l’alçada del carrer Franco Passarella, no dubteu en endinsar-vos al barri, molt diferent de les altres zones de la ciutat. Molt a prop, al Camp Marco Stringari, s’alcen majestuosos diversos exemplars de ginkgo biloba que aporten un encant especial a la zona. A la tardor, les seves precioses fulles cobreixen de groc el terra d’aquesta tranquil·la plaça.

Els qui no es vulguin allunyar tant del centre, hi ha dos grans parcs propers a l’entrada de la ciutat: els Giardini Papadopoli, al costat mateix de la Piazzale Roma i les parades d’autobusos que uneixen Venècia amb Mestre; i el Parco Savorgnan, molt a prop de l’estació de tren, al costat del Canal di Cannaregio.

Vista aèria dels Giardini Papadopoli.

Al mateix cor de la ciutat hi ha els Giardini Reali, generalment oblidats per tots els turistes que es mouen entre la Piazza i el Palau Ducal. També té un cert encant el Laberint de Borges, a l’illa de Sant Giorgio Maggiore, a una parada amb vaporetto des de Sant Marc, si bé crec recordar que és de pagament.

Naturalment, “hi ha centenars de jardins amagats entre les pedres de Venècia, protegits per portes de ferro i vells murs de pedra, de manera que només es capta un breu indici de glicínies en passar, o un efímer alè de lligabosc”, explicava Jan Morris al seu llibre. I molts arbres: “bells plàtans en moltes places, murtes, llorers, baladres, magraners, tamarius i palmeres en molts jardins particulars”.

Jardins del Palazzo Malipiero.

Entre els visitables hi ha els Giardini di Ca’Nigra, a l’hotel de Santa Croce del mateix nom (www.hotelcanigra.it); els del Palazzo Vendramin Calergi, seu del famós Casinò di Venezia, a Cannaregio (www.casinovenezia.it); els del Palazzo Cavalli Franchetti, seu de l’Istituto Veneto di Scienze Lettere ed Arti, al Camp Santo Stefano, i els del Palazzo Cornerdi Ca’Granda, seu de la Prefettura i Città Metropolitana di Venezia, tots dos al cèntric ‘sestiere’ de Sant Marco.

Si us ve de gust aprofundir més, hi ha un apartat de Venezia Unica, el web turístic de la ciutat anomenat “La Venècia més verda: jardins històrics, parcs públics, boscos i àrees naturals protegides“, que inclou pdfs (en italià i anglès) amb àmplia informació sobre el tema.