La humilitat de Pau Freixas

Aquest divendres, 28 de gener, Movistar+ estrena la nova sèrie d’en Pau Freixas (1973), ‘Todos mienten‘, de la qual donen informacions la meva antiga companya i amiga Inés Álvarez a El Periódico, i molts altres col·legues als seus respectius mitjans. Són uns dies de promoció sobre una producció actual, que jo no tocaré pas de moment.

Sí que em va bé per poder escriure aquesta entrada, que incideix en la carrera al cinema i a la televisió d’aquest cineasta. Un filó amb joies com ‘Herois‘, ‘Polseres vermelles‘, ‘Cites‘ i ‘Sé quién eres‘. Mirant enrere, hi reprodueixo part de l’entrevista que li vaig fer ara fa cinc anys, el 15 de febrer de 2017, a El Periódico (la podeu llegir sencera aquí). També parlava de ‘Los misterios de Laura’, sèrie que torna a ser d’actualitat gràcies a un recent telefilm emès per TVE.

Que Pau Freixas sembli un tipus normal i sense ínfules, potser és degut a la seva humilitat. I és que aquest treballador sap que darrere del seu nom hi ha un gran equip, començant pels responsables de producció i els tècnics, i els actors que omplen la pell dels seus personatges.

La conversa que vam mantenir llavors partia de l’estrena de l’estupenda sèrie de Telecinco ‘Sé quién eres’, per indagar en el seu paper de ‘showrunner’, paraula en anglès que vol dir que ets el cap de tot: productor executiu i creador o guionista principal d’una sèrie. El meu company Ricard Fadrique va fer les fotos i el vídeo.

–Defineixi ‘showrunner‘, sisplau.
–És el càrrec amb el qual  més m’identifico ara. La persona que es responsabilitza del resultat final creatiu d’una sèrie: guió, preproducció, rodatge, muntatge i entrega del producte.  I no sols això, sinó de la relació amb la cadena i  de la cosa econòmica, com un productor executiu.

–I què li agrada més?
–A mi m’agrada escriure i intervenir en l’última versió del guió. Hi ha showrunners que només són guionistes i productors executius, però a mi, a més, m’agrada dirigir per marcar el to de la sèrie, i també ser al muntatge final.

–D’on li ve l’afició?
–De petit, potser com a mecanisme de fugida. Al col·legi jo era el típic noi que suspenia, i vaig haver de repetir setè d’EGB. Era l’època en què els meus pares s’havien separat i m’empassava totes les pel·lícules que podia. Una monitora del cau em va dir: «I tu, quan siguis gran, ¿per què no dirigeixes pel·lícules?». Em vaig agafar a la idea i la vaig convertir en el meu mantra: «Seré director de cine».

–Vostè no va arribar a estudiar cine a l’ESCAC per poc, però sí en una FP prèvia.
–Després d’estudiar COU i fer la selectivitat, com que no hi havia cap carrera de cinema vaig fer una FP d’audiovisuals al col·legi Sant Ignasi dels Jesuïtes de Sarrià, on també estudiava el meu director de fotografia, Julián Elizalde, amb qui encara segueixo.

–En acabar aquell curs, què va fer?
–Ens vam ajuntar Julián, dos nois de producció i jo i vam fer una pel·li en cooperativa: ‘Cactus’, en què vam embolicar les famílies perquè ens financessin. La gent no cobrava i ens va portar uns quants anys de bogeria, aprenentatge, inversió i desgast. Vam tenir la sort de vendre-la a TVE, perquè devíem molts diners i vam poder salvar-nos de la ruïna.

–Després d’algun curtmetratge i una primera pel·lícula, va fer una sèrie.
–Sí. ‘Àngels i Sants’, que vista ara, té milions d’errors, però va ser un gran aprenentatge. A l’equip de guionistes hi érem Ivan Mercadé, Hèctor Claramunt, Marc Creuet i jo mateix, que ni m’havia plantejat fer televisió. Un equipàs. Miri’ns ara: en Marc, amb ‘El rei borni’; Héctor, amb ‘El crac’, i Ivan i jo, que seguim junts, amb ‘Polseres vermelles’, ‘Cites’ y ‘Sé quién eres’.

–Va ser el seu primer contacte amb una telesèrie?
–Sí. No m’havia plantejat fer tele. L’Hèctor n’era més favorable. Va ser l’Hèctor qui em va suggerir veure ’24’, la sèrie de Kiefer Sutherland, i m’hi vaig enganxar. Vaig pensar que les sèries podien molar molt: explicar com en una pel·li, però desenvolupant els personatges al llarg de més temps. 

