Ginger Rogers i Fred Astaire, a la pel·lícula (imatge del Norton Simon Museum).

Com ja us he explicat en entrades anteriors, en començar a escriure ‘Venecia de cine‘ ‘ vaig decidir obrir-lo amb ‘El ladrón de Venecia‘ (1950), el primer film que va saber aprofitar millor els escenaris naturals de la ciutat dels canals i, en especial, l’interior de Palau Ducal. I amb la María Montez com a protagonista!

Però, evidentment, hi va haver altres pel·lícules anteriors amb poques (cap o molt breus) escenes venecianes que vaig rebutjar. Una d’elles va ser ‘Barret de copa‘ (1935), malgrat que els meus editors m’havien suggerit incloure al llibre aquest clàssic de la comèdia musical. Una llàstima. Us n’explico la raó.

L’escena de ‘Cheek to cheek’ a ‘Sombrero de copa’ (1935), vía FlixOlé.

Dirigida per Mark Sandrich, amb música i lletra d’Irving Berlin, ‘Barret de copa’ es va estrenar a Espanya l’abril del 1936, uns mesos abans de l’inici de la guerra civil. És una cinta deliciosa, amb lletra i música d’Irving Berlin, però… filmada enterament en estudi, en què Fred Astaire i Ginger Rogers lliscaven ballant la inoblidable ‘Cheek to cheek’: “Heaven, I’m in heaven / and my heart beats so that I can hardly speak / and I seem to find the happiness I seek / when we’re out together dancing cheek to cheek” (“Cel, estic al cel / i el meu cor batega de manera que gairebé no puc parlar / i em sembla trobar la felicitat que busco / quan estem junts ballant galta amb galta”).

Encara que aquesta circumstància és el menys important, a nivell cinematogràfic, sí que comptava perquè jo no la pogués incloure al meu llibre. De fet, també vaig decidir excloure algunes de les primeres pel·lícules ambientades a Venècia, però no filmades in situ. Va ser el cas d’un ‘Mercader de Venècia’ del director anglès Walter West, datat el 1916, o d’un títol homònim de l’alemany Peter Paul Felner, del 1923, si bé aquest últim va incloure alguns plànols del Pont de Rialto, d’un canal i d’una góndola amb San Giorgio al fons.

La Venècia real no tenia res a veure amb els enormes decorats art decó que Van Nest Polglase va crear per a ‘Barret de copa’, amb uns ponts d’opereta i unes góndoles que, si no fossin tan meravellosos, molt bé podrien passar per les barquetes de l’atracció infantil ‘El Pequeño Mundo’ dels parc temàtics de Disney.

I compte, que aquest home va treballar en 333 pel·lícules per a la RKO Pictures entre 1925 i 1957 i va ser candidat a l’Oscar en sis ocasions, l’última per a l’impressionant debut d’Orson Welles: ‘L’alegre divorciada’ (1934), ‘Sombrero’ de copa’ (1935), ‘Carefree’ (1938), ‘Tu i jo’ (1939), ‘La meva dona favorita’ (1940) i ‘Ciudadano Kane’ (1941).

Cartel de la pel·lícula de la RKO.

Per descomptat que si hagués estat possible, segur que Astaire i Rogers haguessin viatjat a Venècia i muntat en una góndola veneciana real. Però els decorats d’estudi estaven per això: perquè el frac de l’actor i l’elegant vestit de l’actriu estiguessin perfectament il·luminats i el ball destaqués a la pantalla.

El pont venecià, l’aigua del canal i les góndoles de cartró pedra eren el menys important. També va passar amb un dels James Bond inicials, però aquesta és una altra història.

Ah… la pel·lícula es pot veure actualment en algunes plataformes, crec recordar que a Amazon Prime Video i FlixOlé, per exemple.