El retorn d’Andreu Buenafuente a les nits televisives, fa 10 anys, després de dos anys a l’atur (el seu programa anterior, BFN, va estar en antena des del gener del 2015 al juny del 2011), em va permetre fer-li una petita entrevista para el suplemento ‘TeleTodo’ de ‘El Periódico de Catalunya, el novembre del 2013, que he volgut reproduir ara. La vaig titular així: Buenafuente: «Tenia mono de tele»

No ho ha pogut resistir: el popular humorista i presentador torna a la tele dilluns, 18, per ocupar l’última hora de la nit de La Sexta, amb ‘En el aire’, un programa que porta la marca d’Andreu Buenafuente, però amb suficients novetats com per atraure nous públics. L’espai compta novament amb Berto Romero i tres cares noves, Bob Pop, Belén Cuesta i Jorge Ponce.

– No ha pogut resistir l’any sabàtic. Tenia mono?
– Efectivament, no he pogut. Sóc un ximple integral per a aquestes coses. I sí, tinc mono de tele, però és que, a més, el món que m’he creat, empresarialment parlant, per poder fer tota aquesta tele, m’ha tingut ocupat quan no tenia tele. Així que sempre estic atrapat per algun costat. Però bé, finalment estic content perquè faré el que a mi m’agrada.

– Però vostè no ha parat en tot aquest temps: teatre, ràdio…
– Va passar una cosa curiosa. Com que no tenia programa diari, pensava atendre tots aquells projectes que no podia a causa d’aquesta disciplina diària.

– Com quins?
– Per exemple, un documental molt potent per a l’any que ve, amb què celebrar els 30 anys que porto a la professió, que és una mena d’autoteràpia i de viatge al cor de la comèdia, i que, per descomptat, amb programa diari era impossible… En efecte, estava ocupat, però agradablement ocupat…

– Què li ha impulsat a tornar?
– Una cosa tan senzilla com la pròpia necessitat artística personal. A mi encara em segueix agradant molt fer televisió. Així de simple: estimo la meva professió. Compte: que això ja ho sentia quan vam acabar el programa diari [Buenafuente / BFN], abans del setmanal. No vam tenir mai la sensació de «bé, ja està; això va acabar i cal buscar altres territoris». Era un descans, però no era un cansament. I el que tinc clar és que això és la meva professió.

– Però, després de la cancel·lació de ‘Buenas noches y Buenafuente’, potser s’arriba a la conclusió que li va millor a La Sexta que a Antena 3…
– Potser perquè en treiem conclusions, tots, jo el primer, a partir d’un sol programa, amb com és de complicat això de la televisió. Si hi hagués més anys, provant altres formats… El cert és que on estic còmode és a la nit, a la matinada, on es respira més bon rotllo, més comoditat en què fa molts anys que treballo. Encara que també reconec que no hi ha cap camp segur i que cal guanyar-se el lloc, com al futbol.

– I tornarà a competir amb Gran Wyoming?
– Jajaja… Amb Wyoming em porto molt bé. Les nostres baralles eren una gran farsa, consentida i treballada per tots dos. I si ens serveix per divertir-nos, fantàstic. És un gran company que està per sobre de rivalitats.

– Per què el títol de ‘En el aire’?
– El títol és el nostre homenatge a la ràdio, que és on sortim i on sempre hem estat. Cada programa té la seva estètica i remet a un gran programa de ràdio televisat. I recuperem aquella nomenclatura tan anglosaxona d’On the air, encara que encara hi ha algunes emissores on apareix la paraula aire.

– Recorda el programa de ràdio que ha fet per a la SER…
– Sí que va una mica per aquí, a la línia de ‘Ningú sap res’, que, per cert, seguirem fent, perquè la SER ha quedat molt contenta.

– Ja només queda vostè a les matinades de les televisions…
– Pel que veig, ia la vista hi és, la nostra franja està molt poc treballada en els nostres termes. Hi ha tertúlies esportives i polítiques, però humor i entreteniment d’aquesta mena, a aquestes hores, no veig ningú. Jo recordo que quan vaig començar a fer el batec a Antena 3, l’any 2004, hi havia una bona activitat, que no va parar: ‘Cròniques marcianes’, ‘Eva Hache’… Hi havia molta gent i confesso que m’agradaria que n’hi hagués molts més.

– Quines novetats incorpora ‘A l’aire’ respecte a les etapes anteriors?
– Obre molt més les portes d’accés en tots els sentits. Per exemple, als col·laboradors: entren tres nous, fixos, que són Jorge Ponce, que ve del món de la ràdio; Belén Cuesta, que ve a fer el que sigui, a més de ser actriu, i Bob Pop, un home molt conegut a les xarxes, que ve de la crítica televisiva, de blocs sobre tele, que serà una cosa així com el tuiter al plató , però que serà molt més que això. Tindrà un espai per a ell sol al plató, com una mena de cabina de ràdio equipada tecnològicament. Com veus, tot són canvis formals molt potents. I tot això bascula sobre una enorme taula rodona.

– Com diu? Rodona?
– Això de la taula tipus escriptori que teníem ja va passar i vam entrar en una altra dimensió. Serà un escenari retratable els 360 º, de manera que s’aprofita completament tot, amb aquesta taula com a centre. Però després, per les nostres característiques, que ara em disfresso, que ara hi ha una actuació musical, hi ha diversos espais que en qualsevol moment poden entrar en joc.

– Però manté l’estructura?
– No. Tots aquests canvis ja generen una altra estructura. Sí que hi ha un primer moment que pot recordar el monòleg, en què repasso cinc punts més enganxats a l’actualitat, per anar després a taula on hi hagi moltes seccions però que tot sembli una sola secció. La pilota rodarà molt ràpida i amb un llenguatge televisiu més fluid que en altres èpoques.

– Quan de temps dura l’espai?
– Uns 80 minuts diaris i, això és important, en directe. Gaudirem…, i patirem. Però crec que el cos ens demanava això.

– Confessi: quants guionistes té per ajudar-los?
– De l’ordre de nou o deu. Aquest és un programa modest. Abans les televisions tenien molts més mitjans.

– Continua amb Berto Romero com la mà dreta?
– Sí. És que ja estem com adossats. Crec que he trobat a Berto el meu company ideal, sense desmerèixer tots els que han estat al meu costat al llarg de tots aquests anys. Quan tens una bona comunicació amb algú, no vols que s’acabi mai.

– Manté les entrevistes?
– Sí, però en aquesta etapa no tenen aquell pes monolític abans. Ara, els convidats (com David Trueba i Javier Cámara, aquest dilluns) s’integren a la nostra taula i els demanarem que opinin sobre els temes del dia. Més que acció hi haurà paraula. També és l’hora de parlar una mica més, encara que sigui de broma. És l’estil de programa, de l’esquetx. No crec que puguem fer entrar un elefant al plató, encara que si està a tret, potser el fiquem.