–Quines diferències hi veu entre crear ficció per al cine i per a la tele?
–Com a motor personal, d’autoria, no hi hauria d’haver cap diferència. A nivell de procés, és com comparar els 100 metres llisos amb una marató. Una sèrie espanyola té 70 o 80 minuts per capítol, multiplicats per tants episodis. Imagina’t la quantitat de pàgines que s’han d’escriure, produir, rodar i interpretar. I a un nivell que ha de ser el de referència.

–A què es refereix?
–Les meves referències són les sèries que més m’agraden de les que veus al món: ‘True detective’, ‘House of cards’, ‘The good wife’, ‘Perdidos’… Jo vull fer aquest tipus de ficció, amb aquesta qualitat . I això és complicat, atesa la quantitat de material que has de rodar: si al cinema són tres o cinc pàgines de guió diàries, en una sèrie són 13 o 14. Això ja indica la velocitat de rodatge.

–També va tenir una aturada reflexiva…
–Vaig estar un parell d’anys buscant què era el que més em venia de gust explicar i vaig pensar en la nostàlgia de la infància. Va ser quan vaig fer ‘Herois’. En aquest temps va morir un amic meu de la infantesa i vaig reescriure el guió original d’Albert Espinosa per poder parlar de la companyonia i l’amistat com a mecanismes de defensa davant dels problemes del món adult; la separació dels pares; el col·legi al qual no m’adaptava; els estius com a espai de llibertat… i aquest final, associat a la pèrdua i la mort a la infància (…) ‘Héroes’ no pot ser més personal: jo plorava mentre veia l’escena que es rodava al monitor.

–I d’aquí va sortir ‘Polseres vermelles’?
–És que amb ‘Polseres’ vaig tornar a tenir aquesta sensació que feia aquest viatge personal. Li donava una altra dimensió, una altra volta de rosca més a aquest vincle de l’amistat com a esperit de superació. Vam partir de la història d’Albert Espinosa, i la vam modificar perquè el relat tingués uns arcs dramàtics interessants i que van provocar el fenomen fan que després vam tenir. Polseres té una virtut increïble: que parla d’un tema molt important del que és bo que es parli, i això l’Albert ho fa molt bé. El seu punt fort són els diàlegs dels nens, els posa veu gairebé com si parlessin de Filosofia, i aquest és el seu gran talent. Fèiem herois d’aquells nens, de manera que altres malalts podien projectar-se en pantalla en algú que era un heroi, no una víctima, història de superació, icona. Que això fos un èxit entre adolescents va ser la hòstia.

–Poca gent sap que vostè també va estar a Madrid rodant ‘Los misterios de Laura‘.
–Durant un parell d’anys vaig estar rodant capítols solts de ‘R.I.S., científica’, ‘Germans i detectius’ i ‘La fuga’. Vaig veure com es feia, com funcionaven i com eren els productors executius. Després, Aitor Montánchez em va oferir dirigir els primers capítols de ‘Els misteris de Laura’. I un cop allà, em va donar el títol de coproductor executiu. Va ser la primera vegada que algú em feia aquest rol. Va ser un regalàs d’Aitor, que va ser supergenerós. Això em va permetre, partint d’uns guions collonuts de Javier Holgado i Carlos Vila, ajuntar-me amb els actors i construir els personatges. És l’únic mèrit que m’atribueixo. Acabar de donar-los el to, cert classicisme, no moure la càmera… I la gavardina, la bossa, aquesta manera de preguntar de Maria Pujalte, com amb ingenuïtat, com si es cregués el testimoni. El va agafar de seguida. I si ho penses, és per estar-ne orgullós: alguna cosa tindran Polseres i Laura, que han tingut versió americana. Les dues úniques que l’han tinguda a nivell espanyol.

–Tornant a ‘Sé quién eres’ [es pot veure a Prime Video], hi ha qui l’ha comparat amb ‘Twin Peaks’.
–És el millor elogi que ens podien fer. Buscàvem generar a l’espectador la necessitat de saber, que potser és el que ens uneix amb ‘Twin Peaks’, què va passar amb Ana Saura com qui va matar Laura Palmer.

La xerrada es va prolongar en diversos paràgrafs més, però no vull avorrir-vos. Només destacar la frase dedicada a l’actriu Eva Santolaria (1975), la seva parella a la vida real i mare dels seus dos fills, a qui reivindica com analista de guió a ‘Todos mienten’.

Aleshores em va dir això: “L’Eva és molt important per a mi. Ivan Mercadé és el guionista amb qui treballo des de fa anys. Però, a nivell personal i íntim, a qui deixo llegir els guions i és un filtre, és ella. Té un criteri espectacular. M’ha ajudat que ni t’ho explico, des d’Herois. M’ha acompanyat sempre. Jo no seria ni la meitat del que sóc si no fos per l’Eva. Això ho tinc claríssim”.