Al llarg del 1962, ara fa 60 anys, el director britànic Terence Young (1915-1994) va filmar en diferents escenaris de tot el món ‘Des de Rússia amb amor‘ (1963), el segon lliurament de les peripècies de l’espia més famós de tots els temps: James Bond.

Amb guió de Richard Maibaum, a partir de la cinquena novel·la d’Ian Fleming sobre el personatge, Sean Connery tornava a ficar-se a la pell d’en 007, Daniela Bianchi encarnava la noia de la pel·lícula i Robert Shaw i Lotte Lenya eren els dolentíssims de torn.

La major part dels paisatges reals es van rodar a Turquia, però l’inici es situava en un campionat d’escacs dins d’un palazzo venecià i el final discorria sota el famós Pont dels Sospirs, amb la parella protagonista fent-se un petó, amb el tema ‘From Russia with love’ de Matt Monro sonant de fons. Era Venècia? Us ho explico.

De fet, només havien passat els cinc minuts inicials del film, després dels títols de crèdit, quan una vista de la torre de la Piazza San Marco i el Palau Ducal des de la punta de la Dogana, amb uns gondolers en primer terme, ens situava a la capital del Vèneto i, ràpidament, a l’escenari d’un torneig de mestres d’escacs.

Els actors, a Turquía.

El saló era una àmplia i bella estada decorada com un palazzo de la ciutat i que podia recordar Ca Giustinian, seu dels tornejos internacionals d’escacs dels anys 50. A la partida hi destacava un jugador de l’Europa de l’Est, que no parava de fumar, interpretat per Vladek Sheybal, un actor polonès de trets esmolats.

Era un dels dolents, un membre de la famosa organització criminal Spectra, que aquí intentaven aconseguir una màquina desxifradora de codis secrets amb l’ajuda d’una maca desertora russa, Tatiana Romanova, interpretada per Daniela Bianchi, una miss italia que no va tenir una gran carrera com a actriu.

Bond s’encarregava, és clar, d’ajudar-la, protegir-la i seduir-la en un hotel venecià amb vistes al Gran Canal o al Canal de la Giudecca. Però el cinema enganya: quan els dos personatges treuen el cap al balcó, la panoràmica en picat de la Piazza San Marco està presa des d’una altura inexistent als hotels de la ciutat. Segurament, la càmera estava situada al campanile de San Giorgio Maggiore, davant del Palau Ducal.

Sean Connery i Daniela Bianchi, a l’escena final.

Quan la parella es disposa a abandonar l’habitació per tornar a Londres, Bond i Romanova encara hauran de fer front a la sabata-punyal de la villana Rosa Klebb (encarnada per la petita gran actriu alemanya Lotte Lenya), que intenta aconseguir la màquina a la desesperada. Pobre. No sabia que en 007 (gairebé) sempre triomfa.

Així que després els veiem en una llanxa-taxi que els porta cap a l’estació de tren a través del Rio di Palazzo i per sota del Pont dels Sospirs. Una parella de turistes, des del Ponte della Paglia, no es perd cap detall i els filma amb una càmera de super 8, mentre ells es besen.

“Reporta’t, James, que ens estan filmant”, diu Romanova a l’espia abans de tornar a besar-se. Aquest desenrotlla el microfilm que han recuperat i que acaba deixant caure a l’aigua. Amb la Piazzetta San Marco i les gòndoles de fons, s’inicien els títols de crèdit amb l’anunci de la propera pel·lícula d’en 007: James Bond tornarà a ‘Goldfinger’.

Doncs bé: ni Sean Connery ni Daniela Bianchi van trepitjar Venècia ni es van besar sota el Pont dels Sospirs. Una retroprojecció mostrava els actors en primer pla amb el Bacino de San Marcos i la Piazzetta de fons. I tot això sense moure’s dels famosíssims estudis Pinewood de Londres.

El palazzo del torneig d’escacs, l’hotel i la resta dels interiors de la pel·lícula van ser rodats en decorats londinencs. Les poques escenes als canals, les escales de l’estació del tren i les últimes escenes es deuen al treball d’una segona unitat, sense més actors que un parell de figurants-turistes.

Es van haver d’esperar tres lustres abans que James Bond es passegés de debò per la ciutat dels canals. I ja no amb el rude aspecte de Sean Connery sinó amb l’elegància dels setanta del simpàtic Roger Moore. Va ser a ‘Moonraker’, però aquesta ja és una altra història.

I per acomiadar aquesta entrada, la música de Matt Monro, és clar.